Etiqueta: Mr. Raons

156 “Fairy Paradise”

(CocoRosie/ Dave Sitek)cocorosie

CocoRosie

“Grey Oceans”

2010

 

Agendes atapeïdes

Los minutos que median desde que se oculta el sol hasta que las sombras de la noche empiezan a expandirse por el aire son los que aprovecho para disipar las imágenes de lo que ha ocurrido a lo largo de la jornada, que siempre transcurre en el universo de papel en el que escribo por encargo de otros. Sólo cuando salgo de él y accedo al mundo real cobro conciencia de la profunda soledad en la que vivo.

       Siempre supe que volvería a verte, Aurora Lee

                                    Eduardo Lago

L’altre dia un seguidor del blog, com aquell que no vol, va i em diu: fa dies que al blog no surten ni Mr Cansongs i Mr Raons. I tampoc el Pesquises. Els trobo a faltar. Naturalment aquesta afirmació, gairebé una declaració d’amor, em va commoure. Només arribar a casa vam confrontar agendes amb els misters. Res a fer. Estaven massa atapeïdes com per fer-hi un forat. Em va doldre no poder-lo complaure al fidel seguidor. Caldria fer alguna cosa. Vaig pensar que al menys estaria bé treure el cap allà on fos que estiguessin enfeinejant els nostres ocupadíssims personatges i, a manera de primícia, oferir informació de primera mà al nostres soferts lectors.

A través de les vidrieres guaito l’interior del Foment. Observo a Mr Raons com pren cafè sol tot sol. Fa dies que no coincideixen amb Mr Cansongs i s’ha de donar les raons tot sol. Apura el cafè per marxar tot seguit escopetejat. Abans però li ha donat temps de fer un cop d’ull a La contra. Marxa carregat de raó complagut amb alguna frase que deixarà pòsit.

A Mr Cansongs el trobem atabalat a les graus del celler amunt i avall carregat de traves, claus, cadenes i candaus. Les tasques de contenció es veuen interrompudes per cartes certificades amb requeriments i citacions. Els advocats dels músics del celler no paren de turmentar-lo. Va de cul, el pobre. I és que no en hi ha per menys. Té mala peça al teler. Està per construir una mena de caixa gran per ficar-se ell a dins. Aprofitar traves i claus per segellar-la. I cadenes i candaus per fer un símil de Houdini però a la inversa (a veure qui té collons de treure’m?) El pla contempla la immersió de la caixa dins el pantano de La Plana. Nota: durant les nits d’insomni redactar instruccions detallades al respecte.

En quan a Mr Pesquises costa més de localitzar. Pel carrer del Calvari no se’l veu ni en pampa ni pols. Assumptes tèrbols l’han dut a la part sud del poble. De lo poc que ha transcendit hem pogut saber que es tracta d’un affaire de creus i torrons. A més, s’ha de desempallegar del Prims i el vil xantatge al que el té sotmès. Cada dia que passa l’apreta més. Pobre detectiu, ja és de plànyer. Buits i nous i cartes que no lliguen. No podem donar més detalls per respecte al secret de sumari.

Bé, les coses estan així(i així us les hem explicat…) Esperem haver parat el cop.

CocoRosie està format per aquestes dues germanes que van créixer per separat, cadascuna en un lloc diferent dels Estats Units. Va ser de més grans quan es van trobar a París per crear aquest singular duet multiinstrumentistes que barreja diferents músiques d’una manera entremaliada. Dues versions en directe de Fairy Paradise. La primera, amb subtítols de la lletra en castellà. La segona, especiada amb guarnició hindú.

153 “Paranoid Android”

(Colin Greenwood / Ed O’Brien / Jonny Greenwood / Philip Selway / Thom Yorke)OK

Radiohead

“OK Computer”

1997

 

Silenci

Mals temps per la lírica. El pacient i sofert seguidor d’aquest blog ja deu haver perdut la fe. A mitjanit, en la foscor, rebre aquell senyal inequívoc que anuncia un nou Cansongs deu ser confortable. I ara no arriba. Avui, al carrer del Calvari he aprofitant la lluna plena per albirar a Mr Pesquises. Ni rastre del detectiu. Tampoc del piano al bar Foment. Fa mesos que Mr Raons i Mr Cansongs no es troben per fer un cafè i arreglar el món. Al celler, darrerra la porta, temes musicals, nous i vells i de tota mena, s’apilen a les escales sense que ningú respongui a les súpliques de llibertat. El silenci també és música. Això sí, sempre que vagi seguit o precedit per alguna que altra nota. El silenci per si sol és el no-res.

Ja que es tracta de mantindre les constants vitals del blog aposto per cavall guanyador. Al menys que en lo musical no decaigui. En el seu debut Radiohead es va trobar amb un hit aclaparador amb Creep.

https://youtu.be/VbCbcTgxdv8

Aquests èxits prematurs poden enfonsar una banda. Al menys fer trontollar la seva carrera. La banda d’Abingdon (Anglaterra) va saber trampejar aquest sotrac tirant pel dret. Estava clar que Thom Yorke i cia no es conformaven sent un grup de rock de tants. Amb OK Computer, el seu tercer treball, Radiohead incorpora l’electrònica a la seva música i aconsegueix un àlbum important dins el panorama de la música popular. Valent, imaginatiu, innovador, amb un resultat gèlid i emotiu alhora. Rock adult que dia el bon amic i melòman Josep de cal Ferro. OK Computer segueix sent rock & roll però també és alguna cosa més.

151 “Let It Grow”

(Eric Clapton)EricClapton461OceanBoulevar

Eric Clapton

“461 Ocean Boulevard”

1974

 

Clapton reings

Eric Clapton és un valor segur. és com aquell parent o amic incondicional, que no fan soroll però saps que sempre hi pots confiar en cas de necessitat. Aquesta confiança el pot dur, sense voler, a l’ostracisme. Com que el tenim segur, no cal amoïnar-se’n. I no esperarem pas a que es mori! Una mica passa amb l’Eric Clapton. Un mestre a la guitarrista. Ha mamat dels clàssics del blues i els ha dut al seu terreny, un àmbit més roquer, però sense perdre’n l’essència. Aquí, en aquest blog s’ha fet al·lució a slowhand (mà lenta), sobrenom amb que es conegut l’Eric Clapton i als motius que van dur a guanyar-se aquest mot. Han estat Mr Raons i Mr Cansongs durant les seves llargues i reflexives converses qui han fet broma del tema. Sembla que no era pas per la seva manera de tocar la guitarra, sinó per l’extremada lentitud amb que es ficava la mà a la butxaca alhora de pagar les rondes. Que igual resulta que el xicot té arrels catalanes, ve-t’ho aquí.

La vida d’Eric Clapton sembla extreta d’una novel·la de l’època victoriana. Secrets familiars (va viure tota la infantesa creient que els seus padrins eren els pares i la seva jove i veritable mare passava com la seva germana). Carrera fulgurant (durant els anys 60’ i 70’ Clapton va formar part de nombroses formacions integrades per grans músics de rhythm and blues, The Yardbirds, John Mayall & The Bluesbreakers, Cream, Derek & The Dominos, la qual cosa li va suposar un important bagatge per la seva futura carrera en solitari) Amors no correspostos (es va enamorar perdudament de Pattie Boyd, llavors la dona de George Harrison, just el millor amic de Clapton). Addiccions a drogues i alcohol (producte de la vida turbulenta de les actuacions i, diuen, per superar les històries de desamor. Sembla ser que 1971 Clapton es va passar tot l’any a la seva casa de Surrey, venent les seves preuades guitarres per poder mantenir els seus hàbits additius) Reconciliacions i ruptures (amb els anys la Patti Boyd es separaria de l’ex guitarrista de The Beatles i es casaria amb Eric Clapton. Amb el temps aquests també s’acabarien separant) Morts tràgiques (el seu germà va morir d’accident de moto als 26 anys. El seu fill va caure d’un gratacels quan només en tenia 4) Col·laboracions estel·lars (The Beatles, Elton John, J. J. Cale, Luciano Pavaroti, Mark Knopfler, B. B. King  i un llarguíssim etc.)

Clapton_is_god_by_msneep

I ja que hem començat amb un sobrenom, acabem-ho amb un altre. Quan John Mayall’s & The Blues Breakers with Eric Clapton va ser publicat, el 1966, un graffiti es van començar a escampar per Londres. Clapton is God (Clapton és Déu). Poderosa setència. Per les seves resonàncies bíbliques em fa vindre a l’esment aquella frase que surt a Rumble Fish (1983), la meravellosa pel·lícula de Francis Ford Coppola, amb el noi de la moto, un personatge inoblidable. I la frase resa: The motorcycle boy reigns (el noi de la moto regna). Eric Clapton. Una vida de novel·la. Un guitarrista de cine.

130 “Music for 18 musicians”

(Steve Reich)music-for-18-musicians

Steve Reich

“Music for 18 musicians”

1976

 

-Però, ¿no es muy oscuro el sótano?
-La verdad no penetra en un entendimiento rebelde. Si todos los lugares de la tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz.

El Aleph
(Jorge Luis Borges)

El Celler

El dia s’allarga i encara queda una bona estona de claror. La tarda es freda però el sol que penetra pels finestrals del Foment fa que darrera els vidres es converteixi en un confortable hivernacle de converses. Darrera la barra la mestressa serveix a quatre clients afilerats que entre glop i glop intercanvien sentències. Al fons, com de costum, la partida de botifarra transcorreix amb normalitat tret d’un moment en que un jugador carregat de raó ha esbroncat al company per no anar a bastos. I personal escampat per les taules, entre ells Mr. Raons que apura el cafè mentre llegeix La contra. Al seu costat, en una cadira, la gata fa becaines mentre el seu fillol no deixa d’emprenyar-la jugant amb la cua. De sobte una figura enfosqueix la vidriera de la porta. És Mr. Cansongs que a través de la vidriera ha albirat a Mr. Raons. Aquest, atent, s’aixeca per saludar-lo.

– Cafè…?

Mr. Cansongs assenteix mentre Mr. Raons fa un gest còmplice a la mestressa. Després dels formalismes, asseguts tots dos davant de sengles cafès, han encetat la conversa.

– He vingut bàsicament a parlar del funcionament del celler. Què hi passa.

– Què hi passa? Algun amotinament?

– M’anirà bé vocalitzar-ho en veu alta davant d’algú tant raonable com tu. M’ajudarà a entendre els seus mecanismes. A lligar caps i de passada treure’m un mal de cap de sobre.

– Crec que això ja m’ho has explicat altres vegades…

– Sí… però de manera fragmentària. Inconnexa. Sols he transmès certes sensacions, però no he racionalitzat mai el seu funcionament. Dóna la sensació que no ho he explicat prou bé… que hi ha quelcom del procés que ha quedat poc definit.

– Sóc tot orelles… espera!! …. demanarem un parell de whisky’s.- Que siguin dos Jacs Daniels… sense gel… caldrà calentar l’assumpto!

– Algun cop hi has estat al celler. M’has ajudat a treure algú de dins. Encara que em sembla que en tenim percepcions diferents. Abans de dir-me res però deixem explicar-me i que buidi el pap.

– Ja veig que vens encebat. Enraona…

– Intentaré explicar-me. No és fàcil. L’origen del celler no te’l sabria dir. Sé que sempre ha estat allí. Que el van construir quan van construir la casa i els coberts. Que com a tots els cellers s’hi guardava el vi…

– Sí, és clar… és un nexe existencial…

– En lo que s’ha transformat ara no sé si és un llegat familiar o el canvi respon a alguna cosa relacionada amb mi.

-Sí, és clar… hi ha una vinculació empàtica…

Que el que s’hi guarda i envelleix no és vi sinó música. Però no música en el sentit de discoteca. No hi han prestatgeries afilerades plenes de vinils, cassettes i Cd’s. No és això. El que hi han en realitat són els músics.

– Sí, és clar… essències vives…

– Presències reals. Músics que reclamen la meva atenció. Encara que no hi sigui noto com em criden. Com es deleixen per sortir a la llum. Fer-se sentir. El que sembla extraordinari a baix és converteix en factible.

– Sí, és clar… com un bucle temporal… on es materialitza l’essència-la presència-i l’existència…

– Un cop baix els veus pul·lular d’aquí i d’allà. No hi ha distinció entre vius i morts. Tots hi són.

– En la casa del Senyor tots i són convidats… pocs els escollits…

– Un altre aspecte difícil de pair és que no sols hi ha un d’artista. No hi ha un sols Dylan, Ian Anderson, o Janis Joplin. Són varis. Hi ha el Dylan imberbe de The Times They Are a-Changin’. Però també hi ha el Dylan barbut i desgrenyat de Infidels.  Hi han els primers U2, militants i reivindicatius. I també els U2 més transgressors d’Achtung baby. Hi ha el Sisa i el Ricardo Solfa. Els germans Gallagher amics i els germans Gallagher enfadats.

 

– Les lleis de la física també es veuen alterades. Ni el temps ni l’espai es regeixen per les lleis racionals del món tangible. L’arquitectura de l’edifici indica clarament els límits constructius. Un cop dins el celler però, aquests límits van més enllà dels murs. L’espai s’expandeix fins a extrems que encara no he sigut capaç d’arribar.

-Sí, és clar… estem parlant d’una nova dimensió…

– Lo mateix passa amb el temps. Un segon a fora es poden percebre com a hores a dins. L’altre dia, per exemple, quan vaig entrar lligat i tu sostenies l’altre extrem de la corda. El que segons tu van ser mitja dotzena de metres mal comptats, per mi van ser un bon grapat de kilòmetres. El que per tu van transcórrer uns pocs segons, jo ho vaig percebre com una jornada sencera.

– La relativitat d’un forat negre… llàstima que Mr. Spock ens hagi deixat… En aquest cas, ens hauria pogut ajudar a esbrinar els imprecisos límits de la realitat… ja saps que era un home de bones orelles… i lògica vulcaniana…

– Vols un altre whisky?

– Sí.

Mr. Raons torna a fer un gest a la mestressa… Que siguin dos més… sense gel…

– Entenc les raons que per tu això resulti poc racional, per no dir impossible. Tu que has excavat necròpolis d’antigues civilitzacions. Que has descolgat esquelets de persones que en temps remots es van preparar per fer un llarg viatge al més enllà. Que has vist com aquestes calaveres resten allà atònites (que deia el Jesús Moncada), a dos metres sota terra esperant el veritable traspàs. Un traspàs que no arriba i que topa amb el sol dur, fred i sec de la fosa. Tu que has vist en les cavitats dels ulls dels cranis els veritables límits de l’Univers. La foscor impenetrable. La buidor del no-res.

-Sí, és clar… tots som el nostre propi univers… i que a l’igual que aquest univers astronòmic… les nostres forces interiors (poc compreses) interactuen amb els nostres gustos-sensacions-anhels- i es fusionen … amb els nostres desitjos en una espiral de creació…

– Collons… quines raons que em dones. Que porta aquest whisky?

– Solera… és un whisky de 50 anys… macerat en un espai tancat i fosc com el Celler…

El sol s’ha anat enfilant per les parets. El Foment en penombra ha fet d’escenari a les darreres paraules de Mr. Raons i Mr. Cansongs. Els dos han sentit una mena d’esglai al percebre tot de presències escampades al seu voltant. Quan la mestressa ha encès les llums han enfosquit les finestres fent fugir la claror del sol definitivament horitzó enllà. La llum ha revelat tot una cort de musics, instruments i faristols disposats en perfecta i harmoniosa geometria al centre de la sala. Els jugadors de botifarra, els bevedors sentenciosos i tota la resta eren quiets al seus llocs, embadalits. La gata ha desaparegut de la cadira. Ara ella i el seu fillol s’enfilen sobre un dels quatre grans pianos de cua aparellats i cap i cuats. Do-re-mi-fa-sol-la…

– Mr. Cansongs… torna-la a tocar…

Aquest glissando felí ha servit per destensionar l’ambient. Tothom s’ha relaxat i mantingut expectant. En mig d’un respectuós silenci han començat a sonar els primers compassos.

Music for 18 Musicians. És una peça clàssica d’Steve Reich, compositor nord-americà (ha aclarit de baix en baix Mr. Cansongs) Un dels pioners del minimalisme.

– Ah… 19 si comptem al gat…

– L’Steve Reich és el paio més gran que toca un dels pianos. La resta d’instrumentistes són els Ensemble Modern.

– Molt modern em sembla…

– I a les veus membres de Synergy Vocals.

– Unes bones vocalistes callen per tot…

122 “River Man”

(Nick Drake)Five_Leaves_Left

Nick Drake

“FIVE LEAVES LEFT”

1969

 

 

Malenconia

 

El sopar

Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.

Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.

Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)

Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.

Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.

 

El ressopó

Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.

Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.

 

La candelera

Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.

A la recerca de la malenconia perduda

Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.

Fred.

Tenebres.

Silenci.

Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.

La malenconia

De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.

L’home del riu

La Betty va passar per aquí
Deia que tenia alguna cosa a dir
Sobre les coses d’avui
I les fulles caigudes

Deia que no sabia les notícies
Que no havia tingut temps de triar
Una manera de perdre
Però ella creu

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre el pla
Del temps violeta

Si m’explica tot el que sap
Sobre com baixa el riu
I les festes tota la nit 
Durant l’estiu

La Betty deia que havia resat avui
Demanant que el cel s’esvaeixi 
O potser es quedi
No n’estava segura

Que quan pensava en la pluja d’estiu
Demanant la seva ment un cop més
Va perdre el dolor
I es va quedar per més

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre la prohibició
De sentir-se lliure

Si em diu tot el que sap
Sobre com baixa el riu
No crec que
Sigui per a mi

Oh, com van i venen

(Traducció: Daniel Giribet)

La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.

108 “Stone Cold”

(Jimmy Barnes)Jimmy Barnes

JIMMY BARNES

“30:30 Hindsight

2014

 

 

 

100 cansongs-cartell-2Celebració dels 100 Cansongs

Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.

Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.

El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical  anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.

Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.

Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.

Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.

I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p
http://youtu.be/aAzR40U9SY0