(Trent Reznor)
Nine Inch Nails
“The Downward Spiral”
1994
Es va armar un Cristo
Quant de temps duren els presagis que els grans dipositen en els nens? Aquest nen serà inventor, diuen. Aquesta nena serà actriu. Més que el designi és el desig que els mou. Com el buf que empeny un petit veler. Fins quan es manté aquest buf? Quan aquest vaixell s’abandona a la seva sort, molts cops, per acabar estavellant a les roques? De petit el meu germà havia de ser artista. Jo enginyer.
Una vegada els pares ens van dur al circ. Estàvem asseguts esperant que comencés la funció. Jo ja havia comptat, enumerat i classificat les franges. Els colors. Totes les formes i figures geomètriques escampades dins la carpa. Havia establer paral·lelismes. Simetries. Va començar l’espectacle. Contorsionistes, forçuts, equilibristes feien les delícies de petits i grans. El meu germà disfrutava com un beneit. Jo en canvi escrutava cada actuació. Les diseccionava amb el rigor d’un cirurgià. El que per un era màgia per l’altre era pura tècnica.
Van arribar els lleons. El domador, de constitució normal, duia malles ajustades i una petita armilla. A pit descobert, fent-se el xulo, va obrir la boca del lleó i va introduir-hi el cap. Ja demostrat el seu valor, el domador prolongava el suspens demorant-ne la sortida. I va passar. El lleó va tancar la boca i… xas! El cap es va quedar dins mentre el cos, perplex i titubejant, va recular dues passes abans de caure com un sac. Esglai general. Jo havia fixat la meva mirada en els ulls del lleó. Aquest no havia tancat pas la boca per dolenteria o revenja. Tampoc per un trastorn transitori. Ni molt menys per gana. Més aviat havia estat per desgana. Segur que a l’animal, avorrit per la reiteració, li va venir un badall involuntari que, tot i ser inofensiu, en aquell cas va resultar fatal. Tot i que la mare intentava tapar-me els ulls, entre la confusió general vaig poder veure que el lleó era el primer confós. Encara duia el cap dins la boca i no sabia què fer-ne. Semblava aquell nen que no vol menjar i se li fa una bola a la boca. Davant la mirada inquisitiva de la seva mare, aquella bola no sap si fer-la anar cap amunt o cap avall.
Van ser hàbils. Tot d’un plegat la pista es va omplir. Acrobates, mags, pallasos, empasafocs… tot l’arsenal. Tot plegat una maniobra de distracció. Disimuladament van retirar el lleó i el cos del domador. Enmig de la disbauxa, a bombo i platerets, va aparèixer el domador. Sa i estalvi, i amb el cap a puesto. El públic aplaudia a rabiar. Un truc realment aconseguit. Però a mi no em van enganyar. Aquell no era el domador de debò. Potser era un germà bessó. O un que se li assemblava molt. L’armilla la duia del revés. Potser per amagar taques de sang? I les malles no eren ben bé les mateixes. Entre ovacions el domador i jo ens vam creuar les mirades. Sols va ser un instant, però el suficient per percebre la falsedat de la seva rialla. I tots dos vam saber que jo sabia que ell no era ell, sinó un altre. Un impostor. Va dispensar un darrer somriure al públic abans de desapareixer darreres les cortines.
El meu germà tragina pesos al port. Jo faig de vigilant nocturn. Deu ser perquè m’hi fixo. Algun cop em pregunto què se’n va fer d’aquell lleó. Suposo que el van sacrificar. I quina expressió deuria tindre el domador. Ves a saber si dins la foscor d’aquella gola, absort per records d’infantesa, rememorava què li havien dit que seria quan fos gran.
The Downward Spiral és el segon àlbum d’estudi de Nine In Nails, la banda de Cleveland liderada per Trent Reznor. A Hurt, tema que tanca el disc, s’hi combina inquietud i una estranya bellesa. Ens parla una veu que pren autoconciència de que és una persona “diferent”.
La versió en estudi amb subtítols amb espanyol. La cançó en directe. Per acabar, una versió de 2002 d’un Johnny Cash crepuscular.
Mr Cansongs 