Tag Archives: la taula voladora

112 “Red Right Hand”

(Mick Harvey / Nick Cave / Thomas Wydler)Nic Cave-Let love in

Nick Cave & The Bad Seeds

Let Love In

1994

 

 

Presències nocturnes

 

Observar, analitzar, deduir. Treure conjectures (no confondre amb la seva germana petita putativa, la xafarderia). Aquesta és la premissa del verdader detectiu. La llosa que haurà d’arrossegar. L’estigma amb que haurà de conviure dia i nit fins al final  dels seus dies. Fins a l’últim sospir. És alhora do i condemna. És la seva naturalesa.

És de nit. El despatx està a les fosques. Sols la lleu llum de l’enllumenat elèctric del carrer que s’infiltra per les escletxes de la persiana a mig tancar deixa endevinar les formes inertes que poblen l’habitacle. Jo sóc dins assegut a la butaca fent temps, esperant que sigui l’hora.

Aquests darrers dies, al despatx totalment remodelat vaig incorporar-hi un element que sempre m’havia fet il·lusió. Cobrir part d’una paret amb un gran tauler de suro on penjar-hi tota mena d’informació. Formar un gran mural visual on fer encaixar les peces d’un cas complex. On es mostrin les conjectures. Hi està exposat l’únic expedient que actualment tinc obert, el que anomeno el cas de La taula voladora, que en aquest mural ara es mostra en tota la seva complexitat. Fotografies, esquemes, informes, retalls de diari, fotocòpies, anotacions, pamflets, tiquets, llistes del Caprabo, números telefònics, plànols, rebuts, factures, ofertes varies, l’horòscop, etc. Qualsevol dada, per insignificant que pugui semblar, pot arribar a ser determinant. M’he passat hores i hores observant aquell garbuix d’informació. Traspassant, intercanviant d’aquí cap allà els diferents elements. Com en una partida d’escacs, tot està a la vista. Cal trobar-hi les connexions. Observar, analitzar, deduir.

De moment però encara estava lluny de trobar respostes vàlides. I com sempre he sostingut, cal exercitar la ment. L’entrenament és vital per, arribada l’hora, poder fer front a qualsevol adversitat. Sense res millor a fer, tenia sobre la taula la missió autoimposada de comprovar la distància real entre les dues senyals d’stop que hi ha al passeig del poble. Les que popularment es coneixem com l’stop de la Creu i l’stop de cal Marina, just tocant a la carretera de Balaguer. Verificar i, si calia, corregir aquella vella premissa de Stop a 150 metros, tants i tants anys enquistada en la ment de tantes i tantes generacions. Naturalment, per tal propòsit, he ordit un pla. Estava clar que fugir de la claror del dia, evitant cotxes i altres obstacles que normalment s’interposen enmig del trajecte. I sobretot, evitar les mirades malpensades dels xafarders, falsos profetes, els que aquí vulgarment anomenem els del banc del Sinofós. Així doncs havia d’actuar de nit. La via estaria lliure d’impediments i la discreció estaria garantida. L’hora escollida també era important. Les 4 m’ha semblat una hora propícia. Ni molt tard ni molt aviat. Calia evitar troneres i matiners. La metodologia també estava clara. Disposava d’un metre (de 3 metres) i unes barretes de guix (de guixar a la pissarra). Cada 3 metres aniria fent petites marques al terra que em servirien per determinar la mida exacta.

Per inspeccionar el terreny feia discretes passejades pel passeig. També passava alguna estones fent algun whisky a cal Marina. Em permetia controlar la situació de ben aprop. Aquella mateix tarda per fer temps em vaig distreure amb el suplement de La Vanguardia. Curiosament hi sortia un reportatge dedicat a Jack l’esbudellador. El reportatge venia il·lustrat amb les fotografies de les 5 víctimes oficialment atribuïdes a l’assassí de l’East End londinenc. Totes 5 dones de mala reputació i que presentaven talls de diferent consideració per tot el cos, preferentment al coll. Només a tall de comentari, veien la fotografia de la darrera víctima, sembla que en Jack anava millor de temps doncs s’hi va poder va poder esgrimir les seves dots amb el punyal (prims, bistecs, costelles, menuts i carn picada) Ni amb un whisky doble vaig poder treure’m els calfreds del cos.

La nit en qüestió doncs, vaig esperar assegut dins el despatx a que fos l’hora. A les 4 en punt vaig sortir del cau per endinsar-me dins la nit freda i silenciosa. Curiosament s’hi havia ficat una boira espesa, impròpia per aquesta època de l’any. Em vaig dirigir cap als carrerons suburbials, freds i humits. Vaig continuar pel carrer del Calvari avall fins desembocar al lloc de destí. Aquella boira, en principi empipadora, ara la veia com una aliada per que la meva acció passes més inadvertida. Com si hagués passat un fantasma. D’entrada em va sobtar que al capdamunt del carrer, al cantó de la Creu, no hi havia cap senyal d’stop. La senyal on hi figurava l’enunciat stop a 150 metros. Vaig anar carrer avall i vaig comprovar que a l’altre extrem de carrer, just al mig del carrer, l’altra senyal d’stop si que hi era. Tenim tant interioritzat aquesta consigna urbanística que ni tants sols ens havíem adonat que ja no hi era. Tant era. Agafaria com a referència la base de la Creu. Vaig treure metro i guix i em vaig disposar a fer les marques. Voltava jo de genollons per terra, anant mesurant i guixant amb curtes i precises ratlles blanques quan del darrera dues mans enguantades. Una mà em va agafar la galta i la va estirar cap amunt mentre l’altra duia una navalla de barber lluent i afilada. Per un moment, dins la navalla, vaig veure reflexat l’horror dels meus ulls. Amb un cop precís d’esquerra a dreta, la navalla va brunzir estripant tot el que trobava, la boira, la nit, el meu coll. La sang brollava del tall, baixava per la gavardina xopa fins arribar al terra on va formar dos rierols que serpentejant semblaven pugnar per veure quin dels dos arribava abans a la Costa el Calent. Si no hagués estat per lo inapropiat de la situació, es podria dir que feia goig de veure. En un gest inútil, amb les dues mans al coll, intentava aturar l’hemorràgia.

Vaig despertar amb les dues mans al coll, amerat no de sang sinó de suor. Era assegut a la butaca del meu despatx. Era evident que esperant que fos l’hora m’havia adormit. Vaig mirarar el rellotge. Marcava les 5:52. Era tard però si m’afanyava encara hi havia temps per completar la missió. En tot cas ja tenia una experiència, ni que fos onírica. Em vaig rentar la cara. Vaig verificar que a la butxaca hi duia metre i guix i vaig recórrer el mateix camí que al somni. Naturalment, no hi havia boira. Això sí, l’aire era fred. Vaig arribar al lloc dels fets. Curiosament la primera senyal d’stop no hi era. La del capdavall sí. Vaig treure metre i guix i vaig anar per feina. Una a una, de 3 en tres, anava sumant les xifres. 63, 66, 69…  Es notava que ja hi estava abessat. 90, 93, 96… Avançava més de pressa del què em pensava. Ja gairebé està… 141, 144, 147 i … no pot ser! Tret d’una petita variació, practicament dona exacte: 150 metres. Ha d’haver-hi un error. Segurament m’he descomptat, em vaig dir. Era el pitjor que em podia passar. Vaig tornar al principi per fer un segon mesurament. Aquest cop vaig tindre més cura d’establir el punt d’arrancada amb precisió. Agafaria la part més sortida de la base de la Creu com a referència. La nova ratlla poca cosa variava de la primera. De ben segur es tractava d’un error en la suma. Ara me’n faria ben capaç. A mig trajecte es va apagar l’enllumenat elèctric. Tot i ser fosc encara, el cel volia començar a clarejar i no he tingut dificultat per veure les ratlles. He arribat a la senyal. Amb la correcció la cosa havia empitjorat. Ara donava 150 metres exactes. No podia donar crèdit a lo que veia. Encara tindria temps per una tercera comprovació. Aquest cop al costat de cada ratlla hi aniria ficant la suma resultant. 3, 6, 9… així no pot fallar. 84, 87, 90… de sobte vaig sentir una remor que em va esglaiar (encara duia el mal cos per lo del Jack…) Vaig notar una presència que de ben segur no era d’aquest món. Un grup de gent que avançava a tot drap a lo ample del passeig sense rumb ni esma. Sens dubte es tractava de zombis. Un grup de morts vivents que no feien plan de fer broma. A l’altre costat de vorera he vist un contenidor d’escombraries. En una maniobra digna d’elogi, m’hi he amagat dins. El grup de zombis s’anava apropant implacable. Tot el carrer retronava al seu pas. El so era aterridor. Al soroll de les petjades s’hi afegia un panteix i una balboteig inintel·ligible que feia glaçar la sang. Era com si traguessin el fetge per la boca. La pudor que desprenien aquella carn morta era insuportable. Fins i tot des de dins el contenidor es percebia aquella pestilent ferum. La por em tenia paralitza. Temia que en d’un moment a l’altre s’obris la tapa del contenidor i fos devorat de viu en viu per aquelles bèsties vingudes del mateix infern. Per sort la remor va anar remetent. Aquells diàlegs  cacofònics anaven remetent i allunyant-se carrer avall. Es va fer el silenci. Jo però encara no gosava a moure un dit. Al cap d’una estona el soroll del motor d’un vehicle es va anar fent més i més audible fins aturar-se just davant del contenidor. Em vaig armar de valor i just van obrir la tapa, en una maniobra digna d’elogi, m’he pogut escapolir del lloc sense que els operaris del camió de neteja em pugessin reconèixer. He enfilat carrer del Calvari amunt fins a desaparèixer just quan les primeres clarors del dia apuntaven per l’horitzó.

Aquella mateixa tarda m’he passejat pel lloc simulant normalitat. He observat atentament la reacció de la gent hi pogut comprovar que res notaven d’estrany. Si et fixaves amb atenció però (jo sabia de la seva existència), allà al terra, a tot el llarg del passeig s’hi podia veure unes petites marques de guix blanc. Unes marques que, espero, abans que se’n adoni algú, el pas de la gent, la pols, la pluja, el vent i el temps acabin esborrant.

Nota del traductor: a la versió anglesa els noms dels llocs citats apareixen traduïts. Així, el carrer del Calvari figura com Calvary Street. La Creu és The Cross. La Costa el Calent s’anomena The Hotman Coast. I el Banc del sinofós, Ifnot Beach.

 

Nick Cave és un artista de pes i amb una llarga trajectòria a les seves espatlles. Aquests dies està d’actualitat per l’estrena del documental 20.000 days of Earth on es mostren les interioritats i processos creatius d’aquest artista australià. A banda d’un bon compositor ens trobem també davant un gran escriptor. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, em temo que al contingut d’aquesta l’entrada el tema musical hi encaixa com anell al dit. Red Right Hand és un tema recurrent del cinema slasher, sub-gènere del cinema de terror en que un assassí s’acarnissa amb adolescents, normalment embolicats en experiències prematures de sexe, o drogues, o les dues coses alhora.  Red Right Hand és un tema perillós.

“Mà dreta vermella”

Ves a donar un petit passeig pels límits de la ciutat
i creua les vies
On el viaducte emergeix,
com un ocell de perdició
mentre canvia i es trenca
On secrets reposen en els focs de la frontera
i en els cables brunzint
Ei amic, saps
que ja mai més tornaràs
Passant la plaça, passant el pont
passant els molins, passant les batudes
En una tempesta formant-se
ve un home alt i ben plantat
En un sobretot negre i polsós
amb la mà dreta vermella

Ell et prendrà en els seus braços,
et dirà que has estat un bon noi
Ell reviurà tots els somnis
que et va dur una vida destruir
Ell arribarà al fons del clot,
curarà la teva ànima encongida,
però no hi haurà una sola cosa
que puguis fer
Ell és un déu, ell és un home,
ell és un fantasma, ell és un guru
Estan xiuxiuejant el teu nom
a través d’aquesta terra desapareguda
però amagat en el seu sobretot
hi ha una mà dreta vermella

No tens diners?
Ell te’n aconseguirà una mica
No tens cotxe?
Ell te’n aconseguirà un
No tens auto-respecte,
et sents com un insecte
bé, no et preocupis, amic
per que aquí ve ell
a través dels ghettos i els barris
i les viles i els tuguris
Un ombra es projecta
on sigui que ell es pari
munts de papers verds
en la seva mà dreta vermella

El veuràs als teus malsons
el veuràs als teus somnis
Ell apareixerà del no-res
però ell no és el que sembla ser
El veuràs al teu cap,
a la pantalla del televisor
Ei amic, t’estic avisant
que l’apaguis
Ell és un fantasma, ell és un déu,
ell és un home, ell és un guru
Tu ets una peça microscòpica
dins del seu pla catastròfic
dissenyat i dirigit per
la seva seva mà dreta vermella

72 “The End”

(Jim Morrison / Robby Krieger / Ray Manzarek / John Densmore)

The Doors

“The Doors”

1967

Fidelitats

Hi han coses, amics, animals, ideals, tabacs, equips de futbol, principis, perfums, conceptes als que un no pot deixar de ser-hi fidel. Un dia per l’altre no se’ls pot deixar a l’estacada i anar-te’n com aquell que no ha passat res. Jo sóc d’aquells que són clients de tota la vida. Aquesta postura sembla atorgar una condició de confiança mútua entre les dues parts. Que bonic que és convidar a algú a prendre alguna cosa al teu bar habitual. Allò que encara no t’has assegut i ja tens el cafè a taula (això que aquell dia tens relligament d’estómac i volies una camamilla), però pel que fa al cas t’aguantes. Que bé quedes amb el convidat quan reps un tracte de client preferencial. Aquella complicitat amb el cafeté. És impagable (“em perdonareu un moment que he d’anar a l’excusat…”) Per aquesta regla de tres a un dels que li dec fidelitat eterna és al barber. Els cabells sempre me’ls ha tallat el mateix i em miro les altres barberies com si fossin la dona del meu millor amic. O sigui, que mai em diria el cor d’entrar-hi.
A la pel·lícula “Cosmòpolis” (1) l’argument va d’un alt executiu multimilionari que ha de creuar tot Manhattan amb una enorme limusina per anar a tallar-se els cabells. Aquesta travessia, encara que llarga, aparentment banal i rutinària, es converteix en tot una odissea degut als embussos provocats per la visita a la ciutat aquell mateix dia del President dels Estats Units, la comitiva fúnebre per la mort d’un músic famós, el rodatge d’una pel·lícula i una violenta manifestació política. I tant bé, cal dir-ho, degut a la tossuderia i fidelitat del protagonista envers el seu barber. Donades les circumstàncies bé podria haver triat un altre dia o anar a una altra barberia que tingués més a prop. Doncs més o menys el mateix em va passar l’altre dia, un dilluns, més concretament el 5 d’agost, quant vaig creuar tot el mercat per anar-me’n al barber. Les darreres setmanes, capficat amb el cas de “l’esperitisme i la taula voladora” havia descuidat la meva imatge. Volia anar a veure a la Mercè a Cal Real (el lloc del crim…) i volia estar presentable. Ara portava un cap i una barba que no podia passar per més i em calia una bona xurracada. De fet anava a comprovar si eren certes les meves sospites (del barber parlo). Abans d’anar-hi sempre truco per demanar-li hora, i després d’un parell d’intens frustrats sense que m’agafés el telefon em vaig témer el pitjor: que se’n havia anat de vacances. El meu barber (després de tants anys crec que ja puc parlar amb propietat) és sistemàtic i endreçat, i sempre, cada estiu, ja sigui la segona quinzena de juliol o la primera d’agost, setmana amunt, setmana avall, se’n va a fer algun viatge organitzat per l’estranger. Un home fidel també, ves per on.


Doncs veieu-me aquí, a Tàrrega un dilluns al matí, i després de bordejar i observar el terreny i agafar aire, m’endinso dins la voràgine del mercat com aquell que s’endinsa a la selva. On allí, a la selva, em trobaria amb immensos arbres, frondosa vegetació i una autèntica plaga d’insectes, aus i rèptils, aquí, al mercat he de vorejar grans moles, extenses parades repletes de fato. Olors, colors i formes que a mesura que avançant et vas trobant disposades sense ordre ni concert: melons, síndries, pollastres a l’ast, sandàlies, abadejo, carabassons, cebes, bledes, faldilles, olives, tebeos, bates, betes, galetes, fils, pals, pels, peus, plats, pams, poms, pots, pans, pams, pipes, pins, pits, pens, ponts, punts, punys… mentre intentes processar tot aquest estímul de formes, colors i olors no et pots encantar.  Una riuada de gent de tota mena, mida i xura, sers vertebrats que es mou a un ritme i amb una pauta ben bé indesxifrable. Van, venen, s’aturen, acceleren en una cadència impossible de predir. Si t’atures t’atropellen, si acceleres, ensopegues. Has de deixar-te endur pel flux de la multitud, acceptar el ritme que t’’imposa …encenedors, ràdios, cassettes, cigrons, panses, figues, nous i olives. Formatges, carteres de pell, cinturons, kit de platja amb galleda, pala i rampill, joc de fogons i cuines en miniatura, celiandre i matafaluga. Enciams, taronges, pomelos, pebrots, préssecs, cargols, arengades, sardines, culleres, forquilles, ganivets, girapeixos, cassoles, paelles, regadores, cossis, gibrells, gibrelles, galledes… aquest pas inconexe, arrítmic, va acompanyat pel contracant de veus que criden, aquí i allà, consignes i lemes publicitaris. Reclams sonors i musicals …rams, rames, raïms, monederos, sivelles, cordons, sabates, espardenyes, aumostes, albergínies, ametlles, bledes, penques, xorissos, unguents, cansalada viada, bròquils, prunes, panses, nous, pinyons, grapats, caramels, mel i mató. Olis, alls, caps, ceps, taps, naps, cols, tomates, jerseis, bambes, mitjons, calces, cullerots, pebrots, codonys, ales, olles, hules, ulls, ous, aus, eus, vins, nius, sacs, sucs, cucs, culs…


Al mig del fregat he vislumbrat una xicota que, tallada de meló en mà, convida als transeünts a tastar tant dolça i sucosa fruita. A la que he volgut fer una maniobra felina per tal de desempellegar-me del tast, oblidant la norma més elemental que ja he esmentat, que no és altra que no pots alterar el ritme natural del mercat. El meu moviment ha resultat ser una maniobra en falç, i la cama se m’ha quedat entrebancada entremig de les rodes d’un cotxet que encara no se de on carall ha sortit. El sotrag ha espantat a la criatura que s’ha ficat a plorar. La mare, indignada, no parava de llançar-me improperis i cops de cistella. La xicota del meló, molt hàbilment, tot s’ha de dir, ha aprofitat per ficar-me el dau de meló a la boca. De sucós ja ho era, ja. Una llàstima no haver-lo tastat amb als circumstàncies. Ja sols faltava aquest incident per fer-me perdre el pas. I entre una cosa i l’altra resulta que al empassar-me el deliciós suc, m’he equivocat de forat, i el troç de meló ha quedat travessat al garganxó, amb la sensació de ofeg que això m’ha provocat. Es veu que deuria canviar de color per que aquella mare ha aturat el seu atac. Fins i tot el nen ha deixat de plorar. La xicota del meló no sabia on ficàs. Ja em veia mort quan de sobte un paio alt i ample (compto que era el més alt i ample de tot el mercat) ha agafant embranzida i amb un cop precís i contundent de sandàlia al mig de l’esquena ha fet sortir disparat el tros de meló. L’objecte estrany ha anat a parar a la parada de les joguines, més concretament ha quedat incrustat en un bateria de cuina en miniatura.


Finalment, refet del tràngol, he arribat davant la barberia. Efectivament, un cartell ben gros presidia la porta: “Tancat fins el 18 d’agost”.  Caram, tot just som a dia 5. Això vol dir que practicament acaba de marxar. Resignat, m’he deixat endur per la marea humana, mercat avall. Fins llavors hauré de vagar irremissiblement amb els meus cabells ufanosos que semblen créixer i créixer sense parar i cada cop més de pressa. Ni em se passa pel cap anar-me’n a una altra barberia. No puc imaginar-me, un cop arribada la tardor, tornar a la barberia habitual com aquell que no passa res. Només al entrar ja se’n adonaria que havia estat amb un altre (un professional com ell ho notaria a l’acte). El perruquer, que em rebria amb aquells bata blanca impol·luta i la millor de les rialles, lego un ombra recorreria el seu rostre per convertir aquella expressió cordial en un rictus d’enuig. Al seure a la butaca regulable, mentre em trossaria el coll de paper i el pentinador amb més energia de lo comú, no podria escapar de la seva mirada interrogadora, que la notaria al clatell i la veuria reflectida al gran mirall de davant. Aniria tallant amb desdeny i una vegada descobrís la prova definitiva d’un cop maldestre d’estisores estranyes, acabaria la feina amb sorprenent calma i aire acadèmic. Espolsaria el pentinador i em passaria el raspall amb to cerimoniós, amb una mà em col·locaria un mirall petit al clatell, confrontaria els dos miralls, per a que pogués donar el vist i plau a la feina feta. Una petita lluentor em fa adonar que a l’altra mà hi duu una navalla, que aixeca enlaire mentre em diu amb tot l’odi i sarcàme dels que és capaç:
 
– Què et sembla el nou tall a navalla?

I el full de la navalla fa brunzir l’aire i un glop de sang escatxiga el gran mirall, que confrontat amb l’altre, es converteix en un joc de miralls on l’escena es repeteix fins a l’infinit. La sang baixa per la butaca, regalima pel reposapeus. Al terra es forma un gran toll vermell que va corrent per sobre el blanc i negre de l’enrajolat. Surt per sota la porta del carrer i forma un rierol per la vorera. La gent (avui també és dilluns de mercat) la va trepitjant sense adonar-se’n, escampant el meu ADN per tota la comarca.


No. Definitivament no hi vull pensar. No li puc fer una cosa així. Hauré de conviure tots aquest dies amb la meva mata de pel. Quan vagui al Caprabo, patir la mirada inquisitiva del pidolaire (el de les patates…) i de veure com s’aferra al seu lloc de treball temerós que jo no sigui de la competència. Al hora de pagar amb targeta, aguantar l’ironia de la caixera suggerint-me que actualitzi la foto del DNI. Resignar-me a que em bordin els gossos. És lo que té això de la fidelitat. No us cregueu però que tot siguin desavantatges. Aquests dies amb un mínim de vestuari podré fer algun seguiment o incursió en terreny enemic sense por a ser reconegut. Cada nit per sopar, jo que sóc de cullera i de plat de calent, menjo un bon plat de pasta de cabell d’àngel sense gastar-me un duro.
Epíleg
Als miralls de la barberia infinitat de perruquers reculen encara atordits per la situació. Sense apartar la vista dels cadàvers busquen amb mans insegures draps nets per netejar les navalles. Els seus dits tremolosos topen amb les ràdios que accidentalment engegen i canvien del dial la sintonia habitual de Radio Tàrrega per una altra totalment desconeguda. Sona The End, de The Doors, donant un to dramàtic i premonitori a l’escena. A fora és mercat.


                    (to be continued…)
 
 
 
(1) “Cosmòpolis” (2012), darrera pel·lícula del director canadenc David Cronenberg inspirada en el llibre homònim de l’escriptor Don DeLillo (Nova York, 1936) (nota de l’editor)