Etiqueta: Mr. Pesquises

166 “When A Warm Wind Blows Through The Grass”

(Jan Scott Wilkinson / Martin Noble / Neil Hamilton Wilkinson / Matthew Wood / Phil Sumner / Abi Fry)British Sea Power

British Sea Power

“Machineries of Joy”

2013

 

Fora de la llei

Aprofito aquest matí de carrers molls i cel esventat per fer dissabte i tancar l’any. Guardo en una arxivador els expedients, pulcrament redactades i passats a net, dels casos tancats durant l’anterior exercici. Així com els vaig ficant un a un a lloc, rememoro, orgullós, tot els affaires.

  • Entrecavar parterre (per buscar, sospito, algun objecte en concret, relacionat amb algun assumpte fosc i, que per qüestions de confidencialitat no se’n va revelar. Com a bon professional vaig respectar escrupolosament [res de preguntes] el secret de sumari…)
  • Vigilància nocturna d’immoble vuit per evitar incursions indesitjables. A comissió.
  • Guarda de gossos a hores convingudes. Em van acabar aviant els gossos…
  • Deixar pati net de pistes. Pagament a un any vista. Ja rebrà instruccions… l’última diu: a cobrar a l’Havana (excitant…)

Tots els cobraments han estat en metàl·lic, i en negre, clar (al final el del parterre no ha arribat a pagar…). La llibreta dels comptes (una Enri mida quartilla 108 x 159 mm, espiralada, quadricula 4×4, tapa tova) és a la vista, a l’estant, i està immaculada. Cap entrada registrada. Naturalment, duc una comptabilitat B, la real, en una agenda (una Enri mida octaveta 11o x 16o mm) amagada sota una rajola, hàbilment dissimulada i oculta sota el moble dels prestatges.    

Un cop tot ordenat i endreçat sols queda sobre la taula l’expedient del Cas de la taula voladora. Una presència incòmoda, que fa nosa. Un dossier que va començar amb una petita fitxa i que a hores d’ara, entre informes, fotografies, tiquets, albarans, impresos, notes, fotocòpies, etc) ja el conforma mes d’un centenar de folis. Introdueixo a desgrat el plec dins l’arxivador d’aquest any i el deixo al prestatge esperant que arribi un moment més favorable per abordar un cas tant complexe.

Miro a la bústia i hi trobo un sobre sense nom. Miro a banda i banda del carrer. Cap rastre. Dins el despatx obro el sobre mentre encenc un Lucky Strike. Es tracta d’una circular de l’Ajuntament. El seu contingut és inquietant. A l’encapçalament hi resa: Cens municipal d’animals de companya. A l’enunciat continua dient l’Ajuntament informa que les persones propietaris d’animals de companyia (gossos, gats i fures) és obligatori tenir-los censats a l’ajuntament on resideix habitualment l’animal. Ufff… jo, que sóc home de complir les normes, amb la quantitat de bèsties que volten per casa, m’ha vingut una mena de suor freda. Mentalment intento fer un recompte aproximat d’exemplars, però em perdo entre tantes taques, ratlles i colors (a falta d’altra documentació no se m’acut altre mètode de classificació: taques, ratlles i colors…) Bé, sí que hi han altres inputs, més sofisticats i específics. Fins que no vaig deixar de portar pantalons curts, i ja era bastant ganàpia, que en feia anar un ampli repertori d’aquests inputs. En aquella època estava molt al cas dels gats de casa. Els coneixia a tots. A tots personalment afegiria. La relació de cadascun d’ells amb la resta. Si eren amics o parents. Qui era mare, fill o tiet de qui. Esbrinar-ne el pare era per deducció (taques, ratlles, colors…) De haver-m’ho proposat hauria escrit les biografies complertes de tots i cadascun dels gats i gates de casa. Elaborar l’arbre genealògic de generacions i generacions ho tenia al cap dels dits.

Per saber sabia, com aquell que diu, quan les gates prenyades sortien de comptes. Quan això passava la premissa era clara: amansir els gats de ben petits. Costi el que costi. No hi ha res més mal agraït que un gat feréstec. En canvi un gat mans és un sol. Quan les gates lluïen llustrosos pelatges i esplendoroses panxes, i la cosa començava a estar madura, les futures mares, receloses, rondaven racons en busca d’amagatalls, llocs secrets, inaccessibles per al ésser humà i altres feres malvades, segurs per criar-hi i protegir les cries dels perills d’aquest món inhòspit i salvatge. Si es donava el cas que la gata ja havia criat i la encara no havia descobert el cau, era qüestió d’estar a l’aguait, seguir-ne els moviments per descobrir-lo. Els primers dies eren crucials. Sempre era un moment de joia descobrir la camada. Nets com una patena. Ni que el racó fos enrevessat, gràcies al bon fer de la mare sempre acabava sent un lloc confortable, en una veritable llar. Menuts, cecs i indefensos. Si descobries els gatets ja passats uns dies, aquests, al detectar una presència aliena ens reveient amb esbufecs i posats de mil homes. Es tractava d’anar tocant els gatets per habituar-los al contacte humà.

A la infantesa la seguia la l’etapa d’enjogassament i aprenentatge. Salts, cabrioles, baralles inofensives. Aventures i perills inventats. Observar perplexos i sense entendre res els festejos i les batusses dels adults. Després venia l’edat del pavo (per que els gats també tenen edat del pavo) Les gates joves reveient la visita de tots els gats dels voltants, que es barallaven per obtenir els favors de la xicota. Els mascles, en canvi, havien de triar entre defensar les femelles de casa o marxar en busca de fortuna. Alguns tornaven al cap d’uns dies, coixos, famèlics i esgarrinxats de tot arreu. Altres, amb menys sort, ja no tornaven. Algun cop en reconeixies un de casa (per les taques, ratlles o colors) estampat sobre l’asfalt (Mira, el germà de la bruna, lo pobre…) Passat aquest malson, i fruit de tot això, venien les panxes plenes, és clar. I així es tancava el cercle.

Avui aquesta afecció no hi és. Ja no estic al cas. Ficats en ristra a la finestra esperant l’hora de sopar, me’ls miro i no reconec en cap d’ells res que em recordi els avantpassats de la casa. Cap tret familiar. Se n’ha perdut la mena, la fesomia, la sang. Ni rastre de taques, ni ratlles, ni colors.

La cremor de la brasa del cigarro m’estarrufa els llavis i esvaeix els bucòlics records. Torno a ser davant la carta inquietant. Així doncs, suposo que m’he de considerar un malfactor. Un fugitiu que haurà de sortejar l’agutzil, membres del consistori i altres representants de la llei i l’ordre en pes. Ja està vist. No hi ha repòs ni assossec per un agent secret, amenaçat a banda i banda de la llei. Pel davant i pel darrera.

Arribat el día, l’agutzil, com a Judes, complint amb el seu deure, acompanyarà una dotació de Mossos d’Esquadra que, ordre judicial en mà, prèvia trucada al timbre de rigor, enfonsaran la portalada enreixada per donar pas a un nodrit grup de la Brigada anti-frau armats amb salabres, filats, xarxes i altres utensilis i paranys per caçar als indocumentats animals. Quan això passi jo estaré ocult arraulit en la foscor del celler, atent al remostrer de la redada. L’esvalot promet ser considerable. Corredisses per tot casa, pati amunt, pati avall, dins els coberts, pel mig dels trossos. Embarrancats entre andròmines i telaranys. Encegats per la pols i la ràbia. Enganxats i esgarrinxats per gats i arços. Enramalats en les seves pròpies xarxes. Ja els hi dono feina. Si al seu día la cunyada no se’n va sortir ells tampoc podran. A la foscor del celler esbossaré un somriure de complicitat.

162“Aerial Boundaries”

(Michael Hedges)Michael Hedges

Michael Hedges

“Aerial Boundaries”

1984

 

Amb alevosia i nocturnitat

Al rellotge del campanar toquen les 12 de la nit i jo romanc amagat, al capdavall del carrer, a una distància prudencial de la casa de Mr. Cansongs.  Intento observar, des de la distància, si puc localitzar al gran espia  Mr. Pesquises, ja que segurament està amagat en les immediacions, observant i vetllant per al bon desenvolupament del bloc musical que aquí s’hi cou… Un professional de l’espionatge de la seva talla segurament passa desapercebut per la major part dels veïns, per la seva capacitat camaleònica, però a un gat vell com jo… un “Watchmen”  perspicaç com ningú… m’he atrevit a vigilar al vigilant… El rellotge del campanar toca les 3 de la matinada, i penso que tenim sort de que la nit no sigui fresca… puc passar-la vestit amb teixits més aviat “prims”… De sobte… , veig una silueta “fins ara desapercebuda” que comença a fer saltets…, lògic, tantes hores de vigilància passen factura a la bufeta.  Mr Pesquises salta i salta… al més pur estil “Tequila”… Aprofito que desapareix d’escena i em poso a córrer cap a la casa i celler de Mr. Cansongs…

Aprofitant la “carrerilla/carrinclona” quant soc davant la reixa del núm. 14 la traspasso d’un salt olímpic…, just a l’hora…, les 3:15, quant habitualment el gat “Guenyo” acostuma a martiritzar a Mr. Cansongs. El gat es passeja pels voltants “como Pedro por su casa”… tenia raó!!!  El gat guenyo treu el cap per una finestra –només ajustada- i l’empeny lo just per escollar-se dins la casa…  Aprofito el moment i entro. Sort que vaig de camuflatge “negre amb camisa blanca”…  Em situo al passadís i puc sentir a la “tieta” que ronca profundament…,  no m’estranya, només veu vi…, diu que l’aigua no li prova…  Gatejo el passadís fins a la porta del despatx-saló on es cou el bloc…, trec el cap i puc veure a Mr. Cansongs dormit a la butaca davant l’ordinador…, lògic, normal…, últimament sofreix molta pressió: se li moren els músics de dos en dos.  Arriba un moment en el cos ja no aguanta més.

M’apropo fins a un pam del nas i observo que dorm amb la boca oberta…, em trec la motxilla de l’esquena -ara esdevinguda “valija parlamentaria”- i trec els meus estris… un auriculars grans amb dues pinces de la carn enganxades amb “cinta aïllant”…, li poso al cap…, poc a poc… i obro les pinces, tot posant-l’hi una tablet a dos dits del nas, en la qual hi he gravat “Neu!”… zummmm, zummmm, zummmm. Morfeu aprovaria la meva perspicàcia…, la finalitat es cercar un espai soporífic que em permeti fer lo que he vingut a fer.

Per que no es desperti aparto la cadira amb rodetes amb Mr. Cansongs dormint com un lliri…, i la poso al costat del radiador, tot esperant que el “caloret” de la Rita el mantingui sedat… Busco una cadira…, totes plenes de llibres…, aparto el llibres d’una cadira i aparto els llibres que hi ha al costat de la taula per fer-ne una paret de “llibres” que em pugui tapar darrere d’ells. Ara no em veu (per si es desperta sobtadament). Obro l’ordinador i em demana la clau: provo amb David Bowie i s’obra la sessió…, obro el bloc i em poso a escriure el que vull dir:

No se com…, els meus amics del Toti’s Pub em varen convèncer d’anar a Cervera a veure els Sirex en directe… els Sirex? No foteu!!!! Si són uns vells carques…, Però bé, tant ban insistir que hi vaig anar. Per fer-ho més planer m’hi vaig portar la “teràpia del dijous”.  Dins la sala vaig veure que estava tota curulla d’homes calbs i dones amb cabells blancs…, vaig pensar… on m’he fotut!!! Ara bé, quant aquells dits vells i madurats van començar a tocar les guitarres em vaig quedar sorprès…, sonava de “collons”…, ostres, em vaig adonar que eren uns músics de cap a peus…, encara que alguns ben just podien moure els peus, ja que s’aguantaven drets per poc…, les lletres eren carrinclones, però el ritme molt digne… que Déu em perdoni, però vaig poder veure que els musics vells –per raons d’edat- són músics dignes. He d’admetre que van fer ballar i cantar a tota aquella generació de joves dels seixantes del segle XX…, i van sorprendre a joves del segle XXI. Amb tot, el que em va flipar –lo suficient per violar a Mr. Cansongs- va ser quan en Lesli va explicar que en una actuació li van demanar que escrivís una lletra –més actualitzada- de “la escoba”…, cosa a la qual ell va replicar que ells quan eren joves ja van fer el que van poder…, matisant que la nova lletra del que ara s’hauria d’escombrar d’aquesta societat…, l’han d’escriure els joves d’avui. Digne, digníssim en Lesli dels Sirex. Em vaig treure la perruca d’emoció…”.

De sobte sento un barbulleix…, en Mr. Cansongs arriba al final de la fase rem del son i canta “sonanbulament”…, “donde estoy… no se… me siento libre, libre… y esto si me altera el cuerpo… una barbaridad…”.  Quedo garratibat…, deu ser la segona botella que s’han begut amb el José Maria…, moment en que al campanar toquen les 4:00…, replico… “si esto es la guerra que no venga la paz…”. Intento introduir ràpidament una cançó dels Sirex al bloc i de sobte…, es “bloqueja”…,  i s’activa un programa que evita filtracions no desitjades en el bloc…, es veu que la selecció està acotada…, vetada…, renoi…, estem perduts.  El programa activa automàticament una versió aleatòria de la gent –músics- que hi a “la cup” del celler… comença a sonar “Get out your lazy bed” de Matt Bianco, una formació britànica dels anys vuitanta del segle XX famosa pel seu jazz/pop…

La música sona frenèticament…, i jo em moc al ritme ràpid de la música…, trec els llibres amuntegats…, poso a Mr. Cansongs davant l’ordinador…, trec ràpidament la tablet del seu nas i els auriculars amb les pinces de la carn acoblades…, trec la cinta aïllant del ratolí…, just al moment en que fa servir el dit per netejar-se el nas…, uffff Out…, carrego rapit els estris a la motxilla parlamentària i…, just llavors, observo un escarabat negre que em mira!!! L’observo detingudament i lentament em trec la sabata –darrerament una arma de destrucció massiva- i quan intento liquidar-lo gira cua i es precipita cap a la estanteria de la paret…, amb l’impuls de la precipitació vaig per lliurar al món d’aquest mal petit i de sobte…, estavello el cap a l’estanteria de llibres…, clocc, bloccc, clocc…, quedo mig inconscient al terra mentre l’estanteria començar a balancejar…, cau o no cau…, en el fimbreix es despenja un llibre de la estanteria i em dona al mig del cap!!! Sobre i es desplega unes copies doblades d’un llibre d’un tal Jaspert… el seu nom el tenia pegat als ulls…, quina creu!!! Aixeco el cap i veig al fons del passadís al gat guenyo que em mira assegut tot badallant amb la boca oberta…, o millor dit, potser  se’n riu de mi?  La sabata surt disparada al vent i es sent un “marramiauuuuu”. Arreplego apressadament el llibre i el col·loco malament a l’estanteria…

En aquell instant Mr. Cansongs comença a despertar-se…, sortim corrents per la finestra tots dos, el gat guenyo i un servidor…, ens apostem tots dos d’esquena a les portes de la reixa del carrer…, aturo al gat i li dic…, encara no!! A l’altre costat del carrer hi ha Mr. Pesquises!! El gat em mira malament, però s’atura. Trec un petit mirall i observo entre la reixa si es veu al gran espia de ponent…, “voilà”… veiem la llum d’una cigarreta en la foscor quant “chupa”… el guenyo pregunta que chupa…, responc que no preguntí que Chupa…, chupppsssssss… sssssssssss…, es sent un soroll escatològic…, un grup de veïns i veïnes carregats de Dyc amb gel i farts de torrons…, Amb el mirall veig que la llum de la cigarreta s’apaga i Mr. Pesquises es retira en la foscor…, el guenyo i jo saltem la reixa al passar els dyccaires…, ens afegim dissimuladament al grup i desapareixem… Ha estat una missió impossible.

Mr. Raons    

 

Agraïments: Al Miquel Torres per la seva feliç i ben trobada intromició al blog. I al Josep M. Santesmasses, per descobrir-me al Michael Hedges, guitarrista consumat del Percussive picking. Aquest és un terme que emergeix d’un estil que incorpora atacs aguts en les cordes, així com colpejar la part superior de les cordes i guitarra per aconseguir l’efecte percussiu. Guitarristes flamencs han estat utilitzant aquestes tècniques durant anys. La major resistència de les cordes d’acer feia difícil d’aplicar. La tècnica es pot desarrollar gràcies a l’ús de pastilles a les guitarres acústiques, que es va fer comú en la dècada de 1970. Michael Hedges va començar a utilitzar les tècniques de percussió a principis de 1980.

Aerial Boundaries interpretat per Michael Hedges. Una versió impecable i impol·luta de Kevin Horrigan. Finalment una de les moltes lliçons que es troben a la xarxa d’aquesta tècnica.

158 “Love Man”

(Jimmy Davis / Roger “Ram” Ramirez / James Sherman)Charlie Parker

Charlie Parker

“Complete Savoy & Dial Sessions (1945-1948)

2001

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

Lo còmic és una tragèdia per la qual ha passat el temps.

 

El perseguidor i altres relats

Una boira pixanera ho inunda tot. Pels carrers no hi volta ni una ànima. El poble s’ha convertit en una mena de Comala, i el meu perseguidor i jo en dues presències espectrals. Sota la gavardina i el barret intento protegir-me del fred. Tinc les pestanyes corgelades i els peus no sé de qui són. He entrat apressuradament dins l’espai que al bar de cal Pàmies tenen habilitat pels fumadors. M’he quedat immòbil i en silenci. A través del gruixut plàstic semiopac que delimita aquest espai he deixant passar de llarg la imprecisa figura escanyolida, errant i despistada del Prims. A escampar la boira, he pensat. Aquests darrers dies, fugint del miserable xantatge del Prims, he tingut que abandonar la part nord del poble per transitar pel vell mig del casc antic, en ple centre de la vila. Fa un temps que el Prims ha augmentat els seus honoraris convertint el tracte inicial en paper moll. És lo que té freqüentar segons quines amistats. No hi ha fiat.

En aquestes em va vindre a l’esment com em trobava jo una d’aquelles nits en que esperava dins el meu despatx, a les fosques i en silenci quan, creient-me sol en aquell habitacle, vaig percebre una presència oculta en la foscor. La respiració d’un altre ésser viu. No estava sol. Realment és de les sensacions més aterradores a la que un home pot estat sotmès. En un cubicle a les fosques saber-se acompanyat per un intrús invisible assetjant. El temps es va aturar. Aquell ésser infernal no anava sol. L’acompanyava la por, que em va pujar per les cames fent-les tremolar, s’instal·là a l’estómac paralitzant-lo, i amenaçava d’assaltar-me d’un moment a l’altre el cap per assestar el cop definitiu. Aquell súcubo amagat a la foscor, l’imaginava de gargamelles esgarrifoses, traient fastuosos ullals ensalivats delectat apunt de saltar sobre la seva víctima.

El mèrit d’un veritable agent no és no tenir por, sinó vèncer-la. D’una revolada em vaig poder desempallegar d’aquella paràlisis que em tenia tenallat al fons del sofà. La fogonada de llum va sobreexposar tot l’habitacle. Quan el diafragma de l’ull es va anar adaptant al nou medi vaig divisar al terra un escarabat negre que fugia  zigzaguejant de la llum com de la pesta per perdre’s sota el moble de l’estanteria. Aquí molts pensaran que vaja quin remostrer per a no res. Que no n’hi ha per tant. I jo els hi dic que en temes de fotre, i aquest pot fotre molt, la mida no importa. No hi ha enemic petit. Les formes del Mal més són inescrutables. Vaig córrer cap a l’estanteria però ja era massa tard. Vaig treure tots els llibres i vaig retirar l’estanteria de la paret. Ni rastre de l’escarabat. En una junta del sòcol hi havia una escletxa per on s’havia esmunyit la bèstia. Segurament se’n havia anat pel mateix lloc pel que havia vingut. Ves a saber si allò era una porta a l’inframón. O una entrada a la Zona negativa que compartia amb la planta 34 de l’edifici Baxter. Vaig ordir un pla de xoc. Amb un embut baix abocar en aquell forat tot un pot d’aigua bullent. Vaig flitar-hi mig pot de Cucal i un cul d’Autan caducat. Finalment vaig segellar aquell orifici amb una solució de pasta de dents i Maizena, amb un bitxo querolet esmicolat i armada amb xinxetes. El despatx presentava un aspecte de paisatge després de la batalla. L’estanteria esbiaixada i fora de lloc. Pilars desplomats de llibres escampats per tot arreu. Estris i envasos buits esbarriats pel terra. I pols. Molta pols.

 

El torrons

Un cop passat el perill aprofito l’indret per encendre’m un Lucky Strike. Després d’una primera calada victoriosa, tot sortint de l’espai plastificat, just davant meu, a l’aparador de la pastisseria de cal Pàmies, una imatge familiar em crida poderosament l’atenció. A l’aparador de la pastisseria hi han dues barres de torrons immenses. L’una de massapà. L’altra de yema. Una visió que em transporta a la infantesa, quan mirava embadalit, igual que ara, com d’aquelles dues barres de torrons anaven llescant i extraient lingots d’un material molt més valuós que l’or.  

Envaït per la nostàlgia i apurant el cigarro i llançant-lo al terra, entro al bar. Darrera la barra (la del bar, no la dels torrons) hi ha l’Anna Pàmies a qui demano un Dyc amb gel. En una taula hi seu el seu germà, el Jaume, a qui escruto amb la mirada i que, amb un gest, em convida a seure. No sabem què dir. Tots dos fiquem cara d’embadalits. A la tele, sense veu, l’home del temps pronostica bonança (sí noi. Fa un bo que enamora, penso) Les mirades enfonsades als gots o emparrant-se per les parets. L’arribada del whisky trenca el gel. Pel fred no hi ha com un whisky, dic tot fent un bon glop de Dyc. Sobretot a aquestes hores del matí, afegeix el Jaume. Ho vaig rematar amb Ja ho deien els indis: aigua de foc. Van tornar les cares embadalides, la tele muda i les mirades enfonsades o emparrades. I aquí es va acabar la conversa.

 

La Vera Creu

Recordo com, aquella mateixa nit en que l’enemic es va manifestar el despatx va quedar desembrasat. Mentre col·locava els llibres al seu lloc, d’un d’ell va caure un plec de folis doblegats per la meitat, on hi havia fotocopiat Un vestigi desconegut de Terra Santa: la Vera Creu d’Anglesola. Nikolas Jaspert (1999), un breu però dens assaig sobre els orígens de la valuosa relíquia del nostre poble. Les primeres clarors de la matinada van coincidir amb la lectura dels darrers fulls. Que aquell escrit arribés a les meves mans no era casual

[com ja sap el fidel i espavilat lector, Mr Pesquises, pels seus dots innats, està cridat a ingressar en una organització secreta (tant secreta que fins i tot ho és per qui això subscriu) que té com a missió protegir l’Univers i combatre els agents del Mal. Actualment podríem dir que Mr Pesquises es troba en període d’ensinistrament – Nota de l’editor]

 

Al sortir del bar m’aturo un cop més davant l’aparador a observar les dues barres de torrons. Les emocions fan baixar la guàrdia. No me’n adono fins que al vidre del aparador, darrera meu, s’hi reflecteix el Prims apropant-se. I la meva cara d’ensurt. Escolta Melà… Sense donar-me la volta i fent-me l’orni surto disparat d’allí. A l’aparador queda el rostre contrariat del Prims, amb la paraula a la boca. I més enllà, una figura engavardinada i barret que es perd en la boira pels carrerons estrets i foscos del casc antic.   

Quan arribo a casa hi començo a reflexionar. Aquesta troballa, nits endarrere, del treball del Jaspert i l’episodi d’avui dels torrons em fa rumiar que entre els dos fets té que haver-hi alguna connexió o altra.

 

El doctor Jaspert i el torrons de cal Pàmies

L’endemà al matí torno a cal Pàmies. Durant el trajecte, ocults en l’espessor de la boira o darrera les pilastres de les arcades, hem trobo amb algun que altre prohom, que al creuar-nos m’ofereixen amb la mirada un lleu gest de complicitat. La Prohomia d’Anglesola és una institució antiquíssima. El seu origen es remunta a l’edat medieval (segle XI). Són homes de bé que vetllen pel benestar del poble. No és oficial, però jo sé que la seves comesa no és tant sols mundana, sinó que també són membres de l’organització secreta que lluita contra el Mal i preservar el Bé a l’Univers, i que ha tingut a bé ficar-me a prova per a que, un cop superada, ingressar a les seves files com agent secret en missions interestel·lars. Així doncs, en certa manera es podria dir que jo també sóc prohom, o ho seré, i no estic sol i em sento reconfortat i acompanyat en aquest peregrinatge terrenal, pas previ imprescindible per ser ensinistrat i ficades a prova les meves dots innates, abans de donar el salt definitiu cap a altres galàxies. Sota l’empara dels prohoms, i d’incògnit, arribo a cal Pàmies. Entro al bar test. Faig un senyal a l’Anna que porta implícitlo mateix de sempre. L’Anna no ho capta. Normal, si tenim en compte que aquí el sempre implicava només ahir. Poc bagatge per quedar registrat. Per sort el Jaume em tira un cable. Ves, Anna, que volen un Dyc amb gel. Aprofito l’ocasió per seure amb el Jaume i, sense més preàmbuls vaig al gra. Li anomeno els torrons. El Jaume es passa a la defensiva. Tots dos fiquem cara de poker. De nou el tentineig dels glaçons dins del whisky desencallen l’escena. No he vingut per la fórmula. Sols busco certa informació per un assumpte que no té cap relació amb tècniques de rebosteria. El Benjamí Pàmies (el pare del Jaume) eren vuit germans. Bàsicament una família  de mestres, sastres i pastissers. Va ser el Pepito, un oncle del Jaume, qui va començar la tradició dels torrons de cal Pàmies. Després de parlar una bona estona i comprovar algunes dades, vaig exposar les meves teories al Jaume. Coneixes a un tal Nikolas Jaspert? És un historiador alemany especialitzat en l’edat mitjana i les creuades. Va publicar un treball sobre la Santa Creu d’Anglesola. He examinat aquest treball i tinc fundades sospites que aquest tal Jaspert ja havia vingut molts anys abans, quan encara estudiava, aquí a Anglesola per poder potinejar la Santa Creu amb les seves pròpies mans. Em temo que sense èxit. Aquí és on entren els torrons. La meva hipòtesis és que el jove Jaspert va arribar a Anglesola amb aquest propòsit. Això deuria ser cap al 84 i per aquestes dates. El Jaspert, que era molt gormand, al veure les dues barres de torrons a l’aparador, doncs això, es va aturar distraient-lo de la seva veritable missió. He accedit a informes clínics del susdit que ho verifiquen. Era tal el daliri que va esgotar l’escàs temps del que disposava menjant torrons de cal Pàmies. A aquest fet s’hi van sumar tot un seguit de successos que van impedir al jove Jaspert poder veure la relíquia. I així va haver d’abandonar el poble amb les expectatives incompletes. El seu va ser un viatge frustrat. El Jaume escoltava les meves disquisicions amb atenció. Home, va puntualitzar, aquest torrons de sants n’havien de ser. A casa, mentre esquetllaven les ametlles s’aprofitava per passar el rosari. Reanimat per un segon whisky, vaig afegir més llenya al foc. Aquí ja divagava. Caldria veure si, anys més tard, al 99, va tornar realment al poble per realitzar el seu estudio, i si, davant el perill real de tornar a entrepussar en la mateixa pedra, en aquest cas amb les mateixes barres de torrons, per prescripció facultatiu, tindre que abandonar la idea de vindre a Anglesola i, que algun entès o erudit relacionat amb el tema i la parròquia elaborés un text per ser enviat al doctor Jaspert. Aquest text seria la base del seu famós estudi sobre la Santa Creu. Aquest segon apartat però només són conjectures. Les peces encaixaven. Tenia una hipòtesis ben armada. Havia entrat amb pas ferm dins l’enfangat terreny de la investigació històrica. Un mèrit més al meu expedient. Venga un tercer whisky per celebrar-ho.

Surto de cal Pàmies mig emboirat, cap a la boira, aquest cop sense mirar els torrons, pura kriptonita per enlletrats i investigadors privats. El neguit m’havia dut allí esvaït, baix de defenses. El destil·lat, més que aguditzar els meus sentits, m’ungia d’un optimisme moderat que augmentava la meva confiança d’arribar a casa sa i estalvi, sense angunies ni entrebancs. Pel camí, aturat sota la llum esmorteïda d’un fanal, confós amb la foscor i la boira, m’he creuat amb un Prohom de contorns difosos. Era una mena d’àngel de la guarda que vetllava per les meves passes.   

Quan torno a casa ja és fosc. Només obrir la porta, el lleu rectangle de llum dibuixat al terra deixa entreveure diminutes presències negres lliscant sobre l’enrajolat. Es presenta una nit dura. La lluita contra el Mal no fa concessions.

156 “Fairy Paradise”

(CocoRosie/ Dave Sitek)cocorosie

CocoRosie

“Grey Oceans”

2010

 

Agendes atapeïdes

Los minutos que median desde que se oculta el sol hasta que las sombras de la noche empiezan a expandirse por el aire son los que aprovecho para disipar las imágenes de lo que ha ocurrido a lo largo de la jornada, que siempre transcurre en el universo de papel en el que escribo por encargo de otros. Sólo cuando salgo de él y accedo al mundo real cobro conciencia de la profunda soledad en la que vivo.

       Siempre supe que volvería a verte, Aurora Lee

                                    Eduardo Lago

L’altre dia un seguidor del blog, com aquell que no vol, va i em diu: fa dies que al blog no surten ni Mr Cansongs i Mr Raons. I tampoc el Pesquises. Els trobo a faltar. Naturalment aquesta afirmació, gairebé una declaració d’amor, em va commoure. Només arribar a casa vam confrontar agendes amb els misters. Res a fer. Estaven massa atapeïdes com per fer-hi un forat. Em va doldre no poder-lo complaure al fidel seguidor. Caldria fer alguna cosa. Vaig pensar que al menys estaria bé treure el cap allà on fos que estiguessin enfeinejant els nostres ocupadíssims personatges i, a manera de primícia, oferir informació de primera mà al nostres soferts lectors.

A través de les vidrieres guaito l’interior del Foment. Observo a Mr Raons com pren cafè sol tot sol. Fa dies que no coincideixen amb Mr Cansongs i s’ha de donar les raons tot sol. Apura el cafè per marxar tot seguit escopetejat. Abans però li ha donat temps de fer un cop d’ull a La contra. Marxa carregat de raó complagut amb alguna frase que deixarà pòsit.

A Mr Cansongs el trobem atabalat a les graus del celler amunt i avall carregat de traves, claus, cadenes i candaus. Les tasques de contenció es veuen interrompudes per cartes certificades amb requeriments i citacions. Els advocats dels músics del celler no paren de turmentar-lo. Va de cul, el pobre. I és que no en hi ha per menys. Té mala peça al teler. Està per construir una mena de caixa gran per ficar-se ell a dins. Aprofitar traves i claus per segellar-la. I cadenes i candaus per fer un símil de Houdini però a la inversa (a veure qui té collons de treure’m?) El pla contempla la immersió de la caixa dins el pantano de La Plana. Nota: durant les nits d’insomni redactar instruccions detallades al respecte.

En quan a Mr Pesquises costa més de localitzar. Pel carrer del Calvari no se’l veu ni en pampa ni pols. Assumptes tèrbols l’han dut a la part sud del poble. De lo poc que ha transcendit hem pogut saber que es tracta d’un affaire de creus i torrons. A més, s’ha de desempallegar del Prims i el vil xantatge al que el té sotmès. Cada dia que passa l’apreta més. Pobre detectiu, ja és de plànyer. Buits i nous i cartes que no lliguen. No podem donar més detalls per respecte al secret de sumari.

Bé, les coses estan així(i així us les hem explicat…) Esperem haver parat el cop.

CocoRosie està format per aquestes dues germanes que van créixer per separat, cadascuna en un lloc diferent dels Estats Units. Va ser de més grans quan es van trobar a París per crear aquest singular duet multiinstrumentistes que barreja diferents músiques d’una manera entremaliada. Dues versions en directe de Fairy Paradise. La primera, amb subtítols de la lletra en castellà. La segona, especiada amb guarnició hindú.

153 “Paranoid Android”

(Colin Greenwood / Ed O’Brien / Jonny Greenwood / Philip Selway / Thom Yorke)OK

Radiohead

“OK Computer”

1997

 

Silenci

Mals temps per la lírica. El pacient i sofert seguidor d’aquest blog ja deu haver perdut la fe. A mitjanit, en la foscor, rebre aquell senyal inequívoc que anuncia un nou Cansongs deu ser confortable. I ara no arriba. Avui, al carrer del Calvari he aprofitant la lluna plena per albirar a Mr Pesquises. Ni rastre del detectiu. Tampoc del piano al bar Foment. Fa mesos que Mr Raons i Mr Cansongs no es troben per fer un cafè i arreglar el món. Al celler, darrerra la porta, temes musicals, nous i vells i de tota mena, s’apilen a les escales sense que ningú respongui a les súpliques de llibertat. El silenci també és música. Això sí, sempre que vagi seguit o precedit per alguna que altra nota. El silenci per si sol és el no-res.

Ja que es tracta de mantindre les constants vitals del blog aposto per cavall guanyador. Al menys que en lo musical no decaigui. En el seu debut Radiohead es va trobar amb un hit aclaparador amb Creep.

https://youtu.be/VbCbcTgxdv8

Aquests èxits prematurs poden enfonsar una banda. Al menys fer trontollar la seva carrera. La banda d’Abingdon (Anglaterra) va saber trampejar aquest sotrac tirant pel dret. Estava clar que Thom Yorke i cia no es conformaven sent un grup de rock de tants. Amb OK Computer, el seu tercer treball, Radiohead incorpora l’electrònica a la seva música i aconsegueix un àlbum important dins el panorama de la música popular. Valent, imaginatiu, innovador, amb un resultat gèlid i emotiu alhora. Rock adult que dia el bon amic i melòman Josep de cal Ferro. OK Computer segueix sent rock & roll però també és alguna cosa més.

138 “Vitamin C”

(Karoli / Czukay / Liebezeit / Schmidt / Suzuki)Can-Ege-Bamyasi

Can

Ege Bamyasi

1972

 

Pols i ubiqüitat

Aquell matí les hores transcorren arrossegant-se dins del despatx. Al advers de la porta el nom de Mr. Pesquises invertit enterbolit pel vidre glaçat. Assegut, miro embadalit com la fum del cigarro s’enfila a través del raig de sol que entra per la finestra. Tal vegada es rebel·len volves de pols suspeses en l’aire descendent sense cap presa, fins aterrar mansament sobre l’expedient que tinc sobre la taula. És el del cas de la taula voladora. La resta són al prestatge, convenientment arxivats. El gat perdut, la pilota embarcada, l’aigüera embussada… tots casos tancats. Ara mateix l’únic cas obert i de moment sense possibilitat de resolució és el de la ditxosa taula. Fa mandra ficar-se en un cas aparentment senzill però que a mesura que passa el temps es complica més i més. Els testimonis directes han oblidat (o volen oblidar) els detalls. Potser per deixadesa (o per por). Han desaparegut probes (o directament s’han destruït?) Ell lloc dels fets està contaminat (ves a saber si expressament). Em pregunto qui hi ha al darrere de tot aquest cas?

La pols és assumpte per ociosos. Quan un entra en acció la pols desapareix. Es fa invisible. Tal vegada penso en la bellesa de l’escena. Amb l’estètica del moment. Vist des de dalt, en un pla zenital, la imatge deu ser estupenda. La llum, el fum, jo recolzat sobre la taula i el mentó entre el palmell de les mans. Llàstima que un no pot ser protagonista i espectador alhora. Els temes de la pols i la ubiqüitat em fan pensar que, en la meva condició de detectiu privat (en pràctiques, tot s’ha de dir), per arribar a ser un autèntic professional del ram em caldria introduir, com a mínim, dues figures importants i imprescindibles per a tot detectiu privat que es preï. Una figura seria la de la secretaria fidel. Una noia guapa però gens vanitosa. Noia eficient, pulcra, intel·ligent, educada, discreta i abstèmia. Sensible, ordenada i detallista. Secretament enamorada del seu jefe però que mai gosarà a dir-ho. Per ell, en canvi, és com una segona mare (l’esmorzar a taula, camises planxades…) Una germana gran molts cops, sobretot quan ell li confessa entre sanglots i ferum d’alcohol, galta empegada a les popes, els seus desenganys amorosos amb dones perverses. Però ara mateix no em puc permetre aquest luxe. Que l’únic que faria seria treure la pols i canviar la distribució del despatx cada 15 dies.

L’altra figura en que he pensat és la del confident. Aquell que se’n assabenta de tot. Que fa de vigia mentre un dorm. Que respon sense fer preguntes. I aquest servei sí que me’l puc permetre. M’aixeco d’una revolada. Em fico la gavardina i el barret. Surto i tanco la porta amb decisió. Amb l’embranzida, he deixat darrera meu una estela de pols suspesa a l’aire.

És mig matí quan arribo al centre. Com de costum el meu home és recolzat al peu de pedra de la Creu de terme que presideix la cruïlla. Punt neuràlgic de la vila. L’encontre, amb aquella figura sota l’escalonat de pedra, atorga a l’escena dots transcendents, com si estiguéssim al mateix peu d’una escalinata romana. El Prims és un paio (que no és paio) carrincló i escardalenc. Xupa i pantalons texans. Bota campera. Relativament jove però revellit i socarrimat per algun excés del passat. Està fet pols, vaja. Coneix el carrer com ningú. No se’n mou. En forma part i per això passa inadvertit. Al contrari d’altres vegades, que sempre em feia l’orni, avui m’hi he acostat tot simpàtic. Sembla que avui farà bo, oi? li he dit com aquell que hi parlés tot sovint. Ai, home… sí noi… m’ha respost mentre amb un somriure m’ensenyava tota una ristra de dents ratades i ennegrides. Escolta Melà… em podries fer un favor?… em pots deixar un euret deu per fer un cafè? Ja ho trobarem home… Amb aquest personal cal ser ràpid de ment. Sembla que em confon per un altre. O potser ho fa veure? Aquesta segona opció denotaria que en cas de que anessin maldades estaria disposat a ser discret. A callar com un puta. A dir jo a aquest paio no el conec de res. Aquell matí jo vaig parlar amb el Melà… Quin professional, noi, he pensat. Estava clar que coneixia els codis del carrer. La llei no escrita dels proscrits. He aprofitat l’avantatge que m’oferia amb safata.

Abans però, evitem ser vistos pels ocupants del banc del sinofos. Asseguts una mica més enllà, al mig del passeig, són una mena de competència deslleial. Difamen, esbomben i dilapiden tota mena d’informació, fins a deixar-la inservible quan, de no obrar així, podria ser d’un gran valor per professionals com un servidor. Trec la cartera i al Prims li salten els ulls del cap. Li dono 10 cèntims dient que tinc un petit encarreg per ell i prometent que, un cop complert, li seran lliurats la resta dels diners. El Prims i jo marxem cadascú per la seva banda emplaçant-nos al carrer del Calvari, sens dubte un indret menys concorregut i més discret. Vull ficar-lo a prova. Abans de fer-li confiança cal comprovar la seva predisposició i, sobretot, la seva eficàcia.

Un cop al Calvari (de manera improvisada però sense que es noti) li dono les instruccions pertinents. Aprofito que un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb un xandall llampant és a punt d’entrar a cal Marina. Indico al Prims que resti al cap del carrer i que, de manera dissimulada vigili les maniobres d’aquell foraster. Jo seré a l’altra punta de carrer, controlant que el personatge en qüestió no ens volgués despistar fugin per alguna de les portes del darrera, les que donen a la cuina o al vell cinema. En qualsevol cas ell, el Prims, no havia d’abandonar el seu lloc fins haver informat degudament de les incidències i passar-me’n un informe detallat. Un euro bé s’ho valia.

No sé quan temps havia passat però l’espera es feia eterna i res no passava. El sol començava a ser de justícia. De tant en tant, d’amagat, feia petites incursions carrer avall per treure el cap. Efectivament el Prims restava diligent al seu lloc. Em decideixo a espiar per la finestra cap a dins del bar per comprovar que el paio del xandall no s’ha esfumat. De puntetes, estirant el coll, per sobre dels adorns empavonats del vidre veig que el paio del xandall encara hi és. De sobte, darrera meu la remor d’una presència em sobresalta. L’ensurt és considerable. Més quan, pel costat meu passa un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb el mateix xandall llampant, clavat al de dins. No me’n sé avenir. Això sembla l’atac dels clons. Encara no estic refet i el paio del xandall-2 va Calvari avall. Passa per davant del Prims. Torno a espiar per la finestra i el pitjor dels presagis es confirma. El paio del xandall-1 encara és dins. En un malabarisme ocular guaito dins i fora simultàneament i comprovo que, efectivament, hi han dos paios del xandall. Que estan repetits.

Aquest cas s’ha complicat de mala manera. Hauré de prendre cartes en l’assumpte. A més, no hi ha res més incòmode que vigilar davant d’un bar i passar sed. Amb una gest còmplice indico al Prims que esperi una estona més al seu lloc. M’armo de valor i entro a Cal Marina. Em recolzo al començament de la barra i demano un got d’aigua de l’aixeta. El paio del xandall és a l’altra punta de barra, parlant de manera distesa amb un grupet i amb aires de no tenir cap pressa. Faig un sant Hilari i mentre demano una altre got d’aigua paro l’orella. Me’n assabento que el paio en qüestió és un dels dos bessons de cal Gendret (els havia conegut de jovenets quan venien a estiuejar a casa del seu padrí) Això resolt l’enigma. No es tracta d’un paio repetit sinó de dos que s’assemblen. És normal que dos bessons, mentre són petits, vagin vestits iguals. Suposo que per qüestions pràctiques. No ho és tant de normal que de grans continuïn coincidint amb el vestuari. Suposo que deuen ser socis del mateix gimnàs o club esportiu. D’aquí que duguin el mateix xandall. Tot lliga. Cas resolt.

Surto a fora i veig al Prims que encara aguanta en la seva posició (amb aquest sol encara es desmelarà…) Espera delerós la seva recompensa. Com a tràmit li demano si ha vist passar al paio del xandall. La resposta és previsible doncs abans li ha passat a un pam del nas. Davant la meva sorpresa em contesta que no. No crec que així, a corre-cuita, el Prims sigui capaç de distingir un bessó de l’altre. Dret a llei però, em diu la veritat. El paio del xandall que jo li he dit de vigilar encara no ha sortit del bar. Hi han dues possibilitats (avui sembla que tot està duplicat…) o bé és un fisonomista excepcional (destria un bessó de l’altre) o és un veritable encantat (ni l’ha vist passar) Sembla que em quedaré amb el dubte. Lo promès és deute. Quan trec la cartera el Prims fa un vista com un saler. He retingut fort l’euro fins que me’l ha arrabassa dels dits i ha enfila el passeig, més content que un gínjol.

Jo marxo Calvari amunt. Darrera meu, les meves petjades aixequen un rastre de pols. Diria que és la mateixa pols que em trobaré al despatx i que sembla ser per tot arreu.

Vitamin C és un tema del grup alemany Can que apareix a Puro vício, la magnífica pel·lícula de Paul Thomas Anderson basada en la novel·la homònima de Thomas Pynchon. Ambientada a finals dels anys 60, narra les peripècies de Doc Sportello, un detectiu privat força peculiar i que alguns cops sembla emparentat amb el nostre estimat Pesquises. La pel·lícula vindria a reflectir que en una època on les substàncies alucinògenes i estimulants estaven a l’ordre del dia, la percepció de la realitat s’havia de veure forçosament afectada. Podem gaudir d’una recent i magnífica versió de Unknown Mortal Orchestra. També una gravació dels seus creadors, el grup Can.

Vitamina C
El seu pare es va comprar un avió.
La seva mare guarda tota la pasta familiar,
Una maca bufetada, em quedo al racó,
Ella viu fora i dins de l’harmonia.

Ei tu,
Estàs perdent, estàs perdent, estàs
perdent, estàs perdent la teva vitamina C.

I per Nadal muntant el seu poni
O trepitjant el cap de l’home porc,
Una maca bufetada, em quedo al racó,
Ella viu fora i dins de l’harmonia.

Ei tu,
Estàs perdent, estàs perdent, estàs
perdent, estàs perdent la teva vitamina C.

(Traducció: Daniel Giribet)

123 “The Last Beat of My Heart”

(Steven Severin / Siouxsie Sioux)Siouxsie_&_the_Banshees-Peepshow

Siouxsie & the Banshees

Peepshow

1988

 

Aquesta espina es la meva única delícia
Una batalla devastadora, amb por a parlar,
tot just ens atrevim a respirar.

L’últim batec del meu cor
(Severin/Siouxsie)

Arrossegats

Gener (passat)

Des de la meva talaia observava la piscina del veí, llavors buida i solitària. Les branques ara despejades de fulles deixaven el camp de visió lliure per poder-la veure amb més claredat que no pas a l’estiu quan la vegetació estava en ple esplendor. Un joc d’ocres, grisos i blaus somorts als que la boira aplicava una pàtina que recordava les indefinides formes d’un Turner. Embadalit amb l’escena, emmarcada per la finestra, encara era capaç d’anar-hi afegint, amb delicades pinzellades escampades, els cossos nus daurats al sol, en la memòria encara frescos, de les banyistes estiuejants. Quan vaig obrir la finestra però, els rigors de l’hivern van fer arronsar tot estimul colorista fora de temporada.

Febrer (present)

Quin mes més puta. Els pobres gats semblen condemnats a complir un càstig bíblic. Durant les meves rondes nocturnes només faig que creuar-me amb gats capficats, mal dormits i esvaïts, amb pas determinat, empesos per l’instint. I és que l’obsessió és tal que lo que altres cops (fora de temporada diguem-ne) la meva proximitat hauria suposat una presència si no perillosa, al menys sí digna de respecte, ara ni em veien. Com si fos un fantasma. Un espectre desangelat que no fa ni por ni res.

Res els atura. Cap obstacle, norma o llei. Travessen carreteres sense mirar, i, és clar, en hi han que hi deixen la pell i les seves aspiracions allí, estampades a l’asfalt. Els que es desplacen són tots mascles, sent les femelles les que resten a les llars, esperant l’arribada dels pretendents. Això llevat de rares excepcions. Sense anar més lluny a casa tenim una gata jove que és ella mateixa en persona qui marxa en busca dels esmentats serveis. Sens dubte una gata avançada al seu temps. Una pionera en qüestions feministes. Sense manies, al marge de convencions socials i xafarderies. Ells, els mascles (i la meva gata emprenedora), munten guàrdia davant de portes i entrades. Salten capterreres i tanques. Es colen entre reixes i filats. S’enfilen a finestres, cornises i teulades. Van d’aquí cap allà en busca del seu objectiu.

A fe que les escenes que es creen són del tot wagnerianes (només que aquí les que criden no són dones grasses). Al mig, una femella en zel. El pretendents rondant-les i guerrejant alhora. Al voltant, en cercle, vells i canalla. Els uns esgotats d’aquesta maledicció cíclica. A la gata més vella de casa l’hem deslliurat d’aquest marturi deixant-la anar a les golfes (el seu mal no vol soroll). Els altres, la canalla, encuriosits i confosos alhora per aquell joc d’adults. Als més jovenets els hi ve la juguesca mentre la femella es rebolca i fa l’aleta (en hi han de més senyores que es mantenen dretes fent-se les distretes) envoltades de dos o més mascles. Aquests fent el doble joc de seduir a la femella i dissuadir als oponents. Es debaten entre el festeig més galant i l’amenaça més punyent. Aquesta doble vesant fa que sovint hagin d’arremetre els assumptes de canto, doncs escometre de front i de totes totes un sol assumpte els fa perdre el fil de l’altre, amb el conseqüent perill o desaventatja que això comporta. Són personatges tràgics arrossegats irremissiblement per la seva naturalesa. El cos arquejat. Muscles en tensió. Pel eriçat. Miols, crits, udols i tota mena de sorolls esgarrifosos per tal d’espantar l’adversari. Adoptant la forma del guerrer. Primer va ser el gat. Després el samurai. Aquest procés no sap de classes socials. Tant sols se’n lliuraran els gats de casa bona que, estèrils i impol·luts, s’ho miren perplexes darrera la finestra.

I així nits i dies. Dies i nits. Vents gèlids del nord s’han endut les boires, però la cerimònia no s’atura. Ni tant sols la neu que tenyeix el paisatge de blanc no dissuadeix ni a protagonistes ni a figurants. Les estratègies s’han esgotat. Ha arribat l’hora del combat. Fiblons enverinats de ràbia cauen sobre l’enemic. Ungles estripen carn. Ullals esquincen tendons. Sang vermella taca la blancor de la neu (una referència més al samurais…) Es mossega i es còpula amb passió. L’olor a esperma i sang es barregen en l’aire. Eros i Tànatos s’abracen i es confonen en un de sol.

 

Abril (futur)

Un cop més tot això haurà passat. Els mascles tornaran a llurs cases (compte amb la carretera…) perduts, bruts, famèlics, esgarrapats i esgarrinxats de tot arreu. Amb el temps cicatritzaran les ferides. Treuran el ventre de pena i canviaran el llustre. Les gates lluiran una panxa d’aquí a allà fins que en sortirà una llorigada de gats petits i de tots els colors. Llavors seran les mares qui trauran les urpes, qui amenaçaran si cal, receloses per vetllar els seus petits. El mascles, en canvi, passaran a ser un destorb, algú que només dorm, menja, jeu i fa nosa. La gata moderna i tronera tornarà plena. Haurem d’esperar a veure la fesomia dels petits per endevinar de quina casa són. La gata vella baixarà de les golfes i es ficarà en un reparo al sol alliberada de tant enrenou. La tranquil·litat durarà poc doncs quedarà poc per que els petits la vaguin a emprenyar.

 

Febrer (pretèrit plusquamperfet)

Pel que fa als gats de casa la cosa ja no hauria estat com feia uns anys, quan hauria sortit a defensar el territori armat amb una Norica Marvic 4,5 mm, disposat a tot. Ja no hi hauria hagut cap gat malparit, siamès, lleig i guenyo a qui arremetre. Ni tant sols un gat blanc i gris col·lega a qui fer-li costat. Ara hauria passat pel mig de l’escena desarmat i sense immutar-me. Com si allò hagués estat lo més habitual del món. Els mascles que venen de fora em resultarien simpàtics. Fins i tot diria que em despertarien certa admiració.

 

Fora de temp(orada)s

Tot allò hauria de ser una lliçó. Un procés d’aprenentatge per quan, arribat el moment, se’m convoqués per emprendre, de manera ineludible, el meu propi destí. El destí que tota naturalesa reclama.

 Gat&lluna

Felicitats

Fer constar que el nostre estimat amic Josep M. Oliva ha assolit els 200 lliuraments del seu entranyable Àlbum de cançons. Des d’aquí el volem felicitat efusivament i engrescar-lo per que continuï compartint amb nosaltres el seu personal recull musical amb la mateixa empenta i il·lusió de sempre. Per molts anys!

 

Siouxsie and the Banshees

Un tema tant apassionat com el d’avui requeria un grup de caire, també, apassionat. L’esplèndida Siouxie, empastifada amb pintures de guerra però amb el cor a la mà, fins a l’últim batec.