(Jay Hawkins / Herb Slotkin)
Jay Hawkins
“At Home with Screamin’ Jay Hawkins”
1958
Tenim el Ramon ingressat
A trenc d’alba deixo l’hospital. Surto a la fresca del carrer destemperat, mal dormit i sense haver aclucat l’ull. Em fan mal tots els ossos. He passat la nit com he pogut, en una d’aquelles butaques infames que, a mesura que van passant les hores es va convertint en un veritable poltre de tortura. Només tinc ganes d’arribar a casa, fer-me una dutxar i dormir una estona. Tenim el Ramon, el meu cunyat, ingressat de fa tres dies. Per sort està fora de perill. Però vam tindre un bon ensurt. Pensàvem que s’hi quedava. Al pobre li va agafar un patatús en un curs d’alemany. “Insuficiència respiratòria” segons els metges. Es veu que va ser intentant conjugar algun verb. Segur que enrevessat, afegeixo jo. I ves a saber de quin temps. I sort que el curs era presencial, que sinó, si arriba a ser on-line, com ha fet altres vegades, i l’enganxa sol a casa, llavors si que no se’n surt. Un cop en va fer un de llengües mortes. Ja m’explicareu… El meu cunyat fa anys que no treballa. Era un oficial de primera dels bons. Un manetes. Però amb lo de la bombolla se’n va anar tot a noris. Ja fa anys i panys que se li va acabar l’atur, les prestacions i els ajuts. Sort de la meva germana, la Cristina, que està ben col·locada i ha pogut pujar la canalla.
El Ramon, com a aportació més notòria, treu el gos a passejar. Ara mateix, que ja sóc dins del cotxe, camí de casa, en vaig trobant algun que també el passeja. Quan veus a segons quin i de segons quina edat, que surt al matí a passejar el gos, meu. Mala senyal. Al meu cunyat li ha donat per això dels idiomes. Mira que la meva germana i jo li hem mirat de treure del cap. Que es busqui algun “remiendo”. Segur que tindria feina i guanyaria algun duro. L’altre dia mateix, la veïna del tercer li va dir per canviar les rajoles del lavabo. Va dir que no. Que ara el que cal és formar-se. I que és millor estudiar que no estar-se tot lo sant dia al bar. Que saber idiomes obre moltes portes. Les llengües mortes…? No sé com a la Cristina no li agafa alguna cosa. Sempre ha estat de paciència ella. I enamorada, suposo. Mira que el Ramon està fet un bon “saldo”. Però ens l’estimem.
Demà ja s’hi quedarà la Cristina a l’hospital. Ha pogut col·locar la canalla amb els padrins. A la canalla no els hi hem dit res. Jo m’hi he pogut quedar aquesta nit perquè avui és dissabte i no he d’anar a treballar.
Entro a casa a les fosques. No vull fer soroll per no despertar ningú. M’he assegut al sofà. He donat la tele sense veu. Un xicot i una xicota ben plantats fan demostracions de les bondats d’un aparell per aprimar. L’he apagat. Ajagut al sofà recordava la nit d’hospital al costat del Ramon. Estirats, un al costat de l’altre, insomnes tots dos, no badàvem boca. Ell, per ordre facultativa, ha de guardar silenci absolut uns dies. Jo tampoc deia res per no incitar-lo a la conversa. Pobre Ramon, tant xerraire com és. Tant partidari del diàleg i de la comunicació. Només, de tant en tant, ens miràvem als ulls, petits punts foscos que brillaven en la penombra sota el dèbil fulgor de màquines i aparells hospitalaris. M’he embaltit. Per les escletxes d’una persiana que no acabava d’ajustar es colaven les primeres clarors del dia. Començaven a revelar el món.
Jay Hawkins és un personatge esperpèntic i pintoresc. Una barreja de Salvador Dalí i Jerry Lewis. La cançó proposada avui, tot i la gresca que hi fica el Hawkins, és un autèntic temàs. Per lluir-se de valent. Així ho demostren la infinitat de versions que se’n han fet. N’he triat dues de potents. Amb veus femenines totes dues. L’Annie Lennox la resolt amb classe, mentre la Joss Stone (podeu anar directament al minut 1:00 i saltar-vos la llarga introducció de xarrameca) es marca una versió rhythm & blues de lo més arrabassada.
