Tag Archives: Noves Tecnologies

197 “If I Ruled The World”

(Leslie Bricusse / Cyril Ornadel)jamie-cullum

Jamie Cullum

“The Pursuit”

2009

 

Postveritat

Aquest matí, a Vallbona de les Monges, al Museu del Cinema Josep M. Queraltó, ha tingut lloc la celebració dels 40 anys del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Dins dels actes el periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) ha impartit la conferència “El periodisme i l’opinió pública” en la que ha exposat d’una manera amena i entenedora com d’important és estudiar i entendre el passat per poder assolir el futur. També ha parlat de la indefensió del periodisme en front el món actual, que va canviant desbocat i a velocitat vertiginosa, a cavall de les noves tecnologies, les xarxes socials, el big data. Ens assetja una mena de Gran Germà orwellià, que ens vigila des de Silicon Valley. Les noves tecnologies, malgrat aportar moltes coses positives, com ara ficar el coneixement a l’abast de tothom, també té els seu perills. Sembla ser que la veritat ja no és lo important, que ara lo què es porta és la postveritat, terme que el diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit com la paraula del 2016. Ha definit postveritat com el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals, o sigui, que el que realment passa és menys important que com ens fa sentir el que passa. Tot això ens aboca, segons explica Foix, a un futur incert, governat per opinions fetes des de la invenció, la mentida, la calumnia, la por o l’odi.

Com a contrapunt a aquest aterrador presagi i treure’ns el mal rotllo de sobre (al menys una estona…) què millor que If I Ruled The World,  aquest bonica cançó de Jamie Cullum. Un artistàs de cap a peus.

Per cert, moltes felicitats al Grup de Recerques per aquests 40 anys i que en puguin complir molts més!

Anuncis

85 “Song for Zula”

(Matthew Houck)Muchacho_album_cover

Phosphorescent

“Muchacho”

2013

“D’un mal novici i un bon mestre, no en pot sortir un bon monjo. D’un bon novici i un mal mestre en pot sortir un bon monjo”

     Transcripció lliure i imprecisa d’una màxima dels monjos de Montserrat.

 

Curs de Noves Tecnologies tardor-hivern 2013

El curs

Aquest darrer trimestre vam posar en pràctica a La Solana un nou curs dedicat a diverses matèries digitals i que vam anomenar “Noves Tecnologies” (“TNT” en la meva agenda i apunts, doncs la inexperiència en aquest terreny, i la incertesa dels resultats feien que fos una autèntica bomba de rellotgeria. Realment era tot una satisfacció ser objecte de tanta confiança. Això no treia l’acolloniment, doncs després de tant esperonament, afalagaments i copets a l’espatlla, ets tu qui ha de trepitjar l’arena, i escometre a la bèstia, un toro, un lleó o un paio de dos metres emprenyat i armat amb una forca, segons programa i dia. En un altre símil ocurrent, era com enfrontar una partida amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Tenia però, algun as guardat a la mànega, amb el risc que això comporta de que et fotin una cara de mans. Com deia el meu pare, per ser bon jugador has de tenir “el cap fred i els peus calents”. D’aquí ve que anés a comprar una estufa. No explicaré aquí els detalls de curs, que com qualsevol altre, va discorre dins l’àmbit habitual d’interrelació entre professor que ensenya, alumnes que aprenen. Em centraré només, en algunes particularitats del curs (suposo que tots tenen les seves. Atendre al manual de forma meticulosa i estricta produeix una cosa neutra i amorfa i, per lo tant, morta)

Els alumnes

Si cada curs és diferent, sigui de la matèria que sigui, és degut als alumnes. Són la variant, el factor que fa alterar el producte. La constant és el professor i les seves circumstàncies. Així doncs, atenent aquest precepte, la incògnita sobre cada curs es mantindrà mentre no s’hagi establer contacte amb els alumnes i se’n coneguin els poders. Per que cada alumne duu dins seu un poder (aquells estius a Cambrils, les aigües i els tebeos de la Marvel van causar danys irreparables…) Un poder que cal treure i donar-li un bon us. Cal saber però, que en aquest terreny, quan les coses es torcen, tornant al símil de bregar a l’arena, a vegades pot arribar a ser més perillosa una mosca collonera que el brau més impetuós. Per sort, la collita d’alumnes d’enguany ha estat excel·lent. De seguit doncs, es van esvair els dubtes de la incertesa per deixar pas a unes plàcides classes bon ambient amb harmonia.

Les aules

El nostre espai de treball (la nostra arena), un cop s’ha obert una gran portalada, s’accedeix a una mena de distribuidor que dona accés, entre altres, a dues aules que han estat el nostre espai de treball (la nostra arena…) Aquests dues aules estan ubicades als baixos de l’Hospital, una residència per a gent gran. Una de les aules, o hi ha una pissarra, projector i taules i cadires disposades a la manera clàssica, podríem dir. És gran i confortable, en la que s’hi estava força calent sense tindre, aparentment, cap font de calor. Aquesta aula està situada justament sota les habitacions dels residents, el que ens feia pensar que tenien la calefacció “a tope”, i d’aquesta manera en gaudíem els de baix i anar en cos de camisa, malgrat les boires i el fred que va fer aquells dies. M’agrada imaginar, dins l’àmbit de la residència, amb les parets blanques, llençols blancs, infermeres amb bates blanques, gent gran, blancs afinats, en un habitacle apart, una nau immensa, de sostre i parets altíssimes, temps endarrere també blanques, ara negres, al mig, una muntanya de carbó negre, uns paios amb samarreta imperi, emmascarats de dalt a baix, i que amb abnegació inquebrantable omplen de carbó una caldera que crema a tot drap dia i nit. Vet aquí que a l’aula gran hi estiguéssim tant calents. A l’altra, l’aula petita, la sala de màquines, hi ha un taulell que abasta tres de les quatre parets, hi han disposats els ordinadors, tots ells entrellaçats per una munió de cables. En un extrem del taulell, connectat a tota aquesta xarxa, hi ha el router ADSL (encaminador), que a la vegada està connectat a la línia telefònica que ve de l’exterior. Aquesta aula és més aviat petita, i tot i ser contigua de l’altra, i que aparentment hauria d’estar també sota el flux de les calòriques de dalt, hi fa un fred que pela. Aquest misteri climàtic va ser acceptar per tots amb un resignat escepticisme. Una petita estufa elèctrica (petita però matona) va solventar el tema. Això sí, primer van haver passar uns dies de penúries que no els hi desitjo a ningú.

L’Infern

En un principi no n’era un sinó tres els cursos: edició de vídeo, disseny gràfic i retoc d’imatge. Per diferents circumstàncies i sobretot, pel fet que hi havia alumnes que feien dos i fins i tot tots tres cursos, la cosa es va convertir en una mena de pack, un tres en un. En aquells moments previs, quan encara es desconeixien el nivell i els recursos de l’alumnat, es va plantejar d’encarar el curs (sobretot el d’edició de vídeo) amb recursos i mitjans  modestos i que estiguessin a l’abast de tothom, com ara enregistrar amb telèfons mòbils i editar amb programes gratuïts, ja sigui on-line o instal·lats. El calvari que varem passar aquells primers dies en aquella aula petita només ho sap qui s’hi troba. Editar vídeo amb aquella connexió nefasta era un suplici. Ordinadors carrinclons. Programes que no anaven. Ens descarregavem versions de proba per 30 dies que exigien registre al cap d’una setmana. Les cookies (galetes), com a nenes entremaliades i maleducades, anaven al seu aire, aquí i allà, fent-nos la guitza. Els spams per tot arreu i a l’ordre del dia. Se’ns instal·laven utilitats alternatives de manera sistemàtica. Propaganda i ofertes a dojo. Tot plegat, governat per Mr. Microsoft i Mr. Google, ens tenien a mercè dels seus capricis. En una paraula, allò era com treballar a l’infern. Més ben dit (i amb el temps ho vam esbrinar) allò ERA l’Infern.

El Mal

“El gat no treu les urpes fins que les ha de menester”. Aquesta dita que sento dir tot sovint a la meva mare és molt adient per explicar lo que va passar un cop les cartes van ser boca amunt. Una vegada sabuda la naturalesa de qui ens enfrontàvem, que no era altre que el mateix Dimoni, tothom va ficar de la seua part. Van treure “el poder” que duien a dins. Així, amb el temps, l’aula gran va passar a ser el nostre lloc de treball habitual, d’una tebiesa confortadora, fruit de tasca dels abnegats fogoners. A l’aula petita sols hi entràvem per estricta necessitat. Allí hi regnava una fredor estricta, que gelava l’alè. Lluny de la imatge clàssica de flames i calderes, el nostre Infern era com un blog de gel que gelava els ossos i esmorteïa els muscles. Per completar el mapa, suposo que el vestíbul deuria ser el purgatori, un lloc neutre, i on, en altres èpoques hauria fet sortir als alumnes entremaliats o poc aplicats a purgar les penes.

Guillem_the_barbarian

Els poders

A l’Infern s’hi anava, bàsicament, a connectar el router. A invocar al Dimoni, amb qui havíem de combatre tots els dies, tant si volíem com si no. Per sort, com ja he dit, comptàvem a els nostres poders. Les nostres armes per combatre el Mal. Passo a enumerar-ne només algunes.

El Guillem i el seu flamant MacBook.

Una escut que duia la poma mossegada, símbol del pecat a les Sagrades Escriptures, tot un emblema protector per a nosaltres. Aquella poma tenia les propietats i virtuts d’un crucifix, era aigua beneïda, un cabeça d’alls, un amulet que plantava cara a les hosts malignes i feia rabiar a Mr. Microsoft.

El Tarsici i el seu codi encriptat

.docba un blasem gleGoo Mr. matesis questa Amb .rillPe cap rrercó sesen tilhos rrate en nos-sardinen emdípo xíai i bes·lasíl les de drel’or tintverin ,tatcripen geguatllen un amb llocs rentsfedi als nos-trargisre de sarpopro va qui ser va Ell. raguse mafor de xaxar la per garvena i PC’s els zarlittiu per bé molt drevin va ens cisiTar el com tantcons i çatdreen meho Un

 Xavier l’exorcista

L’únic que podria entrar a l’Infern gelat i romandre-hi hores i hores era el Xavier, l’informàtic de l’Ajuntament. És una mena d’exorcista que té un ple domini de la situació. D’aquelles llargues sessions en sortia desfet, ple de caramells, però amb el semblant impertorbable.

 La connexió peruana

La Yolanda i el Demetrio, amb la seva senzillesa i innocència, resultaven una protecció infranquejable. Quan la Yolanda invocava les seves filles, “las gemelas”, desarma a la bèstia més ferotge. La seva candidesa fon l’iceberg més compacte.

L’estufa

Si alguna cosa mitigava la fredor d’aquell lloc maligne, era aquella petita estufa, que ens protegia de quedar-nos glaçats a l’acte. Fa pocs dies, un quan ja s’havia acabat el curs, vaig mirar el dors de l’estufa i va confirmar les meves sospites: Estufes Gabriel. No podia ser d’altra.

La música

La música, sempre la música, que amansa les feres. Sempre balsàmica i reparadora de l’esperit. Aquesta “Song for Zula”,  és una d’aquestes cançons que ens protegit aquest mesos. Pertany al grup Phosphorescent, nom sota el qual s’amaga l’artista Matthew Houck, originari d’Alabama.

I així ha anat discorregut el curs. I tots hem gaudit i aprés de les Noves Tecnologies.

Aquest escrit, sols apte per a iniciats, està dedicat als alumnes del curs: Yolanda, Madior, Àngel, Roger, Miquel, Guillem, Tarsici, Demetrio, Trini, Juan José, Josep.

A tots ells, gràcies!

“Cançó per la Zula”

Alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Oh, però jo sé que l’amor s’esvaeix
Tant fràgil com una pluma en un riu
Veus, carinyo, vaig veure amor. Mira, va venir a mi
Es va encarar cap a mi per que veiés
Sí, llavors vaig veure com l’amor em desfigurava
Cap a una cosa que no reconec

Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més
Ni posaré la cara contra el terra, ni les dents a la sorra
No em quedaré així estirat dies i dies
No em veuràs caure, ni lluitar per mantenir-me dret
Que em reconegui amb les seves mans retorçades 
Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més.

Mira, la lluna està replendent sobre els arbres nocturns
Jo veig les ombres que projecten amb la seva blanca llum
Els meus peus són daurats, el meu cor és blanc
I correm junts pel desert tota la nit
Veus, carinyo, no sóc una cosa trencada
No em quedo estirat a les fosques esperant a vós
No, el meu cor és daurat, els peus lleugers
I corro pel desert tota la nit

Així que alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Tot el que sé és que l’amor és una presó
Un assassí que ve d’un malson
I tots vosaltres, veniu a veure
Us quedeu allí drets darrera el vidre mirant-me
Però el meu cor és salvatge, i els ossos vapor
I et podria matar només amb les mans si fos lliure
Com sempre, com sempre, com sempre, com sempre

(Traducció: Daniel Giribet)

 

23 “1979”

“ 1979”                     
(Billy Corgan)
The Smashing Pumpkins
“Mellon Collie and the Infinite Sadness”
1995


Lo de la tecnologia em costa. És curiós com els mètodes per comunicar-nos han anat evolucionant amb poc temps. Internet, els correus electrònics, els chats, Twitter, Facebook i una llarga llista de xarxes socials ens permeten estar en contacte permanent. I sobretot la telefonia mòbil. Si fa uns anys era inconcebible endur-se el telefon de casa, (hauríem necessitat un fil molt llarg) ara practicament tothom el duu a sobre. En època dels meus pares havies d’anar a la centraleta del poble per poder trucar a Barcelona. Per parlar amb una altra persona per telefon sols ho podies fer si era a casa, a la feina, o en alguns casos, al bar. Ara el lloc és irrellevant,  pots parlar des de qualsevol lloc del món. Fins i tot pots dir que ets a casa mentre t’estàs prenent unes canyes al bar. La meva relació amb els telèfons sempre ha estat dolenta. Quan sona el telefon a casa jo me’n vaig cap a l’altra punta. Darrerament he aprés a aprofitar aquesta opció tant útil com és que surti escrit el número que et truca. Una bona pensada.

Lo de l’ordinador mereix capítol apart. El primer que em vaig comprar vaig estar un any a engegar-lo. Fins al moment em nego a pertànyer a qualsevol xarxa social. Per lo tant, pel que fa a aquest tema parlo “d’oïdes”. Un crea el seu perfil, indicant els gustos, aficions, manies, etc, en teoria per poder coneixer i interactuar amb gent amb qui tingui afinitats. Malgrat disposar de diferents nivells per filtrar i restringuir l’informació, Internet és tant gran que les seves escletxes són molt grosses i (això sí que ho he viscut) un dilluns al matí et pots trobar que un company de feina et digui on vas sopar dissabte perquè t’ha vist “penjat al Facebook”. Els més grans crec que no sabem util·litzar ben bé totes aquestes tecnologies. Venim del “pla antic” i hem fet una “adaptació” per anar fent i no quedar-nos endarrera. Els més joves, que ja han nascut han tot aquest “tinglado” són els que més o menys o fan anar tot. I mai millor dit lo de fer-ho anar tot. Per que de fet, no se si l’eficàcia o els resultats estan a l’alçada del mitjans. Em temo que molts cops els continguts són força pobres comparats amb l’esforç i desplegament que suposa aquest enrenou.
I la dependència que ens genera tot això? L’altre dia vaig actualitzar el sistema operatiu i (això és típic) de cop i volta em vaig trobar que no m’anava res. Sabeu l’engoixa que em va entrar? I és que la pròpia immediatesa i velocitat del medi ens arrossega i ens fa portar pressa. Us imagineu, en temps remots, a una persona que vol enviar una carta a un cosí d’Amèrica i s’angoixa perquè no troba el segell? Aquesta presa, aquest córerr no se spa ben bé peruqè, ens af esciruer d’una manrea poru pecluiar. Les paruales s’entorutlligne, lse llteres canvein de llco, de manrea com si pnesament i dist no anessin alhoar.

I ara que parlo de cartes, recordo que vaig anar a la llibreria Caselles de Lleida, ara ja fa uns quants anys, a buscar un llibre per regalar a un nen petit. Vaig tindre la sort que em va atendre una noia jove, molt atenta i carregada de paciència que, atenen les meves peticions em va ensenyar diferents contes adequats per l’edat del nen en qüestió. Hi havia un conte que hi tenia especial predilecció. El llibre era d’aquests amb pàgines gruixudes i que es despleguen tot de coses. Hi havia un sobre amb una carta que anaves introduint per uns forats i apareixia a la pàgina següent. Explicava tot el recorregut d’una carta, des de que un l’escriu fins que la rep el destinatari. La dependenta, amb una professionalitat intaxable anava fent tots els passos. Que si ara fiquem la carta dins el sobre i la tirem a la bústia de correus. Que si ara ve el carter i la recull. Que si ara la fica en una saca i la porta a l’estació… aquella noia no escatimava explicacions i jo no em perdia detall… que si el carter de l’altre poble agafa la bicicleta i porta la carta… aquella carta que en va donar de tombs!  Doncs la xicota no va parar fins que la carta va arribar al seu destinatari. Em va explicar el conte de pe a pa.

Doncs bé, tornant al tema que ens ocupa, no és que renegui de les noves tecnologies, tot al contrari. Els camins que ens han obert són fabulosos. Però sí que penso que lo més important són els continguts. I que una bona conversa de tu a tu (amb una cervesa fresca), una mirada fit a fit, encara no té parangó.

The Smashing Pumpkins, el grup de Chicago que s’han separat i tornat a ajuntar mil cops… Han aportat bons discos. En aquest doble LP, “Mellon Collie and the Infinite Sadness”, hi han molts i molts bons temes. Un dels meus preferits és aquest “1979” en que Bill Corgan, líder del grup, fa referència a aquesta estranya sensació de quan adolescència i avorriment coincideixen.