Tag Archives: miralls

236 “Bela Lugosi’s Dead”

(David Haskins / Kevin Haskins / Peter Murphy / Daniel Ash)Bela Lugosi's Dead

Bauhaus                 

“Bela Lugosi’s Dead”

1979

 

Joc de miralls

El vampir va entrar amb urgències al lavabos del restaurant. Alguna cosa se li havia ficat malament. Quan va empènyer la porta va topar amb un home que en sortia. “Disculpi”, va dir el vampir sense mira’l, mentre pensava, “surt del mig, imbècil”. “Tranquil, no ha estat res” va contestar l’home sense aturàs, murmurant “mira per on vas, tros d’ase”. De fet era un caçavampirs, però no es van reconèixer.

El vampir, un cop alleujat, va sortir del compartiment. Va ser llavors que es va adonar que a la paret del davant hi havia tot de piques. I un gran mirall de cap a cap. I la presència d’un home que en entrar, amb les presses, n’havia passat de llarg. El tenia d’esquena. Al vampir li entra una esglai. El lloc que ocupava, dins el mirall estava buit. Es va ficar al seu costat a rentar-se les mans. L’home intentava rentar-se la cara. Anava borratxo com una cep. Es girar cap al vampir amb la cara humida i va dibuixar un somriure, convençut que la frescor de l’aigua l’havia refet. Ara hi veia correctament. Al que tenia davant i el seu reflex. No com l’altre amb qui havia coincidit just un moment abans, a qui davant del mirall veia per quadruplicat. “Company. Jo puc llegir els teus pensaments”, li va dir tot seriós al vampir mirant-lo als ulls. “Sé exactament el que hi ha dins aquest cap”. Va haver-hi un silenci tens. El hematòfag va estar temptat de clavar-li els seus ullals a la jugular. L’home va continuar “Tu necessites una trago. Et convido a una copa”, va sentenciar trontollant, mentre pensava “tu necessites un trago. Et convido a una copa”. “No, gràcies. Jo no bec…”, es va escapolir convençut que les barreges no eren bones.

Aquesta vegada el tema tractat i l’elecció musical van de la mà. Hem triat Bela Lugosi’s Dead de Bauhaus per acompanyar aquest vampir que poca cosa conserva dels bons modals propis de la seva condició.

Una versió en directe, subtitulada, amb un Peter Murphy ficat totalment en el paper. La versió d’estudi del EP original.

(Mandagi / Sillitto)

The Temper Trap “Conditions”

2009

"Dplça maneta de srr. Mai es  massa aviat per ser temersru abandpmamrnt comdi nongi rt beoes"

Telèfons “intel·ligents”

La cançó que il·lustra aquest Cansongs, per exemple, l’he redescobert gràcies al mòbil. Sí, de fa pocs dies que tinc un mòbil d’aquests moderns. Un d’aquests aparelles que anomenen smartphone o “telèfons intel·ligents”. No per gust, no, sinó per que l’anterior mòbil que tenia, el pobre, ja no donava més de si. Sempre m’he resistit als avenços tecnològics. Potser l’únic que vaig frisar per comprar-me’l de seguida que va sortir va ser un lector de CD’s, i que ara rau mut en un racó. Recordo que el primer ordinador que vaig tenir, un Macintosh Centris, cap allà l’any 1993, vaig estar un any a engegar-lo. O sigui, un any sencer a pitjar el botó d’arrencada. Deunidó, no? Crec que ja és una prova prou fefaent per demostrar el meu reparo a les noves tecnologies. Més que reparo, gairebé podríem dir que por. El primer mòbil va tardar en arribar. El duia sempre al cotxe, apagat, i només per casos d’urgència. De fet jo quan sento el telefon me’n vaig a l’altra punta de casa mentre vaig dient allò de “que l’agafeu? Sempre acostuma a dona resultat. Ara però, amb els mòbils no em serveix de res fugir, doncs el duc a la butxaca, i dir “que l’agafeu?” no colaria.

D’aquest telèfons amb tantes prestacions però,el que trobo una gran troballa són aquestes aplicacions que reconeixen la música (un reconeixador de patrons, en diuen) i que es troben diferents ofertes al mercat:  TrackID, Shazam, SoundHound… Et permet reconeixer qualsevol cançó que estigui sonant per la radio, la tele o qualsevol altre aparell. Enxufes l’aplicació, l’encares el mòbil cap als altaveus, apretes el botó…  i taxan! Ja tens el nom de la cançó i quin grup o artista l’interpreta. Quins adelantos! Quan penso en aquells temps que encara no hi havia aparells informàtics. A la botiga de discos del Castelló eren molts els que s’esgargamellaven taral·lejant aquella cançó que tant els hi agradava, però que desconeixien de quin autor era, davant de l’oïda atenta del dependent. Que bé que els hi hauria anat un aparell d’aquestos. Això sí, el primer dia que vaig intentar cantar a capella a cau de mòbil amb l’aplicació conectada, va aparèixer un diàleg què, amb molta correcció i diplomàcia, et recordava que el programa sols reconeixia música gravada.

El progrés que hem viscut aquestes darreres èpoques ha sigut fulgurant. En pocs anys s’ha viscut uns avenços espectaculars. Els nostres padrins van morir sense creure-s’els. Els nostres pares han viscut el pas de la mula al coet espacial. D’anar al tros en carro a viatjar a Mart. D’anar d’Anglesola a Barcelona en tren en tres hores, a anar-hi… en tres hores. Les innovacions tecnològiques que anticipaven literatura i cinema s’han anat assolint una darrere l’altra. Les invencions imaginades per un visionari com el Jules Verne s’ha complert practicament tots.

Es pot pensar que tots no. Que hi han habilitats que avui en dia cientificament encara no són possibles, com ara la teletransportació (“canvi de lloc instantani”, que deia el Songoku) o els viatges en el temps. Doncs gràcies a aquests “telèfons intel·ligents”, sí són possibles. Es pot comprovar fàcilment tenint una conversa amb alguna persona que disposi d’un d’aquests aparells. Et pot trobar de sobte, parlant amb un holograma de subjecte en qüestió, amb els dits dale que te pego. Però ell, el real, ves a saber on carall és. I quan torna en si, quan retornant al seu lloc, està tant abstret com si hagués fet un veritable viatge en el temps. Pitjor és si els tots els contertulians porten mòbil. Llavors si és holograma amb holograma, amb aquells espasmes digitals frenètics. I encara bo si cadascun d’ells contacta amb éssers diferents, encara que siguin extraterrestres. Lo més perillós pot arribar a ser que aquella “conversa paral·lela” amb els dits l’estableixin entre ells dos. Pot passar com quan un micro s’acopla o confrontem dos miralls. Que la cosa pot arribar a multiplicar-se de tal manera que es crei un bucle que es retroalimenti i no tingui fi.

La solució la trobem en la ficció (un altre cop la literatura, el cinema…), que no és altra que entrar dins aquesta sala de miralls amb reflexos infinits i a base de trets o garrotades fotre enlaire tots els miralls. Hi ha el perill però de carregar-nos a l’original (en el cas dels trets), o fer-li saltar les dents (en el cas de les garrotades). Clar que amb una mica de sort li podríem trencar els dits, a veure si calla una estona.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=UGiPCOi0cvY&w=420&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=6urUSWssqYQ&w=420&h=315] Doncs amb un traste com aquest vaig poder saber quin era el tema que he triat avui. En vaig sentir un fragment en un programa de televisió. Primer em semblava que seria un tema del Jimmy Sommerville, o d’alguna de les bandes a les que va pertànyer, Bronski Beat o The Communards, sobretot per aquesta veu cantant en falset tant característica del cantant escocès. Va resultar que el tema era aquest “Sweet  disposition”, del grup australià The Temper Trap. Un tema força emocional i que fa vindre ganes de cantar-lo sense parar. La versió d’estudi, i una gran versió en directe, enregistrada al festival de Glastonbury, l’any 2010. [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=PwL4q7p8plQ&w=420&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=D4u5RA5jue0&w=560&h=315] 80 “Sweet disposition”