Tag Archives: Osona

84 “Mandela Day”

(Simple Minds)Simpleminds_street

Simple Minds

“Street Fighting Years”

1989

 

Johnny Day

El camí pel que transita aquest Cansongs el dibuixa el destí i és ben bé incert i sinuós. Allò de “l’home proposa i Déu disposa”. Aquesta setmana, que estava determinada a difondre una recent troballa musical i a esplaiar-se en la narració de les elegies de l’individu topant amb les elevades muralles de la burocràcia, el destí, sempre capritxós, ha donat no un cop, sinó dos, i se’ns ha endut a dos ésser estimats al Valhalla.

L’un era en Nelson Mandela, de figura monolítica, lider tenaç, de fortes conviccions, home d’una peça. L’altre, en Joan Realp, Johnny pels amics, guitarrista d’Els Jerry’s, cap allà els anys 60, dels estimats The Thursday Band aquests darrers anys, sempre per les terres d’Osona. Tots dos han compartit l’honor, entre molts altres, de coincidir en el decés la mateixa setmana.

Ja me’ls veig a tots dos, perdent-se camí enllà. Al Nelson, amb aquest rostre seré i ulls riallers, demostrant, un cop més, que cap cel·la pot recloure un esperit lliure. Mentre, en Johnny, amb la seva guitarra punteja aquest “Mandela Day”, donant-li aquell toc de swing tant seu, tant d’en Johnny.

Anuncis

71 “Who”ll Stop The Rain”

“Who”ll Stop The Rain”

(John Fogerty)
Creedence Clearwater Revival
“Cosmo’s Factory”

1970

 
 

Lo Guateque


Ja fa cinc anys que al cor de l’estiu a ca l’Emília i lo Francesc, a Sant Julià de Vilatorta, a la comarca d’Osona, terra on el catalanisme ni es qüestiona, s’hi celebra lo famós Guateque. L’origen d’aquest aconteixament l’hem d’anar a buscar fa qui sap-los anys, quan lo Pere i lo Francesc compartien amistat i les inquietuds de la joventut, entre elles, la passió per la música del moment, amb los Beatles, los Stones, los Shadows i un futimé de grups. Lo Pere i lo Francesc intenten formar la seva pròpia banda de rock’n’roll per emular als seus ídols però la cosa no qualla i queda tot destarotat.

 

L’amistat entre ells ha perdurat tots aquest temps, i allavòrens, ara fa pocs anys, arribada l’època de la madurés i estabilitat es van determinar a tornar a reprendre aquell vell projecte de tocar junts. Des d’allavòrens van a estudi on fan classes de música i al projecte lego s’hi van anar afegint altra gent aficionada a la música. En principi, lo Genís, que toca la bateria. Lo Francesc presumeix que pel grup va passar un cantant americà que ho feia molt bé. “Però clar, era americà i se’n va anar a Amèrica”, afegeix lo Francesc amb resignació. Després van vindre lo Josep M. (veu i guitarra) i lo Johnny (guitarra). Finalment s’incorpora l’Aurora (teclats i veu), la filla d’un amic del Francesc. La formació la completen lo Enric, professor de contrabaix del Pere i que assessora i encarrila al grup, i lo Jaume Boguñà, professor de guitarra del Francesc i que col·labora sempre que cal.


Ansagen a cal Francesc i l’Emília cada dijous, i d’aquí neix el nom de la banda, The Thursday Band (la Banda dels dijous). El seu repertori abraça del rock’n’roll més primerenc fins a practicament tota la música pop de la dècada dels 60. Arriba l’hora de la veritat i com a repte el grup es proposa mostrar el seu treball en públic. Com que encara no se’ls coneix, decideixen muntar un guateque a casa del Francesc i l’Emília i convidar a familiars, amics i coneguts (així tenen la claca garantida…) I així durant aquests darrers cinc anys en que l’aconteixament ha anat creixent i creixent i ja s’ha convertit en cita obligada a la zona.


I com és aquest guateque? Dons si ens remetem a la definició del terme pel diccionari de la RAE:

Guateque: (veu del carib) m. Festa amb menjar i ball que es fa en una casa.

Doncs afededéu que en aquest esdeveniment que ens ocupa s’hi compleixen tots i cadascun dels requisits al·ludits en la definició. No us cregueu pas que és un passacantado. Una faraó de gent acudeix en massa per gaudir del jardí amb un tot un parament de taules ben parades, plenes de fato i primorosaments presentades. Aquí es nota la bona mà i el bon gust de l’Emília amb l’ajut de tota una troupe de col·laboradors i col·laboradores que no paren de trafiquejar i treure gènero. Un futimé de menjars de tota mena, i barrejes de beure a manta que a dins la cuina en tenen un bucoi. Ah, i un reguitzell de postres de tota mena que porten els convidats i que en hi ha per xupar-se els dits. Un any haurem de portar aurelletes.
  
Al porxo de la casa ja hi han instal·lats els instruments de la banda que un cop degustat el tiberi i la tertúlia de rigor, anceben al personal tocant amb un desfici de cal padre mui senyor mio les notes dels Creedence’s, los Rollings, los Sirex, Chuck Berry i Ray Charles. La veritat és que any rere any es van superant. Per fer més amena la vetllada aquestes darreres edicions han convidat algun músic o grup a contribuir a amenitzar la festa. Artistes de la talla de la Glòria Terricabras i el Jaume Boguñà, que si pot arreplegar la guitarra va a pinyo ficso amb un desaspero de po, fins ansetàs, vetaquí. Aquesta darrera edició han actuat The Scarbeats, uns autèntics especialistes en música dels Beatles i que donava gust de sinti’ls. I el personal, grans i petits, jóvens i ganassots, sinyors i padrins, tots anregonent, ascolten, ballen, canten i s’ho passen bé.

 

Naltros, els de les Terres de Ponent, aprofitant el vincle que té la Teresa amb tota aquesta gent, que semblen de família,  sempre acostumem a anar-hi una petita comitiva (més o menys nodrida, segons l’ocasió i les circumstàncies), a compartir el dia i a disfrutar de la festa. “Els de Lleida”, ens diuen. Sempre, tant els amfitrions com tota la resta de la gent ens fan sentir com a casa. Sisquere l’any que ve puguem anar-hi tota la colla.

Ancabat d’aquesta intensa tarda-nit, boranit i némoni tothom a acomiadas i quedar per l’any que ve, donant per fet que l’edició d’enguany no serà pas l’última, i que una cosa tant bona no es pot deixar perdre. Entre encaixades de mans, abraçades i petons, anmig d’aquest moimén, entreveig la cara de satisfacció de l’Emília i lo Francesc en veure la felicitat de la gent. I penso que la seva immensa generositat s’ha vist recompensada, i que per això sol aquest Guateque ja ha valgut la pena.

 
Ah, ia que hi estem posats, m’he dit, calla que aprofitaré per afegir un enllaç on es reivindica la paraula popes, aquest terme tant lleidatà i que a la gent d’Osona els hi fa tanta gràcia…
 

 

Al Creedence Clearwater Revival (els Creedence pels amics) els escoltava cap allà al finals dels anys 70, sobretot durant sis mesos que vaig treballar en una fàbrica de llibretes i on tenien ficat tot el sant dia d’aquests radiocassettes que posaves una cinta i girava de cara tot sol. O sigui, que sonaven totes dues cares de l cinta de cassette, una darrera l’atra sense necessitat de tocar res (òstic, quin adelanto en aquells temps!) El repertori era més aviat escàs però sisquere encara hi havia bona música. Una de les poques cintes que donaven tombs i tombs era una dels Creedence, suposo que una recopilació, i la cançó que més recordo i que em va foradar el cervell va ser aquella que fa “Mo-li-i-i-i-na, na, na, na, naaa” En honor a aquest guateque i a l’excel·lent versió que en fa The Thursday Band el tema escollit pel Cansongs d’avui serà aquest “Who”ll Stop The Rain”. En el primer enllaç, la versió en estudi. En el segon, un videoclip amb la nostra banda osonenca preferida en acció. Les imatges van ser enregistrades en l’edició de l’any passat (per cert, que ens va fer un xàfec de pronòstic) i que volen ser un resum de d’aquest peculiar guateque.