Etiqueta: Jordi Pedrós

205 “Journey’s End”

(Mark Tranmer / Roger Quigley)AllMyBadThoughtsMontgolfier

The Montgolfier Brothers

“All My Bad Thoughts”

2005

 

La Marlon i l’Elviro (un conte per a nens… grans)

Els anomenarem pel seu nom artístic ja que ni el nostre alfabet ni els muscles facials donen per esmentar els seus veritables noms. La Marlon i l’Elviro són dos tenebriònids. Dos petits escarabats, vaja. Vivien placidament i en el silenci en la foscor d’una antiga sitja de cal Mònic. En aquell paradís obscur i florit sols arribaven, de tant en tant, apagats murmuris i lleus indicis de claror. Un bon dia però, de sobte, un estrany brunzit va pertorbar aquella pau que semblava eterna. L’aspiradora va xuclar les dues cuques, que es desplaçaven per dins del  llarguíssim tub ingràvides i a tomballons, com si d’un trajecte per muntanyes russes es tractés (Yujuuuu…!!!!) s’han capbussat en un mar de pols (puff…) Les cuirasses dels dos coleòpters, negres i enllustrades, ara semblaven dues croquetes enfarinades. El sostre es va obrir de cop i els dos petits escarabats es van quedar enlluernats. El Jaume els va col·locar en un pot de vidre que feia a la vegada d’habitacle i nau espacial. De cop tot era llum. En un tres i no res havien passat de la foscor d’una casa adossada a la lluminossitat d’un xalet amb vistes, de finestrals immensos, alts de dalt a baix i de 360 graus d’amplària. Per sort el Jaume els hi va suministrar unes ulleres de sol (tot un detall) que ha fet més agradable el trajecte. No han estat gaire més d’una dotzena de quilòmetres, però pels petits escarabats va ser com viatjar a anys llum. Van fer escala a cal Torrelles, on van fer nit. Varem ficat el pot habitacle/nau de vidre en un racó del cobert, entre unes caixes que el protegien i garantien la penombra. El Jaume, que està en tot, els hi va moblar l’estança amb uns quant terrossos per tal que es sentissin com a casa.

L’endemà ha arribat el gran dia. Després d’un matí llarg i incert, a la tarda el pot ha volat fins a cal Trepat. Un immens complex de naus que arriben més enllà d’on afigura la vista. Uns estudis cinematogràfics tant grans que enriu-te’n de la Metro, o la Paramunt… A la nau 18 concretament, els esperava tot l’equip amb el set de gravació. Tot era apunt. L’atrezzo, els focus, les càmeres, els tècnics… No hi havia temps a perdre. Al món del cinema el temps és or, i tant aviat han ficat les potes dins la nau (corre, corre…) que s’han hagut de ficar en marxa, com aquell que diu, sense temps ni per espolsar-se. El director els hi ha donat instruccions. La Marlon seria qui actuaria. L’Elviro es quedaria a la banqueta per si de cas algun contratemps. Tots dos eren un sac de nervis i a la pobra Marlon li tremolaven totes sis cames. Però en un tres i no res, que el director ha cridat “acció!”, que la Marlon, amb pas ferm i decidit ha fet tot el trajecte sense parpellejar. Mentre, l’Elviro s’ho mirava des de la penombra amb el dilema del cantant d’òpera suplent (que es sap tots els papers) que espera entre bambolines, neguitós (vol i dol) tan de bo si el titular no té cap percans, veiam si es torça un turmell. La Marlon ha fet un paperàs. Ha fet tot el recorregut amb tanta desenvoltura que semblava que ho hagués fet tota la vida. Rebia les felicitacions de tothom, i l’abraçada emocionada i sincera de l’Elviro. Aquella magnífica interpretació donaria la volta al món i quedaria immortalitzada per sempre.

La Marlon i l’Elviro s’han quedat a viure a cal Trepat. Amb el semblant encara emocionat, s’han endinsat sota el moll (negre sobre negre) dins el fossar fosc i confortable. Allà construiran la seva nova llar. Esperaran que la fama truqui a la porta. I passats els anys viuran feliços rememorant els dies de glòria. També enyoraran casa seva, l’antiga sitja. Hi faran arribar fotos i postals a la família (imatges d’ells dos sota les llums dels flaixos) perquè orgullosos, puguin presumir d’artistes. Els diumenges trauran dues cadires i s’asseuran a la fresca. Miraran els cotxes passar plens de gent atrafegada, ignorant que allí hi viuen dos veritables estrelles.

A partir d’aquell dia, quan passo per davant de cal Trepat, a l’alçada del fossar, aixeco el braç i saludo.

Mr Pesquises. Gina Sylton affaire és un fragment del vídeo que s’està gestant per celebrar els 200 Cansongs i en el que apareixeran els personatges més emblemàtics del blogs. Per raons mediàtiques i perquè sembla que aquest sense sentit té certa coherència per si sol, s’ha cregut adient penjar aquest avançament per calmar els espasmes dels seguidors.

Mr Pesquises – Gina Sylton affaire from Jordi Giribet on Vimeo.

També podeu veure la notícia de la gravació que Tàrrega Televisió ha publicat en aquest enllaç…

http://www.tarrega.tv/el-museu-trepat-professionalitzara-el-lloguer-despais-per-al-rodatge-de-produccions-audiovisuals/