Tag Archives: Nova cançó

272 “Cat el Gat”

(Joan Francesc Dalmau)Cat el gat-cover-4

Joan Francesc Dalmau

“Cat el gat”

2019

 

Cat el gat

Avui tenim la sort de comptar amb un tema de proximitat que, com hem dit moltes vegades, junt amb les traduccions lliures del Daniel Giribet són el sucós i creatiu que pot oferir aquest blog. I a més també tenim el privilegi que la cançó d’avui és un tema inèdit del Joan Francesc Dalmau, fet que ens honra i li agraïm moltíssim.

Cat el gat és un tema que beu de les fonts dels antics cantautors d’aquest país, que se les enginyaven per dir les coses quan no es podien dir. Quan no hi havia democràcia. Cosa que no passa ara, és clar. I sobretot beu de l’essència del Quico Pi de la Serra, amb aquest gust pel Rhythm and blues i aquestes lletres tan innocents i entenedores. Ho deixo al vostre judici…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

128 “Carnisseria”

(Jaume Subirana / Ovidi Montllor)Verí Good

Ovidi Montllor

“Verí Good”

2000

Ovidi Montllor.

Aquests darrers dies televisions i diaris d’aquí en van plens. El 10 de març va fer 20 anys (20 anys ja…) que l’Ovidi Montllor ens va deixar (a Mart hi falta gent…) Pel Cansongs aquesta cita era ineludible. Això que no sóc de respectar els canons establers. Dia tant assenyalat el podria passar passant de l’Ovidi. Escoltant al Marc Ribot y Los Cubanos Postizos, per ficar un exemple d’algú que es troba a les antípodes musicals del cantautor d’Alcoi. I una tarda d’octubre, tot planxant tindre un lapsus i mentre vaig polint un coll almidonat trobar-me refilant La fera ferotge i “trompetejant” allò de tu-tu, tu-tu. Tu-tu tu-tu. Tu-tu tu-tu tu-tu-tu-tu-tuuuu. Però clar, aquest cop no ha estat així i me’n he recordat de l’Ovidi ara, just quan tocava (ja he dit que els diaris n’anaven plens…) Ja ho vaig fer amb el Physical Graffiti dels Led Zeppelin això de ser puntual i cerimoniós amb les efemèrides (serà que em faig gran…) Espero que tot plegat no senti precedent. Va com va. O potser sí que realment un voldria tindre controlades totes les dades rellevants. Però clar, un té la memòria que té, i com que no pot complir doncs tira pel dret i acorda per unanimitat (ell sol, bàsicament…) que ell és molt transgressor i modern i no està d’actes oficials ni cerimònies ni aniversaris ni sants ni res de tota aquesta comèdia. Memòria pel que vols, diria que tinc la Teresa que l’altre dia em va recordar que era el seu aniversari… ahir. Amics i parets tenen vuit dies de temps vaig pensar (qui no es consola és per que no vol…) Memòria selectiva diu que tinc. Potser sí. Més que selectiva selecta voldria que fos. On érem…? Ah, sí. Intentant justificar de perquè li dedico un Cansongs a l’Ovidi el dia que toca i a qui toca quan no sóc de tocar-hi gens jo (no puc dir pas que és una excepció quan ja he esmentat lo del Led Zeppelin…) Sempre puc argumentar, com deia l’Ovidi, perquè vull, i em quedo tant ample, com es quedava ell. Bé, de fet em fa l’efecte que només en feia el plan de tirar-s’ho tot a l’esquena quan segurament era patidor de mena. Ara que hi penso una bona raó per complir amb el protocol és que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, els àlbums del Josep M. Oliva i el meu, l’Àlbum de cançons i l’Àlbum de Cansongs han coincidit en autor i tema. Per que d’un bon principi la cançó que havia escollit era Homenatge a Teresa, una de les més maques que va composar l’Ovidi i que amb bon criteri ha col·locat el Josep M. pel seu Àlbum. Bona tria sí senyor. Però per no centrar-ho tot sols en un tema he volgut ficar èmfasi en la vessant més punyent, més d’humor negre i mala llet que d’això l’Ovidi en gastava molta, cap a qui en demanava i mereixia. D’aquest gènere n’hi ha per donar i per vendre. Carnisseria (txit! txaaa!), tot i ser un text aliè, encaixa perfectament en l’imaginari i la manera de fer de l’Ovidi, tot un artista de l’escenari interpretant aquestes temes, sempre de rigorós i pulcre negre existencialista. A partir d’ara quan planxi, és molt probable que em recordi d’ell.


119 “Caminant”

(Música: Roger Mas /Lletra: Jacint Verdaguer)roger-mas-les-cancons-tel-luriques

Roger Mas

Les Cançons Tel·lúriques

2008

 

 

Tradicions innovadores

 

Aquest oxímoron que encapçala aquesta entrada vindria a ser una mena de declaració d’intencions del que Roger Mas vol aportar a la música. Al meu parer el compositor i intèrpret de Solsona recull el testimoni que al seu dia van enarborar una serie de creadors catalans, sobretot em venen al cap Jaume Sisa o Pau Riba, per fer música clarament influenciada per la música anglosaxona imperant del moment però alhora fortament amarada de la música d’arrel de les nostres contrades. Els textos també segueixen l’estela d’aquells, recorrent tant al llenguatge literari com al més popular i recondit, amb un clar gust per lo místic i ancestral. Si a tot això hi afegim una veu poderosa, maquíssima, tenim com a resultat un gran artista buscant i regirant d’innovar des de la tradició.

Els temes de Les cançons tel·lúriques, gairebé totes les lletres són de Jacint Verdaguer, versos populars, o bé d’altres autors. Potser per això no sigui el treball més significatiu per mostrar el que a dalt s’ha dit doncs prescindim dels textos del compositor solsoní. La bellesa de la proposta però, és massa temptadora per deixar-la escapar. Aquí la veu imponent del Roger Mas s’arrauleix amb el so inconfusible de la cobla, subratllant, de fet, aquesta recerca constant capbussant-se en les arrels de la música més nostrada.

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

 

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.

Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Jacint Verdaguer