Tag Archives: Keith Emerson

196 “Still… You Turn Me On”

(Greg Lake)elp_-_brain_salad_surgery

Emerson, Lake & Palmer

“Brain Salad Surgery”

1973

 

Greg Lake

Un altre que ens ha deixat (quina feina més desagraïda aquesta de recopilar morts…) Greg Lake, va ser cofundador junt amb Robert Fripp de King Crimson, una de les bandes fonamentals del rock progressiu. La forta personalitat de Fripp va fer que aviat deixés la banda ben embarcar-se en nous projectes. El més immediat i ambiciós va ser va Emerson, Lake & Palmer (junt amb Keith Emerson i Carl Palmer) un trio que van assolir la màxima expressió del rock simfònic. la formació va viure els seus moments de glòria durant la dècada dels 70. Després diferents projectes personals sense la repercussió d’aquells Emerson, Lake & Palmer superdotats, pretensiosos i excessius.

Greg Lake però, semblava ficar-hi la pausa. Els temes que firmava en solitari acostumaven a desmarcar-se de la resta pel seu intimisme i modèstia. Per retre tribut a la seva figura hi havia diferents opcions. Lucky man, cançó que va compondre Greg Lake de ben jovenet seria una bona tria. Pertany al primer disc homònim de E,L &P. Disc que, cosa insòlita, ja ha aparegut dos cops al Cansongs! 21st Century Schizoid Man, tema debastador que enceta l’obra de King Crimson estaria un bon epitafi. M’he decantat per Still…You Turn Me On, aquesta bonica balada de l’any 1973. Una petita joia amagada entre piles de teclats i percussions abrumadores.

Anuncis

167 “The Barbarian”

(Béla Bartók / arranjaments: Keith Emerson /Greg Lake / Carl Palmer)44e32-elp

Emerson, Lake & Palmer

“Emerson, Lake & Palmer”

1970

 

Keith Emerson

Aquests darrers dies han estat especialment luctuosos pel que fa al món musical. S’han produït diverses pèrdues rellevants. Una d’elles va ser la de George Martin, productor musical i figura cabdal en la trajectoria de The Beatles. Per això se’l coneixia amb el sobrenom de “el cinquè beatle”. També ens va deixar Naná Vasconcelos, extraordinari percusionista brasiler que va col·laborar amb innumerables músics de la talla de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Milton Nascimento, David Byrne, Jack DeJohnette, B. B. King o Pat Metheny per citar-ne només alguns.

Però avui una pèrdua més propera a la meva, diguem-ne, discografia personal, ha fet que no pugués deixar-la passar per alt sense donar-ne constància en aquest blog. Es tracta de Keith Emerson, el famós teclista de Emerson, Lake & Palmer, un dels grups més influents de la dècada dels 70 i un dels grans dinosaures del rock simfònic. Teclista de formació clàssica, va formar part de diverses bandes però va ser amb el trio Emerson, Lake & Palmer (tres autèntics virtuosos) que va assolir el seu màxim esplendor i reconeixament unànime internacional. Avui Keith Emerson s’ha llevat la vida (tothom és lliure i té dret a anar-se’n quan vulgui) i ens hem quedat orfes d’un teclista excepcional.

El meu germà presumeix orgullós d’haver-los vist. Emerson, Lake & Palmer en concert, a Bèlgica, durant aquells convulsos anys 70’. Explica, encara fascinat, com Keith Emerson, en ple show, es contorsionava embolcallat amb el teclat com si aquest fos una gran serp amb la que mantenia un combat mortal, i a la que acabava assestant diverses punyalades, extraient aterradors gemecs mortals. La seva relació amb la música era així. Excessiva, convulsa, apassionada.

39 “Take a pebble”

Take a pebble”                     
(Greg Lake)
Emerson, Lake & Palmer
Emerson, Lake & Palmer
1970


És veu que a les primeres hores de nàixer, no se que em va passar que gairebé no ho explico. Tret d’aquest episodi vaig créixer sent un nen fort i sa. Recordo haver pres durant una bona temporada unes pastilles de vitamina C. Eren rodones, planes i de color taronja i anaven dins un tub allargassat. Crec que no era pas per cap causa greu, doncs em fa l’efecte que d’aquelles pastilles al poble els nens en preníem arreu arreu. Vaig heretar del meu pare uns estranys episodis de febre amb uns atacs terribles.  El meu pare els va patir durant l’infantesa i van desaparèixer així que es va fer gran. El seu cas el solventaven ficant-lo dins l’abeurador dels animals. El meu cas, amb un mètode similar però menys “animal”. El senyor Salvador era el farmacèutic de l’època, gran amant de la vitamina C. Tenia tant o més prestigi que el senyor metge i comptava amb la confiança dels de casa. Ens va aconsellar:
– El que li convé a aquest nen és un canvi d’aigües.
El senyor Salvador, potser ficat en antecedents i coneixedor dels mètodes emprats amb el meu pare, ho deia en sentit literal i el que volia dir era:
– Fiqueu-lo dins de l’aigua però que no sigui la de l’abeurador…
Dit i fet. Els meus pares, agafant-se la metàfora al peu de la lletra, em van portar a la platja. Quan anaven a la platja, el lloc escollit per la gent de l’entorn era Cambrils. Suposo perquè era un lloc tranquil (llavors ho eren gairebé tots de tranquils), avinent i, suposo, la zona de la costa més propera en línia recta. Era una bona elecció doncs d’aigua ja n’hi havia, ja.

Ens instal·làvem en una caseta d’una família de pescadors que aprofitaven l’estiu per llogar-la mentre anaven a viure amb els pares. Passats dos o tres dies, explorat el terreny, valorades les possibil·litats, doncs fins llavors tot encara era nou i incert, establíem una rutina que repetíem amb solemnitat. Per a molts la rutina és sinònim d’aborriment. En canvi per mi, disfrutar de la cotidianitat em transmet seguretat i serenor. Aixecar-nos al matí, esmorzar i endreçar la casa. Anar al mercat a comprar per fer el dinar. Deixàvem el gènero a la casa i cap a platja. Durant el trajecte sempre acostumava a caure algun “Spiderman” o “Dan Defensor”. A la platja discorria la resta del matí entre aigua salada, castells de sorra i ganyotes al sol. Sols l’anar i venir de les onades marcava el ritme d’un temps que passava plàcidament. Quan la panxa començava a fer soroll, cap a dinar. Peix, amanides i paelles eren els àpats habituals. Hi ha una anècdota al respecte en que abans d’anar a comprar, la meva mare diu:
– No ens descuidem de comprar el pebrot verd, que és lo que dona gust a la paella.
Tornant del mercat i revisant la compra, se’n adonen que se l’han descuidat:
– Ara ens hem deixat el pebrot. A la paella no n’hi pot faltar.
I venga, cap al mercat a buscar el pebrot verd. Quan vam acabar de dinar, algun va dir:
– Oh, t’has descuidat de ficar-hi el pebrot verd.


A lo que la meva mare va contestar:
– És que mi el pebrot verd no m’hi agrada.

Coses que passen…

A la tarda, gelat, passeig i orxata. Anàvem al pòsit de pescadors. Era tot un espectacle. Allí es subhastava el peix fresc recent pescat aquell mateix dia. Un senyor començava a mormolar paraules inintel·ligibles a tot drap i que sols els interessats entenien, mentre la resta de mortals no plegàvem res. Sols veiem com de tant en tant, el millor postor anava retirant les caixes plenes de peix. A la nit, després de sopar, anàvem al port a veure sortir les barquetes dels pescadors. Era molt bonic veure aquelles cuquetes de llum endinsar-se dins del mar. Algun vespre hi havia sessió de cinema a la fresca. La pel·lícula que més recordo és “Rio Bravo” (Howard Hawks, 1959), amb el John Wayne com a principal protagonista. Feia respecte veure al bo del John Wayne, amb aquella catxassa, plantar cara a les adversitats.
– Ward Bond: Amb quants homes compte?
– John Wayne: Amb un vell coix, un nen i un borratxo.

Després van haver-hi altres anys, amb dinars a cal Macarrilla, sardanes i ball de nit quan ensopegàvem amb la Festa Major, estades a tota pensió a cal Garrofa. En definitiva, uns estius dels que guardo molts bons records.

De nit, després de tant tràfec, anava al llit rendit. Abans d’adormir-me segur que feia una última repassada al Dan Defensor, que sortia per la finestra i s’enfilava cap a les teulades de Manhattan.

Mai he estat un gran fan d’Emerson, Lake & Palmer. La seva música em sembla pretensiosa, presonera, probablement, del virtuosisme dels seus components, prodigiosos tots tres, cadascú en el seu instrument. Comparteixen també tots tres que van a la mateixa perruqueria. És tal la facilitat que tenen, que sovint fa que se’n vaguin per les branques. És el que passa en molts casos amb els concerts clàssics per a violí o piano, posem pel cas, i orquestra. Aquesta queda relegada a ser mera comparsa, mentre la partitura va destinada al lluïment personal del solista, desgranant notes i notes, deixant de banda la coherència i profunditat de l’obra. Clar que davant d’aquesta afirmació molts s’esquinçaran les vestidures. Ho sento però no els hi quedarà més remei que comprar-se un vestit nou o enfilar l’agulla.
S’ha de reconèixer però, que quan apareix la deessa inspiració i tot el talen dels músics es fica al seu servei, poden sorgir perles com aquesta que tenim el plaer d’escoltar avui. “Take a pebble” és un tresor d’incalculable valor. Tot hi ser un tema partit per la meitat, i on s’hi han inserit fragments d’altres temes acústics varis, la música no deixa de discórrer amb una naturalitat pasmosa. Sense cap dubte, un clàssic, ja que a cada nova escolta el tema no deixa de créixer i créixer.
La portada del disc que surt aquí no és l’oficial. Es tracta d’una edició especial que es va editada aquí pel Círculo de Lectores. He escollit aquesta portada (la foto és del LP original, malmés i ratllat, que va comprar el meu germà en aquell temps) perquè és amb la que associo la cançó i mantinc una relació afectiva.

“Agafa un còdol”
Sols agafa un còdol i llença’l al mar,
després observa veure el que les ones em descobreixen,
el meu rostre es revela tan gentilment sobre els teus ulls,
pertorbant les aigües de les nostres vides.

Les tires dels nostres records estan esteses sobre la gespa;
Les paraules mortals del riure, són les tombes del passat,
les fotografies estan grises i esquinçades, disperses pels teus camps
les cartes dels teus records no són reals.

La tristesa a les teves espatlles, com un impermeable desgastat
de les butxaques arrugades i esparracades pengen els parracs de la nostra esperança
La matinada és la teva mitjanit; tots els colors han mort
pertorbant les aigües de les nostres vides
vides,
vides, vides…
De les nostres vides.


Al primer enllaç s’hi pot escoltar la versió de l’àlbum en estudi. Al segon, podreu disfrutar d’una versió en directe en un concert enregistrat l’any següent a Bèlgica. S’hi pot apreciar el domini escènic que tenien aquest tres monstres.


https://youtu.be/SrYbfQRlfwQ

https://youtu.be/CBPbG1a6EP8