Etiqueta: Josep Rius

201 “Disco Pocho”

(Poch)derribos-arias

Derribos Arias / Iñaki Fernández

“Disco Pocho”

1984

 

Paloma Chamorro, in memoriam

Aquest dimarts al matí ens vam despertar amb la trista notícia de la mort de Paloma Chamorro. Tenia 68 anys. Tot un referent de la dècada dels 80 i una icona de la Movida madrileña. La periodista madrilenya va assolir notorietat arrant de presentar el programa La edad de oro, a La 2 de TVE durant els anys 1983 al 1985.

Emès en directe des de la madrilenya sala Rock-Ola, amb entrevistes i música en directe, el programa tenia una cita setmanal amb les tendències musicals i culturals més avanguardistes del moment. Amb l’estil desinhibit i sense complexos de Paloma Chamorro, La edad de oro va donar visibilitat a la Movida madrileña i a tot l’esperit festiu, lliure i excessiu d’aquell moment singular i històric com va ser el de la Transició.

A YouTube està farcit d’imatges del programa. TVE ha destinat un lloc web on poder veure practicament tots els programes emesos (55 concretament)

http://www.rtve.es/television/archivo/la-edad-de-oro/

paloma-chamorroVa ser precisament el mateix dimarts a la tarda que amb el Josep Rius (lo Josep de cal Ferro) vam coincidir a remenar per la xarxa rememorant aquests gloriosos i convulsos anys. Ens vam ficar en contacte via whatsapp per comentar-ho

30/1/2017. Dimarts
[20:25] Jordi: els que no van viure aquella època ho veuen molt passat
[20:25] Josep: M’ascollono nomes de pensar-hi😂
[20:25] Josep: Clar…
[20:25] Jordi: és que ho és!!!!! però natros ens va tocar d’aprop, ves…
[20:25] Josep: Avui en dia hi ha molta mala llet
[20:26] Jordi: que vols dir? que llavors hi havia més ingenuïtat…?
[20:26] Josep: Tot i que als ambients de
[20:26] Josep: Si
[20:27] Josep: Bcn actuals de concerts segur q també hi ha bon rotllo
[20:27] Josep: El cunyat així m’ho diu
[20:27] Josep: De tant en tant va amb algún
[20:27] Jordi: pot ser…
[20:28] Josep: Però aquelles ganes de ser alternatius
[20:28] Josep: Ara no crec q hi sigui…
[20:29] Josep: Si q crec q hi havia mes ingenuïtat
[20:29] Jordi: és possible
[20:29] Josep: Vam estar reprimits molts anys en aquest país
[20:29] Jordi: va aflorar tot
[20:31] Josep: Volíem o necessitàvem ser moderns
[20:31] Josep: Esta al dia i militar amb l’alternatiu
[20:32] Josep: Mocedades Eurovision etc…
[20:32] Josep: 😂😂😂😂
[20:32] Josep: Qualsevol no es revel·la…
[20:33] Jordi: 😂😂😂😂😂

L’endemà els dubtes encara hi eren…

1/2/2017. Dimecres
[22:58] Jordi: Encara no tinc clara la cançó
[22:59] Jordi: Em debateixo entre alguna que m’agradi, tipus Golpes Bajos
[23:00] Jordi: O alguna més passada que reflexi la disbauxa del moment. Aviador Dro, Derribos Arias, etc
[23:02] Josep: Si m’ho preguntes a mi ho tindria molt clar. Una del Coppini. Però estic d’acord en q seria millor una de per exemple Aviador Dro per il·lustrar el que es respirava a l’època
[23:03] Jordi: En aquest dilema estic
[23:03] Josep: Doncs triant una de cadascun
[23:03] Josep: 2
[23:04] Jordi: Però una sola ha de figurar
[23:04] Jordi: A l’entrada
[23:04] Josep: 👍🏿
[23:05] Josep: Doncs segona opció a l’entrada
[23:05] Josep: Ara bé de segona opció hi ha molts grups, no?
[23:07] Jordi: Sí
[23:07] Jordi: Jo ficaria un grup espanyol
[23:09] Josep: Perfecte.

 

Un dia més els meus dilemes existencials persisteixen. D’això també se’n diu ser un cagadubtes…


2/2/2017. Dijous
[18:49] Jordi: És difícil resumir l’esperit Edad de oro…
[18:49] Josep: Carai
[18:49] Josep: Ho crec…
[18:50] Jordi: com a cançó em fa gràcia aquesta…
[18:50] Josep: Si puc afegiré alguna cosa a partir del q tu expliquis

[18:50] Jordi: com ho veus?
[18:52] Josep: Bé home
[18:52] Josep: Ja se q és molt difícil triar-ne sols una
[18:52] Jordi: no és la típica imatge del Rock-ola
[18:52] Jordi: però la cançó és xul·la
[18:53] Josep: Aquests no sabia ni qui eren però conec molt be la cançó
[18:53] Josep: Sí
[18:53] Jordi: l’Almodovar fent els seus pinitos…
[18:53] Jordi: El grup és Los Zombies
[18:54] Josep: Ahh
[18:54] Jordi: el cantant és mort també…
[18:54] Josep: És una cançó coneguda
[18:54] Jordi: i festiva
[18:54] Josep: Collons amb els morts!
[18:54] Josep: Estan més vius q morts!
[18:54] Jordi: si noi…😢
[18:55] Jordi: zombies…
[18:58] Jordi: aquí va… potser més representativa que l’altra…

[18:59] Jordi: amb lo Glutamato a la trompeta…😂😂😂😂😂
[18:59] Jordi: aquesta mola
[18:59] Jordi: I el so i l’ambient són més Edad de oro…
[19:00] Jordi: per cert, el Poch també és mort…😂😂😂😂😰
[19:01] Josep: 😂😂😂
[19:02] Josep: Aquesta molt millor per mostrar l’esperit d’aquella època
[19:02] Jordi: Si passo de sumbadesses ja puc anar a Radio Futura o Golpes Bajos.
[19:02] Josep: Sí però millor aquest tema
[19:03] Jordi: fet doncs👍
[19:03] Josep: 👍🏿 
[19:03] Jordi: per cert, em valdré de les nostres converses per wasap…
[19:03] Josep: Com vulguis
[19:03] Josep: Cap problema
[19:04] Jordi: si no et fa res… uns fragments. Per reflexar la dificultat de l’empresa…
[19:06] Jordi: llàstima que no toquesin “Branquias bajo el agua”, segurament el millor tema de Derribos
[19:07] Jordi: però l’altra mola
[19:07] Josep: Aquests Derribos no els tenia massa acotats
[19:08] Josep: Ja l’escoltare doncs
[19:08] Jordi: molt de l’època
[19:08] Josep: Potser la conec
[19:08,] Jordi: poc destres, moltes ganes…

Agrair al Josep Rius per prestar-se a aquest experiment…

100 “Still Life”

(Peter Hammill)stillife

VAN DER GRAAF GENERATOR

“STILL LIFE”

1977

 

 

Del Lp al mp3

 

Lp

Algun que altre cop he fet referència als que pertanyen al meu entorn d’aficionat musical i, per lo tant, coneixen bé les meves predileccions en aquest terreny. És curiós que, sempre que esmento aquest entorn en realitat penso estrictament en una persona. O dues. O potser tres a tot estirar, si tenim en compte alguna època en concret, com és el cas de l’Antonio Rius (el Ferro gran) i el Ramon Alférez, amb els que vaig compartir bons i inoblidables moments musicals. Però qui méss’ha prollongat en el temps i sap de les meves dèries melòmanes és el Josep Rius (el Ferro petit) A ell doncs, el podríem batejar com a Mr. Entorn, si seguissem una costum molt d’aquest blog. No serà el cas. Amb ell hem compartir moltes hores d’audició, i nombroses excursions al Castelló de Barcelona, a qualsevol de de les 3 botigues que tenia al carrer Tallers, dues de modern i una de clàssica (més tard va haver-hi una quarta que no trepitjàvem mai doncs anava destinada més al marxandatge, pòsters, samarretes, enganxines, i coses d’aquestes i que no anava amb el nostre estil…) En aquesta mena de temples anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.

Recordo unes postades repletes d’elepés de vinil per triar i remenar. Llavors era important la caràtula del disc. La portada que en dèiem. Era tot un plaer estètic poder delectar-se admirant-ne els dissenys. Una bona portada fins i tot havia determinat la compra d’un elepé. Es feien autèntiques filigranes.

Un altre element important era el mètode de reproducció. No reparavem en esforç alhora de triar un bon equip de música i, molt important, uns bons baffles. Les audicions a Fidelcolor o a Nivell 10, en una sala condicionada per tal fi era un moment important. Que si oberts, que si compactes. Americans o anglesos. Dos o tres vies. Tot un món. fidelitat envers  presència. Qualitat envers potència. Calia parar l’orella i estar atent. No sols estaven en joc els nostres calés sinó també el futur so dels nostres preuats elepés.

Cd

I  arriba el format digital. Recordo que en mitjans especialitzats  (revistes, programes de radio…) sobren apassionats debats defensant o atacant, segons calgui, les virtuts o defectes del nou format envers el tradicional sistema analògic. És curiós regirar alguna revista d’aquell temps i comprovar els temors o les esperances que despertava aquella revolució tecnològica. Sobretot era en les revistes de música clàssica, on hi havia el crítics més puristes, on les confrontacions eren més enceses (algun dia potser en podria fer un recull per una estrada d’aquest blog)

A cal Castelló aquelles frondoses extensions de vinils, un dia per l’altre, al vell mig d’aquella collita fertilitzada pel déu Apol·lo, va aparèixer una mena de floronco, uns marrecs esquifits en forma de cedés que plantaven cara a les imponents caràtules. Amb el temps, com si es tractés d’una plaga, aquella massa es va anar fent gran, estenent com si fos taca d’oli, reduïts els elepés a la mínima expressió, destinat a consolar a quatre romàntics, melòmans nostàlgics de l’agulla i la pols.

Ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, i amb el format (sembla) consolidat, crec que no hi ha lloc a discussió (encara que n’hi han que continuen discutint) Al menys a nivell tècnic. Una altra cosa és a nivell de gustos i paràmetres poc avaluables. Per defensar les bondats del vinil n’hi ha que s’agafen a comparar vells elepés amb les seves reedicions digitals posteriors i argumenten que el format digital “no té la calidesa del vinil” i que “a l’elepé se sent millor”. I és cert, però no estem parlant de gravacions digitals fetes expressament sinó de reedicions que al meu parer es van fer de pressa i malament. L’equip de música va aguantar aquest embranzida. Les portades no. Aquí el tamany sí que importava i les esquifides i ridícules caràtules dels cedés no es podien comparar a les dels seus imponents antecessors.

mp3

Internet i la propagació de fitxers. Les xarxes P2P (peer to peer, de igual a igual) Napster, eMule, BitTorrents, iTunes, iPods, iPhones, Spotify…  El concepte d’àlbum desapareix per passar a tenir rellevància la cançó com a ens individual, no com a part d’un tot. I lo que és pitxor, l’oïda s’ha acostumat a l’mp3 com a so estàndard oblidant que es tracta d’un format comprimit.

Al carrer Tallers les botigues de Discos Castelló practicament han anat desapareixent gairebé totes. Una l’ha reconvertit en una botiga de pel·lícules en DVD. Qui sap si d’aquí a poc temps hi veurem un xinés. L’equip de música arraconat, com una ciutat abandonada. Els baffles, com dues immenses torres, mudes i amenaçant ruïna. L’ordinador, pensat per crear continguts, van perden terreny envers tauletes i mòbils, destinats a consumir-ne. Això vol dir escoltar la música cada cop més en aparells petits, amb baffles minúsculs i de pitjor qualitat.

Rituals

Avui en dia tot va molt ràpid. Tot fa pensar que en un temps no massa llunyà, d’aquí unes quantes evolucions, el nostre cos haurà prescindit de les extremitats inferiors per que no li faran cap falta. Crec que el fons de la qüestió és aquest. la velocitat i l’abundància. Ara, abans d’agafar un disc al prestatge el busquem a YouTube. Em lloc d’alçar-te de la cadira a consultar el diccionari consultes a la Wikipedia que vas més de presa. La possibilitat de tindreu tot i de seguit ens fa exigents.

Penso que igual ens calen els rituals per gaudir plenament de les coses. O no era tot un ritual tot el que fèiem per poder escoltar un elepé?  Treure el disc de la funda de plàstic. Aplicar-hi el líquid antiestàtic. Passar-hi la camussa. Netejar l’agulla amb el respall. Aquest ritual creava tot un clímax. Cal desig per obtindre plaer. Cal tenir sed per assaborir l’aigua fresca. Cal tenir fred per gaudir de l’escalfor. Davant l’èxtasi infinit de tenir-ho tot potser sigui millor poder conservar un desig insaciable.

Van Der Graaf Generator

Regiro per les estanteries polsoses i n’extrec el número 66 de la revista “Vibraciones” (març de 1980) Va ser en aquest exemplar on vaig descobrir Van Der Graaf gerenator i al Peter Hammill, lider i alma mater del grup. He començat esmentant el meu entorn per que ells saben que Van Der Graaf Generator ocupa un lloc privilegiat dins el meu bagul de tresors. I dins els primers 100 lliuraments una sola entrada (“Refugees”, Cansongs n. 5) era poc bagatge per un grup que em va fer (i encara em fa) disfrutar tant. “Still Life” és un disc redó. El tema homònim que dona títol a l’àlbum un tema impressionant. Senzillament perfecte.

Natura morta

La ciutadella reverbera amb mil veus, ara mudes:
a què hem arribat? Què hem triat ser?
Ara, la nostra història es redueix a les síl·labes del nostre nom –
res serà mai més el mateix: els Immortals són aquí.
En aquell moment, semblava un pas raonable
engalanar tota la força de la vida
sense l’amenaça de la mort,
però aviat descobrirem
que l’avorriment i la inèrcia no són negatius
sinó tota la llei que coneixem, i mortes són la Voluntat i paraules com supervivència.

Aconseguint la immunitat des de tota edat, tot temor i tota fi…
Per que fingeixo? La nostra essència es destil·la
i tot gust familiar es buidat,
i encara que es conserva la puresa, ens deixa estèrils,
vivint a través dels milions d’anys,
el riure tant aprop com qualsevol llàgrima…
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
respirar, menjar, defecar, follar, beure,
vomitar, dormir, enfonsar-se cada cop més
i al final passar el temps
que ja no té cap significat.

Desfés-te de l’amenaça de la mort
i l’únic que et queda és un cercle de simulació;
ordena cada esquerp alè
i encara que al final t’avorreixi l’èxtasi infinit
aquell segueix sent l’anell amb el que esperes comprometre’t per casar-te
amb la noia que et donarà l’eternitat –
això és demencial, i evidentment
és simplement insuficient.

Quin és aquest el més pesat i sord dels dolors,
talment que els meus ulls mai es tanquen sense sentir-lo?
Quina abjecta desesperació exigeix un final a totes les coses de la infinitat?
Si hem guanyat, com ens enfrontem ara al preu?,
Què hem regatejat? Que hem perdut?
A què hem renunciat, sense ni tant sols saber que estava allí?
Quina oportunitat ara d’aguantar amb força la corda,
desafiant la mort i el temps
quan tot el que teníem ja no existeix?
Tot pel que vam treballar i afavorir més
que a les coses terrenals rebel·la el buit anell
de la falsa esperança i del falç alliberament.

Però ara el llit nupcial està fet,
el dot ha estat pagat,
les desdentegades, ulleroses faccions de la Eternitat
em reben entre els llençols
per acoplar-me al seu marcit cos – la meva esposa.

Seu per sempre,
seu per sempre,
seu per sempre,
en una natura morta