Etiqueta: Ivan Ferreiro

264 “Me dejó Marchar”

(Coque Malla)Coque Malla

Coque Malla                

“El Último Hombre en la Tierra”

2016

 

Fantasmes a per tabac

Aparec com si res, o en faig esment? Dono senyals de vida o em faig el mort? Estranya dicotomia. Aquesta és la qüestió. Suposo que després de dos mesos llargs de silenci n’hauré de dir alguna cosa. Les metàfores broten aquí i allà com bolets. Ella feineja a la cuina. Els nens fan els deures. Ell fa zàping. Se’n va per tabac. Dos anys més tard. Ell entra a casa. Fa zàping. Els nens fan els deures. Ella feineja a la cuina.

Aquests dos mesos llargs han passat coses. Volia fer, a destemps, una mena de falç dietari per explicar-les. Seria massa feixuc i dolorós arrossegar-ho tot sense poder entrar al blog esperant tenir-lo enllestit. Han passat moltes coses però les resumiré en dos, com els manaments.

1- La primera és la mort de Robert Saladrigas, escriptor i crític literari. Tot un referent per mi pel que fa a les lectures literàries. Un autèntic guia en el meu periple com a lector. Igual com ho va ser en el seu dia l’enyorat Ángel Fernández-Santos amb el cinema. Del Robert Saladrigas crec haver llegit la pràctica tota la seva obra crítica sencera, de la que he estat un fervent devorador. Almenys el publicat des de l’any 1981 a La Vanguardia, primer a la secció de Libros, i després al suplement Cultura/s.

Escorcollant en les seves ressenyes, m’ha semblat desxifrar els seus mecanismes. Dividia el text en tres parts. A la primera ens presentava a l’autor i el ficava en context. A la segona ens feia cinc cèntims de l’argument (el Robert era molt d’explicar l’argument, cosa que m’agradava). Finalment en feia una anàlisi, afilat i precís, de què ens volia dir el llibre. Admirable la seva capacitat de síntesis i d’arribar al moll de l’os. També destacaria el caràcter humanista de les seves interpretacions. Als articles que li van dedicar al seu dia els diaris destaquen que el Robert era un bon home, fet que confirma el que jo sospitava i els seus escrits traspuaven.

De la seva obra no he llegit ni una sola línia. Cosa que em dol molt i que, ben aviat, espero esmenar. Llegir un llibre seu serà com un acte d’agraïment per tant coneixement compartit. Un homenatge íntim i sentit. Tan vàlid com dipositar una flor sobre el marbre. Es farà estrany obrir el Cultura/s i no trobar-hi al Robert Saladrigas.

https://www.escriptors.cat/autors/saladrigasr/pagina.php?id_sec=1691

2- L’Anna és seguidora habitual del Cansongs. Després d’esmorzar, envoltats de cafè i converses banals, com de passada, mig excusant-me i buscant complicitats, li dic que “ja fa gairebé dos mesos que no faig el blog”. Ella, com qui no diu res em fa “Vae… doncs la veritat és que no l’he trobat gens a faltar…” apurant el tallat. Més converses banals soterren el comentari. Ella segur que se n’oblida a l’instant. A mi, blogisticament parlant, m’enfonsa en la misèria. Els fonaments del Cansongs trontollen. L’estructura sembla desmoronàs. L’edifici sencer amenaça ruïna. Desolat, deambulo, sota un cel rúfol, recordant aquells versos de Cernuda…

El deseo edifica,
la realidad extingue

De cop em sento com qui fa un discurs per un auditori buit. Com el fantasma que dia rere dia assaja aparicions en una mansió deshabitada, condemnada al desnonament. En realitat busco un sentit que justifiqui reprendre el blog. Probablement no en tingui cap. Fa un parell de dies vam quedar amb el Joan Francesc (no li vaig dir res del blog, per si de cas…) Durant la conversa va sortir el nom de Cioran. El recordo de les meves lectures de joventut amb les seves sentències turmentades. Ara mateix penso que Cioran segur que sabrà respondre a aquesta qüestió del sentit. Vaig al senyor Google. Busco: Cioran, frases… a veure… per exemple, aquesta:

Què seria de les nostres tragèdies si un insecte ens presentés les seves?

Doncs això…

Coque Malla és un personatge que, sense haver-hi sortit mai, sempre ha estat relacionat amb aquest blog. Ja sortia en els comentaris que la Carme Sardà em feia, sempre al migdia, des del cotxe estan. En alguna ocasió, ja fa molts anys, el va conèixer personalment. I com se sap, aquí, al Cansongs, ens agafem a qualsevol cosa, per petita que sigui. Vés per on, ja li tenim afecte al bo del Coque Malla.

Després d’un llarg silenci, l’any 2016, Coque Malla es va marcar un disc força inspirat i emotiu. Aquest “Me dejó marchar” ens ve al pèl pel tema que avui ens ocupa.

 

 

222 “El Equilibrio es Imposible”

(Piratas)Piratas

Piratas                  

“Ultrasónica”

2001

 

Explicar pel·lícules

Que curiós que la entrada 222 hagi coincidit just amb aquesta setmana. 222… de què em sonarà…?

La mort del Leonard Cohen va remore sentiments. Poc temps després del traspàs el Canal 33 va emetre Bird on the Wire, documental enregistrat durant una gira del poeta canadenc el 1972. Aquest esperat testimoni va veure la llum amb 40 anys de retard. Després de gravar-lo, el director Tony Parker va proposar un primer muntatge que va ser rebutjat pel propi Cohen per “massa íntim”. Un segon muntatge encara va agradar menys. El film va desapareix, condemnat a l’oblit. Això va donar peu a que al document l’envoltés una aura de misteri. Fa tres anys es va recuperar el material d’uns polsosos magatzems de Hollywood.

Lo Jaume Benet, fervent admirador de Cohen, em va dur, com si fos un tresor, una còpia de Bird on a wire (l’emès pel 33, en versió original en anglès i subtítols en català https://youtu.be/RRq13gI0ipE) El guardo al fons de l’ordinador a l’espera d’un moment propici per veure’l amb l’atenció que es mereix. Recordo que just l’endemà vam quedar amb el Joan Francesc per fer-la petar. Ell havia vist el documental al 33 i em va començar a explicar-me’n alguns passatges. La seva narració era entusiasta. S’aturava i en treia suc de petits detalls que potser a la majoria ens haguéssim passat inadvertits. En versió corregida i augmentada. Hi havia tanta emoció en les seves paraules (les del Joan Francesc) que donava bo de sentir. La vida d’un poeta comentada per un altre poeta.

Aquest mateix entusiasme i fervor ja m’havia arribat en altres ocasions, per exemple quan el Tomàs Mo (John Mo pels amics) t’explicava les pel·lícules que havia vist. Les seves interpretacions sui generis dels arguments. La narració d’escenes, sempre delirants i divertides. Les situacions més inversemblants baixades a l’ordre de lo quotidià. La descripció de personatges, peculiars i extravagants. En mans del Tomàs, sempre empàtic, els hi acabaves agafant apego. El propi Fu-manxú et queia bé.

La veritat és que considero al Tomàs un gran cinèfil. Li van tots els gèneres. I en la seva nòmina de visionats s’hi pot trobar de tot. Des d’una obra de pes, de Kubrick possem-hi pel cas, a una perla de sèrie B, o un telefilm d’aquest que fan a Antena 3. D’un tostón de Bergman a una salvatjada de sang i fetge. Sempre he admirat en el Tomàs aquesta manca de prejudicis, de no tenir manies en aquest camp. A tots tracta per igual.      

En realitat sabies que amb aquell comando perdut en una remota jungla de Vietnam acabaries adormit al sofà, però dins del relat del Tomàs agafava interès. Lo mateix va passar aquella tarda amb el Joan Francesc i Bird on the Wire. El seu entusiasme no em va fer vindre ganes d’anar corrents a veure el documental sinó de tornar a quedar amb ell l’endemà i que continués donant-ne detalls. I és que no hi ha com sentir explicar històries sortides d’uns llavis apassionats.

Una versió en directe d’Ivan Ferreiro amb Santi Balmes (Love of Lesvian). La versió en estudi original.