Tag Archives: Lou Reed

116 “I’m Waiting For The Man”

(Lou Reed)Velvet_Underground_and_Nico

The velvet underground & Nico

“the velvet underground & nico”

1967

 

Microcosmos

En record de Joan Barril i l’illa del tresor.

 

Un mapa (cartografia a mà alçada)

No donaré noms però segurament no caldran. El lector que conegui l’indret endevinarà el lloc descrit i lligarà caps. Qualsevol semblança a la realitat no és casual.

Una ciutat o poble està format per barris. El caràcter d’aquesta ciutat o poble el marca la suma de tots aquests barris. I cada barri té la seva pròpia idiosincràsia. De fet el lloc al que ens referirem no arriba a barri però d’idiosincràcia en té molta. És un petit tram de carrer delimitat per dues cruïlles i creuat per dues arcades. Uns pocs metres quadrats que donen molt de si. Una mena de microcosmos amb un hàbitat auto-suficient. Un òrgan viu, que palpita al seu propi ritme, arítmic i a contratemps de la ciutat. Un racó de món amb vida intel·ligent però inintel·ligible. L’estretor d’aquests carrers els confinen a una foscor lúgubre en un món vertical. El terra, les parets, l’aire, tot té una pàtina envellida. Té ben bé de tot. O gairebé. Un bar (vital per l’existència de vida), amb els seus parroquians. Una bruixa, un poeta amb aires de Garcia (Lorca) Un drac, uns gegants,  uns caps grossos… l’Angeleta. Després, de passada, hi transiten personatges variopints, gent amb mala pinta, pentinats i que no es pentinen. Músics, pintors (de brotxa gorda i de totes mides), traficants, consumidors, escombriaires, ensuciadors, guitarristes llegendaris, fusters, ex fusters (molts ex fusters), fumadors, lladres, serenos… el Pere Esqué.

Dels quatre xamfrans que hi han, dos són morts. Dues cantonades de pedra que saben molt però que callen. Als altres dos xamfrans, a l’un hi ha el bar. A l’altre un petit magatzem amb una gran vidriera des d’on vigilen, expectants, el drag, els gegants, els caps grossos i l’Angeleta (1). No diuen res però s’hi fixen molt. D’es d’aquest lloc privilegiat l’Angeleta, o la seva encartonada imatge, junt amb la resta de silenciosos acompanyants, palplantats observen dia i nit tot el que passa en aquella cruïlla. Des del fet més transcendent fins al detall més insignificant.

Al vell mig d’aquest curt carrer, dues arcades porticades el travessen de banda a banda. Aquestes arcades daten del segle XXIII i semblen ser la construcció més antiga que es conserva de la ciutat. Sota l’emporticat que formen les arcades, just al costat del bar, hi ha la porta d’entrada a la casa on viu la bruixa. A aquesta casa pertany també el petit terrat que corona la vella construcció.

A l’altre costat de les arcades, just a la cantonada i cloent el petit carrer, hi viuen els Pubills (no pas tots. Sols uns quants, doncs són colla) que, tot i tenir un sostre, conserven el costum, suposo heretat d’antics vestigis transhumants, de fer vida al carrer. Es treuen a si mateixos com aquella senyora que treu els testos amb plantes d’exterior, fins que cau el dia i les torna a entrar a reparo de la nit (ells també s’entren)

Un curs de rehabilitació de murs de pedra per tal de restaurar aquestes arcades malmeses pel temps ens ha dut al vell mig d’aquest món, pujats dalt d’una bastida i amb tot aquest bullici al nostre entorn, sent alhora observadors i observats. Espectadors i protagonistes d’una comèdia. En aquest temps que hem conviscut amb el dia a dia hem pogut descobrir algunes interioritats. Com en un iceberg però, més enllà del que sura a la superfície, és molt més el què s’amaga sota aquestes aigües tèrboles.

La bruixa

El propietari del bar té en la veïna una enemiga mortal. Diu que en realitat és una bruixa que no fa més que emprenyar i posar denuncies. Diuen que té una llengua com un infern. Per la boca escup flamarades de renecs i d’improperis. A l’estiu, al mig del carrer, és capaç de passar pel mig de les taules i clients muntada sobre una moto de gran cilindrada que fa bramar a tot gas. O des de dalt del terrat, fer la guitza llançant bilis i altres efluvis sobre la clientela. Amb aquesta informació els primers dies vaig estar pendent d’aquella porta sempre tancada i barrada. Un dia la porta es va obrir. Om esperava trobar-se amb la visió esgarrifosa d’una vella lletja i deforme. En canvi, en va sortir una noia ben plantada, alta i esvelta. Fins i tot es mostrar amable. Té un aspecte inofensiu. Això és el que fa més por. La senzillesa en el vestir a ningú amaga una figura que amb roba cenyida i una sessió amb traça de maquillatge i perruqueria, en sortiria una autèntica vampiressa. Una femme fatal que faria perdre l’esma a qualsevol mortal. Costava de creure que sota aquella apariència afable podria amagar-se un escurçó, envoltat de foc, calderes, cabres i gripaus. He pensat però, que no hi res més aterrador que el fet que darrera d’aparences quotidianes i tarannàs normals s’hi amagui el mal. Sota aquella aparença de bona noia s’hi ocultava una bruixa, capaç, en la foscor de la nit, amb el seu contorsionat cos nu retallat contra la lluna, d’udolar maleficis i defecar sobre una multitud posseïda i encegada per l’odi (i per la merda)

 

El bar

El bar presenta un cicle vital que es va repetint periòdicament. A primera hora hi han quatre gats. Cap al migdia però, s’hi arreplega el gruix de la clientela. La majoria s’arrauleixen al carrer, davant la porta, doncs gairebé tots són fumadors. En hi han que també fument tabac. Cara complaent, mig somriure a la boca i mirada perduda. El bas en una mà, les substàncies psicotròpiques a l’altra. Com si fossin tossuts, pivoten sobre els peus gestionant l’equilibri d’una manera eficient, involuntària, fruit d’una habilitat adquirida després de molts anys de pràctica. El flaire impregna tot el carrer. És curiós veure, com en un joc de miralls, la similitud dels personatges del bar amb els gegants i caps grossos que a l’altra banda de carrer, darrera la vitrina, observen perplexos el que sembla ser el seu viu reflex.

Naturalment, col·locar una bastida amb quatre pringats picant al mig d’aquesta escena els hi ha donat molt de joc. Em estat objecte de objeccions, conclusions, sarcasmes. De mofa i de befa. Observacions, consells i amenaces. Un dia, amb el carrer en plena ebullició, això és: els clients arrenglerats, els Pubills fent vida social, gegants i caps grossos fixant-s’hi, un parroquià, cervesa en mà s’acostà a peu de bastida i pretenent fer dissertacions sobre qui freqüentava aquell bar i la seva vinculació amb el món laboral. La seva exposició, pautada i raonada, la va concloure amb aquesta frase, ja cèlebre: en definitiva aquest és bar de treballadors… Va ser un moment gloriós. Per un breu instant el món és va aturar. Els parroquians fent el tossut intentant pillar el concepte. Els Pubills, reflexionat sobre el tema. Inclús els alumnes, dalt de la bastida per un moment van deixar de picar. I els gegants, caps grossos, el drag, van quedar descolocats. Fins i tot l’Angeleta semblava que no se’n sabia avenir, com si se li hagués glaçat la sang. És possible que, escoltant darrera d’aquella porta tancada, la bruixa quedes una estona pensativa buscant el verdader significat d’aquelles paraules.

 

Mise en scène

En cas de mal temps, si un busca refugi i alguna cosa calenta per escalfar el cos, l’interior del bar presenta un aspecte de santuari. Melenes i calbes apostòliques. Barbes bíbliques. Rostres que presenten rastres de batalles perdudes. Aquí el mètode per servar-se és un altre. Tots es recolzen a la barra o a les taules, reclinats sobre els calzes plens de veritat. Buscant la lucidesa a través de l’ebrietat. Tot una litúrgia. Tant aferrats estan que es produeix un efecte òptic invers, on sembla que ells estan quiets i és el local, com si es tractés d’un vaixell, el que es mou. De tots els personatges en destaca un, alt, prim, ossut, de cabells grisos llargs i recollits en una cua mig dissimulada sota un gorro de llana. Encaixa els envits de l’alcohol amb aplom. Camina i s’atura amb elegància. Té posat d’intel·lectual. Domina un lèxic ric i variat, combinant amb desimboltura paraules poc usuals amb els renecs més vulgars. El que diu va a missa. Té pinta de mariner curtit en mil batalles. Sota la roba s’intueix tatuatges. Algun que altre amor de madre hi deu haver. De traç més o menys precís, segons el tremp del tatuat, la tremolor del tatuador, o l’estabilitat del vaixell. O de totes tres coses alhora, que també pot ser. Una mena de Maqroll el Gaviero de terra endins.

Manuel Maqroll

Feia un dia fosc. Plovisquejava. Cap a migdia vaig arribar-me sol a rascar el morter d’unes juntes de l’arcada i que el dia abans vam haver de deixar per tendres. La bastida ja no hi era i em vaig haver d’emparrar amb una escala que arribava justet a recolçar-se. El terra era moll i l’escala parava més dreta del que caldria. En aquestes del bar va sortir es Maqroll, el nostre mariner, deixava l’escalfor i l’enrenou de dins per sortir a la fredor de fora. Quan em va veure enfilat a l’escala, de seguida va vindre a demanar-me què hi feia allà plovent. Anava força tocat però en cap moment va perdre la compostura ni el seu porte elegant. Em va prevenir del perill i de lo inadequat de treballar en aquelles condicions. Jo argumentava que sols eren quatre juntes i quedava molt poca feina. Tant era. Va insistir fins que em vaig veure obligat a plegar els estris i deixar-ho per un altre dia. Ahora mismo usted no pinta nada aquí… Em va ajudar a recollir i endreçar-ho tot. Guarits sota les arcades, vam tindre una breu xerrada. Em va dir que es deia Manuel no sé que més (per això l’anomeno Manuel Maqroll) Es quedava amb la mirada perduda a l’infinit cercant les paraules exactes. Frases llargament meditades i mesurades amb les que volia transmetre’m el que havia estat la seva vida i donar-me consell. Mi padre, que era maestro de obra, siempre me decia: quando un castillo está hecho no hay que rehacerlo, solo vigilarlo. Va ser poca estona però el missatge va calar. Em va parlar de drogues, precarietat. Un paio que les havia passat putes. Dur però legal. Vaig veure sinceritat. Quan em va fer plegar, li vaig apuntar la possibilitat de que quan girés l’esquena tornés a per l’escala i els estris per acabar la feina. Li vaig donar la meva paraula de que per respecte a ell no ho faria. Ens vam encaixar les mans i cadascú se’n va anar pel seu costat. Hauré de tornar expressament un altre dia, vaig pensar, mirant-me aquelles quatre juntes. Però la paraula és la paraula.

Mentre caminava sota la pluja encara em ressonaven algunes de les seves enigmàtiques frases: todo tiene un orden. Y todo orden tiene un sentido.

(1) Per qui no sàpiga qui és l’Angeleta consulteu aquest enllaç
http://www.donantsdesang.cat/actualitat/ja-tenim-conte-la-geganta-de-la-sang

 

Esperant l’home

Estic esperant l’home
Vint-i-sis dòlars a la mà
Pujant cap a Lexington 1-2-5
Em sento marejat i brut, més mort que viu
Estic esperant l’home

Ei noi blanc, què fas a la part alta de la ciutat
Ei noi blanc, véns a perseguir les nostres dones
Ah, perdoni’m, senyor, és el que tinc més lluny del cap
Només busco un bon amic meu
Estic esperant el meu home

Aquí ve, vestit tot de negre
Sabates Puerto Rico i un gran barret de palla
Mai no va d’hora, sempre va tard
El primer que aprens és que sempre t’has d’esperar
Estic esperant el meu home

Pujant cap a una casa de gres, pujant tres trams d’escales
Tothom t’ha acusat però no li importa a ningú
Ell ho té tot, t’ho deixa tastar
Llavors us heu de separar perquè no pots perdre temps
Estic esperant el meu home

Nena, no bramis; no follis ni cridis
Em sento bé, saps que me’n sortiré
Em sento bé, em sento bé, ah, tant bé
Fins demà però això és una altra estona
Estic esperant el meu home

Lletra extreta del llibre:
Lou Reed. Travessa el foc: recull de lletres
Traducció: Jordi Cussà
Empuries, 2008

Pel tema musical d’aquesta entrada hem aprofitat els perillosos i obscurs barris baixos de Nova York transitats pel Lou Reed per traslladar-los al nostre particular carrer. La gravació d’estudi original i una versió en directe. També una tercera, molt més recent de Richard Hawley., també en directe.  Un gran tema d’un àlbum excepcional.

Anuncis

79 “Dirty Blvd.”

(Lou Reed)Imatge

Lou Reed

“New York”

1989

Lou Reed

Aquesta setmana els fets manen. I els fets ens diuent que Lou Reed, un dels grans, ens ha deixat. No podia deixar passar l’ocasió de retre un modest homenatge, més si tenim en compte lo depressa que passa el temps. Ves a saber que ens depararà el destí la setmana que ve. Poca cosa pur dir. Als llibres està escrita la seva biografia i el seu llegat. Millor deixar que les paraules i la música del Lou Reed presideixin l’entrada d’avui.

El Lou ens ho fica difícil al hora d’escollir un sol tema de la seva vasta producció. Cada aficionat triaria el seu. Els àlbums “Transformer” i “Coney Island Baby” contenen temes escepcionals. “Berlín” pot ser és la seva obra mestra. Hi ha l’etapa de la Velvet. Finalment m’he decantat per “Dirty Blvd.”, del disc “New York”, que ens retorna al Lou Reed de la millor època. Agraïment efusiu al Daniel Giribet, que ens ha fet una traducció d’urgència d’aquest esplèndid tema. Demolidor.

Lletres 79