Etiqueta: Marvin Gaye

194 “Don’t Do It”

(Holland / Dozier / Holland)the-last-waltz

The Band

“The Last Waltz”

1978

 

The Last Waltz. 40 anys

Aquest passat 25 de novembre es van complir 40 anys de l’històric concert de The Band, The Last Waltz, al Winterland de San Francisco, California. Aquest concert, que suposava la despedida del grup canadenc, va congregar un grapat d’artistes de primera fila, entre altres, Neil Young, Muddy Waters, Emmylou Harris, Van Morrison, Bob Dylan o Eric Clapton. Ara, per commemorar aquesta efemèrides es publicaran edicions per donar i per vendre. Edicions de luxe, per a col·leccionistes, numerades, limitades i tota la pesca.

Aquí al Cansongs, per deixar-ne constància, hem triat justament un tema que no venia inclòs al triple lp original. Es tracta de Baby Don’t You Do It (que The Band van abreviar com Don’t Do It), tema originariament escrit per a The Supremes, però que va enregistrar per primer cop Marvin Gaye al seu àlbum How Sweet It Is to Be Loved by You (1964) És considerat un clàssic entre els grups Mod degut a les versions que van fer The Small Faces, From The Beginning (1967) o The Who, Who’s Next (1971)

Per cert, aquest àlbum és un altre dels que lluïen a l’aparador del Garriga (Harry’s en dèiem, en plan de broma) Al seu dia no en vaig fer massa cas. En aquella època estava més pel rock simfònic i músiques més siderals. Avui en dia, com més va més aprecio aquesta altra mena de música, que toca més de peus a terra i que ens parla de qüestions més mundanes.

La versió de The Band que tanca el documental The Last Waltz, de Martin Scorsese. També les versions de The Who, The Small Faces i Marvin Gaye. Les diferències estilístiques són evidents.

187 “Inner City Blues”

(Marvin Gaye / Nyx)marvingayewhatsgoingonalbumcover

Marvin Gaye

“What’s Going On”

1971

 

Excuses

Nois, no dono a l’abast. No sé si és la síndrome postvacacional o que cony ho fa que quan me’n adono ja ha passat una setmana llarga del darrer lliurament del Cansongs i apa, el més calent és a l’aigüera, en puc donar fe doncs tinc un munt de temes encetats però la feina no surt, deu ser això, que al portar-ho a l’ample se m’escapa el fato per tot arreu, no voldria pas transmetre un missatge pessimista, Déu nos en guard, ni buscar excuses o justificacions, tot el contrari, però el que valen són els fets i aquestos no em donen pas la raó. Mentres, a l’altra riba de riu (per dir-ho d’una manera metafòrica) el Josep M. Oliva (autor del veritable i primogènit Àlbum de cançons i inspirador d’aquest blog) segueix impertèrrit amb el seu lliurament setmanal, erre que erre ell, sense destrictar gens ni mica del seu propòsit que com una gota malaia, es mostra implacable. Per si el personal no ho recorda, els hi faré memòria que el Cansongs va nàixer sent una mera i burda còpia d’aquell i, tot i portar prop d’un centenar de cançons d’avantatge, i fent-me un el xulo, com aquell que dona peixet em vaig proposar d’atrapar-lo en número de lliuraments, això sí, sent del tot respectuós amb l’adversari aplicant aquell proverbi xinés que diu “sols quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”, ficar-me a la seva alçada i donant a entendre que en cap cas gosaria a rebasar-lo doncs l’elegància no s’ha de perdre mai. Per quin vas Josep M? pel 280…? ufffff… en fi no em vull deprimir. I tranquil Josep M, tu ves fent que un dia o altre et pot passar lo que a mi, que se’t giri feina i llavors sentiràs el meu alè al clatell (de bon rotllo, eh?), la moral és lo últim que s’ha de perdre. Revisant el text d’aquesta entrada me’n adono que aquest és compulsiu, de tall enriquià (referent a l’Enric Valls, autor que practica la tècnica de l’escriptura automàtica molt estimat per aquí i que ha sovintejat amb els seus comentaris causant estralls i lesions de consideració en algun que altre hemisferi dret) un text en el que un ha d’agafar aire a fons abans no capbussar-s’hi doncs és com bussejar dins d’una cova submergida on no saps si hi trobaràs cap cavitat on treure el cap per respirar.

Com és sabut els artistes “allotjats” al celler són moltíssims i de molt variat estat,  condició i llinatge. El mecanisme de tria per cada lliurament pot semblar metòdic i reflexiu però ans al contrari, jo el qualificaria de capritxós, fins i tot d’obsessiu. Aquest cop mateix per exemple, lluny de barallar diferents possibilitats m’he encaparrat en un sol autor. El malastruc i malaurat Marvin Gaye. Havia de ser ell i no pas cap altre qui encapçalés aquesta entrada i tota la setmana l’he passat escoltant temes seus. Soul del bo, sensual, carnal i sumptuós. So Motown en estat pur. Com sempre es fa difícil triar-ne una de sola de cançó, però ens queda el consol que els temes que apareixen al Cansongs més que destins són fars. Petits punts de llum en la foscor, que ens han de guiar, a cadascú per la seva ruta, per les procel·loses i abruptes aigües de la música.

La versió d’estudi i una altra enregistrada en directe. Clou la sèrie una versió còsmica dels danesos The Asteroids Galaxy Tour.