Tag Archives: KEXP

91 “Strong”

(Dot Major/Hannah Reid/ Dan Rothman)London-Grammar-If-You-Wait (1)

London Grammar

“If you wait”

2013

 

KEXP-FM

Fa pocs mesos, deixant-me endur pel flux aleatori de la xarxa, vaig descobrir KEXP-FM, una emissora de ràdio pública amb seu a Seattle (Washington), especialitzada bàsicament, en rock alternatiu i música indie. A més d’una programació regular, l’emissora emet programes especials setmanals dedicats a gèneres musicals diversos, com ara rockabilly, blues, world music, electrònica, hip hop, punk, country alternatiu, etc. Molts artistes enregistren concerts en directe amb força regularitat.

KEXP està recolçada per la Universitat de Washington, que es fa càrrec dels costos i aporta tota la tecnologia necessària. L’emissòra sols ser un camp de proves i l’experimentació pel Departament de Comunicacions de l’Universitat.

Les actuacions en directe també s’enregistren en vídeo (molt ben fets, per cert) i que en podem gaudir a la web de la pròpia emissora o, molts d’ells penjats a altres llocs com YouTube. El tema d’avui en serà una mostra.

Darrerament sembla haver-hi una fornada de grups que fan una música força apaivagada i tranquil·la, que potser podríem classificar com a trip hop (The xx, Daugther, etc) Els pioners d’aquest estil musical, nascut a Bristol cap els anys 80, acompanyaven la línia melòdica amb aclaparadores hamoníes electròniques i seccions de corda (al més pur estil dels adagios de les simfonies clàssiques). En canvi, aquesta nova generació, molt jove, aposta per un minimalisme instrumental, despullant les peces per reduir-les a  la seva mínima expressió, a la seva essència.

London Grammar és un trío anglès que ens ofereix una música intimista, plena de matisos, de silencis (que, recordem, també són música) I una Hannah Reid amb una veu preciosa. Els que van “patir” la setmana passada amb el Robert Fripp trobaran en aquesta “Strong” un recés de pau. Tornaré a insistir però amb el Robert Fripp (i no és una amenaça) i altres peces “contundents” del panorama musical de nostre temps. De moment disfrutem d’aquest  instant de calma. Això sí, amb el tema del desamor sempre present. Perquè serà?

“Fort”

Perdona’m un moment
Mentre em quedo amb els ulls oberts
I estic tant fet pols i atrapat
T’he excusat una estona
Mentre estic amb els ulls oberts
I estic tant fet pols i atrapat al mig

I un lleó, un lleó rugeix, com no el pots escoltar?
Si un nen plora, un nen plora, com no el podries perdonar?

Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat
Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat

Perdona’m un moment,
mira cap a un altre costat
Mirant fixament atrapat
T’has preguntat algun moment
Que tinc sentiments aquí a dins?
Estàs atrapat al mig

I un lleó, un lleó rugeix, com no el pots escoltar?
Si un nen plora, un nen plora, com no el podries perdonar?

Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat
Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat

Perdona’m un moment,
mira cap a un altre costat
Mirant fixament atrapat
T’has preguntat algun moment
Que tinc sentiments aquí a dins?
Estàs atrapat al mig
A vegades veig cares
Quan estic tan sol

Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat
Sí, puc semblar tant fort
Sí, puc parlar tanta estona
No he estat mai tant equivocat

Traducció: Daniel Giribet

65 “Fitzpleasure”

“Fitzpleasure”

(Joe Newman / Gus Unger-Hamilton /
Gwilym Sainsbury / Thom Green)

Alt-J
“An Awesome Wave”

2012

No sóc d’obrir cartes que no van al meu nom però està clar que fa una estona algú amb mà experta ha fet passar aquest sobre per sota la porta del meu despatx amb la intenció d’aprofitar la meva tafaneria de detectiu. Tot hi haver-me afanyat a obrir la porta, el portador del sobre en qüestió ja havia desaparegut. El carrer estava desert i sols una lleugera brisa trencava el silenci. Un botxa ha passat rodant.


Al davant del sobre hi ha escrit un escuet “Mr. Cansongs”. A la part del darrere no hi figura cap remitent. Després de deixar el sobre una bona estona al damunt de la taula i de que hagués cridat l’atenció del meu gat blanc i gris, he intentat engrescar-lo el sobre s’obrís de forma fortuïta degut a la jugera del gat. Que semblés un accident, vaja. Però el gat ha desatès les meves insinuacions i s’hi ha ajagut de cul. Que carall, m’he dit, al cap i a la fi tot diari personal està escrit per a que un dia algú o altre el llegeixi, i amb gest ferm he obert el sobre.
Benvolgut  Mister Cansongs:   
Estic molt preocupada;  ja fa tres setmanes que no tinc notícies de vostè? Que no es troba bé? Que s’ha mort lo gat lleig i guenyo? Que han tancat el Bar Foment?  Que s’ha quedat tancat al celler lo Sr. Detectiu? Comprengui que estic amb un sin vivir. Obrint i tancant l’ordinador a veure si vostè ha fet l’entrega setmanal. Però avui me he dit, això ja passa de castaño oscuro. He de saber que li passa al Mister Cansongs. Potser se li  han acabat les idees. Potser se li ha assecat la inspiració. Potser està molt ocupat i il·lusionat amb una feina molt xula i important. I als seguidors habituals del blog ja no ens fa ni cas. Se que 64 entregues ja son moltes. Però pensi que nosaltres els seus fidels seguidors també tenim el nostre mèrit i ens mereixem  arribar ha les 100 i no que ens deixin aparcats. Bé doncs, sense res mes que dir-li, fins aviat.

Salut!

Carme


Caram, està clar que darrera aquesta enigmàtica carta s’hi amaga un missatge en clau. Amb l’ajut d’un regle he començat a traçar diagonals. L’he copiat en un foli que després he retallat, paraula per paraula, per canviar-ne l’ordre buscant totes les combinacions. He enregistrar el text amb la gravadora de veu i l’he escoltat accelerat, alentit i a l’inrevés. M’he l’he llegit al reflex d’un mirall. I res. Sols he pogut treure en net que aquesta tal Carme quan diu “lo Sr. Detectiu”, es refereix a mi, i que estava al corrent del meu affaire amb el gat lleig i guenyo (ha obviat lo de malparit i siamès). La resta s’he m’escapa de les mans. Està clar que la clau de tot plegat és saber qui coi és aquest tal Mr. Cansongs.
Per aguditzar l’enginy em preparo un Pilar Argüeso amb gel (és la darrera ampolla que em queda a la farmaciola)
Això de les “entregues”, sembla clarament un assumpte de drogues. I si parla de 100, no parlem de poca cosa. Aquí hi ha un partida de cal collons. El destil·lat sembla que va fent afecte i cada minut que passa la informació es rebel·la de forma clara i concisa. Lo del “celler” és evident que hi fica en sentit figurat. L’únic lloc concret esmentat és aquest Bar Foment. La clau de tot plegat és trobar aquest tal Mr. Cansongs al Bar Foment. El Gat em mira estupefacte. Tant ell com jo mateix ens fem creus de la meva perspicàcia i dots detectivesques.


Apuro el destil·lat, agafo la gavardina i la pipa (ara fumo amb pipa) He de trobar aquest Bar Foment i aquest Mr. Cansongs. De moment, amb la insinuació de que “ho se tot” els hi podré arremangar unes quantes rondes de whisky i escurar uns quants cendrés (per la pipa. L’economia del negoci a vegades requereix d’aquests sacrificis)


Després de rodar i rodar he fet cap al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Només a l’entrar, en una sala contigua, a través de les portes entreobertes m’ha semblat veure, deixat en un racó i en la penombra un piano rònic i enfangat. M’apropo a la barra, m’encaro a la mestressa i li demano un whisky doble amb gel. Celebro que no hagi fet cap al·lusió ni gest al inapropiat de l’horari (som a mitja tarda) Mentre em serveix em fixo amb qui hi ha al local. Hi ha un ambient afable. Hi ha un parell de paios asseguts a la barra fent unes cervesses. Un paio sol assegut en una taula  on pren cafè. Al fons del local hi ha una taula on fan la butifarra totalment absorts pel joc i totalment aliens al que passa al seu voltant. En una cadira una gata hi fa becaines.


En una pose totalment estudiat però simulant distracció obro la cartera d’on espien tot de bitllets (són del Monopoli…) mentre li empeto a la mestressa:
– estic buscant a un tal Mr. Cansongs (li passejo la cartera pels morros) No sabríeu pas donar-me’n raó?
– Sí, home. I tant. És aquell d’allà (senyalant cap al cafeter solitari)
– Ah, sí. Caram, quin cap el meu (li he dit tot plegant la cartera i ficant-me-la a la butxaca) No l’havia vist. Ja li podreu carregar el gasto. Estant al seu terreny si provés de pagar jo segur que se m’enfadaria. Té molt de caràcter. És com una convenció que tenim establerta de fa molts anys.


M’he apropat a la taula i no he anat amb romanços.
– Perdoni que el molesti. Mr. Cansongs?
– Sí, jo mateix.
– Fa temps que l’estic buscant. Que podríem parlar un moment.
– Sí, home. Faci el favor de seure.
M’ha convidat a seure i tot just m’anava a demanar si volia prendre alguna cosa li he senyalat el meu got buit a la mestressa.
– Bé, vosté dirà.
Miri, Senyor… Cansongs. Aniré al gra. Tinc al meu poder un document que el compromet del tot.
He fet una pausa mentre la mestressa em canviava el got.
– No em miri amb aquesta cara. No es faci l’orni. Se de bona font tot el que es cou en aquest local.
– La veritat és que no se de què em parla.
– Li diu res lo de “64 entregues”?
– Ostres…
– Ja veig que se’n va recordant. Au va, prenguis un d’aquestos (li he dit tot aixecat el meu whisky doble) i segur que l’ajuda a refrescar la memòria.
No serà pas un d’aquests seguidors psicòpates. Ha vist “Misery”?
“el meu petit pingüí de ceràmica sempre mira cap al sud…”
– No portarà pas un mall amagat sota la gavardina…?
– Veig que és vostè molt agut. Però no ens desviem del tema. Com pensa sortir-se’n d’aquesta situació?
– Caminant. Si no porta un mall amagat, és clar.
– Que s’hi barreja al cafè? Merda d’aquesta amb la que trafica?
– Miri, està pixant fora de test.
– Venga, home. Fins i tot sé que ha d’arribar a les 100 entregues.
– Aquest és un assumpte que no li incumbeix.


En aquestes ha entrat un paio al local que ha vingut directament cap a nosaltres.
– Hola. Li presento a Mr. Raons. El senyor…?
– Pesquises. inspector Pesquises.
– Això. El senyor Pesquises ja se’n anava.
– Sí… i tant. Però recordi que tenim un assumpte pendent. Fins aviat (he apurat el got d’un glop. Quan he arribat a la porta he dit en veu alta per a que em sentís la mestressa) Ah, i gràcies pel convit. Molt amable, com sempre (i me n’he anat)

I se n’ha anat. Mentre demanava un parell de cafès Mr Raons m’ha dit:
– Caram, de que el coneixes aquest galtut?
– De fet no l’havia vist mai. Però m’ha fet recordar que tinc una cosa pendent. Ens acabem els cafès i m’acompanyes.


Hem arribat que encara hi havia claror de dia. Hem encès el llum d’oli i hem baixat per les escales cap a la foscor del celler. Hem obert els feixucs candaus i cadenes que asseguren la pesada reixa. Aquell lloc tenebrós estava sumit en el silenci més absolut. Ni rastre del sarau i la disbauxa que habitualment hi regnaven. Hem fet alguns crits que s’han perdut, foscor avall, rebotant per les rocoses parets d’aquelles cavitats. La desolació s’ha apoderat dels nostres esperits.
– Hem sento fatal (li he dit a Mr. Raons) Això és com fer hort. No en hi ha prou en sembrar una planta, s’ha de cuidar cada dia. És distret i divertit l’acte de fer criatures. Però se’ls hi ha de pagar les sabates.
– No desesperis. Amb dos simples pedres es pot provocar un incendi.
– Vols dir…
– Sí, home. I tant. Per que no cantem alguna cosa?
I així ho hem fet. Hem taral·lejat una melodia. Primer amb timidesa, com qui no gosa. Després amb la desesperació de dos nàufrags a la deriva. Sota aquelles bòvedes granítiques i la esquifida claror de la flama vacil·lant, més que una cançó allò semblava una pregària. Un pregària cap a un Déu sord i mut.
De sobte s’ha escoltat una remor minsa, gairebé inaudible que sortia de la foscor. Cada cop s’ha anat fent més forta. Llums encegadores han definit els perfils d’aquella caverna infinita. Gairebé sense adonar-nos-en els nostres cants s’han vist acompanyats per una munió de veus i instruments, creant acords i harmonies inversemblants. Un in crescendo fastuós. A Mr. Raons i a mi ens han saltat les llàgrimes d’al·legria. Fins i tot amb el Robert Plant, amb qui tenia una relació esquerpa, ens hem fos en una llarga i afectuosa abraçada.
En mig d’aquell lloc tenebrós, estrany i inhòspit he sentit que tornava a ser a casa.

 

Alt-J és un grup britànic fundat l’any 2007 i que fins al moment sols ha publicat un EP i un llarga durada, aquest magnífic “An Awesome Wave”. Veurem que ens depara en un futur pròxim aquesta jove i prometedora formació.
 
La primera versió, en estudi (amb el vídeoclip oficial) Una segona versió enregistrada en directe al Festival de KEXP (una emissora de radio de Seattle, EEUU, una de les més importants pel que fa a la divulgació de la música independent) I una tercera, un remix amb l’alquímia i barreges habituals en aquests casos.
 

http://youtube.googleapis.com/v/hlvhf7rUfuQ&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/nQm-MfleN_4&source=uds