Tag Archives: Joe Zawinul

179 “The Pursuit of the Woman with the Feathered Hat”

(Joe Zawinul)Weather Report

Weather Report

“Mr. Gone”

1978

 

La conxorxa oriental (1a part)

El curiós de ca la bacona

No ens enganyem. No hi ha com fer les necessitats a casa. Són d’admirar aquells que són capaços de defecar a qualsevol lloc, lliurats de tota afecció, mania o recel. Fins i tot hom diria que sembla lo més natural i saludable. Les deixalles, com més lluny de casa, millor. Tal com deien aquells parents, que lo seu era mocar-se amb mocadors de paper. Fer-ho amb mocador de roba era poc higiènic doncs era com guardar-se el constipat a la butxaca. En canvi, amb els de paper es llença, i fora. Jo, que voleu què us digui, sóc de mocador de roba de tota la vida. I sempre dos, per si de cas. Tot hi admetre la lògica aclaparadora de la teoria dels meus consanguinis, reconec que no hi puc. Ni amb lo dels mocadors ni amb lo de cagar fora de casa. I tant una cosa com l’altra, els mocadors i… les dejeccions, m’han esgarrat algun que altre cas. Més d’un cop, en plena missió, he hagut de marxar cap a casa a fer de ventre. Després, tornar al lloc en qüestió i arribar ja a misses dites. És per això que sempre procuro sortir de casa pentinat, menjat, pixat i cagat. Ah, i amb dos mocadors nets a la butxaca. Però tot això me’n guardaré prou de dir-ho. Sens dubte són uns dels meus punts flacs i, si aquesta informació, que ara em rebel·lo a mi mateix, a la manera de monòleg interior, caigués en mans de l’enemic, podria ser utilitzada en contra meva i esdevindria un greu inconvenient pel bon esdevindre de futures missions. I tampoc pot caure en mans amigues. Per molt que se’n valorés el meu valor i dots innates, això ben segur seria una taca al meu expedient, una rèmora que truncaria el meu ingrés a l’elit dels investigadors, que la seva comesa no és altra que la de resoldre qüestions d’abast interestel·lar, ve-t’ho aquí.

 

Pla de desafecció

El cas que tinc ara mateix sobre la taula, el que he anomenat, de manera provisional i fins que no s’aclareixin els fets, “la trama oriental”, va començar de la següent manera. Per la seva total compressió ens hem de remuntar temps endarrere, ab ovo de quan em trobava en ple pla de desafecció cap als gats. La meva bona relació amb aquests petits mamífers és del tot coneguda. Les meves actuals obligacions com a detectiu però priven de dedicar-hi el temps necessari. Les gates, astutes elles, ja es cuiden d’amagar les cries lluny de qualsevol presència humana. Un cop esquerats, començen a aparèixer de tot arreu bèsties menudes, escardalenques, esquerpes, famèliques, esfereïdes… i lletges! Fins i tot alguna de guenya. M’aclaparo davant la gran profusió de petits felins sense domesticar. Un gatet amansit pot ser un àngel. Un de feréstec és el dimoni. El mètode estava funcionant (el de desafecció vull dir…) fins que un dia, la meva gata emprenedora (sí, aquella que busca a fora el que no li donen a casa), en un gest d’excessiva confiança, va sortir del cau on tenia els petits tant campante i sense prendre cap mena de precaució. Jo, en un acte de debilitat, vaig buscar, fins a trobar-la, aquella petita llar. Tres petits i afables gatets es van deixar acaronar per les meves mans repetint un ritual que es remunta a la infantesa. I per si això fos poc, quan després la mare va ensumar la profanació, no es va dignar ni tant sols a canviar-los de lloc. Ja eren meus. O jo seu (ja m’havien robat el cor). Els tres gatets ja han sortit del cau. Ara són tres gatets jovenets, blanquets, eixorivits i enjogassats. Cada matí, quan escampo el menjar pel terra, s’hi aboca un estol indefinit de gats de totes classes, mides, xures i colors. Un, dos i… tres. Hi són tots tres! (faig alleujat). Pla de desafecció enlaire. Hauré de augmentar la dosi d’alcohol.

 

L’art de la disfressa

L’art de la disfressa és inherent a l’ofici de detectiu. Ocultar-se, dissimular, simular ser un altre sota una aparença aliena. Forma part de la seva essència. Disfressar-se bé però, no és tant senzill com sembla. Com ja és sabut, un futur agent de l’ordre sideral ha de preparar-se assidue modum. Així que em trobava practicant el subtil art de la disfressa per quan fos menester. Havia fet algunes provatures amb roba i alguns complements trobats als armaris de casa, davant del mirall. Els resultats eren realment pasmosos. Me’n feia creus de com amb un simple canvi de vestuari podem semblar un altre. En un acte de sinceritat però, i mirant-me fixament als ulls em deia que aquell era jo, per molt que les aparences enganyessin. Era necessari exposar-me a la vista i al judici dels altres. Algú que no fos jo. Com tot experiment que es preï primer calia provar-ho amb animals. I això és el que feia. Em ficava diferents atuendos i complements i sortia a fora a sotmetrem al judici dels gats. Abrics, jaquetes, barrets, perruques, bigotis, barbes, ulleres. Diferents combinacions i complements. Calia impostar la veu també, detall important i que sovint (ho podem veure a les pel·lícules d’espies…) no s’ha cuidat prou. Veu ronca, de pito, falset, gangós, tartamut. Com a primer banc de proves recorria a clixés, només aptes per assajos, no pas per a casos de debò: Chiquito, Eugénio, Jesús Hermida… Com a resultat obtenia una espantada general. Només aguantaven el tipus, la gata emprenedora, que es mostrava indiferent (és de món i està curada d’espants) i els tres gatets (santa innocència…) que se’m quedaven mirant, perplexos (bé, quan vaig sortir decidit fent de Chiquito es van endur un bon ensurt…) Amb els gats i el seu bon olfacte vaig comprovar que també caldria una bona untada de perfum, ungüent, bàlsam o qualsevol altra substància que camuflés l’olor corporal. Amb aquest conjunts de coses s’obtenia una cuirassa, una pell externa. Ara només calia insuflar-hi ànima. Interpretar un personatge.  

Van ser dies de treball intens. Havia arribat l’hora de provar l’experiment amb éssers humanes, assumint el risc que això comporta. Va ser assenyat triar una hora prudent. A primeríssima hora del matí volta poca gent i en cas de que l’assaig sortís malament, minimitzar els danys i evitar mals majors. Americana, pantalons de pana, faixa i boina (del meu difunt padrí)  i barba prominent (d’un joc d’articles de broma) van ser la combinació escollida. Estossegava de tant en tant i parava una mica encorbat. El Prims podria ser una bona pedra de toc. Exposar-me a l’ull clínic d’un home sagaç i observador com ell era una veritable proba de foc. Al poc de sortir de casa em vaig creuar amb un parell de matiners sense aixecar sospites. Tot just arribar al Calvari ja vaig veure al Prims a l’altra punta de carrer. De seguida que va detecta la meva presència va enfilar carrer amunt i va vindre cap a mi amb pas decidit. “Melà…! Escolta Melà…!” feia el miserable. Per sort, amb una maniobra digna d’un atleta, vaig poder fer un canvi de sentit i fugir d’allí a la carrera. Vaig esmunyir-me per dreceres poc practicables però que jo em vaig empenyar a practicar, resant de no trobar-me a ningú doncs la vestimenta i el posat ara si que no lligaven gens, amb el perill que això suposava no tant sols cap a la meva persona sinó també pel l’esdevindre de futures missions.

Un cop a casa, suat amerat i esbufegant, vaig veure com la disfressa havia quedat feta un llum, tota estampada de card, arç, cua de rata, milloca i esbarzer. Practicament inservible. Més tard, un cop assossegat, vaig trobant-li una nova utilitat a la disfressa, que no era altra que la de camuflatge, molt adient en segons quines situacions al de fora. El vaig penjar a l’armari tal qual.

Em preguntava com el Prims havia sigut capaç de reconeixem amb aquell aspecte i de tant lluny. Manejava dues possibles hipòtesis:

Opció A – El Prims era realment bo i posseïa dots extraordariament eficaços per disseccionar identitats.

Opció B – A tothom anomenava Melà. El nom de Melà era un Mcguffin. Tothom donava per entès que el confonien. Era una tàctica que amb tothom funcionava. Tret que ensopegués amb el mateix Melà, que llavors ho clavava.

Realment una estratègia d’una ment prodigiosa.

 

L’estrany cas del gat a mitjanit

Pocs dies després, al matí, no em van sortir els comptes. Un… dos… i… merda!  En falta un! Vaig resseguir racons i jaços habituals. Res. Ni rastre del tercer gatet.

La nit anterior havia estat tranquil·la. Era al meu despatx apurant un cul de bossa de patates fregides destorrades i encenent l’últim cigarret del dia quan vaig espiar a través de la persiana de la finestra. A fora era fosc. La farola del carrer parpellejava. Vaig observar moviments estranys. Un vehicle que circulava molt lentament es va aturar just davant de casa. La llum dels pilots de frens van tenyir de vermell la façana del davant. La porta del vehicle, la del costat de l’acompanyant, es va obrir. La disfunció de la farola conferia a l’escena un efecte estroboscòpic. Algú va baixar. Amb l’esvaïda llum de l’interior del cubicle em va semblar distingir la silueta del conductor. Al que havia baixat es va desplaçar fins a perdre’l de vista. L’altre esperava dins del vehicle amb el motor en marxa. Al cap d’uns segons el que havia baixat va tornar a entrar dins el meu camp de visió. Semblava que duia alguna cosa als dits. Ara amb pas nerviós s’afanyava per deixar-ho al darrera la furgoneta (vaig deduir que era una furgoneta) Gairebé no li va donar temps a pujar que el conductor ja havia arrancat desapareixen carrer avall en la foscor de la nit. Just abans de perdre’l de vista vaig poder endevinar al lateral del vehicle traços que semblaven ser signes orientals. Després, silenci. La farola va defallir definitivament.

En qualsevol cas a totes aquestes il·lacions no hi vaig arribar fins l’endemà al matí. Un cop assabentat de la desaparició del gat vaig lligar caps. Aquesta escena nocturna la vaig haver de reconstruir a posteriori, no sense fer un gran esforç mental i tirant de dots innates, vet aquí, dels indicis treure’n deduccions.

 

La descoberta

Els següents dies vaig vagar per la comarca resseguint tots els locals xinesos. La profussió d’aquests garitos i la impossibilitat de vigilar-los tots amb la dedicació que el cas requeria em va colpir el cor i enfonsar en el més absolut desànim. Una tarda, cap cot, a punt de llançar la tovallola, va passar davant meu, com una aparició, la furgoneta en qüestió. Els traços precisos i nítids que se’m revelaven a la llum del sol eren ben bé nous, però el signes orientals esgrafiats al lateral del vehicle encaixaven perfectament amb els que havia entrevist aquella nit fatídica. No hi havia dubte. Era el mateix vehicle. Va trencar per una travessia. Per sort vaig ser a temps de veure com la furgoneta s’introduïa dins del què semblava un pati interior. Un cop dins la portalada es va tancar darrere seu flanquejada per un mur alt i inflanquejable. Vaig donar el tomb a la mansana. Efectivament, per alçada, el pati coincidia amb el local xinés. El pati deuria fer les funcions de magatzem del restaurant.

Em vaig ficar mans a l’obra. Aquella mateixa nit accediria a l’interior del local per esbrinar què se’n havia fet del meu petit gatet blanc desaparegut. Aquest cop però la disfressa escollida seria de molt més nivell. Havia remenat pel mundo de les esgolfes. Hi havia trobat tota una combinació de la tia Pepa. Un vestit de nit de mudar de color negre. Originariament de màniga llarga i llarg fins als peus. Al ser més alt, el vestit em quedava més axurat, les mànigues fins als colzes i curt just per sota dels genolls. I naturalment, els complements: sabates de taló alt, collarets, anells, arracades, rellotge, braçalets… enjoiat fins dalt. Una mica de farciment als pits i un bon toc de maquillatge acabarien de fer la resta. Ah, i tot això tocat amb un barret (emplomallat i tot!) que causaria sensació.

Espero que sigui l’hora de sopar per baixar del cotxe. Amb pas elegant i impertèrrit creuo el carrer fins arribar a la vorera. La repicadissa dels talons sobre les llambordes ressona en la nit. Amb gest decidit entro al restaurant xinès.

Continuarà…

(Wayne Shorter)

MILES DAVIS “BITCHES BREW”

1970

 

“Miles Davis no era humà, era un déu”

                Chick Corea 

Miles Davis

 

En aquest període estiuenc, època de baix rendiment cerebral, d’encefalograma pla (més concretament pla sobre una gandula) mirarem de ficar poca lletra i més música. En aquest cas, això sí, música de molts quirats. I és que estem parlant ni més ni menys del gran Miles Davis, personatge llegendari. Tòtem de la música. Han corregut rius de tinta sobre el trompetista de Santa Monica (Califòrnia) i la seva dilatada i prolífera carrera. Sols esmentaré la impressió que em va anar produint al llarg dels anys veure als mitjans l'impacte que produïa el sol fet d’esmentar el seu nom. Anomenar Miles Davis era anomenar a Nostre Senyor. I això converteix al més descregut dels mortals.

Recordo que cada cop que es volia presentar a un músic, donant fe de les seva vida i miracles tot repassant el seu currículum vitae, la dada definitiva era dir que “havia tocat amb el Miles Davis”. Allò anava a missa. “Vaig tocat amb el Miles”, si la frase era del propi interessat, venint a dir que hi havia confiança. Clar, això en principi pot no dir res, però quan ho escoltes molts cops i entre els interlocutors produeix la mateix commoció, sempre seguit pel mateix silenci sepulcral de reverència i assentiment, doncs te’n adonaves que allò era “paraula de Déu”.

Només cal veure la formació que reuneix en aquest disc per adonar-se’n de la dimensió del personatge. Chick Corea, Wayne Shorter, John McLaughlin, Joe Zawinul, Jack DeJohnette… tots primeres espases. I molts altres. La llista seria esgotadora. Artistes posteriorment consagrats i, com si fossin apòstols, elevats als altars de la música.

Miles Davis, que en una ocasió va dir que “el Jazz havia mort”. Curiosament ell que el va ressuscitar un cop darrera l’altre amb els seus innovadors treballs. Clar que potser tenia raó doncs per ressuscitar algú primer cal que estigui mort. Aquest disc, per ficar un exemple, va aparèixer en un moment en que les sales de jazz anaven tancant i va reviscolar un llenguatge moribund incorporant modismes del soul, el folk i el pop, emmarcat en lo que durant els anys seixanta es va anar gestant i acabaria sent el jazz-rock. Treballs com aquest “Bitches Brew” van donar a llum a projectes tant excitants com  Return To Forever, Mahavisnu Orchestra o Weather Report entre altres.

El darrer cop que Miles Davis va vindre a actuar a España van donar un concert per la tele. Crec que era al Festival de Jazz de San Sebastián. El vam veure junts amb el meu pare. Totalment convers, vaig utilitzar les mateixes paraules (paràboles)  per fer-li veure la dimensió del personatge: tots els músics que podien presumien d’haver tocat amb el mestre… La veritat és que vam disfrutar molt. El que ens va acabà convertint va ser la música, que és lo realment important.

Admiro els artistes com el Miles Davis. personatges que tot i ser divinitats egocèntriques, són capaços, en un estat d’il·luminació sobtada, d’envoltar-se de gent bona per fer bones obres.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=FKoH7_75P9o] [youtube https://www.youtube.com/watch?v=wt3w9S08Tps] 101 “Sanctuary”