Tag Archives: independència

78 “True”

(Gary Kemp)Imatge

Spandau Ballet

“True”

1983

Jornades de treball (en festes de precepte i de guardar)

Ahir, a la Llotja de Bellpuig va tindre lloc la “XLIII jornada de treball” que organitza, més o menys, una cada any, el Grup de Recerques de les Terres de Ponent. No recordo si he explicat aquí la meva relació amb el Grup de Recerques i com el vaig descobrir, però aprofitaré per fer-ho aquí. Va ser a Barbens. Va ser l’any… vaig a l’estanteria a consultar… Sí, ja ho tinc. Era l’any 2006, i aquella jornada número 37, la cosa anava de Templers i Hospitalers. Nosaltres, els dels club de bàsquet del CEP, de Vallfogona de Balaguer, per aquells temps voltàvem força per Barbens. Hi voltàvem, bàsicament, per tres raons. La primera, per que hi teníem dins el club a l’amic Jaume Torres, que n’era fill. La segona, per que aprofitant la ben entesa, utilitzàvem el pavelló de Barbens com a camp reserva per partits i entrenaments els dies que a Vallfogona el poliesportiu no estava disponible. I la tercera, la raó més decisiva per conèixer al Grup de Recerques, és que dins al mateix marc de la “Festa de la poma” de Barbens, uns quants membres del bàsquet, junt amb aficionats i col·laboradors de la vila, fèiem unes representacions teatrals sobre fets històrics esdevinguts a la comanda templera de Barbens.

La Dolors Gabarra, aleshores alcaldessa de Barbens, i esposa del malaurat Jaume Torres, ho va saber organitzar força bé. Els guions de les representacions eren del propi Josep M. Sans i Travé (Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya i un gran erudit en el tema dels Templers). El Josep M. Salisi dirigia el cor. I la Mercè Mateu es feia càrrec de la direcció. En una altra ocasió explicaré més detalladament això de les representacions templeres doncs van donar molt de si. Va ser en aquest context que vaig sentir a parlar del Grup de Recerques i de la jornada de treball que feien habitualment, aquest cop a Barbens. A l’any següent, al 2007, al castell (on està ubicat l’Ajuntament) es va fer la presentació del recull d’aquesta jornada en forma de llibre. Un llibre de la Sèrie blava, en deien. El vaig anar a recollir i és el primer exemplar que conservo d’aquesta col·lecció (justament el que he anat a consultar fa una estona…)

No va ser fins dos anys més tard, al 2009, quan em vaig retrobar amb el Grup. Sortosament, aquest cop es va fer la “XXIX jornada de treball” a Anglesola. Aquest acte va despertar la meva curiositat, ja no sols per l’interès dels temes, sinó també per que en definitiva es parlava del meu poble i els seus orígens. La jornada va resultar magnífica. Intervencions i continguts molt interessants. L’acte es va veure amenitzat per una desfila de la comparsa dels Anglesola, de Lleida. Molt encertada la idea d’incloure en cada jornada, i per lo tant, en cada publicació, l’homenatge a un historiador o estudiós de la vila. Aquest cop es va retre un merescut i emotiu homenatge al Ramon Rovira, forner de nit, intel · lectual a jornada complerta.

Va ser en aquesta jornada de treball on em vaig adonar de qui eren el Grup de Recerques i del veritable abast de la seva tasca. Una entitat invisible que es manifesta cada cop que se’ls congrega. Un grup força heterogeni. Tant aviat pots topar-te amb un catedràtic com amb un historiador amateur. Exemplars únics tots ells, i en perill d’extinció. Estudiosos, intel·lectuals, savis, saberuts, erudits, lletraferits, rates de biblioteca, poetes, rapsodes, distrets, capficats, badocs, en el sentit de badar amb qualsevol cosa i en qualsevol racó. Un autèntic exèrcit de formigues desplegat per tot el territori. Una veritable plaga que no deixa pedra per interpretar. Que tant exploren biblioteques com esgolfes. Arxius museístics com mundos polsegosos. Temples sagrats com indrets consagrats. Remenar restes arqueològiques com calaixos enteranyinats. Tant manuscrits com incunables. Pergamins com paper cuixé. Vet aquí els trets que els caracteritza. I també que si vas a les seves cases, per entrar has d’empènyer fort amb la porta el gran munt que forment llibres, publicacions, documents, facsímils, papers, notes i rebuts del banc.

I també em vaig adonar de la importància que tenia el Miquel Torres, president del Grup de Recerques, i del pes específic que tenia dins l’entitat. Una persona amb capacitat de lideratge, engrescador incansable. L’últim supervivent directe d’una estirp ja perduda en el temps. L’home de la Fogonussa, antic poblat d’antigues civilitzacions, parents llunyans dels vilatans de Sant Martí de Maldà, actualment sepultada per camps de conreu. Rara avis que aglutina diferents trets personals, a vegades contradictoris (i amb això em recorda al meu pare), com reunir la rudesa de l’home de camp amb l’erudició. L’aspror a les mans amb un tracte delicat. Al hora seriós i de la broma. Combina la bastetat de qui va a cagar al corral amb una l’elegància innata. L’informalitat amb el protocol més refinat.

De tot això me’n vaig acabar d’adonar el següent encontre amb l’entitat (aquest cop, definitiu) quan en van convidar a col·laborar en un projecte nou, pioner a l’estat (arqueologia experimental, en deient), i que consistia ni més ni menys en l’enterrament de porcs per recrear una necròlopis i els diferents tipus d’enterraments emprats en el passat. Però bé, això ja serà una altra història. La cosa dona per molt i ara m’allargaria massa. Em reservo aquest relat i  altres, com l’abans esmentat de les representacions teatrals a Barbens per una altra ocasió. També l’episodi de l’equívoc dels Torres, si la Dolors no s’ha d’enfadar i m’ho permet, doncs té relació amb el llibre de la sèrie blava que he consultat més amunt i és digne de recordar.

Les jornades de treball s’han anat fent escrupolosament i sense defallir. Així també les corresponents publicacions dins la “sèrie blava”. La d’ahir a Bellpuig va ser la 43, on es va fer una anàlisi dels moviments socials i catalanisme al final del franquisme i la transició (1960-1980) comparant-los amb els actuals (1977-2013). En aquest breu audiovisual en teniu un petit tast.

“Processos de canvi”

Al darrer supervivent de l’Atlàntida li van sortir escames i ara neda apaciblement per les aigües de l’Atlàntic. Estiueja a les Açores. Algunes tardes ventoses, de temps rúfol, es pot veure al Miquel voltant per les inmediacions d’on un dia havia estat l’antiga Fogonussa, buscant mostres, indicis dels seus ancestres. Buscant la saviesa.

Aquest cop he fet una concessió i he escollit un tema força conegut i que se que li agradarà al Miquel. La veritat és que es tracta d’un cançó molt maca i que el temps no ha fet desmerèixer. El solo de saxo és preciós.

Podem gaudir de tres versions: la d’estudi, una en directe, “desenxufada” (llàstima que s’escoltin més instruments dels que hi ha…) d’uns Spandau ballet ja veterans. I una darrera versió, remix hiphopera que mola.

76 “Que seas feliz”

(Consuelo Velázquez)

Imatge

Domingo Sardà

“Que seas feliz”

1955

Relativitats i arravasaments

– Compte amb la passió. Sempre ens duu a coses tèrboles.

– Com se la pot reemplaçar?

– Amb un seré entusiasme (mentre agafa una copa de vi) És més saludable.

– I més trist.

                              “The deep blue sea”, Terence Davies (2011)

A hores d’ara ja no cal dir que aquest blog es mou a batzegades. Lo que volia ser una tasca rigorosa i constant s’ha convertit en una cosa informal i imprevisible. Aquest vaixell no és pas la raó qui el governa, sinó la passió. No és el cap, sinó el cor. Són les emocions, l’afligiment o la eufòria, la tristesa, l’alegria o l’arravasament qui manejen el destí d’aquesta nau sense rom que s’obre camí entre grans onades i tempestes. Vorejant l’abisme, sempre a punt de precipitar-s’hi. Sempre a punt d’aixecar el vol.

El meu bon amic Mr. Raons (que sempre troba raons per tot) em va suggerir que, ja que havia fet una mena d’impàs en aquest blog, tornar-lo a engegar d’una manera triomfal, abordant (ni més ni menys) la situació actual, el moment, sembla que històric, en el que estem vivint. Personalment no sóc partidari de parlar de política en aquest blog, i em se fa difícil descriure tot el que està passant (o tot el que estic sentint) sense parlar de política i dels polítics. A banda d’això, la situació fa l’efecte de ser tant complexa que es fa complicat avançar esdeveniments o gosar a fer prediccions. I amb la velocitat vertiginosa en que canvia tot plegat, el que aquí quedés escrit podria ben bé tornar-se en paraules desfasades i buides de sentit. Sols reflectir els sentiments seria legítim (un altre cop la passió que s’imposa a la raó…)

A vegades va bé fullejar la premsa per agafar idees pels escrits del Cansongs. En un diari llegeixo aquest titular:

“Una discussió sobre la filosofia d’Immanuel Kant acaba a trets”

Penso, això sí que és nivell. I segueixo llegint:

“Un home va rebre un tret després de discutir amb un altre sobre les teories del filòsof alemany, Immanuel Kant, en una botiga de Rostov, al sud de Rússia. La discussió va anar pujant de to. Primer a cops de puny i malgrat que es debatia sobre filosofia, un dels tertulians va intentar acabar el debat amb una pistola de bales de goma que va disparar contra el seu oponent. La vida de la víctima no corre perill i l’agressor, de 26 anys, rau entre barrots i s’enfronta a uns càrrecs de 15 anys de presó”.

Aquí aquestes coses poden passar sempre i quan hi hagin interessos pel mig o es discuteixi de política, religió o futbol. A lo de la filosofia ja no hi arribem.

Clar que es temptador parlar de que hem fet una Via Catalana que convida a l’optimisme. Una Via, deixeu-m’ho dir, que combina seny i rauxa a parts iguals. El procés sembla no tenir aturador… però no, no vull anar per aquí. Ja hem quedat que res de política.

I no us cregueu. El sentiment independentista no l’he tingut sempre. Ja de ben jove, emprava la meva traça pel dibuix en pintar senyeres flanquejades per punys  empunyant falçs. De quan en aquell Seat 1430 una colla d’adolescents escoltàvem al Raimon, al Victor Jara i aquells cants reivindicatius, la idea d’una Catalunya lliure era una utopia (vegeu el Cansongs n 2). Més aviat un somni impossible i, un cop restablertes les llibertats a tot l’estat, un anacronisme. “Feu l’amor i no la guerra” era el lema que ens van deixar els anomenats hippies, i m’hi vaig acollir, en el sentit més innocent del terme, doncs em semblava, i encara em sembla, un argument més poderós que el de “independència”.

No se si anem bé… espero no estar parlant de política o l’haurem espifiat. Però hi han algunes coses que s’han d’esmentar, de la manera més respectuosa possible, per situar-se en el tema.

Als vint anys vam haver de passar el tràngol de la mili. Llavors ja n’hi havia de valents que es feien objectors, assumint les conseqüències. Lliurant-se de la mili i, en alguns casos, (no se com s’ho feien) lliurant-se també de les conseqüències. Els que no vam ser tant agosarats ni valents vam haver de conviure tot un any essent “polacos”. Allí van haver-hi verdaderes crisis identitàries, i algunes nits castrenses el fantasma del somni d’una Catalunya independent tornava a passejar-se entre les lliteres i passadissos de la companyia. Per sort, allí vaig fer tres bones amistats. D’aquelles que no s’obliden mai. L’Ismael, el Bernardino i el Ferran. Un basc, un gallec i un valencià. Podríem dir que dos eren de les “autonomies històriques”, i l’altre, com si fos de casa, doncs parlava i pensava com jo, en català. El Ferran, val la pena dir-ho, és filòleg i defensa i avala aquesta idea. No crec que estigui pas parlant de política… Déu mos en guard. Cal dir que tots tres eren (són) força il·lustrats. Gent de carrera, més gran que la majoria i que havien arribat allí un cop acabats els estudis i esgotades totes les “pròrrogues” possibles. Aquella voràgine, aquell sense sentit els hi anava molt gran. Gràcies a ells i a aquelles agradables tardes de tertúlies literàries als antics cafès de Madrid em van ajudar a mirar-m’ho tot amb certa perspectiva i a veure allò com un accident, un nen esgarrat que havíem de mantindre entre tots fruit d’aquella llarga nit (una nit de 40 anys) amb soroll de sabres que vam tindre que aguantar al nostre país.

I vam acabar la mili i, és clar, ja érem uns homes. I així ens hem anat fent grans campanejant la situació. Fins que arriba el recurs al Tribunal Constitucional cap a la reforma de l’Estatut. I aquí sí que no. Que ja havíem fet prou la vista grossa, tant pels d’aquí com pels d’allà, i això ja passava de taca d’oli. Vaig anar a la manifestació del 10 de juliol del 2010 per un motiu de dignitat. Hi vaig anar en condició de catalanista indignat, convençut que allò era una vexació contra Catalunya i les seves institucions. Els crits (bastants) de “in-inde-independència” els vaig interpretar com a innocents, propis de grups de joves, molt joves, fruit de la seva innocència i joventut, amb simpaties cap a Esquerra Republicana i que em recordaven a aquells altres joves, també molt joves, que escoltaven cançons de protesta ocults dins d’un Seat 1430.

L’11 de setembre de 2012, un any i escaig més tard, tornava a acudir a la segona gran manifestació, aquest cop cridant a ple pulmó i ben convençut: “in-inde-independència”. En aquell decurs relativament curt de temps alguna cosa havia canviat. Aquell vell somni s’havia despertat en mi. Però aquest cop, per quedar-se.

No tot són flors i violes. Per naturalesa acostumo a fugir de les masses (i dels telèfons) i m’allunyo per poder veure les coses amb perspectiva. Tendeixo a ficar-me al lloc de l’altre. Al lloc dels Ismaels, Bernardinos i Ferrans i rumio que en pensaran de tot això. Quan tinc dubtes o pateixo una crisi al respecte acostumo a comprar-me un llibre de cosmologia (manies que té un…) Res com allunyar-se uns quants anys llum per veure-ho des de una altra perspectiva (una alternativa serien els antics cafès de Madrid…) Per relativitzar-ho tot. Saber l’edat de l’Univers i la quantitat de galàxies que hi han et fa tornar més humil. Que una galàxia com la nostra pot contindre 100.000 milions d’estrelles. M’ha colpit especialment llegir i esbrinar coses sobre les supernoves, que són les estrelles que exploten. Els àtoms que formen el nostre cos van sortit d’una estrella que va explotat. És molt probable que, per exemple, els àtoms de la nostra mà esquerra i els de la mà dreta procedeixin de dues estrelles diferents. Com deien aquells versos, som pols d’estrelles.

Supernova

I bé, arribem al moment actual, amb aquesta Via Catalana il·lusionant i tot un futur esperançador per endavant. Sobretot, ja que vull tenir la consciència tranquil·la al respecte, amb la sensació que el què es demana és just. I que es demana d’una forma pacífica i respectuosa.

Tot aquesta situació però, em genera ansietat i desassossec. Per que això és com si fos un polvo que té tot un any de durada. I per molt que s’agafi amb entusiasme i doni bo, el “procés” es fa llarg i un es cansa d’empènyer i en pots sortir escaldat. A més, amb el perill que en canviïn les tornes i siguin els altres qui agafin la iniciativa. A sobre, les capses de profilàctics venen de tres en tres, i aquesta gent, amb les ganes que en tenen i els temps que corrent, no estan per malbaratar res. Espero no haver parlat de política.

El disc d’aquest Cansongs és, com l’escrit, un disc utòpic. Un disc que no existia però que de cop i volta s’ha fet realitat. Un disc segur que molts cops imaginat. D’un artista local. El Domingo Sardà (més conegut per lo Mingo el Carlets). Una veu prodigiosa i privilegiada que ens arriba molt endins. Sobretot cantant aquest ”Que seas feliz”, que amaga tota una història personal al darrera, i que, per pudor o per prudència, no goso explicar. De totes maneres, l’apassionada interpretació del Mingo el Carlets ens transmet tota la força i emoció del tema.