Tag Archives: John McLaughlin

(Wayne Shorter)

MILES DAVIS “BITCHES BREW”

1970

 

“Miles Davis no era humà, era un déu”

                Chick Corea 

Miles Davis

 

En aquest període estiuenc, època de baix rendiment cerebral, d’encefalograma pla (més concretament pla sobre una gandula) mirarem de ficar poca lletra i més música. En aquest cas, això sí, música de molts quirats. I és que estem parlant ni més ni menys del gran Miles Davis, personatge llegendari. Tòtem de la música. Han corregut rius de tinta sobre el trompetista de Santa Monica (Califòrnia) i la seva dilatada i prolífera carrera. Sols esmentaré la impressió que em va anar produint al llarg dels anys veure als mitjans l'impacte que produïa el sol fet d’esmentar el seu nom. Anomenar Miles Davis era anomenar a Nostre Senyor. I això converteix al més descregut dels mortals.

Recordo que cada cop que es volia presentar a un músic, donant fe de les seva vida i miracles tot repassant el seu currículum vitae, la dada definitiva era dir que “havia tocat amb el Miles Davis”. Allò anava a missa. “Vaig tocat amb el Miles”, si la frase era del propi interessat, venint a dir que hi havia confiança. Clar, això en principi pot no dir res, però quan ho escoltes molts cops i entre els interlocutors produeix la mateix commoció, sempre seguit pel mateix silenci sepulcral de reverència i assentiment, doncs te’n adonaves que allò era “paraula de Déu”.

Només cal veure la formació que reuneix en aquest disc per adonar-se’n de la dimensió del personatge. Chick Corea, Wayne Shorter, John McLaughlin, Joe Zawinul, Jack DeJohnette… tots primeres espases. I molts altres. La llista seria esgotadora. Artistes posteriorment consagrats i, com si fossin apòstols, elevats als altars de la música.

Miles Davis, que en una ocasió va dir que “el Jazz havia mort”. Curiosament ell que el va ressuscitar un cop darrera l’altre amb els seus innovadors treballs. Clar que potser tenia raó doncs per ressuscitar algú primer cal que estigui mort. Aquest disc, per ficar un exemple, va aparèixer en un moment en que les sales de jazz anaven tancant i va reviscolar un llenguatge moribund incorporant modismes del soul, el folk i el pop, emmarcat en lo que durant els anys seixanta es va anar gestant i acabaria sent el jazz-rock. Treballs com aquest “Bitches Brew” van donar a llum a projectes tant excitants com  Return To Forever, Mahavisnu Orchestra o Weather Report entre altres.

El darrer cop que Miles Davis va vindre a actuar a España van donar un concert per la tele. Crec que era al Festival de Jazz de San Sebastián. El vam veure junts amb el meu pare. Totalment convers, vaig utilitzar les mateixes paraules (paràboles)  per fer-li veure la dimensió del personatge: tots els músics que podien presumien d’haver tocat amb el mestre… La veritat és que vam disfrutar molt. El que ens va acabà convertint va ser la música, que és lo realment important.

Admiro els artistes com el Miles Davis. personatges que tot i ser divinitats egocèntriques, són capaços, en un estat d’il·luminació sobtada, d’envoltar-se de gent bona per fer bones obres.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=FKoH7_75P9o] [youtube https://www.youtube.com/watch?v=wt3w9S08Tps] 101 “Sanctuary”

92 “Mediterranean Sundance”

(Al Di Meola)Friday_Night_in_San_Francisco

Paco de Lucía, Al Di Meola & John McLaughlin

“Friday Night In San Francisco”

1981

 

Paco de Lucía

Realment és una llàstima que hagem de fer-nos ressò d’un artista just quan ens ha deixat, i més de manera prematura i inesperada com ha estat la mort de Paco de Lucía, doncs als seus 66 anys encara tenia corda per a rato, al menys com a intèrpret ja que com a creador ja ho havia donat tot. Amb Paco de Lucía se’ns en va un “monstre”, un autèntic virtuós de la guitarra. D’arrels fermament flamenques, que renova el gènere, que fins i tot el traspassar per convertir-se en músic universal.

pacodelucia

Vaig tenir la sort de poder escoltar en directe a Barcelona al The Guitar Trio, on tocava el mateix Paco de Lucía junt amb dos afamats guitarristes, el John McLaughlin i el Larry Coryell (anglès el primer, americà el segon), també dos “monstres” com el Paco, però provinents del món del Jazz i la Fusió. Deuria ser l’any 1979 (no recordo la data exacta. Si algú pot aportar més dades al respecte li estaria molt agraït) Guardo un record força viu d’aquell concert. Encara se m’arrufa el nas al recordar aquella flairada  de “xocolata” només sonar les primeres notes. Com a fumador passiu vaig quedar servit. Més que imatges nítides en ve al cap una sensació de benestar. De tindre el privilegi d’assistir a una funció de màgia on tres prestidigitadors extreuen dels seus instruments tot un munt de sensacions. I ho feien amb aquella facilitat… Van tocar de tota manera. ara tocava l’un, ara l’altre. Per parelles, fent un trio… practicant totes les postures, vaja.

Un any més tard Larry Coryell va ser reemplaçat per l’Al Di Meola, també americà. Personalment és un guitarrista que m’agrada moltíssim. Aquesta nova formació va publicar aquest Friday Night in San Francisco, àlbum enregistrat en viu el 5 de desembre de 1980 al Warfield Theatre, de San Francisco i que recull les proeses d’aquests tres mestres de la guitarra.

Anuncis