Etiqueta: Jeff Buckley

173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

58 “Hallelujah”

“Hallelujah”
(Leonard Cohen)
Jeff Buckley
“Grace”
1994

“Només quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”

                                      
 Proverbi xinès

 

La Setmana Santa marca un punt d’inflexió dins el calendari i en el decurs del nostre fer quotidià. Sempre imposa i convida a la reflexió i al recolliment. Eus ací un escèptic com jo que al seu dia va participar de les processions, de nen, perquè era el que tocava, i més tard, sota l’anonimat de les vestes, compartint el fervor d’una empresa que requereix l’esforç de tots i cadascun dels participants. Cossos suats i respiracions accelerades. No vaig arribar a dur el Sant Cristo gros però sí una de les dues forquilles que el flanquejaven i que ofereixen suport material i moral al voluntari més sofert. En el meu cas tant és que es tractés de dur al coll al fill de Déu clavat a la creu com de pujar un gran rocall dalt del Pedraforca. La tasca de Sísifo. Deixo que el guió i les circumstàncies el marquin els altres. Jo només sóc i hi soc. Sols espero com a recompensa el fet de merèixer-la, com la felicitat. Per cadascú la idea és diferent, el concepte és el mateix.

Els rigors de l’hivern s’esvaeixen. Les boires se les va endur Sant Vicenç i els vents de març. Uns vents que fan passar núvols veloços que deixen entreveure de manera intermitent els rajos d’un sol radiant. Plou i fa sol. 

Per aquests indrets, per Pasqua, els camps s’omplen de gent. Petits i grans, nens, joves, papes, oncles, padrins, fillols, gats, gossos i altres animals de companya. Colles, famílies, petits o grans munions que s’esbarrien pel territori, que s’aclofen aquí i allà, a l’empara de masies, torres i cabanes, a l’esguard d’algun arbre o pantà. Temps enrere també n’era lloc d’acollida el canal d’Urgell quan les parets eren de terra i avançava vorejat per poderosos plataners. El repertori que ofereix  l’aigua en moviment, com el del foc, no s’esgota mai. El camp és una simfonia d’olors i colors. Els verds dels sembrats i els arbres en flor. El bon temps convida al joc i la disbauxa. Algú fa estona que ha encès el foc. L’olor de la carn sobre les brases fan protestar la panxa. Un bon dinar i xerinola.

Estirats sobre l’herba, el tip, la mandra i la claror ens sumeixen en un estat endormiscat (em ve al cap “L’après-midi d’un faune”, de Debussy) Estirat a terra un descobreix tot un univers. Una allau d’insectes treuen el cap. Un revol d’abelles van cantant un acord encisador. Les marietes prenen el sol presumides en màniga curta. Les papallones dibuixen capritxosos remolins. Aranyes enjogassades es gronxen sobre delicades teranyines. Un llangosto aterra sobre l’herba per moments després enlairar-se tant amunt que se’n perd el rastre entre els rajos de sol. El cargol es d’esentela alertat per un tro llunyà o per una llauna mentidera. 

Amb aquesta cadència emmandrida va caient el sol i amb ell la tarda. La fresca a la pell esborronada ens indica que l’estiu encara trigarà a arribar. Aquest dia ha estat una petita concessió. Un auguri d’esperança. Aquesta setmana hi ha hagut una detenció. Hi ha hagut un sacrifici. Hi ha hagut una resurrecció.

 

Leonard Cohen (Mont-real, Quebec, 1934) és un cantautor canadenc amb una marcada personalitat i poderosa veu. Per la bellesa i complexitat dels seus textos també se’l pot considerar com a escriptor. De fet al marge del seu treball discogràfic també ha publicat un grapat de llibres de poemes. “Hallelujah” a l’àlbum  “Various Positions” (1984), el 8è de la seva llarga discografia, quan la seva carrera com a cantant i poeta estava consolidada. De aquest tema se’n han fet moltes versions, algunes d’artistes de renom, i realment molt bones, però potser cap ha aconseguit superar la gravetat que infon la poderosa veu del Leonard Cohen. Tal com diu Patricia Linn al seu magnífic article El “Aleluya” de Leonard Cohen (El País, 22-10-2010):

“Entre las versiones de diferentes cantantes hay mejores y peores que la de Cohen. Aunque musicalmente algunas parecen, o son, mejores que la de su creador, solo la suya es fiel a la letra. Como dice del amor en una de las estrofas, el “Aleluya” no se trata de una marcha victoriosa. La letra y la melodía señalan que la vida, aún burda y grotesca, permite la dicha, pero solo como una faceta integrada con la soledad, la humillación, la vergüenza (…)  aunque son bellísimas, no transmiten lo que Cohen llama “el frío y roto Aleluya”.

Entre les diferents versions de la cançó hi trobem artistes de la talla de John Cale, K. D. Lang o Rufus Wainwright. Permeteu-me aquest cop concedir el lloc de privilegi a una versió (en contes de l’original), la de Jeff Buckley (Anaheim, Califòrnia (EUA), 17 de novembre del 1966Memphis, Tennessee (EUA), 29 de maig de 1997), fill del també músic Tim Buckley, dotat d’una veu sense cap dubte, extraordinària. La seva prematura i tràgica pèrdua, amb tant sols 30 anys, al morir ofegat mentre nedava al riu Wolf, no ha fet més que elevar la seva figura a l’estatus de llegenda.

A banda de les que pugueu buscar pel vostre conte aquí podrem escoltar 3 versions. La primera del Jeff Buckley, realment estremidora. Una segona, interpretada en directe el 2009 pel propi Leonard Cohen. I finalment una tercera, maquíssima, interpretada per quatre cantants noruecs (Espen Lind, Askil Holm, Alejandro Fuentes y Kurt Nilsen)
 

http://youtube.googleapis.com/v/YrLk4vdY28Q&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/ZvN5e4PzZYE&source=uds