184″Love Shack”

(Kate Pierson / Fred Schneider / Keith Strickland / Cindy Wilson)The_B-52's_-_Cosmic_Thing

B-52’s

“Cosmic Thing”

1989

 

Activitat soterrada

Encara estem (alguns…) de vacances i enguany la sequera i la calor apreten. És més època de banyar-se a la platja que de tesis doctorals. Preste més empinar els colzes que clavar-los. Les activitats disteses a l’aire lliure són més agraïdes que no pas l’entotsolament en un despatx. La mandra, les migdiades i l’embaltiment són pròpies de l’estiu, més que no pas grans travessies pel desert.

Doncs malgrat tot això. Que la quietud i el silenci semblen regnar al blog. Que tots els indicis ens van en contra. Que les circumstàncies no convidin a l’optimisme, puc donar fe que a la redacció del Cansongs hi ha una activitat desenfrenada, on es treballa en varis fronts, a tota màquina i amb l’entusiasme que caracteritza tota la plantilla. Mr Pesquises s’ha endinsat en l’exòtica gastronomia oriental. Dominika N, la nostra seductora agent triple, no deixa d’utilitzar els seus encants innats per desentranyar misteris. El Joan Francesc fa adaptacions musicals impossibles, i se’n surt. Mr Raons es carrega de raons per aparèixer en qualsevol moment, això sí, d’una manera raonable. Mr Cansongs mira de ficar ordre a l’atapeït celler, que malgrat ser infinit aviat es quedarà petit. L’Enric Valls s’està refent del seu darrer comentari en que es va quedar sense aire.

Abnegats, anant d’aquí cap allà, com formiguetes, tots treballen sense repòs en un cubicle soterrat i secret. Es resguarden de la calor i les adversitats de la nostra Època amb un enginyós sistema de ventilació sostenible, que bombeja optimisme i il·lusió diluïdes a parts iguales, mentre que per l’altre extrem expulsa les contrarietats i els mals rotllos. A la zona d’expulsió, a l’exterior, degudament senyalitzada, hi ha un cartell que adverteix del perill d’apropar-s’hi a petits i grans.

174 “Lingus”

(Michael League)Snarky-Puppy-We-Like-It-Here1-1024x1024

Snarky Puppy

“We Like It Here”

2014

 

Big bands.

Dins el Cultura/s (suplement del diari La Vanguardia) cada dissabte tinc una cita ineludible amb Registre/s, apartat dedicat a les novetats discogràfiques. A l’exemplar del passat 14 de maig, Mauricio Bach, en una breu però exemplar ressenya feia un repàs a les big bands del segle XXI. El terme big band fa referència a una gran banda o orquestra de jazz. Aquests tipus de formació musical pròpia de la música de jazz va estar en voga a l’època daurada del swing, durant les dècades dels 30 i 40, prolongant-se fins a principis dels anys 60 (tot això al segle XX). A la seva nòmina hi figuren noms il·lustres com ara Count Basie, Duke Ellintong, Glenn Miller o Benny Goodman. Després, noves corrents estètiques, bebop, free jazz, i els elevats costos econòmiques que suposava reunir formacions tant nombroses van fer caure en desús aquesta modalitat.

Actualment però, amb les big bands sembla que tornen a brotar nous llucs. A l’esmentada ressenya del Cultura/s s’hi fa esment de varies d’aquestes big bands que han adaptat aquest tipus de formació als temps actuals. I la tria és realment enlluernadora. Del tots els artistes esmentats sols coneixia Wynton Marsalis (ja apareix al número 62 del Cansongs) que, com diu Mauricio Bach, amb la Lincoln Center Orchestra practica un jazz d’arqueologia, mot que defineix a la perfecció la tasca de Marsalis, doncs aquest fa una immersió en les arrels del jazz per fer-ne una relectura. La resta de propostes són ben diferents però totes fascinants. Segur que totes aniran apareixen per aquí al blog. Avui però voldria deixar constància de Snarky Puppy, una big band en versió moderna que a les tradicionals seccions de vent i percussió incorpora guitarres elèctriques i teclats electrònics. El resultat és realment entusiasta i vitalista.

En aquesta gravació crida l’atenció aquest format de concert tant íntim, amb auriculars per cadascun dels membres del públic. En podrien prendre bon exemple els tècnics de so del Bruce Springteen o qui carall siguin els responsables, doncs potser seria una solució als greus problemes d’àudio que hi van haver l’altre dia al concret a Barcelona. I que el so estiguessin a l’alçada de l’honestedat i entrega de The Boss*

*(la font que ha donat fe del nefast so del concert del Camp Nou ha estat el Joan Francesc Dalmau, a qui últimament fem anar de poli malo. Que ens dispensi la confiança…)

173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

146 “Las antípodas”

(Javier Krahe)javier-krahe_dolor-de-garganta

Javier Krahe

Dolor de garganta

1999

 

Javier Krahe.

N’ha caigut un altre. Ja ho dèiem aquí mateix fa un parell de lliuraments. I l’altre dia també ho comentàvem amb el David Casamitjana. Que ens trobem en un moment que els músics que van ser els nostres referents de joventut han arribat a una edat i, (és llei de vida, diuen) un dia per l’altre ens aniran deixant, ara l’un ara l’altre. Què hi farem… El Cansongs no es voldria convertir en un recull d’efemèrides, ni molt menys un obituari. Malgrat així, darrerament ho sembla. Hi han fets, luctuosos com el que ens ocupa, que no es poden obviar.

D’entrada admetre que servidor no era un gran seguidor del Javier Krahe. No n’havia seguit la seva música ni la seva trajectòria. El què sí feia era escoltar amb atenció les seves enginyoses lletres en alguna aparició televisiva o el ficaven a la radio. També recordo haver-lo escoltat amb interès en alguna que altra entrevista. Res constant. Més aviat de forma esporàdica i si s’esqueia.

Krahe doncs, no sembla el més adequat per pertànyer a l’univers estètic d’aquest blog. Estaria més proper a les propostes ètiques de l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva. Musicalment Krahe es fa difícil d’encaixar, encara que molts cops s’envolti de bons músics que intenten, sovint sense èxit, guarnir i arreglar el seu despreocupat i malgirbat fraseig.

Tot i així la figura de Krahe es manté en peu. La forma es retira cap a les ombres per deixar al descobert l’home compromès amb si mateix. Irreverent, iconoclasta, satíric, ocurrent, sagaç, ingeniós. Una mena de savi d’un altre temps.

Jo, que ja he dit que no el tenia molt tractat, m’he trobat aquesta tarda amb el Joan Francesc Dalmau per parlar de Krahe. M’ha passat alguns apunts biogràfics, referències, fets transcendents. Crec que no cal reconstruir res aquí. Trobareu suficient informació arreu. Jo el que volia era parlar amb algú que sí que el coneixia i admirava. Precisament empapar-me d’aquesta admiració. Per acabar de convencem que dedicar-li una entrada a Javier Krahe valia la pena.

Per il·lustrar aquesta entrada, Las antípodas, una ingeniosa cançó escrita només amb paraules esdrúixoles.

145 “That’s the Way It Goes”

(V. Veasey)black-merda-black-merda-funky-delicacies-0003

Black Merda

Black Merda

1970

 

Noms estrafolaris.

La intenció del Cansongs no és sorprendre (encara que a més d’un a vegades l’espanti), sinó més aviat el contrari. Vol ser un brollador mans de música atemporal. Un flux seré i més o menys periòdic d’un seguit de cançons i temes musicals que a un servidor li hagin resultat importants, o que al llarg del temps l’hagin distret, encuriosit o, en el millor del cas, li hagin despertat qualsevol mena d’emocions, que al cap i a la fi és del què es tracta.

Aquest cop però, i sense que serveixi de precedent, sí que vull traurem un as de la mànega amb un grup fins ara desconegut per mi i que, m’ha cridat l’atenció el seu nom estrafolari. Estrafolari, un adjectiu molt del gust del meu tiet Josep M. De tall clàssic, diguem-ne, però molt suau i políticament correcte donat el cas, doncs s’ha de tindre collons per anomenar-se Black Merda. Després del primer sotrac, més en fred, penses que la cosa és limita a un simple problema fonètic. Ves a saber què significa Merda en anglés, segurament res a veure amb temes escatològics que tant gràficament representa aquesta paraula en el nostre estimat idioma. He de remetrem a erudits ja que he buscat per la xarxa i no he pogut trobar cap coincidència d’aquesta paraula en la llengua de Shakespeare. Ves a saber si algun d’aquests xicots negres (negres com el carbó) de Detroit no van tindre algun avantpassat de la Segarra, posem pel cas, o de la Selva (més adient), que va intercanviar fluïts amb algú de (l’altra) selva (de selva a selva i negre perquè em toca…) Algun d’aquests xicots  negres de Detroit merda igual era l’expressió que de tant en tant més s’escoltava a casa seva quan l’avi, envoltat de canalla negra, malhumorat, recordava amb resignació el seu rampell de joventut, igual… bé, deixem-ho aquí, que sinó no arribo a temps. Perquè la principal raó d’aquest lliurament “estrafolari” vindria a ser una picada d’ullet al Joan Francesc, als membres de Sonotone, i a tots els músics, tècnics i altra gent de la faràndula que demà celebraran un concert únic i que promet (adjunto cartell no oficial i alternatiu) Un dia ja dedicarem un Cansongs com cal als noms estrafolaris de grups, que en hi han per donar i per vendre.

Imprimir

Ara doncs, i acabo, dir que aquest escrit està fet a saco, a la manera d’escriptura automàtica, gairebé enriquiana (per Enric Valls), tal com raja. Amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Com un solo de guitarra desbocat, desolfat, que es llança a l’abisme sense xarxa. Únicament enviar molts ànims a tota aquesta gent que demà es deixarà la pell dalt l’escenari. Molta merda!

137 “Little Bittern”

(John Zorn)John_Zorn_-_O'o_album_art

John Zorn

“O’o”

2009

Mail obert

Hola Joan Francesc.

He estat pensant amb la conversa que hem tingut aquesta tarda i el neguit que et produeix els preparatius d’aquesta mena de concert-bacanal-testament, la noche de los muertos vivientes o ves a saber el què acabarà sent aquest event. Per il·lusió no serà. M’ha fet especial gràcia el suggeriment que t’ha fet el Rafel de que amb tantes i variades personalitats, per que la cosa no acabi sortint-se de mare, mantindre sempre algú dalt l’escenari que tingui clar cap on es vol anar i garantir així una coherència al llarg de tot el concert. Respecte a això i tal com t’he comentat, et passo un vídeo del John Zorn, que com a mínim podríem qualificar de curiós doncs jo encara no havia vist mai una format com aquest. Un grup de músics de jazz (i quins músics…) i el compositor, el propi John Zorn al mig de l’escenari. Una manera de director, guia o mentor, donant entrades, consignes, recordatoris, comentaris i tota mena de indicacions als músics. Lo d’un director en jazz és comú en big band, però no en grups reduïts com en aquest cas. En qualsevol cas, i tornant al tema que ens ocupa, el de les mares marxades, serà interessant veure aquest xoc estilístic. La gràcia segurament estarà en aquest estira i arrosa. Una cosa o altra en sortirà. Estic segur que bona.

Bé, espero que el tema t’agradi (els intèrprets són de primera) Moltes gràcies pel llibre i fins aviat!

Una abraçada (també al Nel i la Magalí)

Jordi

PD: Del John Zorn ja te’n tornaré a parlar en altres ocasions. Aquest compositor i músic novaiorquès és un artista amb moltes i molt variades facetes. Prolífic i amb una llarga trajectòria a les espatlles.

132 “Locomotive Breath”

(Ian Anderson) Jethro Tull “Aqualung” 1971 L’alè de la locomotora No puc estar-me’n de publicar a corre cuita aquest Cansongs que encara fumeja donada la magnitud de l’esdeveniment. El fet és que un músic del nostre entorn ha accedit molt amablement a tocar una versió d’un dels temes que tenim reservats al celler en aquest […]

117 “Dress”

(PJ Harvey / Rob Ellis)PJ Harvey-Dry

PJ HARVEY

“DRY”

1992

 

 

Vull deixar-ho (tenim un pla)

 

Nota introductoria.

Igual que Rayuela, la genial i memorable novel·la de Julio Cortázar, aquest és un lliurament que es pot llegir de diferents maneres. També, com en el llibre de l’escriptor argentí, convidarem a llegir-lo de diverses maneres: l’una, llegint-lo de forma corrent, en l’ordre que està escrit, des del principi fins al final, sense entretindre’s en els interludi musicals que hi ha entre els diferents capítols. La segona, seguint l’ordre fil per randa, escoltant, després de cada capítol, l’interludi musical que pertoca. Encara hi ha una tercera manera, especialment pensada pels mandrosos. Una versió íntegra en àudio. La versió radiofònica del Vull deixar-ho (tenim un pla) que realment promet.

1

Trobaria a la Maga? Li va dir l’octogenària lectora a la Magalí, amb to de complicitat i en senyal inequívoca que ja havia començat Rayuela, tal com aquesta li havia recomanat. Recomanar la lectura és com fer una bona obra. Aquesta tarda la Magalí torna a casa satisfeta. Havia passat a buscar el Nel per la llar d’infants i l’Egon els rep remenant la cua. Just al mig de la porta de casa, a l’alçada dels ull hi ha penjat una nota on hi ha escrita una frasePost-it-1
Va carregada de bosses i amb feines i treballs obre la porta mentre l’Egon llepa el Nel de dalt baix. Encén el llum del rebedor amb el colze mentre amb un joc de cames i d’espatlla tancava la porta lliurant al Nel de la llefiscosa llengua de l’Egon. Hola! Ja som aquííííí! crida la Magalí des del rebedor cap a l’interior de la casa que està a les fosques i aparentment buida. La Magalí creua la sala d’estar-menjador per anar a deixar les bosses a la cuina. És el Nel qui encén el llum de l’estança revelant la presencia del Joan Francesc assegut al sofà, lligat i emmordassat, quiet com un sant i, és clar, en silenci. El Nel corre cap al seu pare, i després de fer-li una abraçada, s’asseu al seu costat tot encenent la tele per veure dibuixos animats. I què? Com ha anat el dia, carinyo? demana la Magalí des de la cuina mentre buida les bosses. A la porta de la nevera hi troba un post-it on hi fica: Post-it-2

A Perfect Day, Elise (Uh Huh Her, 2004)

2

La Magalí banya al Nel. Quan ha entrat a la cambra de bany ha trobat enganxat a la part superior del mirall del lavabo un post-it amb aquesta frase:Post-it-3Mentre omplia la banyera i anava rumiant sobre el significat d’aquella frase, li ha vingut com un tret. Ha sortit disparada cap a la cuina, ha omplert un got d’aigua i l’ha dut al Joan Francesc. Ostres, perdona! Que despistada que sóc. Tot abaixant-li el mocador de la boca. Magalí, escolta. Hem de parlar, diu el Joan Francesc en to desesperat. Sota el mocador, enganxat a la galta, hi ha enganxat un post-it que hi diu: Post-it-4Deslligam sispl… li fica el got a la boca. L’aigua fresca sacia la seva sed mentre ofega les paraules. Perdona, sóc un desastre… Després d’un sant Hilari i refent l’alè, ha tornat a la càrrega. Ja m’ho he repensat. De veri… La Magalí l’emmordassa.

En aquella llar la vida familiar transcorre plàcidament. La Magalí prepara el sopar mentre mentre pare i fill miren els dibuixos i juguen plegats. Les cames immòbils del Joan Francesc serveixen d’altes muntanyes per on el Nel fa transitar cotxes, trens i excavadores. Les lligades i nusos de la corda que el tenen fermat al sofà estan molt ben fets, apressos d’un tutorial al YouTube. Al Joan Francesc no se’l havia vist tant quiet des del dia que van exposar-ne un retrat a tamany real, a la biblioteca de Mollerussa. La Magalí ha anat a l’habitació a ficar-se còmoda. A la porta de l’armari ha trobat un post-it: Post-it-5 Avui han passat moltes coses! ha dit la Magalí des de la cuina, elevant la veu per sobre el borbolleig de l’olla i els escarafalls dels dibuixos animats. Quan t’ho expliqui no t’ho creuràs…!

Ara la Magalí és al menjador donant-li el sopar al Nel. Des de fora, darrera la vidriera que dona al jardí, l’Egon contempla l’escena impacient esperant el seu torn. Molt bé, Nel. Així m’agrada… que t’ho acabis tot. T’has de fer gran… Ara li explicarem al papa lo que ha dit la senyoreta. Saps què, papa? Es veu que avui al cole, quan tocava relaxació, el Nel i tres nens més s’han ficat a cantar i a saltar… La Magalí gira el cap i per l’expressió dels ulls li sembla que el Joan Francesc vol dir alguna cosa. Ui, que tonta. Ja em semblava a mi que em descuidava alguna cosa… S’aixeca, va cap a el televisor, atura el vídeo dels dibuixos i deixa les notícies. Així millor, oi? I ara el Nel s’acabarà aquestes tres cullerades de no-res. Oi, Nel? Doncs, el que et deia, es veu que han armat un terrabastall… Unaaaa… I saps que m’ha dit la senyoreta? Que els nens fan el que veuen fer a casa… doosss… trobo que s’ha passat un pèl. Diu que vol parlar amb nosaltres. Em sens, Joan Francesc…? … i treesss!!! Molt bé!!!!!

To Bring You Me Love (To Bring Me Love, 1995)

3

El Nel ja és a dormir. Quan l’anat a portar al llit, al capçal hi havia un post-it. Post-it-6 La Magalí ha sentat al Joan Francesc davant la taula parada. Soparan plegats. Té un ingeniós artilugi, una mena de cadira de rodes que va la mar de bé per traslladar al Joan Francesc d’aquí cap allà. Al lavabo, al llit, a taula, sense haver-lo de deslligar. Li treu el mocador de la boca. La nota amb elPost-it-4  queda al descobert. Per l’amor de Déu, Magalí. M’has d’escolt… Amb la forquilla li fica un tros de truita a la boca i fa un remenat amb les paraules. No parlis mentre menges Joan Francesc. Ja saps el que et va passar l’altre dia… pensava que havia de trucar al Cap. Mentre mastega proba de desenganxar el post-it amb moviments de galta i ganyotes vàries.

El Joan Francesc torna a ser al sofà (lligat i emmordassat) mirant un documental de La 2 (em sembla que va de foques) La Magalí seu al seu costat. Ah, no hi pensava. Saps la senyora Conxita? Sí… aquella senyora gran que et vaig dir que va vindre un dia a la biblioteca i que em va dir que volia llegir? Doncs resulta que la tia s’ha aficionat tant que no para. Oh, uns totxos… avui m’ha dit que ha començat a llegirRayuela”. T’imagines…?

In The Dark Places (Let England Shake, 2011) 

4

La Magalí s’ha anat a dutxar. Al telefon de la dutxa hi ha un post-it plastificat que hi diu: Post-it-7Quan surt té un ensurt de mort. Merda…! El Joan Francesc no és al sofà. S’ha deslligat i sols hi resten les cordes escampades. A la Magalí li entra un atac de pànic. Va a l’habitació del Nel i tampoc hi és. Déu meu…! Va cap a la cuina i la porta de l’armari de sota la pica és obert. La galleda de la brossa es abocada al terra. No pot ser…! Veu la vidriera que dona al jardí mig oberta. A fora és fosc i fa fred. S’abriga, agafa una llanterna i surt al jardí. Uns metres més enllà, darrera uns matolls hi ha el Joan Francesc és assegut al terra amb les cames creuades. Sobre les cames hi té l’ordinador portàtil on hi escriu compulsivament. La claror de la pantalla li il·lumina la cara. El Nel i l’Egon estan distrets jugant. La Magalí i el Joan Francesc es miren. Ha estat el Nel qui m’ha deslligat. Neeel…!? I l’ordinador? Estava amagat… L’Egon m’ha ajudat. Egooooon…!? No puc deixar-ho, Magalí, diu el Joan Francesc. No tinc prou força de voluntat. Joan Francesc…!? La Magalí s’asseu al seu costat mentre comparteix l’abric i l’abraça. El Nel i l’Egon s’hi arrauleixen guarint-se del fred sota aquella nit estrellada. No tinguis por, diu la Magalí. Entre tots quatre ho superarem. L’Egon, d’una llepada s’ha endut l’etiqueta amb el Post-it-4 que encara penjava de la galta.

We Float (Stories From The City, Stories From The Sea, 2000)

Vull deixar-ho (tenim un pla) from Jordi Giribet on Vimeo.


Aquest cop el Cansongs és un festí. Una bacanal musical. Una borratxera de temes de la inigualable PJ Harvey. Al llarg de la seva dilatada carrera, la intèrpret i compositora anglesa s’ha anat amollant al pas del temps.  Ha passat de la cruesa i contundència dels primers treballs al lirisme i sofisticació dels darrers, però sempre mantenint un gran nivell. Això fa que sigui difícil escollir un sol tema. He volgut escollir aquest Dress, del seu àlbum de debut. Tema directe i desgarrat, on es mostra tota la força d’una de les grans dames de la música popular del nostre temps. En la versió en directe podem veure com la vella fórmula de banda de rock & roll, la més austera, en forma de trio, guitarra, baix i bateria, li ve com anell al dit a aquest tema.

102 “Insurrección”

(Manolo Gracía / Quimi Portet) El Último de la fila “Enemigos de lo ajeno” 1986     Prediccions   Seré breu. Com en el lliurament anterior insisteixo en la idea d’adequar el contingut dels escrits a l’època estiuenca en la que estem i intentar de fer una entrada curta, lleugera i de digestió fàcil. I que […]