Etiqueta: new wave

123 “The Last Beat of My Heart”

(Steven Severin / Siouxsie Sioux)Siouxsie_&_the_Banshees-Peepshow

Siouxsie & the Banshees

Peepshow

1988

 

Aquesta espina es la meva única delícia
Una batalla devastadora, amb por a parlar,
tot just ens atrevim a respirar.

L’últim batec del meu cor
(Severin/Siouxsie)

Arrossegats

Gener (passat)

Des de la meva talaia observava la piscina del veí, llavors buida i solitària. Les branques ara despejades de fulles deixaven el camp de visió lliure per poder-la veure amb més claredat que no pas a l’estiu quan la vegetació estava en ple esplendor. Un joc d’ocres, grisos i blaus somorts als que la boira aplicava una pàtina que recordava les indefinides formes d’un Turner. Embadalit amb l’escena, emmarcada per la finestra, encara era capaç d’anar-hi afegint, amb delicades pinzellades escampades, els cossos nus daurats al sol, en la memòria encara frescos, de les banyistes estiuejants. Quan vaig obrir la finestra però, els rigors de l’hivern van fer arronsar tot estimul colorista fora de temporada.

Febrer (present)

Quin mes més puta. Els pobres gats semblen condemnats a complir un càstig bíblic. Durant les meves rondes nocturnes només faig que creuar-me amb gats capficats, mal dormits i esvaïts, amb pas determinat, empesos per l’instint. I és que l’obsessió és tal que lo que altres cops (fora de temporada diguem-ne) la meva proximitat hauria suposat una presència si no perillosa, al menys sí digna de respecte, ara ni em veien. Com si fos un fantasma. Un espectre desangelat que no fa ni por ni res.

Res els atura. Cap obstacle, norma o llei. Travessen carreteres sense mirar, i, és clar, en hi han que hi deixen la pell i les seves aspiracions allí, estampades a l’asfalt. Els que es desplacen són tots mascles, sent les femelles les que resten a les llars, esperant l’arribada dels pretendents. Això llevat de rares excepcions. Sense anar més lluny a casa tenim una gata jove que és ella mateixa en persona qui marxa en busca dels esmentats serveis. Sens dubte una gata avançada al seu temps. Una pionera en qüestions feministes. Sense manies, al marge de convencions socials i xafarderies. Ells, els mascles (i la meva gata emprenedora), munten guàrdia davant de portes i entrades. Salten capterreres i tanques. Es colen entre reixes i filats. S’enfilen a finestres, cornises i teulades. Van d’aquí cap allà en busca del seu objectiu.

A fe que les escenes que es creen són del tot wagnerianes (només que aquí les que criden no són dones grasses). Al mig, una femella en zel. El pretendents rondant-les i guerrejant alhora. Al voltant, en cercle, vells i canalla. Els uns esgotats d’aquesta maledicció cíclica. A la gata més vella de casa l’hem deslliurat d’aquest marturi deixant-la anar a les golfes (el seu mal no vol soroll). Els altres, la canalla, encuriosits i confosos alhora per aquell joc d’adults. Als més jovenets els hi ve la juguesca mentre la femella es rebolca i fa l’aleta (en hi han de més senyores que es mantenen dretes fent-se les distretes) envoltades de dos o més mascles. Aquests fent el doble joc de seduir a la femella i dissuadir als oponents. Es debaten entre el festeig més galant i l’amenaça més punyent. Aquesta doble vesant fa que sovint hagin d’arremetre els assumptes de canto, doncs escometre de front i de totes totes un sol assumpte els fa perdre el fil de l’altre, amb el conseqüent perill o desaventatja que això comporta. Són personatges tràgics arrossegats irremissiblement per la seva naturalesa. El cos arquejat. Muscles en tensió. Pel eriçat. Miols, crits, udols i tota mena de sorolls esgarrifosos per tal d’espantar l’adversari. Adoptant la forma del guerrer. Primer va ser el gat. Després el samurai. Aquest procés no sap de classes socials. Tant sols se’n lliuraran els gats de casa bona que, estèrils i impol·luts, s’ho miren perplexes darrera la finestra.

I així nits i dies. Dies i nits. Vents gèlids del nord s’han endut les boires, però la cerimònia no s’atura. Ni tant sols la neu que tenyeix el paisatge de blanc no dissuadeix ni a protagonistes ni a figurants. Les estratègies s’han esgotat. Ha arribat l’hora del combat. Fiblons enverinats de ràbia cauen sobre l’enemic. Ungles estripen carn. Ullals esquincen tendons. Sang vermella taca la blancor de la neu (una referència més al samurais…) Es mossega i es còpula amb passió. L’olor a esperma i sang es barregen en l’aire. Eros i Tànatos s’abracen i es confonen en un de sol.

 

Abril (futur)

Un cop més tot això haurà passat. Els mascles tornaran a llurs cases (compte amb la carretera…) perduts, bruts, famèlics, esgarrapats i esgarrinxats de tot arreu. Amb el temps cicatritzaran les ferides. Treuran el ventre de pena i canviaran el llustre. Les gates lluiran una panxa d’aquí a allà fins que en sortirà una llorigada de gats petits i de tots els colors. Llavors seran les mares qui trauran les urpes, qui amenaçaran si cal, receloses per vetllar els seus petits. El mascles, en canvi, passaran a ser un destorb, algú que només dorm, menja, jeu i fa nosa. La gata moderna i tronera tornarà plena. Haurem d’esperar a veure la fesomia dels petits per endevinar de quina casa són. La gata vella baixarà de les golfes i es ficarà en un reparo al sol alliberada de tant enrenou. La tranquil·litat durarà poc doncs quedarà poc per que els petits la vaguin a emprenyar.

 

Febrer (pretèrit plusquamperfet)

Pel que fa als gats de casa la cosa ja no hauria estat com feia uns anys, quan hauria sortit a defensar el territori armat amb una Norica Marvic 4,5 mm, disposat a tot. Ja no hi hauria hagut cap gat malparit, siamès, lleig i guenyo a qui arremetre. Ni tant sols un gat blanc i gris col·lega a qui fer-li costat. Ara hauria passat pel mig de l’escena desarmat i sense immutar-me. Com si allò hagués estat lo més habitual del món. Els mascles que venen de fora em resultarien simpàtics. Fins i tot diria que em despertarien certa admiració.

 

Fora de temp(orada)s

Tot allò hauria de ser una lliçó. Un procés d’aprenentatge per quan, arribat el moment, se’m convoqués per emprendre, de manera ineludible, el meu propi destí. El destí que tota naturalesa reclama.

 Gat&lluna

Felicitats

Fer constar que el nostre estimat amic Josep M. Oliva ha assolit els 200 lliuraments del seu entranyable Àlbum de cançons. Des d’aquí el volem felicitat efusivament i engrescar-lo per que continuï compartint amb nosaltres el seu personal recull musical amb la mateixa empenta i il·lusió de sempre. Per molts anys!

 

Siouxsie and the Banshees

Un tema tant apassionat com el d’avui requeria un grup de caire, també, apassionat. L’esplèndida Siouxie, empastifada amb pintures de guerra però amb el cor a la mà, fins a l’últim batec.

63 “Drive”

“Drive”

(Ric Ocasek)

The Cars
“Heartbeat City”

1984


Actualment al centre de formació on treballo tinc dos alumnes de color (negre) que són força peculiars. Bé, de fet, per les circumstàncies acostumen a ser-ho tots els alumnes de peculiars, però si més no en aquest cas, a part del caràcter, també ho són pel que fa al tema musical, i d’aquí que ho pugui lligar amb el tema d’avui. Es diuen Momodou i Souleymane. Tots dos són joves (vint i pocs) L’un, el Momodou és de Gàmbia. És alt, eixerit i ben plantat. Presumit i polit fins a més no poder. Fins i tot quan va a pixar s’enduu una ampolla d’aigua per rentar-se… bé, no entrarem en detalls. L’altre, el Souleymane és de Guinea Conakry, baix, malfargat i amb posat sempre seriós. Té predilecció per una samarreta molt en concret i és al·lèrgic a la dutxa.


L’un ve de Guissona amb autobús. L’altre amb bicicleta de Bellpuig.


El Momodou és habilidós i bellugadís. El Souleymane en canvi va tieso com una barra, com si portés un tauló lligat a l’esquena. O com si de petit jugant a fer de faquir s’haguém empassat un maneg de pic.

 

El Momodou és divertit, bromista i extravertit. El Souleymane és seriós, amb un fer pausat, com si tingués una marxa lenta i en encara una altra encara més lenta.
El Momodou aprèn català a passes de gegant. El Souleymane no diu una paraula en català. Amb l’un aprenc paraules amb anglès. Amb l’altre practico el meu francès rovellat.
L’un amb dispensa el tractament de “tio”, en una mostra del seu caràcter juvenil i desenfadat, a més d’adaptar-se perfectament a l’argot més col·loquial. L’altre em tracta de “usted”, segurament arrossegant els vestigis una saga noble en generacions passades. D’aquí el seu posat redreçat i seriós que fa traspuà el seu llinatge i que sempre han viscut amb l’esquena dreta.

 

Amb el Momodou fem broma i tot ell riu, sobretot els ulls. En canvi, el Souleymane no riu mai. A vegades aprofito qualsevol situació per improvisar una broma. Broma que, per salvar l’obstacle de l’idioma, acostumo a reforçar amb algun gest o ganyota, sobretot dirigida amb èmfasi cap al Souleymane. Me’l miro, i res. Es mostra impassible amb el seu rictus seriós i l’esquena dreta. Aquest fet, és clar, em fa quedar com un veritable carallot.

 

El Momodou a tot hi ficaria maionesa (l’altre dia va vindre carregat del Mercadona amb 10 pots de kilo) El Souleymane em prou feines deu tenir què menjar (i a falta de pa s’empanxona d’aigua)

 

Tots dos tenen somnis. L’un, el Momodou, somia en que una noia jove i guapa d’aquí s’enamori d’ell. L’altre, el Souleymane, té aspiracions més altes (aquí es veu la sang…) Vol ser un futbolista professional. L’altre dia es va apuntar a l’equip de futbol i tot i no tocar pilota va quedar rebentat. Tot just acabat l’entreno (noblesa obliga…) va guardar la compostura marcant-se unes quantes flexions de propina, com aquell que allò no l’hi havia tocat aumón. No se si va ser capaç de mantindre la dignitat durant la tornada a Bellpuig amb bicicleta. Naturalment, l’endemà no va vindre a treballar…

 

Com podeu veure, dos personatges ben diferents. Menys en la música (i aquí és on anàvem…) A la feina, dins les eines pròpies de la construcció, tenim un radiocassette, tal com manen els canons. Davant les cançons que escoltem habitualment, tant el Momodou com el Souleymane han expressat la mateixa frase:

 

-”música para mayores”.

 

Això m’ha fet reflexionar en diferents conceptes. “Què carai escolten als seus respectius països? I quina música escolten els nens? Quin component hi ha a la música per que sigui apta o no apta per la canalla? Quin sentiment els hi produeix aquesta música, quins instints els hi desperta per considerar-la “para mayores”?

 

La veritat és que no ho se. Com que encara ens queda uns mesos en que treballarem junts intentaré esbrinar aquestes i altres qüestions d’aquests dos personatges que poc tenen de comú i en comú (al menys des del nostre punt de vista), tret de la percepció musical i que tots dos són molt bones persones.


He procurat triar un cançó en la línea de les que escoltem habitualment i amb que  aquest parell se’ls hi fiquen les orelles teses i qui sap quines altres coses més (l’esquena no cal dir-ho…)

Aquesta deliciosa “Drive”, que el grup de New Wave The Cars (Boston, Massachusetts) va publica l’any 1984.