Etiqueta: Jack l’esbudellador

263 “Crazy Days”

(Brian Caffrey)Brian Caffrey

Brian Caffrey                

“Feed The Flame”

2003

 

El robatori de les rodes a la rotonda

El robatori de rodes de cotxe sembla ser un cas anacrònic. Doncs a mi en el decurs d’un mes me les han robat no una, sinó dues vegades, dins la rotonda que acostumo a aparcar, just davant de casa. El primer cop, era ben d’hora i encara era no s’hi veia. Després de pujar la Nica i jo al cotxe i ficar la marxa endarrere per fer maniobra el cotxe es va decantar sobtadament quedant tots dos, la Nica i jo, mirant al cel encara fosc. M’havien pres la roda del cantó dret del darrere. Els malfactors havien substituït la roda per quatre totxos. Havien tingut el detall de deixar els caragols a terra. La guàrdia urbana i els mossos en fer la pertinent denuncia van qualificar el fet d’insòlit i poc freqüent. Els mateixos arguments van donar uns i altres davant el segon robatori. Al mateix lloc i amb les mateixes circumstàncies. Aquesta vegada van ser dues rodes, i la descoberta a mig matí, a plena llum del dia. Un presagi del desvergonyiment de l’acte. Si allò era insòlit i poc freqüent, tant la urbana com els mossos no van trobar paraules per descriure que passés dos cops i al mateix cotxe.

És cap de setmana, i amb els tallers tancats i faltant dues rodes no es podrà traslladar el vehicle fins dilluns. A la comissaria el mosso que m’ha atès, en comprovar la coincidència dels dos fets m’ha preguntat si tenia problemes amb algú. Amb una frase, m’ha rebaixat de víctima a sospitós. Quan he intentat justificar que el possible culpable tenia el mateix cotxe que el meu ha matisat que en tot cas les mateixes rodes. Ho he deixat estar. He vist que qualsevol cosa que digui pot ser utilitzat en la meva contra i confirmar les seves sospites. Era la mena de persones que sempre han de dir l’última paraula. M’he adonat que en un moment com aquest, si jo fos de sang calenta, que no és el cas, potser hauria acabat passat la nit a la garjola. Per injúries a l’autoritat. Vet aquí si n’és de fina la línia que separa l’agressor de la víctima.

Des de la meva finestra veig el cotxe abandonat dins la rotonda. Més que un cotxe sembla el cadàver desmembrat d’un animal, reclam d’alimanyes i rapinyaires, enfosquit per un revol de voltors. No puc parar de donar-hi tombs. Si pels professionals del ram és insòlit i poc freqüent, qui em diu que això no pot passar una tercera vegada. Tot plegat encara els i falta una roda per completar el joc. Dues si volen la de recanvi. Considero diferents possibilitats per afrontar les dues nits que el vehicle hi ha de passat a la intempèrie, dins la rotonda. Les opcions passen per enviar el Pesquises a muntar guàrdia, armat amb gavardina, barret i mig cartó de tabac. O guarnir el cotxe amb les llums del pessebre i penjar una una fletxa ben gran amb un rètol que digui “les rodes són aquí”. Al final opto per no fer res. Que triï el destí.

De produir-se aquest tercer robatori el cas es convertiria en extraordinari. Ficats a imaginar faig un paral·lelisme amb Jack l’esbudellador. Amb tots els respectes per les víctimes, no recordem cap dels seus noms. En canvi el de l’assassí el coneix tothom. En el meu cas, seria el mateix però a la inversa. Com si Jack l’esbudellador s’hagués acarnissat amb una sola víctima. Que en lloc de compartir els cops de ganivet, els hagués tingut en exclusiva. Qui hauria estat recordat a les hores? Qui hauria passat a la història? Penses que et faries famós. Pel carrer, a l’entrar als llocs darrere teu aniries deixant un rastre de vísceres i sang, junt amb un reguitzell de comentaris en veu baixa, a saber si de pena, befa o admiració. Mira-te’l! És ell… el que li prenen les rodes a la rotonda…! La víctima de la rotonda. El robat de la rotonda… Ja hi hauria algú o que trauria algun nom ingeniós. Pobre…, dirien uns. Sí, sí, però vés-li al darrere exclamarien uns altres.

El lladre de les rodes, veient usurpat el seu protagonisme, relegat a un mer paper secundari, potser confessaria per reclamar el paper que li toca. El seu moment de glòria. En aquest supòsit ja faríem per manera que fos el mosso que em va atendre qui passes com qui descobreix i deté al malfactor. Per arrodonir la història (rodes, rotondes…) Tot plegat sempre n’hi ha que es pengen medalles sense merèixer-les.

Brian Caffrey ha actuat a les dues darreres edicions del McTrepat, al Museu Trepat de Tàrrega. Ho ha fet en format de trio, amb uns Txabi Ábrego (guitarres) i Àlex Gaspa (bateria) magnífics. Van anar desgranant clàssics de la música americana, i també algun tastet de collita pròpia. Com l’any passat vaig quedar prendat de la qualitat del concert i del bon rotllo que desprèn el Brian, afable i proper. Un excel·lent comunicador. Un veritable plaer.

112 “Red Right Hand”

(Mick Harvey / Nick Cave / Thomas Wydler)Nic Cave-Let love in

Nick Cave & The Bad Seeds

Let Love In

1994

 

 

Presències nocturnes

 

Observar, analitzar, deduir. Treure conjectures (no confondre amb la seva germana petita putativa, la xafarderia). Aquesta és la premissa del verdader detectiu. La llosa que haurà d’arrossegar. L’estigma amb que haurà de conviure dia i nit fins al final  dels seus dies. Fins a l’últim sospir. És alhora do i condemna. És la seva naturalesa.

És de nit. El despatx està a les fosques. Sols la lleu llum de l’enllumenat elèctric del carrer que s’infiltra per les escletxes de la persiana a mig tancar deixa endevinar les formes inertes que poblen l’habitacle. Jo sóc dins assegut a la butaca fent temps, esperant que sigui l’hora.

Aquests darrers dies, al despatx totalment remodelat vaig incorporar-hi un element que sempre m’havia fet il·lusió. Cobrir part d’una paret amb un gran tauler de suro on penjar-hi tota mena d’informació. Formar un gran mural visual on fer encaixar les peces d’un cas complex. On es mostrin les conjectures. Hi està exposat l’únic expedient que actualment tinc obert, el que anomeno el cas de La taula voladora, que en aquest mural ara es mostra en tota la seva complexitat. Fotografies, esquemes, informes, retalls de diari, fotocòpies, anotacions, pamflets, tiquets, llistes del Caprabo, números telefònics, plànols, rebuts, factures, ofertes varies, l’horòscop, etc. Qualsevol dada, per insignificant que pugui semblar, pot arribar a ser determinant. M’he passat hores i hores observant aquell garbuix d’informació. Traspassant, intercanviant d’aquí cap allà els diferents elements. Com en una partida d’escacs, tot està a la vista. Cal trobar-hi les connexions. Observar, analitzar, deduir.

De moment però encara estava lluny de trobar respostes vàlides. I com sempre he sostingut, cal exercitar la ment. L’entrenament és vital per, arribada l’hora, poder fer front a qualsevol adversitat. Sense res millor a fer, tenia sobre la taula la missió autoimposada de comprovar la distància real entre les dues senyals d’stop que hi ha al passeig del poble. Les que popularment es coneixem com l’stop de la Creu i l’stop de cal Marina, just tocant a la carretera de Balaguer. Verificar i, si calia, corregir aquella vella premissa de Stop a 150 metros, tants i tants anys enquistada en la ment de tantes i tantes generacions. Naturalment, per tal propòsit, he ordit un pla. Estava clar que fugir de la claror del dia, evitant cotxes i altres obstacles que normalment s’interposen enmig del trajecte. I sobretot, evitar les mirades malpensades dels xafarders, falsos profetes, els que aquí vulgarment anomenem els del banc del Sinofós. Així doncs havia d’actuar de nit. La via estaria lliure d’impediments i la discreció estaria garantida. L’hora escollida també era important. Les 4 m’ha semblat una hora propícia. Ni molt tard ni molt aviat. Calia evitar troneres i matiners. La metodologia també estava clara. Disposava d’un metre (de 3 metres) i unes barretes de guix (de guixar a la pissarra). Cada 3 metres aniria fent petites marques al terra que em servirien per determinar la mida exacta.

Per inspeccionar el terreny feia discretes passejades pel passeig. També passava alguna estones fent algun whisky a cal Marina. Em permetia controlar la situació de ben aprop. Aquella mateix tarda per fer temps em vaig distreure amb el suplement de La Vanguardia. Curiosament hi sortia un reportatge dedicat a Jack l’esbudellador. El reportatge venia il·lustrat amb les fotografies de les 5 víctimes oficialment atribuïdes a l’assassí de l’East End londinenc. Totes 5 dones de mala reputació i que presentaven talls de diferent consideració per tot el cos, preferentment al coll. Només a tall de comentari, veien la fotografia de la darrera víctima, sembla que en Jack anava millor de temps doncs s’hi va poder va poder esgrimir les seves dots amb el punyal (prims, bistecs, costelles, menuts i carn picada) Ni amb un whisky doble vaig poder treure’m els calfreds del cos.

La nit en qüestió doncs, vaig esperar assegut dins el despatx a que fos l’hora. A les 4 en punt vaig sortir del cau per endinsar-me dins la nit freda i silenciosa. Curiosament s’hi havia ficat una boira espesa, impròpia per aquesta època de l’any. Em vaig dirigir cap als carrerons suburbials, freds i humits. Vaig continuar pel carrer del Calvari avall fins desembocar al lloc de destí. Aquella boira, en principi empipadora, ara la veia com una aliada per que la meva acció passes més inadvertida. Com si hagués passat un fantasma. D’entrada em va sobtar que al capdamunt del carrer, al cantó de la Creu, no hi havia cap senyal d’stop. La senyal on hi figurava l’enunciat stop a 150 metros. Vaig anar carrer avall i vaig comprovar que a l’altre extrem de carrer, just al mig del carrer, l’altra senyal d’stop si que hi era. Tenim tant interioritzat aquesta consigna urbanística que ni tants sols ens havíem adonat que ja no hi era. Tant era. Agafaria com a referència la base de la Creu. Vaig treure metro i guix i em vaig disposar a fer les marques. Voltava jo de genollons per terra, anant mesurant i guixant amb curtes i precises ratlles blanques quan del darrera dues mans enguantades. Una mà em va agafar la galta i la va estirar cap amunt mentre l’altra duia una navalla de barber lluent i afilada. Per un moment, dins la navalla, vaig veure reflexat l’horror dels meus ulls. Amb un cop precís d’esquerra a dreta, la navalla va brunzir estripant tot el que trobava, la boira, la nit, el meu coll. La sang brollava del tall, baixava per la gavardina xopa fins arribar al terra on va formar dos rierols que serpentejant semblaven pugnar per veure quin dels dos arribava abans a la Costa el Calent. Si no hagués estat per lo inapropiat de la situació, es podria dir que feia goig de veure. En un gest inútil, amb les dues mans al coll, intentava aturar l’hemorràgia.

Vaig despertar amb les dues mans al coll, amerat no de sang sinó de suor. Era assegut a la butaca del meu despatx. Era evident que esperant que fos l’hora m’havia adormit. Vaig mirarar el rellotge. Marcava les 5:52. Era tard però si m’afanyava encara hi havia temps per completar la missió. En tot cas ja tenia una experiència, ni que fos onírica. Em vaig rentar la cara. Vaig verificar que a la butxaca hi duia metre i guix i vaig recórrer el mateix camí que al somni. Naturalment, no hi havia boira. Això sí, l’aire era fred. Vaig arribar al lloc dels fets. Curiosament la primera senyal d’stop no hi era. La del capdavall sí. Vaig treure metre i guix i vaig anar per feina. Una a una, de 3 en tres, anava sumant les xifres. 63, 66, 69…  Es notava que ja hi estava abessat. 90, 93, 96… Avançava més de pressa del què em pensava. Ja gairebé està… 141, 144, 147 i … no pot ser! Tret d’una petita variació, practicament dona exacte: 150 metres. Ha d’haver-hi un error. Segurament m’he descomptat, em vaig dir. Era el pitjor que em podia passar. Vaig tornar al principi per fer un segon mesurament. Aquest cop vaig tindre més cura d’establir el punt d’arrancada amb precisió. Agafaria la part més sortida de la base de la Creu com a referència. La nova ratlla poca cosa variava de la primera. De ben segur es tractava d’un error en la suma. Ara me’n faria ben capaç. A mig trajecte es va apagar l’enllumenat elèctric. Tot i ser fosc encara, el cel volia començar a clarejar i no he tingut dificultat per veure les ratlles. He arribat a la senyal. Amb la correcció la cosa havia empitjorat. Ara donava 150 metres exactes. No podia donar crèdit a lo que veia. Encara tindria temps per una tercera comprovació. Aquest cop al costat de cada ratlla hi aniria ficant la suma resultant. 3, 6, 9… així no pot fallar. 84, 87, 90… de sobte vaig sentir una remor que em va esglaiar (encara duia el mal cos per lo del Jack…) Vaig notar una presència que de ben segur no era d’aquest món. Un grup de gent que avançava a tot drap a lo ample del passeig sense rumb ni esma. Sens dubte es tractava de zombis. Un grup de morts vivents que no feien plan de fer broma. A l’altre costat de vorera he vist un contenidor d’escombraries. En una maniobra digna d’elogi, m’hi he amagat dins. El grup de zombis s’anava apropant implacable. Tot el carrer retronava al seu pas. El so era aterridor. Al soroll de les petjades s’hi afegia un panteix i una balboteig inintel·ligible que feia glaçar la sang. Era com si traguessin el fetge per la boca. La pudor que desprenien aquella carn morta era insuportable. Fins i tot des de dins el contenidor es percebia aquella pestilent ferum. La por em tenia paralitza. Temia que en d’un moment a l’altre s’obris la tapa del contenidor i fos devorat de viu en viu per aquelles bèsties vingudes del mateix infern. Per sort la remor va anar remetent. Aquells diàlegs  cacofònics anaven remetent i allunyant-se carrer avall. Es va fer el silenci. Jo però encara no gosava a moure un dit. Al cap d’una estona el soroll del motor d’un vehicle es va anar fent més i més audible fins aturar-se just davant del contenidor. Em vaig armar de valor i just van obrir la tapa, en una maniobra digna d’elogi, m’he pogut escapolir del lloc sense que els operaris del camió de neteja em pugessin reconèixer. He enfilat carrer del Calvari amunt fins a desaparèixer just quan les primeres clarors del dia apuntaven per l’horitzó.

Aquella mateixa tarda m’he passejat pel lloc simulant normalitat. He observat atentament la reacció de la gent hi pogut comprovar que res notaven d’estrany. Si et fixaves amb atenció però (jo sabia de la seva existència), allà al terra, a tot el llarg del passeig s’hi podia veure unes petites marques de guix blanc. Unes marques que, espero, abans que se’n adoni algú, el pas de la gent, la pols, la pluja, el vent i el temps acabin esborrant.

Nota del traductor: a la versió anglesa els noms dels llocs citats apareixen traduïts. Així, el carrer del Calvari figura com Calvary Street. La Creu és The Cross. La Costa el Calent s’anomena The Hotman Coast. I el Banc del sinofós, Ifnot Beach.

 

Nick Cave és un artista de pes i amb una llarga trajectòria a les seves espatlles. Aquests dies està d’actualitat per l’estrena del documental 20.000 days of Earth on es mostren les interioritats i processos creatius d’aquest artista australià. A banda d’un bon compositor ens trobem també davant un gran escriptor. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, em temo que al contingut d’aquesta l’entrada el tema musical hi encaixa com anell al dit. Red Right Hand és un tema recurrent del cinema slasher, sub-gènere del cinema de terror en que un assassí s’acarnissa amb adolescents, normalment embolicats en experiències prematures de sexe, o drogues, o les dues coses alhora.  Red Right Hand és un tema perillós.

“Mà dreta vermella”

Ves a donar un petit passeig pels límits de la ciutat
i creua les vies
On el viaducte emergeix,
com un ocell de perdició
mentre canvia i es trenca
On secrets reposen en els focs de la frontera
i en els cables brunzint
Ei amic, saps
que ja mai més tornaràs
Passant la plaça, passant el pont
passant els molins, passant les batudes
En una tempesta formant-se
ve un home alt i ben plantat
En un sobretot negre i polsós
amb la mà dreta vermella

Ell et prendrà en els seus braços,
et dirà que has estat un bon noi
Ell reviurà tots els somnis
que et va dur una vida destruir
Ell arribarà al fons del clot,
curarà la teva ànima encongida,
però no hi haurà una sola cosa
que puguis fer
Ell és un déu, ell és un home,
ell és un fantasma, ell és un guru
Estan xiuxiuejant el teu nom
a través d’aquesta terra desapareguda
però amagat en el seu sobretot
hi ha una mà dreta vermella

No tens diners?
Ell te’n aconseguirà una mica
No tens cotxe?
Ell te’n aconseguirà un
No tens auto-respecte,
et sents com un insecte
bé, no et preocupis, amic
per que aquí ve ell
a través dels ghettos i els barris
i les viles i els tuguris
Un ombra es projecta
on sigui que ell es pari
munts de papers verds
en la seva mà dreta vermella

El veuràs als teus malsons
el veuràs als teus somnis
Ell apareixerà del no-res
però ell no és el que sembla ser
El veuràs al teu cap,
a la pantalla del televisor
Ei amic, t’estic avisant
que l’apaguis
Ell és un fantasma, ell és un déu,
ell és un home, ell és un guru
Tu ets una peça microscòpica
dins del seu pla catastròfic
dissenyat i dirigit per
la seva seva mà dreta vermella