Tag Archives: Miralcamp

103 “Heaven Bells”

(Freedonia)Freedonia

fREEDONIa

FREEDONIa”

2012

 

 

De músics i altres espècies

 

Darrerament, per qüestions relacionades amb aquest blog i els seus plans de futur, m’he vist envoltat de músics i altres espècies de la faràndula. Quan estic en companyia de músics, no se per que em ve al cap Yo anduve con un zombie, la pel·lícula de Jacques Tourneur (1943). I ho dic amb tots els respectes. Són éssers aparentment normals i que d’entrada res et fa sospitar. Si t’hi fixes bé però, ja tenen un posat i un tarannà especial. Es congreguen en llocs poc il·luminats, a poder ser de nit. Que hi hagi, ves quina paradoxa, força activitat elèctrica. I sobretot música. Molta música. Sense anar més lluny, l’altre dia em van convidar a una festa a Miralcamp amb tapes i còctels a un euro, amenitzada amb una sessió de música electro swing. Ja veies que sense voler, entre la multitud, de forma natural, s’anaven arreplegant. Gente com gente que diu el refrany.

Quan dic músics em refereixo a una subespècie d’individus de la població en concret. Mamífers, per més senyes. Poden tenir formació acadèmica o no, però sempre amb uns trets característics. No hi entrarien aquells que han cursat els vint-i-set anys de violí (trenta-dos si incloem el de gamba) Aquest altres també tindrien lo seu, una altra subespècie també, però això és una altra història i que ara no toca. Els músics als que faig esment bufen, piquen i rasquen com tots els altres músics, però s’han decantat per un tipus de música en concret, i tenen tendència a abandonar la notació per seguir l’instint. Els autodidactes són els pitjors. Bufen, piquen i rasquen a la seva manera (ad libitum) Són més imprevisibles i no saps per on et sortiran. Tots acostumen a tenir a l’habitació pòsters de l’Elvis, del Jimi Hendrix, dels Stones, o AC/DC, segons l’època. Tots han frisat per posseir, ja en una edat ben primerenca, algun instrument. S’han desviscut, en un clar símptoma patològic, pel tacte del metall, la vibració d’una caixa, o les corbes d’una Fender. Tots, d’una manera o altra han provocat disturbis veïnals o desavinences conjugals (els del violí trets, directament). Incondicionals de l’analògic. Al·lèrgics al remix. Això de l’electrònica no els hi acaba de fer el pes. Lo seu seria l’electricitat. L’electrònica seria a l’electricitat el que un frankfurt a un entrecot. Allà on hi hagi una bona vàlvula que es tregui el processador.

Tesla

Nikola Tesla (1856-1943)

Aquest dia a la festa de Miralcamp va haver-hi problemes de llum (sempre n’hi han quan s’arrepleguen músics) De fet, s’alimenten de música i electricitat. Cerquen un camps magnètic i l’assimilen. Aquest dia, a Miralcamp, es van haver de mesurar. Per ells la potència elèctrica era de pa sucat amb oli i l’electro swing aigua escrita. Com aquests vampirs post-modern que se’ns presenta a la pel·lícula de Jim Jarmusch Sols els amants sobreviuen (2014), que es nodreixen de bosses de sang, quan res es pot comparar a una bona queixalada a la vena.

Com que ens hi vam presentar a les deu, quan l’hora de començar era a les vuit, doncs ens vam trobar que l’electro swing ja s’havia acabat. I les croquetes també. El nostre sèquit de músics no el van trobar a faltar l’electro swing (lo de les croquetes ja els va emprenyar més…) I tot i que la música de relleno per fer el cupo era de marca (Jethro Tull, Status Quo, Creedence…) no deixava de ser gènere embossat. Justet per aguantar la vetllada i fugir cap a casa. Una bona banda en directe els hi hauria donat energia suficient per aguantar fins la matinada. En canvi, en aquelles condicions, la llum dels primers rajos de sol haurien estat devastadors. Fer-los quedar més estona amb aquell precari estat, hagués sigut tant incòmode com s’hi jo m’hi hagués presentat amb un crucifix o un forc d’alls. I haver vist el sol, com una estaca al cul. No patiu que encara que bufin, piquin i rasquin, són del tot inofensius.

En principi volia assignar a aquesta entrada una peça de l’esmentat electro swing. No és que hagi escoltat molt però crec que hi ha un disc força bo que podria entrar dins aquest gènere i que al menys sí que és digne d’esment. Es tracta de l’àlbum Swing Swing (2004), del multi-instrumentista i productor francès Nicolas Repac. Treball gens frívol i tractat amb seriositat. Aquí va una mostra

Fent honor als veritables protagonistes d’aquesta entrada, que són els músics, crec que amb aquesta proposta musical s’haurien quedat amb gana. He cregut que seria millor alguna cosa més analògica. Més de músic de trinxera. Freedonia, encara que sigui un grup de Madrid, fa soul autèntic. Té molts temes molt potents i plens de força però m’ha semblat que és en aquest exquisit Heaven Bells, de tempo lent, on la magnífica veu d’Aurora Garcia llueix amb tots els seus matisos. És, salvant les distàncies, la Janis Joplin madrilenya (ara mateix la de Texas s’està retorçant al celler… prometo donar-li l’alternativa ben aviat), amb la gola menys castigada, verge de fum i alcohol.

Nota: he d’agrair al Jaume Casteras (fidel seguidor del blog) la descoberta d’Aurora Garcia, cantant blanca de veu negra que m’ha fet flipar en colors i captivat ipso facto. Gràcies Jaume, pel teu bon gust musical.

aurora_garcia

102 “Insurrección”

(Manolo Gracía / Quimi Portet)enemigos de lo ajeno

El Último de la fila

“Enemigos de lo ajeno”

1986

 

 

Prediccions

 

Seré breu. Com en el lliurament anterior insisteixo en la idea d’adequar el contingut dels escrits a l’època estiuenca en la que estem i intentar de fer una entrada curta, lleugera i de digestió fàcil. I que la música sigui la veritable protagonista. Al lliurament anterior no ho vaig aconseguir. Veurem que passa en aquest.

Queda molt bé començar un escrit amb una predicció. I millor si es contundent i dona la impressió de que un té un rumb traçat. Que té molt clar un objectiu. Cosa que, ara mateix no en tinc ni punyetera idea, valgui la franquesa.

És lo que té no revisar els textos. Lo seu seria, un cop haver-se esplaiat amb Redacció i  Cal·ligrafia, que passin les senyores Gramàtica i Suprimir.Tornar als primers paràgrafs i fer-los desaparèixer, de la mateixa manera que l’assassí torna al lloc del crim per destruir pistes, o els cowboys, en aquelles entranyables pelis de l’oeste de dissabte a la tarda, despistant als astuts indis lligant una botxa darrere del cavall i esborrant el rastre al seu pas.

A l’estiu un baixa la guàrdia i li fa mandra excedir-se en segons que (la peresa és la mare de la pobresa sempre em recorda ma mare…) Suposo que la mandra que els hi pot fer als seguidors d’aquest blog i que molts d’ells el llegeixen en una tablet o en una pantalla de mòbil. Això permet que aquest esgotat lector, refent-se del desassossec de la vida quotidiana estirat sobre la sorra de la platja o caminant enmig de la Selva Negra, li arribi el senyal auditiu anunciant el nou lliurament del Cansongs i, cosa molt humana i natural, li faci mandra ficar-s’hi. Un altre cas seria el d’aquells que el reben a l’ordinador però que no fa cap plan (l’ordinador) doncs el personal han marxat de vacances i ha desconectat del tot (fins i tot han baixat els ploms). Podríem dir que han fet un unplugged… Per això cap senyal arriba en aquell ordinador ni en aquella casa per uns dies deshabitada, les estances en penombra i en silenci. Penombra i silenci només trencats per la xaranga i correfocs de torn, que fan que la llum de la pólvora es coli per les escletxes dels finestrons projectant estranyes i amenaçadores ombres per les parets de les estances, atemorint als propis fantasmes.

 trendesombras3

Tren de sombras, José Luis Guerín (1997)

Bé, sembla ser que lo de les tablets i mòbil anirà en augment, relegant cada cop més als ordinadors a tasques exclusivament professionals. O això sembla ser lo que marquen les estadístiques actuals. Predir el que passarà en un futur és agosarat. I més si tractem temes tecnològics. Els avanços i canvis de tendències es produeixen tant ràpid que sempre hi ha qui et pot tirar-te en cara la teva predicció errònia. Que la vas espifiar del tot, vaja. Lo fàcil és fer prediccions a cinc-cents anys vista, posem pel cas. A personatges com el Nostradamus els hi era senzill fer-se el xulo. Que si passarà això, que si passarà allò. I quan arriba el fet, busca qui t’ha pegat. Arribar Nostradamus al bar, absolutament abarrotat i proclamar mentre tothom se l’escolta (Nostradamus era metge, amb lo que ja disposava d’un cert respecte), que “l’any 1999 s’acabarà el món”.  El doctor aplaca les riallades afirmant, sense tremolar-li el pols, que “serà al setè mes” (al juliol en cristià, però lo del “setè mes” queda més contundent. Fa més de profecia) tot demanant un ronda pel personal. En mig del xiuxiueig general s’alcen veus de protestes i retrets, incrèduls que gosen contradir les paraules del mestre. “Serà un divendres a la tarda”afirma el mestre aplacant les veus descregudes i empenyent-les cap als racons més ombrívols del local. Es fa el silenci. Sols queda un insensat en peu i que Nostradamus abat amb una una estocada precisa i mortal: “a un quart i mig de sis”. Davant l’oh d’estupor general el nostre malastruc personatge anuncia el convit a “una altra ronda” i al local hi esclata l’apocalipsi.

En vindran més de rondes, i en un moment donat, amb la parròquia entregada a especular amb els detalls del fatal desenllaç, Nostradamus aprofita per desaparèixer sense pagar. Passats els dies a algú o altre li carregaran el mort. Ningú gosarà a reclamar el deute al metge. Ja sabem que la figura del metge és perillosa. De fet el poder sempre ha estat perillós.

Bé, ara que això sembla que s’ha acabat qualsevol torna a dalt a verificar que coi hi ha escrit. Suposo que és la mandra que produeix l’estiu. Em sembla que deia que seria breu. Un cop més crec que no ho he aconseguit. Potser els escrits curts i lleugers vindran amb retard, com la calor d’aquest estiu. Però no fem prediccions, ni que siguin del temps. Ja sabem que els errors te’ls poden tirar en cara.

Pel que fa a la música, aquest cop sí que tenim un repertori interessant. “Insurrección”, el magnífic tema de El Último de la Fila en la versió d’estudi. Després, una versió acústica i intimista interpretada per un músic del terme. De Miralcamp més concretament. Es tracta del Magí Prats, segons el Joan Francesc (amic comú, company, conscient del perill…) i cito textualment del whatsapp que m’ha passat, es tracta d’un músic versàtil i eclèctic. Ha tocat amb Trifàsic, Sonotone, Elixir… actiu en totes kes iniciativedms culturals i festives del poble (miralcamp activat, club de lectura…, Des de jovenet interessat en ka música, son pare ja tocava… Vaig veure al Magí fer aquest mateix tema al pub Look, ja fa uns quants anys i penso que se la fet molt seu. El té molt interioritzat.

A raó d’aquesta iniciativa he pensat que seria bo de convidar a tots aquells músics de les nostres contrades per tal de interpretar una versió d’un tema plantejat en aquest blog. No se com es pot veure la proposta però penso que pel qui és músic de veritat pot arribar a ser un repte temptadora. El guant està llençat.