Tag Archives: Jaume Torres

124 “Respect”

(Otis Redding)Aretha_Franklin

Aretha Franklin

I Never Loved a Man the Way I Love You

1967

 

Els germans Gasol

Aquest passat cap de setmana en Pau i en Marc, dos xicots alts i ferms de Sant Boi de Llobregat van ser al sostre del món basquetbolístic on, en un salt inicial històric, van tocar el cel amb la punta dels dits. Històric per que és el primer cop que dos germans formen part dels quintets titulars d’un All Stars (els cinc inicials de tots dos equips, Est i Oest, són escollits per votació popular) A més són dos jugadors europeus, que no s’han format jugant a bàsquet als carrers del Bronx, sinó en pavellons de per aquí, a casa nostra, arreu de Catalunya. El que fèiem a la cistella dels meus avis de nens ho farem al Madison. Això sí, amb molta més gent al voltant, va declarar hores avanç del partit en Marc.

No vaig veure el partit. El feien de matinada i acostumen a ser de costellada. Es converteix en un espectacle molt més del gust del públic americà que no pas del nostre. Aquí, a Europa, estem més acostumats a la competició. A la rivalitat. A l’NBA també n’hi ha de rivalitat però en general el que hi ha entre els aficionats és un gran respecte cap als grans jugadors. Es valora el que aquell jugador ha aconseguit a base de talent, esforç i sacrifici. Per això em dol veure aquí, i amb això obro un parèntesi, com en molts camps de l’ACB es menysté a una estrella de la talla del Joan Carles Navarro. El que ha fet aquest home és incommensurable. Serà una llàstima no disfrutar-lo el que li quedi de carrera i no reconèixer els mèrits fins un cop estigui retirat (algú ho havia de dir…) Els germans Gasol, sobretot en Pau, saben ben bé del què era capaç un jove Navarro plantant cara i fent estralls entre les files dels fornits i atlètics jugadors nord-americans. En Marc, quan li van demanar pel quin seria el seu cinc ideal de jugadors no nord-americans, va fer broma: Jo, ja que sóc l’entrenador, el meu germà, Navarro … La resta els pots posar tu. Tanco el parèntesi.

Aquest esdeveniment m’ha fet recordat a l’enyorat Jaume Torres. Un entusiasta i fervent seguidor dels esports en general, i molt especialment de l’NBA. Em fa pensar, sobretot, com de bé s’ho hauria passat seguint el partit i les evolucions dels Gasol. Com tenia de interioritzat aquest concepte de l’esport tant peculiar dels americans i, més enllà del pur espectacle, com copsava aquest sentit simbòlic que en definitiva tenen els All Stars. Són l’homenatge, el reconeixement a la feina ben feta.

El bàsquet europeu és molt més tàctic i es fonamenta més en el treball d’equip, mentre que a l’NBA es prioritza el talent individual. Els darrers anys però, equips com San Antonio Spurs han aconseguit guanyar el campionat gràcies a saber unir els dos conceptes. Talent individual més tasca en equip.

Els germans Gasol s’han guanyat a pols l’status d’estrelles. I aquest dret sols s’assoleix si acompleixes amb els deures. Aquests deures, a banda de vendre samarretes i espardenyes esportives, no són altres que transmetre una sèrie de valors. Una estrella esportiva és un model on molts joves s’enmirallen. Guanyar-se aquest privilegi a base de treball, esforç i superació personal sempre és un bon exemple. Assaborim doncs aquesta fita sense precedents de dos jugadors que podríem dir, han assolit el somni americà. Dos jugadors que han entrat per la porta gran (també per qüestió de mesures…) en la història del basquetball.


(i seguim amb les talles grans… ) Memphis va apostar per ells i que millor que la música d’Aretha Franklin, filla predilecta de la ciutat i a qui el riu Mississipí va veure néixer. Respect. Tema d’Otis Redding que va enregistrar Aretha Franklin amb una versió arrollador. Gran. Molt gran.

Respecte
El que tu vols, jo ho tinc
El que tu necessites tu saps que ho tinc
Tot el que demano és una mica de respecte
(sols una miqueta) quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) senyor.

No et ficaré les banyes mentre no hi ets
No et ficaré les banyes perquè no vull
Tot el que demano és una mica de respecte quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) Yeah.

Et dono tots els diners
I sols el que demano a canvi, carinyo
És que em donis els meus beneficis quan tornes a casa
(sols sols sols) Yeah, babe, quan tornes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)

Oh, els teus petons són més dolços que la mel i endevina,
Així són els meus diners
Tot el que demano és que me’l donis quan arribis a casa
(re re res pecte) Yeah baby, moute cap a mi
(sols una miqueta) quan arribes a casa (sols una miqueta)

R-E-S-P-E-C-T-E endevina el que significa per mi
R-E-S-P-E-C-T-E treu el TCP ohhh (llançame’l)

Una mica de respecte oh yeah (sols una miqueta)
Una mica de respecte (sols una miqueta)

La gravació original del disc, i dues versions enregistrades en directe. 41 anys les separen.

78 “True”

(Gary Kemp)Imatge

Spandau Ballet

“True”

1983

Jornades de treball (en festes de precepte i de guardar)

Ahir, a la Llotja de Bellpuig va tindre lloc la “XLIII jornada de treball” que organitza, més o menys, una cada any, el Grup de Recerques de les Terres de Ponent. No recordo si he explicat aquí la meva relació amb el Grup de Recerques i com el vaig descobrir, però aprofitaré per fer-ho aquí. Va ser a Barbens. Va ser l’any… vaig a l’estanteria a consultar… Sí, ja ho tinc. Era l’any 2006, i aquella jornada número 37, la cosa anava de Templers i Hospitalers. Nosaltres, els dels club de bàsquet del CEP, de Vallfogona de Balaguer, per aquells temps voltàvem força per Barbens. Hi voltàvem, bàsicament, per tres raons. La primera, per que hi teníem dins el club a l’amic Jaume Torres, que n’era fill. La segona, per que aprofitant la ben entesa, utilitzàvem el pavelló de Barbens com a camp reserva per partits i entrenaments els dies que a Vallfogona el poliesportiu no estava disponible. I la tercera, la raó més decisiva per conèixer al Grup de Recerques, és que dins al mateix marc de la “Festa de la poma” de Barbens, uns quants membres del bàsquet, junt amb aficionats i col·laboradors de la vila, fèiem unes representacions teatrals sobre fets històrics esdevinguts a la comanda templera de Barbens.

La Dolors Gabarra, aleshores alcaldessa de Barbens, i esposa del malaurat Jaume Torres, ho va saber organitzar força bé. Els guions de les representacions eren del propi Josep M. Sans i Travé (Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya i un gran erudit en el tema dels Templers). El Josep M. Salisi dirigia el cor. I la Mercè Mateu es feia càrrec de la direcció. En una altra ocasió explicaré més detalladament això de les representacions templeres doncs van donar molt de si. Va ser en aquest context que vaig sentir a parlar del Grup de Recerques i de la jornada de treball que feien habitualment, aquest cop a Barbens. A l’any següent, al 2007, al castell (on està ubicat l’Ajuntament) es va fer la presentació del recull d’aquesta jornada en forma de llibre. Un llibre de la Sèrie blava, en deien. El vaig anar a recollir i és el primer exemplar que conservo d’aquesta col·lecció (justament el que he anat a consultar fa una estona…)

No va ser fins dos anys més tard, al 2009, quan em vaig retrobar amb el Grup. Sortosament, aquest cop es va fer la “XXIX jornada de treball” a Anglesola. Aquest acte va despertar la meva curiositat, ja no sols per l’interès dels temes, sinó també per que en definitiva es parlava del meu poble i els seus orígens. La jornada va resultar magnífica. Intervencions i continguts molt interessants. L’acte es va veure amenitzat per una desfila de la comparsa dels Anglesola, de Lleida. Molt encertada la idea d’incloure en cada jornada, i per lo tant, en cada publicació, l’homenatge a un historiador o estudiós de la vila. Aquest cop es va retre un merescut i emotiu homenatge al Ramon Rovira, forner de nit, intel · lectual a jornada complerta.

Va ser en aquesta jornada de treball on em vaig adonar de qui eren el Grup de Recerques i del veritable abast de la seva tasca. Una entitat invisible que es manifesta cada cop que se’ls congrega. Un grup força heterogeni. Tant aviat pots topar-te amb un catedràtic com amb un historiador amateur. Exemplars únics tots ells, i en perill d’extinció. Estudiosos, intel·lectuals, savis, saberuts, erudits, lletraferits, rates de biblioteca, poetes, rapsodes, distrets, capficats, badocs, en el sentit de badar amb qualsevol cosa i en qualsevol racó. Un autèntic exèrcit de formigues desplegat per tot el territori. Una veritable plaga que no deixa pedra per interpretar. Que tant exploren biblioteques com esgolfes. Arxius museístics com mundos polsegosos. Temples sagrats com indrets consagrats. Remenar restes arqueològiques com calaixos enteranyinats. Tant manuscrits com incunables. Pergamins com paper cuixé. Vet aquí els trets que els caracteritza. I també que si vas a les seves cases, per entrar has d’empènyer fort amb la porta el gran munt que forment llibres, publicacions, documents, facsímils, papers, notes i rebuts del banc.

I també em vaig adonar de la importància que tenia el Miquel Torres, president del Grup de Recerques, i del pes específic que tenia dins l’entitat. Una persona amb capacitat de lideratge, engrescador incansable. L’últim supervivent directe d’una estirp ja perduda en el temps. L’home de la Fogonussa, antic poblat d’antigues civilitzacions, parents llunyans dels vilatans de Sant Martí de Maldà, actualment sepultada per camps de conreu. Rara avis que aglutina diferents trets personals, a vegades contradictoris (i amb això em recorda al meu pare), com reunir la rudesa de l’home de camp amb l’erudició. L’aspror a les mans amb un tracte delicat. Al hora seriós i de la broma. Combina la bastetat de qui va a cagar al corral amb una l’elegància innata. L’informalitat amb el protocol més refinat.

De tot això me’n vaig acabar d’adonar el següent encontre amb l’entitat (aquest cop, definitiu) quan en van convidar a col·laborar en un projecte nou, pioner a l’estat (arqueologia experimental, en deient), i que consistia ni més ni menys en l’enterrament de porcs per recrear una necròlopis i els diferents tipus d’enterraments emprats en el passat. Però bé, això ja serà una altra història. La cosa dona per molt i ara m’allargaria massa. Em reservo aquest relat i  altres, com l’abans esmentat de les representacions teatrals a Barbens per una altra ocasió. També l’episodi de l’equívoc dels Torres, si la Dolors no s’ha d’enfadar i m’ho permet, doncs té relació amb el llibre de la sèrie blava que he consultat més amunt i és digne de recordar.

Les jornades de treball s’han anat fent escrupolosament i sense defallir. Així també les corresponents publicacions dins la “sèrie blava”. La d’ahir a Bellpuig va ser la 43, on es va fer una anàlisi dels moviments socials i catalanisme al final del franquisme i la transició (1960-1980) comparant-los amb els actuals (1977-2013). En aquest breu audiovisual en teniu un petit tast.

“Processos de canvi”

Al darrer supervivent de l’Atlàntida li van sortir escames i ara neda apaciblement per les aigües de l’Atlàntic. Estiueja a les Açores. Algunes tardes ventoses, de temps rúfol, es pot veure al Miquel voltant per les inmediacions d’on un dia havia estat l’antiga Fogonussa, buscant mostres, indicis dels seus ancestres. Buscant la saviesa.

Aquest cop he fet una concessió i he escollit un tema força conegut i que se que li agradarà al Miquel. La veritat és que es tracta d’un cançó molt maca i que el temps no ha fet desmerèixer. El solo de saxo és preciós.

Podem gaudir de tres versions: la d’estudi, una en directe, “desenxufada” (llàstima que s’escoltin més instruments dels que hi ha…) d’uns Spandau ballet ja veterans. I una darrera versió, remix hiphopera que mola.