Etiqueta: Lo Petit de cal Vidal

198 “Cowboys & Angels”

(George Michael)listen-without-prejudice-vol-1

George Michael

“Listen Without Prejudice Vol. 1”

1990

 

Records

El nom de George Michael ja el tinc lligat per sempre a un viatge. D’això ja fa, pel cap curt, un quart de segle. La música ajuda a recompondre unes imatges malmeses per la mala memòria i el pas del temps. Amb el Josep M Vidal (lo Petit…) ja durant la infantesa vam ser companys de pupitre. Asseguts un al costat de l’altre travessàvem cursos, coneixements i vivències. En aquell viatge tornàvem a seure junts dins un tot terreny, cap a Algesires, per reunir-nos amb la resta de companys per embarcar i creuar l’estret rumb al Marroc. A mig camí, deuria ser en algun lloc del País Valencià, que ens vam aturar per fer benzina i estirar les cames. Vam entrar en un centre comercial i vaig comprar, en casset, el darrer disc de George Michael. A partir d’allí i fins arribar a lloc aquella cinta de casset no va parar de rodar i rodar (cara A, cara B, A… B… A… B…) convertint-se en la banda sonora d’aquell trajecte. Ara que hi penso, crec que el Josep M, tot i agradar-li aquella música, va suportar amb molta paciència la meva restringida aportació musical. I sobretot amb molt de respecte, potser la virtut més preuada de l’amistat.

A través de l’ordinador es podria saber per quins llocs vam passar. Avui en dia amb tecnologia i mapes es pot reproduir exactament qualsevol itinerari (possibil·litat fascinant i terrible alhora) Però no vull fer-ho. No calen imatges hiperrealistes. Ja m’estan bé els records tal i com els conservo. Un conjunt de petites aquarel·les en moviment, amb el paper gastat, taques de colors harmònic i esvaïts. De contorns imprecisos. A les aquarel·les més que veure s’endevina un tot terreny que transita per carreteres que voregen el mar. Creua penya-segats abruptes. Els dos ocupants, malgrat el risc que pot aparentar l’escena, no tenen cap por. Imatges volàtils com un somni, barrejant-se a l’aire amb la música de George Michael.

2 “T’he conegut sempre igual”

(Raimon)Raimon -Recital Madrid

Raimon

“El recital de Madrid”

1976

 

 

Lo Petit

Al Josep M. Vidal, in memoriam

Un fet casual ha fet que a última hora canviés la cançó d’aquesta segona entrega. No és que sigui massa donat a les necrològiques, i tampoc acostumo a memoritzar les efemèrides, tant si són de fets bons com de dolents. I fins i tot diría que ni tant sols sóc excessivament nostàlgic, encara que aquest àlbum em traeixi i faci pensar en tot el contrari. Voldria creure que el temps em donarà la raó, i a mesura que les cançons pretèrites i actuals es vaguin alternant quedi demostrat que no sóc dels que pensen que qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat que cada època té les seves coses bones.
El fet en qüestió és que la meva mare ha llegit a  la “Fulla Parroquial” que avui feia exactament 14 anys que havia mort el Josep M. Vidal (el Petit del Vidal), i m’he vist en l’obligació moral de retre-li aquest modest homenatge.

El Petit realment tenia dots de líder. Amb ell havíem estat companys de pupitre practicament tota la EGB. Arribà l’any 1976. Franco era mort. Deixàvem endarrere l’escola del poble, el Sr Ricardo i l’olor a tabac de pipa. Per primer cop anàvem a estudiar fora del poble. De sobte se’ns obria tot un món nou i ple d’expectatives.

El Petit, un parell de companys i jo anàvem ben de matí a agafar el tren que ens havia de dur a Mollerussa. El que recordo molt és el trajecte que va del poble a l’estació. De fet, aquest trajecte es feia molt curt, ja que hi ha 1 km i escaic i ens acompanyava el Lluís, el germà gran del Josep M. amb el seu Seat 1430, equipat amb volant esportiu, barres antibolc (tant el Lluís com el Josep M. ja n’havien xafat uns quants de cotxes…) i no se quants artefactes més. Eren lo que en se’n deia uns autèntics “fitipaldis”. A aquest petit interval de temps hi hauríem de sumar l’espera del tren, dins el cotxe. Al radio-cassette sonava Victor Jara, i sobretot aquest “El recital de Madrid”, d’en Raimon. Suposo que allí, dins aquell cotxe, es van acabar de forjar les meves conviccions idealistes. Escoltar com el propi Raimon traduïa una a una les lletres de les cançons i que a Madrid ens entenien i fèiem un front comú envers la intolerància i la injustícia. Que érem “molts més dels que ells volen i diuen”. No com ara, que sembla que ningú ens entengui, i que els antics ideals siguin causes perdudes.

“T’he conegut sempre igual” ens parla de la integritat en temps difícils. Cada cop que l’escolto recordo al Petit i la seva rialla, a aquells adolescents a l’interior del cotxe, plens d’incerteses, però amb la moral intacta.