Tag Archives: Ian Anderson

191 “One Brown Mouse”

(Ian Andreson)jethrotull-heavyhorses

Jethro Tull

“Heavy Horses”

1978

 

Cavalls pesats

Al Ramon, un cop més, bon amic i “tullià” de mena.

Estic segur que tots els aficionats a la música que hem viscut l’època del  vinil, ens hem comprat més d’un disc tant sols per la fascinació que ens ha produït la portada, sense ni tant sols haver escoltat una sola nota de la música que conté. Aquest disc que avui ens pertoca és un d’ells. Avui en dia aquest fet és impensable. Primer, perquè ha desaparegut gran part del pes específic que suposaven les portades dins lo que era un elapé, no sols com a embolcall merament decoratiu que contenia el disc com a objecte físic, sinó com a treball artístic que el complementava (al disc, a la música) estètica i conceptualment.

Aquest episodi, relatat de forma reiterada en aquest blog, és el d’un xicot de 16 any embadalit davant un aparador farcit de portades de discos, perfectament ordenats, que formen un mosaic d’imatges impactants. Cada cop que passa per davant no pot deixar d’aturar-se i delectar-se amb aquelles imatges i imaginar-se la música que sols se sent al seu cap.

Una de les portades que li va cridar l’atenció va ser aquest Heavy Horses. En aquest Cansongs, recull de cançons entre la nostàlgia i curiositat renovada, un dia o altre havia de sortit aquest disc que per aquell xicot va generar tantes expectatives (ah, i el contingut no va decebre gens…) És hora d’aviar els cavalls. Les circumstàncies així ho demanen. Va ser el meu primer disc de Jethro. Després en vindrien molts més. Però les petjades que van deixar aquests cavalls pesats són inesborrables.

Les amistats de la infantesa creen llaços afectius que perduren en el temps. Si la quotidianitat ens col·loca a distàncies insalvables al menys que puguem fer-nos abraçades telemàtiques. Abraçades tant grans com cavalls pesats.

132 “Locomotive Breath”

(Ian Anderson)JethroTullAqualung

Jethro Tull

“Aqualung”

1971

L’alè de la locomotora

No puc estar-me’n de publicar a corre cuita aquest Cansongs que encara fumeja donada la magnitud de l’esdeveniment. El fet és que un músic del nostre entorn ha accedit molt amablement a tocar una versió d’un dels temes que tenim reservats al celler en aquest blog. Aquestes interpretacions inèdites (com al seu dia va fer el Magí Prats) sens dubte són el millor que aquest blog pot aportar. Després, en l’escala d’importància, vindrien les traduccions que es fan al català d’algunes cançons, cosa que vénen fent el Daniel Giribet de l’anglès, i la Teresa Domingo del francès. A continuació vindria la tria de les cançons. Un llistat del tot subjectiu i personal però que per a algun seguidor li ha suposat la descoberta d’un artista o disc que desconeixia. I per acabar, tanquen aquesta peculiar processó els escrits, arrossegant-se (aquí caic, aquí m’aixeco…) que no són altra cosa que una teràpia a la que s’autosotmet qui això subscriu, i que no tenen altra missió i efecte que el d’un remei casolà, un cataplasma pal·liatiu, un ansiolític inócuo i sense efectes secundaris. Sembla ser que a algun lector de bona fe o a algun seguidor compassiu li ha arrancat un somriure. I això ja és d’una vàlua immensa. Molt més de lo que servidor en podria esperar.

L’alè de la locomotora és una adaptació al català de Locomotive Breath, el famós tema de Jethro Tull i que pertany a Aqualung, àlbum publicat l’any 1971. Qui ha gosat versionar Jethro Tull sense flauta no és altre que Joan Francesc Dalmau (Miralcamp, 1968), cantautor i escriptor d’enginy i ploma àgil. Artista amb moltes taules però cap cadira, segurament per la fatalitat del destí. Ni falta que li fa. Donat el seu caràcter dubto que volgués seure mentre n’hi ha que resten en peu.

L’alè de la locomotora

En l’alè embogit
Del vapor del  tren
Corre directe a la mort
El perdedor etern
Els pistons piquen prop seu
I el risc és imminent.
Ell va arrencar-li els frens,
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Veu com un fill l’abandona
A cada nova estació
La seva dona s’ho fa
Amb un amic del cor
Mentrestant ell s’arrossega
Com un cuc i no ho entén
Que va arrencar els frens
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Déu és l’etern guanyador
Sent del silenci l’udol
Agafa els àngels quan cauen
I el té agafat pels ous
En algun lloc de la Bíblia
Ho diu molt clarament
Déu va arrencar-li els frens
I ara no sap parar el tren
Ni Déu sap parar el tren.

(Adaptació lliure al català de Joan Francesc Dalmau)

L’alè de la locomotora from Jordi Giribet on Vimeo.

10 “Thick as a brick”

(Ian Anderson)JethroTullThickAsABrick

Jethro Tull

“Thick as a brick”

1970

 

El millor grup del món.

Al Ramon, bon amic i “tullià” de mena. Crec que es deia Miquel. No recordo de quin poble era. Però se lo que em va aportar. La memòria té aquestes coses. Vam estudiar junts a Mollerussa l’únic any que vaig ser-hi. Havia acabat l’EGB i marxàvem a estudiar fora del poble per primer cop. I com acostuma a passar, sempre hi ha un o altre de més gran que t’explica secrets fins llavors desconeguts, com ara qui són els Reis o d’on venen els nens. Sempre hi ha algun o altre que va per davant nostre. El Miquel era, en qüestions musicals, un d’aquestos profetes que ens fan confessions reveladores. Amb la perspectiva del temps la magnitud dels fets s’ha relativitzat, però en aquells moments d’iniciació, el Miquel va ser un gurú. Als migdies, havent sortit de l’institut, mentre fèiem temps en un bar esperant per agafar el tren (aquell mateix que ja esperavem al matí tot escoltant en Raimon [veure entrada n. 2 d’aquest blog]) Hi havia una jukebox, una d’aquestes màquines que ficaves una moneda i triaves una cançó. Allí, amb el Miquel parlavem de música tot fent un beure i escoltant “Have a cigar” de Pink Floyd, “Gloria”, de la Patti Smith, i “Too old to Rock ‘n’ Roll… too young to die!”, de Jethro Tull. M’anomenava grups desconeguts o que n’havia sentit parlar però encara no havia escoltat mai. En una d’aquestes converses (això ho recordo amb claredat) va fer una afirmació lapidària: “Jethro Tull és el millor grup del món”. Això, a hores d’ara sona del tot innocent, però en aquell moment la rotunditat d’aquelles paraules van fer efecte. Naturalment no vaig parar fins aconseguir escoltar els discos de Jethro Tull. Aquest grup anglès està liderat per l’Ian Anderson, una mena de padrí amb pinta de pagès llunàtic que toca la flauta travessera mentre canta i fa equilibris alhora. Aquest paio va resultar ser tot un geni, amb una inventiva i destresa desbordant per la composició musical. Aquesta barreja de folk, rock i heavy, amb un punt de regust medieval, fan que la seva música sigui una proposta molt personal i interessant. Personalment vaig quedar gratament satisfet quan, anys més tard, en una entrevista a l’Ian Anderson afirmava que, contrariament a l’opinió general, ell no prenia ni havia pres mai cap droga. Que el que molts músics necessitaven per crear, ell ja ho tenia per natural. Els temes dels que podríen parlar aquí són molts, però m’he decidit per aquest “Thick as a brick”, un tema que durava el que cavia en un LP, una raressa avui en dia, però molt al us en aquella época, on els discos eren conceptuals i tots els temes formaven un tot, no com ara que cada cançó va pel seu cantó. La portada és de les que et fan enyorar el format en vinil. Era, literalment, un diari, espectacular i tot un prodigi de diseny. I la música, no tinc paraules. La banda està pletòrica. Les idees vessen per tot arreu, sobretot en la primera part. Segurament no és “el millor grup del món”, plaça eternament vacant, però sí que es tracta d’un dels grans grups de la història del rock. Crec que es deia Miquel. No recordo de quin poble era. Però se lo que em va aportar. Trobareu les lletres i més informació en aquests enllaços: http://www.tullianos.com/index.php?option=com_content&task=view&id=315&Itemid=152 http://www.tullianos.com/

En el primer enllaç podeu escoltar una versió reduïda interpretada en directe. A l’altra hi ha tota la cara A del LP (summament recomanable).