Tag Archives: Minimalisme

280 “Mishima / Closing”

(Philip Glass)The Dublin Guitar Quartet

 

The Dublin Guitar Quartet

“The Dublin Guitar Quartet Performs Philip Glass”

2014

Minimalista o repetitiva?

Amb aquesta mania que tenim d’etiquetar-ho tot sempre tinc el dubte de com anomenar aquesta música: minimalista o repetitiva?

El fet és que Philip Glass voltava aquests dies per Barcelona. El passat dimarts (21 de maig) el Palau de la Música va oferir un concert del compositor de Baltimore. La música de Glass irromp en el món musical amb l’òpera Einstein on the Beach (1976) i arriba a públics més amplis als anys 80, amb obres com Koyaanisqatsi (1980), banda sonora de la pel·lícula homònima de caràcter experimental, i la publicació de Glassworks (1980), amb peces curtes de càmera que permeten ser encabides en el format de disc convencional. En aquella època Discos Castelló tenia diverses botigues al carrer Tallers. Dues, una dedicada exclusivament a la música clàssica, una altra a la música actual (“modern” en dèiem nosaltres). Aquests dos establiments estaven separats per pocs números. Aquest tipus de música (minimalista, repetitiva?) no sabies ben bé on anar-la a buscar. Així com teníem clar on adquirir una simfonia de Mahler, o el darrer disc de Talking Heads, per ficar un exemple, en el cas de Philip Glass (i altres de la seva corda: Michael Nyman, Wim Mertens…) sempre hi havia dubtes. Acostumàvem a trobar-los al “modern”, en algun apartat de new music o algun nom similar, més per la voluntat del mercat que no pas pel concepte musical. Massa pretensiós de pertànyer al grup dels escollits, Glass i companyia havien de compartir passadís amb Dire Straits, Iron Maiden, José Luis Perales o José Soto “el Sorderita”, ) Gràcies a la participació en bandes sonores de pel·lícules i documentals els noms d’aquests autors comencen a sonar entre el gran públic.

Sembla que Philip Glass definitivament s’ha guanyat el dret de ser a l’Olimp entre els immortals. Avui en dia però, ja no tenim el dubte de les botigues, senzillament perquè cap de les dues existeix. La música de Philip Glass les ha transcendit.

A la xarxa és on trobem molta de la obra de Philip Glass. Mishima, quartet de corda n. 3, banda sonora de la pel·lícula sobre la vida de l’escriptor i crític japonés Yukio Mishima. Obra escrita originalment per a quartet de corda, és d’una gran força emocional. Aquesta relectura de The Dublin Guitar Quartet em sembla d’una bellesa extraordinaria.

239 “Bujaraloz by Night”

(Carles Santos)Carles Santos-Pianotrack

Carles Santos                 

“Pianotrack”

1984

 

Carles Santos

El passat 4 de desembre, va morir Carles Santos  amb 77 anys deixant un llegat extraordinari, no sols en la música, sinó també moltes altres disciplines. El primer que ens ve al cap al pensar amb l’obra de Carles Santos són paraules com transgressió, provocació, extravagància, erotisme. Sembla que a ell no li acabava d’agradar que només se’l relacionés amb aquests aspectes creatius, si bé en el camp de la performance ens en va deixar de ben sonades.

Si bé va començar la seva carrera com a pianista interpretant obres contemporànies, va ser Joan Brossa qui el va empènyer a anar més enllà i explorar terrenys no conreats. A banda de música per a piano també ha composat obres per a grans agrupacions, orquestra i cors. A la xarxa es poden veure alguns dels seus espectacles més cridaners. Jo m’he volgut centrar més en la besant més estrictament musical. He escollit una peça minimalista, moviment que va influir en gran manera a l’artista de Vinaròs i que va desenvolupar amb molt d’encert.

Un cop el Carles Santos i jo van coincidir. L’encontre va ser tant fugaç i efímer que el succés gairebé no arriba ni a la categoria d’anècdota. Però a mi sempre m’ha fet gràcia recordar-lo. Fa molts anys (deurien ser els anys 80…) a Discos Castelló, a la botiga de clàssica del carrer Tallers (que que ja ha desaparegut…) Mentre jo remenava per allí, ell va entrar i va reposar els seus discos. Jo diria que en vinil. Aquest fet sempre m’ha fet pensar el dolent i poc recolzament per part de les discogràfiques envers aquestes músiques. Suposo que el Carles Santos sempre ha estat un lluitador i fins i tot ha tingut que assumir els petits detalls. Ha estat ell el seu màxim valedor i qui més ha cregut en la seva pròpia obra.

130 “Music for 18 musicians”

(Steve Reich)music-for-18-musicians

Steve Reich

“Music for 18 musicians”

1976

 

-Però, ¿no es muy oscuro el sótano?
-La verdad no penetra en un entendimiento rebelde. Si todos los lugares de la tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz.

El Aleph
(Jorge Luis Borges)

El Celler

El dia s’allarga i encara queda una bona estona de claror. La tarda es freda però el sol que penetra pels finestrals del Foment fa que darrera els vidres es converteixi en un confortable hivernacle de converses. Darrera la barra la mestressa serveix a quatre clients afilerats que entre glop i glop intercanvien sentències. Al fons, com de costum, la partida de botifarra transcorreix amb normalitat tret d’un moment en que un jugador carregat de raó ha esbroncat al company per no anar a bastos. I personal escampat per les taules, entre ells Mr. Raons que apura el cafè mentre llegeix La contra. Al seu costat, en una cadira, la gata fa becaines mentre el seu fillol no deixa d’emprenyar-la jugant amb la cua. De sobte una figura enfosqueix la vidriera de la porta. És Mr. Cansongs que a través de la vidriera ha albirat a Mr. Raons. Aquest, atent, s’aixeca per saludar-lo.

– Cafè…?

Mr. Cansongs assenteix mentre Mr. Raons fa un gest còmplice a la mestressa. Després dels formalismes, asseguts tots dos davant de sengles cafès, han encetat la conversa.

– He vingut bàsicament a parlar del funcionament del celler. Què hi passa.

– Què hi passa? Algun amotinament?

– M’anirà bé vocalitzar-ho en veu alta davant d’algú tant raonable com tu. M’ajudarà a entendre els seus mecanismes. A lligar caps i de passada treure’m un mal de cap de sobre.

– Crec que això ja m’ho has explicat altres vegades…

– Sí… però de manera fragmentària. Inconnexa. Sols he transmès certes sensacions, però no he racionalitzat mai el seu funcionament. Dóna la sensació que no ho he explicat prou bé… que hi ha quelcom del procés que ha quedat poc definit.

– Sóc tot orelles… espera!! …. demanarem un parell de whisky’s.- Que siguin dos Jacs Daniels… sense gel… caldrà calentar l’assumpto!

– Algun cop hi has estat al celler. M’has ajudat a treure algú de dins. Encara que em sembla que en tenim percepcions diferents. Abans de dir-me res però deixem explicar-me i que buidi el pap.

– Ja veig que vens encebat. Enraona…

– Intentaré explicar-me. No és fàcil. L’origen del celler no te’l sabria dir. Sé que sempre ha estat allí. Que el van construir quan van construir la casa i els coberts. Que com a tots els cellers s’hi guardava el vi…

– Sí, és clar… és un nexe existencial…

– En lo que s’ha transformat ara no sé si és un llegat familiar o el canvi respon a alguna cosa relacionada amb mi.

-Sí, és clar… hi ha una vinculació empàtica…

Que el que s’hi guarda i envelleix no és vi sinó música. Però no música en el sentit de discoteca. No hi han prestatgeries afilerades plenes de vinils, cassettes i Cd’s. No és això. El que hi han en realitat són els músics.

– Sí, és clar… essències vives…

– Presències reals. Músics que reclamen la meva atenció. Encara que no hi sigui noto com em criden. Com es deleixen per sortir a la llum. Fer-se sentir. El que sembla extraordinari a baix és converteix en factible.

– Sí, és clar… com un bucle temporal… on es materialitza l’essència-la presència-i l’existència…

– Un cop baix els veus pul·lular d’aquí i d’allà. No hi ha distinció entre vius i morts. Tots hi són.

– En la casa del Senyor tots i són convidats… pocs els escollits…

– Un altre aspecte difícil de pair és que no sols hi ha un d’artista. No hi ha un sols Dylan, Ian Anderson, o Janis Joplin. Són varis. Hi ha el Dylan imberbe de The Times They Are a-Changin’. Però també hi ha el Dylan barbut i desgrenyat de Infidels.  Hi han els primers U2, militants i reivindicatius. I també els U2 més transgressors d’Achtung baby. Hi ha el Sisa i el Ricardo Solfa. Els germans Gallagher amics i els germans Gallagher enfadats.

 

– Les lleis de la física també es veuen alterades. Ni el temps ni l’espai es regeixen per les lleis racionals del món tangible. L’arquitectura de l’edifici indica clarament els límits constructius. Un cop dins el celler però, aquests límits van més enllà dels murs. L’espai s’expandeix fins a extrems que encara no he sigut capaç d’arribar.

-Sí, és clar… estem parlant d’una nova dimensió…

– Lo mateix passa amb el temps. Un segon a fora es poden percebre com a hores a dins. L’altre dia, per exemple, quan vaig entrar lligat i tu sostenies l’altre extrem de la corda. El que segons tu van ser mitja dotzena de metres mal comptats, per mi van ser un bon grapat de kilòmetres. El que per tu van transcórrer uns pocs segons, jo ho vaig percebre com una jornada sencera.

– La relativitat d’un forat negre… llàstima que Mr. Spock ens hagi deixat… En aquest cas, ens hauria pogut ajudar a esbrinar els imprecisos límits de la realitat… ja saps que era un home de bones orelles… i lògica vulcaniana…

– Vols un altre whisky?

– Sí.

Mr. Raons torna a fer un gest a la mestressa… Que siguin dos més… sense gel…

– Entenc les raons que per tu això resulti poc racional, per no dir impossible. Tu que has excavat necròpolis d’antigues civilitzacions. Que has descolgat esquelets de persones que en temps remots es van preparar per fer un llarg viatge al més enllà. Que has vist com aquestes calaveres resten allà atònites (que deia el Jesús Moncada), a dos metres sota terra esperant el veritable traspàs. Un traspàs que no arriba i que topa amb el sol dur, fred i sec de la fosa. Tu que has vist en les cavitats dels ulls dels cranis els veritables límits de l’Univers. La foscor impenetrable. La buidor del no-res.

-Sí, és clar… tots som el nostre propi univers… i que a l’igual que aquest univers astronòmic… les nostres forces interiors (poc compreses) interactuen amb els nostres gustos-sensacions-anhels- i es fusionen … amb els nostres desitjos en una espiral de creació…

– Collons… quines raons que em dones. Que porta aquest whisky?

– Solera… és un whisky de 50 anys… macerat en un espai tancat i fosc com el Celler…

El sol s’ha anat enfilant per les parets. El Foment en penombra ha fet d’escenari a les darreres paraules de Mr. Raons i Mr. Cansongs. Els dos han sentit una mena d’esglai al percebre tot de presències escampades al seu voltant. Quan la mestressa ha encès les llums han enfosquit les finestres fent fugir la claror del sol definitivament horitzó enllà. La llum ha revelat tot una cort de musics, instruments i faristols disposats en perfecta i harmoniosa geometria al centre de la sala. Els jugadors de botifarra, els bevedors sentenciosos i tota la resta eren quiets al seus llocs, embadalits. La gata ha desaparegut de la cadira. Ara ella i el seu fillol s’enfilen sobre un dels quatre grans pianos de cua aparellats i cap i cuats. Do-re-mi-fa-sol-la…

– Mr. Cansongs… torna-la a tocar…

Aquest glissando felí ha servit per destensionar l’ambient. Tothom s’ha relaxat i mantingut expectant. En mig d’un respectuós silenci han començat a sonar els primers compassos.

Music for 18 Musicians. És una peça clàssica d’Steve Reich, compositor nord-americà (ha aclarit de baix en baix Mr. Cansongs) Un dels pioners del minimalisme.

– Ah… 19 si comptem al gat…

– L’Steve Reich és el paio més gran que toca un dels pianos. La resta d’instrumentistes són els Ensemble Modern.

– Molt modern em sembla…

– I a les veus membres de Synergy Vocals.

– Unes bones vocalistes callen per tot…