Tag Archives: Over

242 “(On Tuesdays She Used To Do) Yoga”

(Peter Hammill)Peter_Hammill-Over

Peter Hammill                

“Over”

1977

 

Una no-carta oberta a PH

Feia molt temps que tenia aquest tema a la “nevera”. Sento tanta devoció per Peter Hammill que volia que aquesta entrada al blog fos especial. De fet vaig tindre la idea de convertir-la en una mena de carta oberta dirigida al mateix Peter Hammill. Una declaració de fan incondicional. Amb el Dani (el nostre traductor de capçalera) ja teniem un pla traçat. Un text contingut però sincer en que mostraria el meu respecte i consideració envers la seva obra, que m’ha acompanyat al llarg de tants anys. Un text degudament traduït a l’anglès i difós via xarxes. Ja estudiaríem la millor manera de fer-lo arribar a mans de Peter Hammill in person. Francament no m’hi veig en aquest paper. No el sabria fer. En el millor del casos, imaginant una hipotètica trobada amb Hammill, l’únic que l’hi podria transmetre seria una càlida abraçada de gratitud per tots els bons moments que m’ha dispensat la seva música.

Una cosa que, val a dir, no he fet mai i que sempre he qüestionat. És a dir, barrejar la vessant artística amb la personal. Que ens agradi molt l’obra d’un autor no significa que hi hagem de congeniar. Ni tant sols ens ha de caure bé. Hi ha tot un debat obert al respecte. La història n’està plena de casos en que al darrere d’obres intel·ligents s’hi amaga un veritable imbècil. No és el cas del Peter Hammill. Ans al contrari. La intuïció o el desig em fan pensar que és un bon paio. Una persona íntegra que ha sabut viure d’allò que més li agrada sense rendir-se a les exigències del mercat, passant de modes i tendències. Si és simpàtic, de tracte afable o un estirat no en tinc ni idea.

Abans d’emprendre-me-les amb l’esmentada carta oberta a PH i per tindre més coneixement de causa, vaig voler aprofundir en la seva biografia. Vaig comprar l’únic llibre que hi ha sobre ell en castellà. A les poques pàgines el meu projecte es va endur un cop mortal. Just quan vaig saber que PH detestava als grupies, fruit d’algunes males experiències durant la primera etapa de Van Der Graaf Generator, dels que PH ha estat l’alma mater i líder indiscutible. Això em va deixar tocat i desarmat. Em vaig oblidar de les pàgines biogràfiques per anar directament a les dedicades a l’obra. Concretament a les que analitzava els treballs i on es recollia algunes lletres traduïdes. M’oblidava de la vida i anava a l’obra. I abandonava definitivament la idea de la carta oberta.

Els millors discs de l’any. Els 200 millors discs de la dècada. Les 500 millors cançons de la història. Les 10.000 músiques de sempre més. Llista a llista, any darrere any anava veien com Peter Hammill no figurava en cap. Al principi m’indignava. Com podia ser que un músic de la seva talla ni tant sols se’l mencionés? Després ja m’ho prenia amb resignació. D’uns anys ençà però em sento alleugerit, content de constatar que el nom de Hammill no apareix per enlloc. Penso que és una manera de preservar la seva excepcionalitat. Fora del circuit convencional. De les jornades a temps patit. Dels convenis laborals. Del gremi. Perquè, parafrasejant al Toti Soler referint-se a la seva pròpia música, el que ell fa “és una altra cosa”. Perquè es percep que les seves cançons no són simplement el fruit del treball d’un bon artesà. Hammill s’hi deixa la pell. I l’ànima. S’hi deixa la vida. Per explicar-ho no trobo millors paraules que les de Julio Murillo:

  “Hammill es un poeta, un poeta que juega al juego de la desmitificación al intentar romper ese molde de maníaco depresivo en el que se ha visto confinado. Lo cierto es que la vida es una de sus manías favoritas y la muerte una de sus depresiones periódicas. Y con la vida y la muerte pinta cuadros que son canciones.”

live-peterhammill_26r-1

Ho vaig poder constatar la nit del 12 de novembre de 1986 a la sala Cibeles de Barcelona, l’únic cop que l’he escoltat en directe. Sol dalt l’escenari, alternant piano i acústica. I la veu. va anar desgranant tema darrera tema amb absoluta entrega. Va acabar el concert abatut i amb llàgrimes als ulls. Per parlar d’aquella nit torno a les paraules de Murillo:

 “Memorable, creedme. Al salir caminamos casi en silencio. Creo que interiormente dábamos las gracias por haber vivido aquellos lejanos tiempos, por conocer a Hammill y por haberle visto en estos turbulentos días. Hammill ha sido el faro, el destello, la referencia. Si él está ahí, nosotros también.”

La versió que fa Joan Francesc Dalmau (magnífica!) i la traducció del text al català són una adaptació lliure, no literal, però que respecta totalment l’esperit de la cançó. Sé que amb aquesta proposta al Joan Francesc el vaig ficar en un compromís doncs, per la tessitura de veu i el seu estil peculiar, Peter Hammill és inimitable. Amb ell sols valen les reinterpretacions ad libitum. Tot un repte que ha superat amb nota. Sens dubte aquestes versions que tant generosament ens dispensen la gent de per aquí és la millor aportació d’aquest blog. Mil gràcies!