(Justin Hayward)
THE MOODY BLUES
“Days of Futur Passed”
1967
En blanc
Pot passar. De fet, passa. Que en un moment donat et quedis en blanc. Hi han escriptors que s’hi han trobat. Ni endavant ni endarrere. Llavors, per desencallar la cosa acostumen a escriure una història que va d’un escriptor que es queda en blanc. És un bon sistema. Sols han de ficar-se un parell de passes endarrere de si mateix i observar el que fa. A partir d’aquí encarar-se on se li acudeixi. Obrir la nevera, sortir per la porta, o directament per la finestra, i ja està! L’imaginació ja volar. Per altra banda aquest acostuma ha ser el procediment habitual, però enlloc de sortir volant sense més ni més, és com si el motor no acabés d’arrancar i calgués donar-li una empenteta. Com corre prèviament per habitacions i passadís per agafar revolada i, ara sí, travessar la finestra i després d’un parell de sotragades i espetecs (Ai que cau! Quin ensurt!) refer-se i enlairar-se pel cel, amunt que fa baixada, travessant núvols, estratosfera, espai exterior, ull de cuc i tot el que se li presenti.
Això, lo de l’escriptor que no sap què escriure, podria ser un gènere literari en si mateix. O com en aquest blog. Es podria obrir una nova secció on ficar-hi els escrits escrits sota els efectes d’aquest estat àgraf i que es podria anomenar la ment en blanc, o coses escrites quan no sé sap què escriure. O un altre com escrits forçats. O escrits a contrament (per lo de a contracort…) O encara un altre, més eloqüent, com sense solta ni volta. Lo més sensat seria deixar l’entrada en blanc, sense paraules. I de disc col·locar-hi L’Àlbum Blanc (The White Album), dels Beatles. Blanc sobre blanc…
Normalment, a mesura que la setmana va avançant, més d’hora o més tard va aflorant alguna que altra idea per abordar el proper lliurament del Cansongs. Aquest cop s’acostava el cap de setmana i cap indici de musa per enlloc. Dissabte, i res de res. Diumenge, i el més calent era a l’aigüera. Dilluns, i ja em vaig fer l’orni. Estava clar que era víctima d’aquesta mena de síndrome de l’escriptor en blanc.
Qui té mal busca remei. En moments de feblesa creativa un pot recórrer a l’ajut extern. Confidències, verbalitzacions, posades en comú, engrescaments col·lectius a peu de barra. Tot un reguitzell de mètodes pal·liatius, com aquell que va a la farmàcia amb la recepta del metge sota el braç. A negra nit tornant a casa, arrossegant encara els símptomes de l’eufòria de bravates i alcohol, encendre l’ordinador i trobar-se de nou amb aquella claror blanca del document en blanc. Com seria més apropiat dir-ne d’això? Blanc sobre negre…? o negre sobre blanc…?
Obro pestanya nova al navegador i busco a YouTube Noches de blanco satén (Nights in white satin, de The Moody Blues) A través dels altaveus de l’ordinador sona aquella vella cançó (feia mil anys que no l’escoltava) que omple de melancolia l’estança. Quina paradoxa pel meu antic equip de música, aquelles altes torres negres i mudes, en un altre temps centre d’operacions de les meves dèries i deliris musicals i que ara s’ho ha de mirar apartades des d’un racó fosc. I és que quan un té el sentiment de culpa prou desarrollat la simple mirada callada d’un baffle et pot enfonsar la nit.
Sempre m’he preguntat com s’ho feia un escriptor per superar aquest moment de pàgina (o pantalla) en blanc. No és que me les vulga donar d’escriptor ara. Està clar que no tothom que fa una paret de totxos és paleta. O qui fa un ou ferrat és Ferran Adrià, posem pel cas. Jo senzillament sóc un que es fica a escriure. Com si ara sortís per la porta corrent desaforat i no per això em dic Kiliam Jornet. I quan dic escriptor i aquests lapsus creatius, no penso tant en l’escriptura d’una novel·la, que és com una carrera de fons, un procés de llarga durada, sinó en treballs més curts però constants, en el dia a dia de qui ha de lliurar puntualment i sense falta un article o una columna a un diari o revista, fet que no es pot demorar més de lo que la periodicitat del mitjà en qüestió exigeix. Suposo que se’n surten tirant d’ofici. Allò que només l’experiència i les teves pròpies capacitats et poden donar. Queda palès que jo no he tirat pas d’ofici sinó de morro. Jo diria que ratllant l’escriptura automàtica, que automàticament hauria d’anar a la paperera.
M’havia fet tot un llitat de temes ocurrents. Flotadors salvavides per quan arribés l’ocasió. Aquest cop no ha calgut utilitzar el mall (trencar el vidre en cas de naufragui…) La vitrina resta intacta. La reservarem per una propera topada amb la senyora de blanc, punyetera, capritxosa, enjogassada, imprevisible.
