Etiqueta: Houdini

156 “Fairy Paradise”

(CocoRosie/ Dave Sitek)cocorosie

CocoRosie

“Grey Oceans”

2010

 

Agendes atapeïdes

Los minutos que median desde que se oculta el sol hasta que las sombras de la noche empiezan a expandirse por el aire son los que aprovecho para disipar las imágenes de lo que ha ocurrido a lo largo de la jornada, que siempre transcurre en el universo de papel en el que escribo por encargo de otros. Sólo cuando salgo de él y accedo al mundo real cobro conciencia de la profunda soledad en la que vivo.

       Siempre supe que volvería a verte, Aurora Lee

                                    Eduardo Lago

L’altre dia un seguidor del blog, com aquell que no vol, va i em diu: fa dies que al blog no surten ni Mr Cansongs i Mr Raons. I tampoc el Pesquises. Els trobo a faltar. Naturalment aquesta afirmació, gairebé una declaració d’amor, em va commoure. Només arribar a casa vam confrontar agendes amb els misters. Res a fer. Estaven massa atapeïdes com per fer-hi un forat. Em va doldre no poder-lo complaure al fidel seguidor. Caldria fer alguna cosa. Vaig pensar que al menys estaria bé treure el cap allà on fos que estiguessin enfeinejant els nostres ocupadíssims personatges i, a manera de primícia, oferir informació de primera mà al nostres soferts lectors.

A través de les vidrieres guaito l’interior del Foment. Observo a Mr Raons com pren cafè sol tot sol. Fa dies que no coincideixen amb Mr Cansongs i s’ha de donar les raons tot sol. Apura el cafè per marxar tot seguit escopetejat. Abans però li ha donat temps de fer un cop d’ull a La contra. Marxa carregat de raó complagut amb alguna frase que deixarà pòsit.

A Mr Cansongs el trobem atabalat a les graus del celler amunt i avall carregat de traves, claus, cadenes i candaus. Les tasques de contenció es veuen interrompudes per cartes certificades amb requeriments i citacions. Els advocats dels músics del celler no paren de turmentar-lo. Va de cul, el pobre. I és que no en hi ha per menys. Té mala peça al teler. Està per construir una mena de caixa gran per ficar-se ell a dins. Aprofitar traves i claus per segellar-la. I cadenes i candaus per fer un símil de Houdini però a la inversa (a veure qui té collons de treure’m?) El pla contempla la immersió de la caixa dins el pantano de La Plana. Nota: durant les nits d’insomni redactar instruccions detallades al respecte.

En quan a Mr Pesquises costa més de localitzar. Pel carrer del Calvari no se’l veu ni en pampa ni pols. Assumptes tèrbols l’han dut a la part sud del poble. De lo poc que ha transcendit hem pogut saber que es tracta d’un affaire de creus i torrons. A més, s’ha de desempallegar del Prims i el vil xantatge al que el té sotmès. Cada dia que passa l’apreta més. Pobre detectiu, ja és de plànyer. Buits i nous i cartes que no lliguen. No podem donar més detalls per respecte al secret de sumari.

Bé, les coses estan així(i així us les hem explicat…) Esperem haver parat el cop.

CocoRosie està format per aquestes dues germanes que van créixer per separat, cadascuna en un lloc diferent dels Estats Units. Va ser de més grans quan es van trobar a París per crear aquest singular duet multiinstrumentistes que barreja diferents músiques d’una manera entremaliada. Dues versions en directe de Fairy Paradise. La primera, amb subtítols de la lletra en castellà. La segona, especiada amb guarnició hindú.

105 “Farmer in The City”

(Noel Scott Engel)Tilt

SCOTT WALKER

“TILT”

1995

 

 

Melodia encadenada

 

Aquesta és la història de qui ha tastat les mels de l’èxit i en fuig, espavorit i embascat, com qui fuig de la pesta. No entraré en dades biogràfiques doncs la cosa s’allargaria massa i, a més, tot es trobar a la xarxa. Em centraré, això sí, en els detalls necessaris per entendre la metamorfosi musical i vital de Noel Scott Engel (Hamilton, Ohio, 1943), conegut artísticament amb el nom d’Scott Walker. Bé, potser només hauríem de dir musical ja que en lo vital el jove Scott ja era un noi tímid i esquerp, portant doncs a dins el germen lo que més tard esdevindria. A principis dels anys 60, i després de varis flirtejos, junt amb John Maus i Gary Leeds forment el grup The Walker Brothers. No deixa de ser curiós que ni són germans ni cap dels tres es diu Walker (coses del marxandatge…) Aviat emigren dels Estats Units per emprendre una exitossa  carrera al Regne Unit, aprofitant l’enorme efervescència musical que s’hi viu en aquell moment. De les seves cançons destaquen les harmonies vocals, i sobretot la veu de baríton de l’Scott. Amb el tema The sun ain’t gonna shine anymore aconsegueixen el número 1 de les llistes (aquest cop els seguidors del Cansongs estaran de sort doncs amb l’excusa de l’evolució artística seran 3 i no 1 els temes exposats)

L’èxit és aclaparador. Els “germans Walkers” fan furor entre les hiperventilades i histèriques adolescent anglesses (als Estats Units eren uns desconeguts). La cosa arriba al paroxisme de que als pocs minuts d’haver començat els concerts l’allau de seguidores fan que l’actuació es doni per finalitzada (lo mateix que passa amb els Sonotone, per citar un cas recent…) En una ocasió, els tres en discòrdia han de fugir de la multitud i es refugien dins una furgoneta. Les enfervorides fans acabaran bolcant-la amb els tres Walkers dins. Em fa l’efecte que aquest va ser un fet clau en la vida de l’Scott Walker. Un fet que el faria meditar sobre el sentit de tot allò i que marcaria definitivament el seu destí.

Però, ai, els tentacles de la industria són molt llargs. La discogràfica de torn ja havia llançat els seus tentacles sobre l’Scott i no deixarien escapar així com així una diamant com aquest. Sembla ser que les discogràfiques, com Déu, estrenyen però no ofeguen, no fos cas que se’ns quedés als dits… Així ho sembla si tenim en compte els propers treballs que, ja amb el nom d’Scott Walker empren en solitari. Malgrat aquesta pressió, o gràcies a ella, l’Scott edita quatre discos magnífics on, al marge de la seva prodigiosa veu hi trobem una gran capacitat compositiva, tant en la música com en les lletres. Combina temes propis amb els d’altres autors, com Jasques Brel, que l’influirà d’una manera decisiva. En aquestes peces, tot hi ser cançons bàsicament melòdiques, ja destilen una pàtina de romanticisme tenebrós i pertorbador, presagi de l’abisme que hauria de venir. L’escassa repercussió del seu quart disc i la davallada en les vendes afecten l’ànim de l’Scott, i em sembla que també en el plantejament de les discogràfiques. Sense fer massa soroll enregistra els treballs que li pertoca per contracte. Després vindria el silenci (Big Louise, tema de Scott 3, el tercer disc en solitari. Sense paraules…)

A partir la carrera de l’Scott anirà marcada per llargs silencis (alguns de 10 anys de durada) sols trencats per un tro ensordidor que es genera a cada nou treball, que cuida amb fins a l’ultim detall amb meticulositat d’orfebre. El fet de ser un autor inquebrantable, el seu bagatge i el beneplàcit de disfrutar del reconeixement d’artistes de primer ordre (David Bowie, Radiohead, Brian Eno…) han fet que les discogràfiques afluixin el seu abraç. El mateix Scott es pren el seu temps per realitzar cada nou lliurament. Endinsar-se de veritat en aquests discos és una experiència de la què no en pots sortir indemne. És com ser encadenat dins una caixa cuirassada i ser llançats amb estrèpit al mig del oceà. Clau i combinació s’han quedat a la superfície. No hem rebut cap lliçó del Houdini. Les atmosferes s’han tornat més opressives, més fosques. Les harmonies molts cops són d’una densitat opressiva, irrespirable. Sons i sorolls se sumen a aquest garbuix sònic. De tot això emergeix, encara, la veu poderosa de l’Scott Walker, encara que ara tot indici, tot suggeriment de melodia sembla voler ser ofegat, esborrada per complert. Un cantant melòdic que intenta destruïda la melodia. Sens dubte una lluita titànica. Una lluita interior que no té fi ni repòs. La melodia és amb nosaltres dins la caixa cuirassada.