Tag Archives: Paloma Chamorro

201 “Disco Pocho”

(Poch)derribos-arias

Derribos Arias / Iñaki Fernández

“Disco Pocho”

1984

 

Paloma Chamorro, in memoriam

Aquest dimarts al matí ens vam despertar amb la trista notícia de la mort de Paloma Chamorro. Tenia 68 anys. Tot un referent de la dècada dels 80 i una icona de la Movida madrileña. La periodista madrilenya va assolir notorietat arrant de presentar el programa La edad de oro, a La 2 de TVE durant els anys 1983 al 1985.

Emès en directe des de la madrilenya sala Rock-Ola, amb entrevistes i música en directe, el programa tenia una cita setmanal amb les tendències musicals i culturals més avanguardistes del moment. Amb l’estil desinhibit i sense complexos de Paloma Chamorro, La edad de oro va donar visibilitat a la Movida madrileña i a tot l’esperit festiu, lliure i excessiu d’aquell moment singular i històric com va ser el de la Transició.

A YouTube està farcit d’imatges del programa. TVE ha destinat un lloc web on poder veure practicament tots els programes emesos (55 concretament)

http://www.rtve.es/television/archivo/la-edad-de-oro/

paloma-chamorroVa ser precisament el mateix dimarts a la tarda que amb el Josep Rius (lo Josep de cal Ferro) vam coincidir a remenar per la xarxa rememorant aquests gloriosos i convulsos anys. Ens vam ficar en contacte via whatsapp per comentar-ho

30/1/2017. Dimarts
[20:25] Jordi: els que no van viure aquella època ho veuen molt passat
[20:25] Josep: M’ascollono nomes de pensar-hi😂
[20:25] Josep: Clar…
[20:25] Jordi: és que ho és!!!!! però natros ens va tocar d’aprop, ves…
[20:25] Josep: Avui en dia hi ha molta mala llet
[20:26] Jordi: que vols dir? que llavors hi havia més ingenuïtat…?
[20:26] Josep: Tot i que als ambients de
[20:26] Josep: Si
[20:27] Josep: Bcn actuals de concerts segur q també hi ha bon rotllo
[20:27] Josep: El cunyat així m’ho diu
[20:27] Josep: De tant en tant va amb algún
[20:27] Jordi: pot ser…
[20:28] Josep: Però aquelles ganes de ser alternatius
[20:28] Josep: Ara no crec q hi sigui…
[20:29] Josep: Si q crec q hi havia mes ingenuïtat
[20:29] Jordi: és possible
[20:29] Josep: Vam estar reprimits molts anys en aquest país
[20:29] Jordi: va aflorar tot
[20:31] Josep: Volíem o necessitàvem ser moderns
[20:31] Josep: Esta al dia i militar amb l’alternatiu
[20:32] Josep: Mocedades Eurovision etc…
[20:32] Josep: 😂😂😂😂
[20:32] Josep: Qualsevol no es revel·la…
[20:33] Jordi: 😂😂😂😂😂

L’endemà els dubtes encara hi eren…

1/2/2017. Dimecres
[22:58] Jordi: Encara no tinc clara la cançó
[22:59] Jordi: Em debateixo entre alguna que m’agradi, tipus Golpes Bajos
[23:00] Jordi: O alguna més passada que reflexi la disbauxa del moment. Aviador Dro, Derribos Arias, etc
[23:02] Josep: Si m’ho preguntes a mi ho tindria molt clar. Una del Coppini. Però estic d’acord en q seria millor una de per exemple Aviador Dro per il·lustrar el que es respirava a l’època
[23:03] Jordi: En aquest dilema estic
[23:03] Josep: Doncs triant una de cadascun
[23:03] Josep: 2
[23:04] Jordi: Però una sola ha de figurar
[23:04] Jordi: A l’entrada
[23:04] Josep: 👍🏿
[23:05] Josep: Doncs segona opció a l’entrada
[23:05] Josep: Ara bé de segona opció hi ha molts grups, no?
[23:07] Jordi: Sí
[23:07] Jordi: Jo ficaria un grup espanyol
[23:09] Josep: Perfecte.

 

Un dia més els meus dilemes existencials persisteixen. D’això també se’n diu ser un cagadubtes…


2/2/2017. Dijous
[18:49] Jordi: És difícil resumir l’esperit Edad de oro…
[18:49] Josep: Carai
[18:49] Josep: Ho crec…
[18:50] Jordi: com a cançó em fa gràcia aquesta…
[18:50] Josep: Si puc afegiré alguna cosa a partir del q tu expliquis

[18:50] Jordi: com ho veus?
[18:52] Josep: Bé home
[18:52] Josep: Ja se q és molt difícil triar-ne sols una
[18:52] Jordi: no és la típica imatge del Rock-ola
[18:52] Jordi: però la cançó és xul·la
[18:53] Josep: Aquests no sabia ni qui eren però conec molt be la cançó
[18:53] Josep: Sí
[18:53] Jordi: l’Almodovar fent els seus pinitos…
[18:53] Jordi: El grup és Los Zombies
[18:54] Josep: Ahh
[18:54] Jordi: el cantant és mort també…
[18:54] Josep: És una cançó coneguda
[18:54] Jordi: i festiva
[18:54] Josep: Collons amb els morts!
[18:54] Josep: Estan més vius q morts!
[18:54] Jordi: si noi…😢
[18:55] Jordi: zombies…
[18:58] Jordi: aquí va… potser més representativa que l’altra…

[18:59] Jordi: amb lo Glutamato a la trompeta…😂😂😂😂😂
[18:59] Jordi: aquesta mola
[18:59] Jordi: I el so i l’ambient són més Edad de oro…
[19:00] Jordi: per cert, el Poch també és mort…😂😂😂😂😰
[19:01] Josep: 😂😂😂
[19:02] Josep: Aquesta molt millor per mostrar l’esperit d’aquella època
[19:02] Jordi: Si passo de sumbadesses ja puc anar a Radio Futura o Golpes Bajos.
[19:02] Josep: Sí però millor aquest tema
[19:03] Jordi: fet doncs👍
[19:03] Josep: 👍🏿 
[19:03] Jordi: per cert, em valdré de les nostres converses per wasap…
[19:03] Josep: Com vulguis
[19:03] Josep: Cap problema
[19:04] Jordi: si no et fa res… uns fragments. Per reflexar la dificultat de l’empresa…
[19:06] Jordi: llàstima que no toquesin “Branquias bajo el agua”, segurament el millor tema de Derribos
[19:07] Jordi: però l’altra mola
[19:07] Josep: Aquests Derribos no els tenia massa acotats
[19:08] Josep: Ja l’escoltare doncs
[19:08] Jordi: molt de l’època
[19:08] Josep: Potser la conec
[19:08,] Jordi: poc destres, moltes ganes…

Agrair al Josep Rius per prestar-se a aquest experiment…

185″Marquee Moon”

(Tom Verlaine)marquee_moon_album_cover

Television

“Marquee Moon”

1977

 

Cap, cor i entranyes.

Recullo l’anècdota de “Los 2o0 mejores discos del siglo XX”, número 200 de Rockdelux (octubre, 2002), exemplar que guardo com un tresor i que acostumo a fullejar tot sovint. Encara que l’anèctota pertany a l’època en que Television preparaven Adventure (1978), el disc immediatament posterior a Marquee Moon, és força representativa de la idiosincràsia de la banda. Es veu que Tom Verlaine estava escoltant Mr Tambourine Man, de Bob Dylan, quan va descobrir que l’arpegi de guitarra d’aquesta cançó encara seria millor si es toqués al revés, els acords ordenats a la inversa i les notes tocades de la última a la primera. Verlaine ho va provar però no se’n sortia. No tenia la tècnica suficient. Així que va encomanar-li a Richard Lloyd, un altre membre de la banda amb més destresa amb la guitarra. D’aquí en va sortir el tema Days.

Tal com diu Joan Pons, autor de la ressenya, que els dits de Tom Verlaine fossin incapaços de moures a la mateixa velocitat i desimboltura que la seva ment era lo de menys. Dins el seu cap ja podia anticipar com sonaria la música que imaginava. Era posseïdor d’un talent innat. És curiós com el crític remata la descripció d’aquest episodi: “És una qüestió de talent (…) igual que un bon escriptor no té perquè ser un bon mecanògraf, un músic té que tocar amb el cap, amb el cor, alguns cop inclús amb les entranyes, mai amb els dits. Lo altre, la perícia amb l’instrument, és sols pràctica. Pràctica pura i dura”. Tal com deia aquell, “reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi…”

Quan Television va enregistrar Marquee Moon, el seu primer treball, la banda feia mesos que tocava i polia els temes i estaven més que rodats. Un cop a l’estudi de gravació algunes cançons van sortir a la primera. Television ha estat una rara avis, difícil de classificar, dins el panorama musical novaiorquès de l’època.

La versió en estudi. Una en directe, a “La edad de oro”, el programa que TVE emitia la nit dels dijous entre els anys 1983 i 1985, i presentat per l’entranyable Paloma Chamorro. Finalment un tutorial que de ben segur farà les delícies dels guitarreros.

134 “Jacqueline”

(Vini Reilly)LC-TDC

The Durutti Column

“LC”

1981

Lord Byron amb guitarra elèctrica

Grup de nom bel·ligerant i ànima romàntica. Dir The Durutti Column és dir Vini Reilly. Un paio espigat, allargassat sortit d’un quadre del Greco. Sec com un ascla. Amb cara de no haver trencat mai cap plat però amb cops amagats. Un somiador anacrònic. Un Lord Byron amb guitarra elèctrica. L’altre membre del grup que l’acompanya des de sempre és el percusionista Bruce Mitchell. Una mena de Sancho. Escuder fidel. Persona de tarannà extravertit i afable. Podria passar per un personatge d’una pel·lícula de Patrice Leconte (El marit de la perruquera, etc.)

Com molts grups d’aquella època heroica, a The Durutti Column els vaig descobrir a La edad de oro, el mític programa presentat per Paloma Chamorro emès a La 2, de TVE. L’austeritat de recursos era el comú denominador del seus primers discos (guitarra, bateria, caixa de ritmes, algun element de percussió i para de comptar). En treballs posteriors, sobretot a partir de l’àlbum Without Mercy (1984) va incorporar altres instruments de vent i corda. No puc deixar d’incloure, com a mostra, Little Mercy, un tema preciós d’aquest disc

Personalment però, quan parlem de The Durutti Column em ve a la ment aquesta vessant més anarquista, més guerrillera i espartana. La de combatre a pit descobert. Amb el mínim de recursos fer el màxim d’estralls possibles. És per això que com a tema representatiu he escollit aquest Jacqueline. El duet Reilly & Mitchell (yo me lo guiso, yo me lo como) coneixen bé el terreny i no hi ha qui els aturi.

Darrerament els hi he perdut el rastre. Em consta però que Vini Reilly segueix en actiu i en plena forma. Que Bruce Mitchell segueix al seu costat sense defallir. Sols o en companyia d’altres continuen creant aquesta mena de postals sonores que en realitat són les seves cançons. Causes perdudes que pretenen defensar fins a la mor aquests milicians armats guitarra en mà i baqueta entre les dents, des d’una vall remota, lluny de modes, tendències i pensaments únics.