Etiqueta: Narcís Cercós

111 “God Only Knows”

(Brian Wilson / Tony Asher)The Beach Boys "Pet Sounds" high res cover art 002

The Beach Boys

“Pet sounds”

1966

 

 

Revolver vs Pet Sounds (2a part)

 

Els dos treballs tenen bastantes coses en comú. Una, potser la més rellevant és el caràcter experimental de les obres (pensem que estem a 1966…) L’altra, també obvia, i que vindria a ser un tret característic de les dues formacions, és que les cançons es sustentaven en gran mesura, en un acurat treball de les harmonies vocals. És per això que hem demanat al Narcís Cercós, actual director de la coral Joia de Maig, i tot un expert en músical vocal que ens analitzés les diferències i similituds entre aquest dos grans grups de la música popular. Tot i declarar-se no ser especialista en aquest estil musical crec que ens presenta un treball rigorós i força revelador, que barreja la part tècnica amb la part més emocional. Crec que l’harmonia vocal té un paper important dins aquest tipus de música i valdrà la pena dedicar propers lliuraments al tema. Aprofito l’avinentesa per agrair al Narcís s’hagi brindat a dedicar-nos part del seu valuós temps. Moltes gràcies. Us deixo amb les seves paraules…

 

THE BEACH BOYS vs THE BEATLES

QUI ÉS MILLOR?

En primer lloc, deixar molt però molt clar que no sóc cap persona especialista en el camp de la música moderna. Per tant, les meves paraules seran una mera opinió sorgida a través de l’escolta d’aquests dos grups musicals.

Les comparacions, tal i com diu la saviesa popular, sempre són odioses. Com tot en la vida, trobarem partidaris d’un grup i partidaris de l’altre, i més en aquest cas quan estem tocant dos dels grups més emblemàtics de la seva època i els quals tenen i tindran sempre un dels principals capítols de la història de la música moderna i de la música del segle XX.

Sumat a això apareix encara una altra problemàtica summament important des de l’apartat político-geogràfic. Aquí es presenta l’enfrontament entre dues de les principals potències del nostre món: els Estats Units representat per The Beach Boys contra Anglaterra (Regne Unit) representat per The Beatles.

Per tant, resoldre la pregunta “Qui és millor?” es fa realment difícil. No només cal fer una valoració musical, sinó també tenir en compte el context que envolta les dues formacions.

Musicalment parlant són dos grups realment molt semblants. Els dos grups van donar una importància cabdal a la veu. Les seves peces, són ja des dels seus inicis molt riques a nivell vocal.

Fins aquest moment la música moderna seguia sempre un mateix estil i un mateix patró. Les seves estructures perduren fins a l’actualitat ESTROFA – TORNADA – ESTROFA – TORNADA – Improvisació amb solos – TORNADA …. i harmònicament seguint les seqüències basades en els graus I – IV – V o graus semblants I – II – VI – V,… jugant amb les dominants secundàries i incloent modulacions a tonalitats veïnes. Aquests patrons es repeteixen al 90% dels temes d’aquests grups i dels de la seva època, però també als grups actuals.

Però com dèiem, els dos grups presenten un tret fonamental: la seva qualitat a nivell vocal. Els dos grups inclouen als seus temes unes riques harmonies vocals, fet que aporta un plus de qualitat als seus discs. Fins aleshores la resta de grups no presentaven aquesta característica, d’un manera tan brillant o tan marcada, fet que els dota d’un segell de qualitat.

Els dos grups presenten aquestes veus prodigioses. Particularment, i deixant de banda el meu treball com a director de cors, crec que els grups que aporten unes riques harmonies vocals fan que la seva música sigui molt més atractiva per als oïents i per tant, genera un magnetisme molt més gran a l’hora de captar nous adeptes, qua al fi i al cap, seran els futurs compradors de discs.

Crec que a partir d’aquí i d’aquest anàlisi refermo i confirmo que per mi el millor grup de la història, i fins ara sense cap mena de rival que els faci ombra ha estat QUEEN (l’altre gran grup britànic).

Tornant al tema que ens ocupa (i perdó per anar-me desviant per les rames… però d’aquesta manera em refermo en els meus raonaments), apareix un moment clau en aquests dos grups. The Beach Boys, pràcticament era un grup vocal familiar, germans i cosins sota la severa tutela de Murry Wilson, onejant com a bandera l’esperit de la Califòrnia, el surf, la platja, els cotxes i les noies…. Tant ells com The Beatles van ser els més llestos de la classe, i segurament han passat a la història ja que van fer de les seves sales d’assaig i dels seus estudis de gravació uns excel·lents laboratoris. Amb això vull dir que van ser els pioners de la seva època i van experimentar molt els diferents registres, estils, instrumentació, harmonització instrumental i vocal, sonoritats, ritmes, … i el més important: van saber importar els resultats d’aquesta experimentació als seus temes.

Entrant a la seva obra discogràfica, arriba un moment clau. The Beach Boys, capitanejats per Brian Wilson, aconsegueixen crear l’”obra d’art”, la millor de les seves obres, el disc Pet Sounds. Un disc que va recoliar el bo i millor dels seus experiments, de les melodies i harmonies vocals i instrumentals, del ritmes…, en definitiva, una obra mestra. Obra que en el seu moment no va a ser tant valorada com ho hauria d’haver estat. Només va assolir el número 10 a les llistes de vendes dels Estats Units. Però en canvi, a Europa on els Beatles semblaven no tenir cap mena de rivalitat el Pet Sounds va arribar al número 2, fet que va fer posar les piles als de Liverpool, els quals van contraatacar amb una altra obra mestra Sgt. Pepper’s. El més probable és que el grup de Liverpool mai haguessin creat aquest excel·lent disc si no hagués estat per la pressió que els va generar l’èxit dels Beach Boys.

Després, ja sigui per tema econòmic, tècnic, o a nivell de creativitat els camins dels dos grups es va tornar a distanciar de manera definitiva. Tots els grups van tenir les seves problemàtiques a nivell intern, però el que sí que va afectar molt els americans va ser el distanciament de la seva ànima mater Brian Wilson. Wilson, a nivell individual, va seguir experimentant i treballant amb noves instrumentacions però la seva implantació als temes potser no va obtenir el rendiment que tots esperàvem.

Sabem que en el món de la música, per obtenir la fama i mantenir-se en un alt nivell, és essencial disposar d’un bon calaix econòmic. Poder gravar als millors estudis, amb els millors especialistes, els millors tècnics de so, els millors mescladors, tocar amb els millors músics, i un llarg etcètera implica invertir molts diners. I potser això va ser el que finalment va fer distanciar més els dos grups. The Beatles van poder continuar experimentant a més alt nivell i va acabar assolint més èxit que els seus homòlegs americans, els quals es van quedar més estancats en el seu estil. Però això, ja són suposicions meves…

En fi, cada persona és un món, i cada oient té la seva opinió i la seva predilecció a nivell musical. Em de ser conscients i tenir molt clar que la música (sigui de l’estil que sigui, i de l’època que sigui) és una font de coneixement, és un element transmissor de sensacions que cadascú les rep i les viu de manera diferent a l’altre. Per tant, cada persona escoltant The Beach Boys o The Beatles rebrà un bombardeig d’informació a través de les notes, dels acords, de les veus, dels instruments… que assimilarà d’una determinada manera i, segurament, el farà emocionar-se de manera diferent a la persona que tindrà al costat.

Per aquest motiu, respondre a la pregunta que ens plantejàvem a l’inici Qui és millor?, no sóc capaç de respondre. Només us aconsello un exercici. Que cadascú escolti els grups, i es deixi endur… que s’emocioni. I el grup que més l’haurà emocionat o que més de punta li haurà sabut posar tots els pèls: aquell serà el millor (però per a ell).

En conclusió, la resposta a la pregunta no existeix perquè la música és emoció.

Jo només us puc dir, i em refermo amb l’inici d’aquest humil article d’opinió, que a mi qui m’emociona és QUEEN. Per tant, ni The Beach Boys ni The Beatles.

Narcís Cercós


A banda del tema original podem gaudir d’una versió a cappella dels propis The Beach Boys. L’altra és la que va enregistrar David Bowie l’any 1984 i que forma part del seu àlbum Tonight. A lo crooner Bowie mostra en aquest tema les seves dots vocals i la seva prodigiosa veu. Aquesta és una de les versions que més m’agraden i que intento, precariament, cantar sota la dutxa.

68 “Jazz Me Blues”

“Jazz Me Blues”
(Delaney)
Bix Beiderbecke and his Gang
“At the Jazz Band Ball”

1927






Concert d’estiu
(text a quatre veus)
 
 
 
 

 

Molto vivace

 

La coral Joia de maig, d’Anglesola, la coral Pontsicana, de Ponts, i la coral Espluguina,
A les nostres contrades el cant coral es gesta durant les llargues nits d’hivern, com els
Catalunya compta amb una gran historia i tradició de cant coral. Ja des dels cors Clavé
És virtut i obligació del cantaire cuidar-se la veu. Ja sigui per activa o per passiva. Per
 
de l’Espluga de Francolí han dut a terme un treball conjunt que durant els darrers
conreus i els arbres, macerats per la boira i la fredor. Els cantaires arraulits es
fins als nostres dies, passant per l’Orfeó Català, Lluís Millet i l’Amadeu Vives. Per
acció o omissió. Una manera passiva seria no fer un mal us o sobreesforç de les cordes

 

mesos i que han tingut com a colofó tres concerts a les respectives localitats de cada
retornen a l’escalf del local i de les veus dels companys. La feina de les corals és una
l’Oriol Martorell, Lluís Virgili, Manuel Cabero i molts altres. Nom propis. Noms
vocals, no fer excessos, no veure fred, no riure massa, no cridar, vigilar les al·lèrgies,

 

coral. El 29 de juny a Anglesola, i el 6 i 7 de juliol, a Ponts i a l’Espluga de Francolí
feina, curiosament, callada. Els cants, encara dubitatius i neòfits es queden entre les
importants. També hi han els cantaires anònims, sense nom, que amb abnegació i sense 
fugir dels locals climatitzats, no fumar, no freqüentar les cases de dones fumadores (pel
respectivament. Cadascuna de les corals ha interpretat un repertori propi i
quatre parets mentre els carrers resten en silenci. Els que venen de fora vila, desafiant
defallir han mantingut els cants i les proclames de país i de llibertat ben enlaire.
fum vull dir), no acostipà’s, no ingerir objectes estranys (per la gola). En definitiva, dur

 

seguidament un repertori comú.
el fred, la mandra i la boira, transiten per carreteres secundàries. Els fars del cotxe
El temps d’esplendor ja ha passat.
una vida sana, casta i amb harmonia. Una manera activa seria portar una dieta

 

Aquest consistia en dos fragments (el “Magnificat” i el “Glòria”) del “Magnificat”,
il·luminen l’asfalt malmès i les ratlles mig esborrades. Sembla que corrin per sobre una
Tant de bo però que les noves generacions, amb una
equilibrada i que contingui vitamina A, E i C. Xarrupar caramels d’eucaliptus, pròpolis,

 

 

de John Rutter, compositor i director anglès contemporani, amb un ampli i reconegut
partitura minimalista del Tom Johnson. El director és el veritable pal de paller d’una
sòlida formació musical i renovat vigor
mentol i altres herbes i remeis homeopàtics de forma preventiva la salut i l’atenció de

 

repertori de música sacra. Les seves composicions reben una gran influència de la
coral. Figura sense la qual res seria possible (seria un orgue de gats) El Narcís Cercós al
facin possible escampar aquest cel ennuvolat i fosc
les cordes vocals. Hi ha un altre remei, originari del temps de les cavernes (tavernes…),

 

música nord-americana del segle XX. Finalment dos cants patriòtics com són “El cant
front de la coral Joia de maig i de la rejovenida coral Pontsicana està fent un treball
i les corals puguin reviure un nou temps d’esplendor i esperança.
menys ortodox però sembla que ben eficaç que consisteix, abans del concert, en ingerir

 

de la senyera” i “Els Segadors” han tancat els actes.
encomiable. Al Xavier Morgades, també se li denota una gran dedicació i manté la
Menció especial mereix la Montserrat Cadevall,
una copeta de mistela o moscatell o licor dolç que ajuda a entonar-se (agafar el to).

 

El Narcís Cercós i el Xavier Morgades han estat els directors que han dut la batuta.
flama viva d’una coral Esplugina veterana però entusiasta. El mateix Xavier ha
que com a presidenta de la FCEC
Darrerament però, d’amagatotis i de forma clandestina, uns estranys i prodigiosos

 

La Irene López al piano ha fet un treball impecable.
manifestat la il·lusió que li ha suposat tot aquest treball conjunt amb les tres corals.
que amb el seu anar amunt i avall
polvos corren de cantaire en cantaire i que es veu que fan miracles. Es prevé de fer-ne

 

Aquest seguit de “concerts d’estiu” han servit com a cloenda del curs d’enguany deixant
Li ha fer reviure aquell esperit dels “diumenges cantant”. De quan compartien
està fent una tasca impagable
un abús doncs els cants es poden prolongar durant hores i hores sent els efectes


un bon regust i la sensació de la feina ben feta.

inquietuds i coneixements amb el Narcís Saladrigues, el Ramon Casals o el Pep Vila.
arreu del país envers el món coral.
secundaris devastadors pels cònjuges, familiars i veïns de l’intoxicat.

 



Enguany es cumpleixen 50 anys de la publicació de “Rayuela”, el famós llibre del Julio Cortazar aparegut en ple moviment literari del Boom latinoamericà. Antinovel·la, desnovel·la, contranovel·la, metanovel·la, paranovel·la, i mil qualificatius diferents ha rebut aquest llibre trencador i experimental. Un dels seus tret més rellevants era que es podia llegir en diferents ordres. De fet la proposta era una mica truculenta doncs hi havia la història que es narrava, que es podia llegir seguida, i després hi havia l’opció d’intercalar-hi uns capitols adicionals (“prescindibles”, en deia el Julio). Tot i així no deixava de tenir la seva gràcia i el text suposava tot un exercici vital i de llibertat.


Com a petit i humil homenatge al “Rayuela” m’he permès la llibertat d’escriure aquest Cansongs dedicat al cant coral a la manera d’una partitura. En certa manera a “Rayuela” s’hi parla de música i és també un llibre musical.

Sacsejats per una coctelera del Chicote, cadascun dels escrits estan disposats en forma de partitura (cal senzilles nocions de solfa per descifrar-ho) i correspon a una veu. Una experiència polifònica.

Hi ha l’opció de llegir-ho tot seguit, i segur que emergeixen significats que el propi autor ignora.

Una tercera lectura, més agosarada, seria fer-ho entre quatre persones, totes alhora i seguint el tempo marcat. El resultat és imprevisible.

Leon “Bix” Beidederbecke va ser el primer trompetista blanc de jazz i un dels pocs que va tindre seguidors entre el públic negre. Destrossat per una enfermetat respiratòria i per l’excés d’alcohol, va morir als 28 anys d’edat en una pensió de Queens (Nova York)


Aquest tema és un dels molts temes de jazz que apareixen dins a “Rayuela”. L’acció es situa en un taller on el Club de la Serpiente es reuneix per escoltar jazz. “Entre velas, olor a vodka, restos de guiso y ropa mojada escuchan a dos muertos”.

Més endavant llegim.
“… estos tipos de antes del long play tenían menos de tres minutos para tocar. Ahora te viene un pajarraco como Stan Getz y se te planta veinticinco minutos delante del micrófono…”
I encara més endavant, quan Ossip Gregorovius , bevent vodka i mirant la flama de les espelmes a través del bas, que són tant alienes com la corneta de Bix:

 

“… entrando y saliendo desde un tiempo diferente”.