302 “Cymbal Rush”

ABSÊNCIES.

“I tot el que acabem de deixar es converteix en un bodegó, en una natura morta que capta el moment precís en que sortim de l’escena. Aquesta és la sensació. Hi acabem d’estar. En queda encara la tebior en l’espai, com en una flassada, una llum de presència que es volatilitza”.

“Tocat i enfonsat”

–Ramon Cardona

Dissabte al matí. Amb el Jaume i el Josep M quedem a Les Pallargues per fer una ruta pel terme. El Josep M, coneixedor de la zona, ens fa de guia. Transitem pel llindar de la boira i un sol de febrer. Admirem la pleta de cal Solà, una veritable catedral d’arcs i voltes. S’alternen el paisatge agrest amb camps de conreu delimitats per marges de pedra magnífics. Caminem sobre grans lloses de pedra. Sota voltes de pedra a punt d’enfonsar. Camins argilosos, aragalls enfangats pels darrers temporals. Basses d’aigua on abeuren senglars i teixons. Veiem una de les columnes de pedra que fa el Josep M. En té cinc escampades pel terme. Una construcció que supera els dos metres que s’alça majestuosa desafiant la gravetat. Efímeres, tenen la inutilitat de l’art. Un rastre de gestos destinats a desaparèixer en el temps. Com les cabanes de volta, altra hora aixopluc del pagesos, que acabaran sepultades sota un munt de pedres.

Tornem cap a casa. Ens queda la sensació d’haver estat en un món ja extingit.

La ruta que ens va preparar el Josep M va ser un veritable regal. Espero correspondre’l amb aquest Cymbal Rush, de Thom Yorke, que tanca The Eraser, l’excel·lent primer treball en solitari del líder de Radiohead.

A la versió d’estudi li segueix una de desmelenada d’Atoms For Peace, superbanda creada pel propi Thom Yorke, amb el baixista Flea (Red Hot Chili Peppers) com a membre destacat. Tanca la llista Thom York al piano a lo Juan Palomo.

164 “Súbeme el monitor”

(Spazzfrica Ehd / Papa Dupau)Za!

Za!

“wanananai”

2013

 

Túrmix musical

Aparteu les criatures! La música que fa els Za! (un duet de Calonge i Terrassa) és producte d’una experimentació fora de lo comú i, a vegades pot resultar perillosa. Els ingredients que fan anar són tota mena de músiques, per haver-hi i per haver, i com si les passessin pel túrmix, amanides amb una bona dosi d’enginys electrònics, en surt una mena de còctel no apte per tots els estómacs. Ni que ho pugui semblar les seves cançons no estan fetes a la babalà. Ho demostra el fet que poden reproduir-les un i altre cop, fil per randa. Impressiona la complicitat d’ambdós músics. Pot agradar o no, però està clar que hi ha un treball al darrera i unes ganes bogues d’experimentar i buscar, sobretot buscar. Buscar sonoritats i fórmules noves. I també hi ha molt sentit de l’humor, que falta ens fa. Pel sol fet de no conformar-se en les encotillades formes del pop actual i voler anar més enllà ja és digne d’esment.

za-loloismo-4369-3.jpg

20 "Starless"

Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974


Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a



http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica