Tag Archives: Massive Attack

(Tricky / sample: "Moonchild" [Shakespears Sister])

Tricky “Maxinquaye”

1995

 

Debilitats llamineres

Fa un cap de setmana plujós i després d’uns quants mesos de sequera, quan ja tot estava perdut i, encartonats i ressecs, ens havíem de morir de set, ara sembla que també ens hem de morir, però estovats i ofegats de massa aigua. I és que som així d’exagerats. Passem d’un extrem a l’altre, sense terme mig. Sobretot pel que fa al temps. Sempre penso que seria un bon experiment enregistrar o deixar anotades en algun blog, les exclamacions, queixes, asseveracions, sentències i miracles que fa la gent respecte al temps que fa. Que on s’havia vist. Que si no s’havia vist mai. Que amb vuitanta anys era el primer cop que ho veia. Crec que per naturalesa som donats a aquestes constatacions científiques. A magnificar o minimitzar el present imperfecte envers un pretèrit perfecte. Tal com vaig sentir fa uns dies, el temps que menys fa és el que hauria de fer.

Avui, sota aquesta pluja insistent he anat al Caprabo, i el pidolaire habitual, el que seu just al costat de l’entrada, no hi era. És el de l’episodi de les patates “al punto de sal”, amb l’expenedor del “Bon dia” com a seient, i el gorra amb orelleres per bassina, que fins fa quatre dies ostentava la part del carrer, ara arraulit a la banda de dins arrecerat del fred. Ja se sap: “per Tots Sants amaga mans”. Després de tant temps ja formava part de l’entorn i la iconografia del centre comercial i de mica en mica he anat descobrint alguns detalls de la seva vida quotidiana. I la veritat és que, un cop analitzats, no destricten massa de qualsevol altra persona que va a treballar. Va a “la feina” amb cotxe propi. Deu ser matiner doncs sempre el té estacionat a primera línia, just davant de l’entrada. No en recordo la marca però per la xura és un cotxe força vell. Aquesta mena de cotxes, els utilitaris antics, es veuen petits, com si el temps els hagués encongit. Tant aviat compartia espai amb les darreres ofertes de paelles com competia amb una megapromoció de la Coca Cola, fent-se un lloc entre edificacions inflables, flanquejat per dues immenses torres amb forma de pots de llauna gegants. Es regeix per l’horari de l’establiment comercial doncs en pic tanquen ell toca el dos. Com si es tractés d’una feina normal, vaja.

Com ja he dit, aquest cap de setmana no hi era. El seu lloc, també el seu seient, l’ocupava un altre del gremi, aquest però amb barba bolxevic, a lo Rasputín, amb semblant atordit i cap cot, amb aspecte d’aixecar-se en qualsevol moment i sota aquest cel plujós i ennegrit, sermonejar al personal amb paraules bíbliques, amenaces infernals, castics eterns, amb els ulls desorbitats, escopint bilis per la boca, flagel · lat amb improperis als pobres pecadors mortals sense moral que sucumbim als plaers de la carn i del vici. Decidit i sense aturar-me he enfilat amb el carro cap als passadissos del pecat.

Amb el carro ple m’he dirigit cap a la caixa a fer el gesto. A la que estava a punt d’arribar a la rampa de llançament, la cinta transportadora on espera el escàner, m’he trobat a un matrimoni del poble, més o menys de la meva quinta, i als que feia molt temps que no veia. Després de les salutacions de rigor, i al veure aquell carro tant ple, ells, que només duien un paquet de pasta, m’han demanat si els deixaria passar davant seu. Cap problema. Mentre ella procedia, ell em comentava que de fet havien agafat una cosa per no marxar sense res, doncs lo que buscaven no ho havien trobat. Es veu que ella també li ha comentat a la caixera, i aquesta que sí que en tenien, i ha instat a la xicota que anés a tal estanteria a buscar allò que havien de menester doncs allí ho trobaria. Total,que ens hem quedat tots tres allí esperant, el xicot, la caixera i jo, a que ella portés el gènero sol · licitat.

Em omplert el temps amb convencions i bons desitjos. Jo, amb el seu permís, he anat col·locant el fato sobre la cinta transportadora, així avançava feina. Al cap d’una estona, com que la xicota trigava, la caixera ha determinat de despatxar-me a mi, doncs la caixa estava col·lapsada i ja s’havia format cua i tot. Just en aquell moment ha arribat la xicota amb les mans buides, aclarint que sí que n’hi havia amb sobres però que ells en volien en puré. A la que anava a passar però, la caixera li ha advertit que ja havia començat a comptar lo meu i que s’haurien d’esperar. Jo els hi he comentat en broma que sent ells qui duien presa, es veurien obligat a ajudar-me a carregat el fato. I així ho han fet, molt amablement i de bon grat. Amb el que no comptava era que, mentre ell aguantava la bossa i ella anava introduint els productes, se’n fent creus de les meves predileccions. Caram, ha exclamat ella en veu alta, al agafar una capsa de galetes. Com et cuides. Alça noi, al ensopegar amb una barra de torrons de praliné. Guaita nen, ficant-li una segona barra de torrons als morros del company mentre aquest assentia i servava la bossa tot resignat. Ella semblava embogir per moments. Li sortien els ulls de lloc mentre que ell gairebé no sabia on mirar. No, si ja et se nota, ja. Així estem…  Naturalment, de la meva debilitat llaminera se’n va assabentar mig Caprabo. Jo només patia per que aquell judici públic, aquelles paraules acusadores no arribessin a les orelles d’aquell profeta custodi de l’entrada. Després de pagar i acomiadar-me de la parella m’he encarat cap a la porta de sortida, amb pas ferm, sense vacil·lar, amb la vista fixada al davant, resant per que l’àngel venjador no despertés de la seva letargia i invoqués a Jahvè. Per a que no desenfundés l’espasa de foc i em tallés el coll allí mateix. O que una horda de dimonis armats amb forques femateres se m’endugues cap a l’infern, directament a bullir dins d’una caldera, hi fer-ne de mi, un suculent guisat amb reducció de praliné.

Tricky (Bristol, 1968), és un dels músics més representatius de l’anomenat Trip hop, estil musical que neix precisament a Bristol, la seva ciutat natal. De ben jovenet ja mostra les seves inquietuds musicals. Durant una temporada formarà part del grup Massive Attack però aviat aixecarà el vol per endinsar-se en una carrera en solitari, que precisament anseta amb “Maxinquaye”, aquest magnífic àlbum de debut amb el que aconsegueix un gran ressò internacional. De llavors ençà la carrera de Tricky ha estat força prolífica i un tant irregular, però sempre oferint aportacions arriscades, sense concessions, amb atmosferes fosques i tortuoses, aspres molts cops, però sempre conservant un toc d’elegància.

La música de “Maxinquaye” està basada en l’utilització del sampler. A la Wikipedia em remeto:

"El sampler (en català, mostrejador) és un instrument musical digital i electroacústic amb el qual es poden enregistrar mostres de sons des d'una font externa, per posteriorment editar-los, guardar-los i modificar-los de diverses maneres”

Sobre la base de diferents temes ja enregistrats que Tricky manipula, reinterpreta i que al final en crea un tema completament nou. “Maxinquaye” és d’aquells àlbums creatius i trencadors, que obren portes, nous camins dins el terreny musical. Qui vulgui transitar-los haurà de tenir aquest treball com a referent.

La versió en estudi i en directe de “Overcome”. Més avall, “Moonchild”, de Shakespear's Sister, el tema samplejat per l'ocasió.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=ha9dBhn9FDY&w=420&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=KwGIW24CZDo&w=560&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=A3WmM-hH3Ks&w=420&h=315] 82 “Overcome”

22 “Unfinished Sympathy”

Unfinished Sympathy”                     
(Grantley Marshall / Andrew Vowles / Robert Del Naja / Jonathan Sharp / Shara Nelson)
Massive Attack
Blue Lines
1991

Durant ben bé un any, abans de dedicar-me definitivament a la l’ofici de paleta, vaig estar col·locant exclusivament finestres de PVC. En aquell moment encara no hi havia el boom immobiliari que tant de mal ens ha fet, però sí que hi havia certa alegria constructiva degut, en part, a l’imminent arribada dels Jocs olímpics de Barcelona ‘92. Curiosament, la celebració dels Jocs va donar pas a una devallada en el sector. Cal dir però, que basicament sols va ser a nivell de Barcelona i algunes grans ciutats, doncs als pobles practicament no es va notar. En pocs anys la cosa es va recuperar i es esvalotar fins als extrems que tots coneixem i patim. Personalment penso que la pròpia gent del sector vam devaluar l’ofici, menystenint als professionals de debò i donant les feines al primer que passava pel carrer, tot fos per avançar-ne. De la crisi actual, si bé el sector del totxo n’és en part responsable, no en té l’exclusivitat doncs la mala gestió de les entitats bancàries, amb el beneplàcit dels polítics de torn, hi han contribuït i molt a trinxar-ho tot. I encara ens diuent que hem viscut “per sobre de les nostres possibil·litat”…

… en fi. tornem als anys pre-olímpics. Com ja he dit, hi havia força feina. Junt amb el Josep de cal Parrata anavem a col·locar les finestres a diferents obres de pobles més o menys propers. Allà on anavem molt sovint era a Lleida capital. Basicament a fer reformes. És a dir, a canviar les finestres velles per unes de noves. En una altra ocasió explicaré algunes anècdotes que ens van passar. Ara però, voldria centrar-me en explicar el tema del dinar. Resulta que a Lleida hi treballava un altre amic d’Anglesola, el Ramon Casteras, que fa el manteniment en una empresa d’ascensors. A l’hora de dinar ens trobavem al restaurant Caribe, al carrer Alcalde Costa de Lleida. Era un restaurant on feien un menú de “batalla” i que n’avançaven. Era basicament un restaurant per a “currantes”. En un racó, sempre a la mateixa taula, hi dinaven dos senyors molt grans. Un d’ells era el famós escultor Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 – Lleida, 1998). Resulta que tenia el seu taller molt aprop d’allí i junt amb el seu amic anaven cada dia a dinar al Caribe. El Leandre Cristòfol al Caribe… a l’escultor, com a bon surrealista que era, segur que l’hi hagués agradat aquest joc de paraules. Fins llavors jo no coneixia al Leandre Cristòfol, però arrel d’aquells dinars i de compartir restaurant, em vaig interessar per la seva obra, plena de peces de gran bellesa i sensibil·litat. Són com poemes materials.

Quan vaig deixar la feina de muntador de finestres també vaig deixar d’anar a dinar al Caribe. Al caps d’uns anys vaig saber per la premsa que el Leandre ens havia deixat. Em vaig imaginar aquella taula del racó, amb l’amic dinant sol. O potser ja no hi va tornar més. Suposo que ara n’hi han d’altres ocupant aquell espai. Recordo amb orgull haver coincidit amb el Leandre Cristòfol al Caribe. De fet, era com un “currante” més. Un bon professional, que feia bones obres perquè s’estimava l’ofici. Un bon exemple on emmirallar-nos.

Amb aquest primer treball, els Massive Attack fundarien lo que després s’anomenaria Trip hop, una barreja de diferents músiques com ara el hip hop, soul i dub. Acostuma a util·litzar l’electrònica i bases que recorden a les seccions de corda dels adagis clàssics. Bristol (Regne Unit), la seva ciutat natal, es convertiria amb el bressol d’aquest estil de música que ha estat de gran influència arreu. Unfinished Sympathy” és el tema més famós de l’àlbum. Amb la seva cadència i harmonies crea un clima força interessant. La suggerent veu de Shara Nelson (a qui aquest tema va catapultar la seva carrera) acaba de donar-li el toc de gràcia.

En el vídeo oficial de la cançó, amb un sol i espectacular pla-sequència veiem a la cantant passejar amb pas decidit pels carrers de Bristol.
En la versió “en viu” podem apreciar al grup desplegant tots els seus recursos tecnològics.


Anuncis