(Pep Laguarda)
Pep Laguarda & Tapineria
“Brossa d’ahir”
1977
Desitjos
Es veu que ja fa anys que Ipcena (entitat ecologista de les terres de Lleida) organitza el “Camp ambiental i de treball. Montsec”, que consisteix, i cito textualment de la seva pàgina web:
“Que millor que passar 10 dies, en els paratges del Montsec, lluny del caos humà, de la telebassura, dels neguits d’arribar tard… a prop dels banys naturals, dels aromes de la vegetació, dels sorolls dels animals i vent, de la convivència, cooperació, de la producció manual i ecològica, del autoconsum, del estalvi i ús d’energies renovables, del confort amb un mateix i com a grup per la tasca per una millora social i ambiental…”
Dins les diferents activitats programades per l’edició d’enguany estava previst de rehabilitar un antic corral de bestiar per reconvertir-lo en aixopluc. Ja que s’havia de refer la teulada, que està en mal estat, i com que era una mica baixa, s’aprofitaria per allargar els pilars de pedra i així guanyar alçada i fer-ho més accessible per la gent. El Joan Vàzquez, secretaria general d’Ipcena i alma mater de l’organització, ens va convidar al Natx i a mi a executar i dirigir aquesta tasca. El Natx és un picapedrer fill d’Agramunt, que treballa a Les Ventoses i s’esbargeix a Preixens. Jo faig de monitor de paleta en un centre de formació. Així doncs, hi anem en condició de picapedrer i paleta respectivament. Amb el Natx hem coincidit en varis cursets de restauració de margues (veure l’entrada 56 del Cansongs) i la veritat és que formem un bon equip.
Així arriba el dia senyalat. Quedem amb el Natx a Agramunt a dos quarts de set del matí. Encara no s’hi veu. Mentre carreguem a la seva furgoneta les eines m’explica que a darrera hora hi ha hagut canvi de plans i que finalment no aixecarem els pilars de pedra del corral per desacord amb els propietaris. En lloc d’això refarem algun marge de la zona. D’alguna manera això simplificarà les coses i no caldrà massa infraestructura, ni bastides, ni morters ni res de tot això. Res doncs, venga els dos, amb la furgoneta i els trastets carrereta amunt. El trajecte és molt maco. Anem vorejant el Noguera Pallaresa. El pas pel congost de Terradets sempre impressiona, i més a aquelles hores en que comença a clarejar el dia. Albirem davant nostre la silueta de l’Hostal del Llac, de Cellers (de gran record, per cert) i l’embassament. Amb el Natx anem xerrant i al veure l’Hostal comentem lo bé que s’hi menja enmig d’aquest entorn magnífic.
– Ostres, t’imagines que després vinguèssim a dinar aquí? (diu el Natx, una mica innocent)
Jo, com que tinc referències del tarannà del Joan Vàzquez per part del meu germà, amb qui són molt amics, sóc una mica més escèptic. A més, ja porto el bagatge d’una altra experiència d’un dinar a peu dret i caminant i d’unes pedres on no vam seure que em fan ser prudent en aquest aspecte (però bé, això seria una altra història)
– Home, la veritat és que estaria bé (vaig contestar jo, amb l’intenció de no desil·lusionar-lo)
Abans de les vuit ja som a dins de la cafeteria de l’Hostal prenent uns cafès amb llet i unes pastes. Tots dos ens encantem mirant la pissarra amb el menú: que si mig conill a la brasa, que si una espatlla de cabrit al forn, que si caragols remenats amb all i farigola, que si… caram, la boca ja sens fa aigua només de pensar-hi.
A les vuit arriben en dos tot terrenys el Joan i un grup de nous expedicionaris abnegats i amb ganes de marxa. El Joan fa les presentacions pertinents. El grup el forment gent jove, bàsicament nois i noies de entre 20 i 35 anys i de diferents procedències i professions. Tal com resa l’anunciat de la web, són gent que busquen passar uns dies en contacte amb la natura, conèixer altra gent i fer activitats allunyats de la civilització i del mundanal soroll. El Joan fa gala d’un fi sentit de l’humor, lo qual genera en el grup un bon rotllo i un to distés. Agafem els tres vehicles i ens apropem al lloc en qüestió, Montsec endins. Després de pocs kms hi ha un tram on el camí està més malmès. Deixem la furgoneta del Natx i continuem amb els tot terrenys. A cap d’uns quants kms més hem de deixar els vehicles i continuar a peu. El Joan ens explica el pla de treball: pujarem per un seder que en diuen de les cent corbes, que duu fins a dalt del cim on hi ha el santuari de Sant Salvador de Montsec (o del Bosc). És un lloc de pelegrinatge i concorregut per molts creients que fan alguna prometença o que demanen algun desig. Segons la tradició, si fas tot el trajecte i arribes a l’ermita, el desig et se concedeix. La nostra missió consistirà en arribar més o menys a la meitat del trajecte, i mentre el Natx i jo reparem uns marges tombats, la resta del grup es dividirà en dos. Uns aniran cap a munt i els altres cap avall reparant els desaigües del sender. Es veu que el seu bon estat i conservació depèn en gran mesura d’aquests desaigües. Ens repartim les eines i amunt va, que fa pujada. Eus aquí que tots anem carregats de pics, pales, aixolets, rastells, mall. Jo duc una caixa d’eines metàl·liques, d’aquestes de tota la vida, de color blau tant característiques dels lampistes. Si ja la caixa sola pesa lo seu, imagineu-vos plena de macetes, punxons i escarpes. La caixa és l’objectiu de la major part de les bromes. Durant el trajecte anem fent parades en les que el Joan aprofita per alliçonar-nos de la flora i la fauna de la zona. Després d’una pista bastant planera i d’un petit tram de bosc molt humit a causa de les boires i de característiques força especials, enfilem les famoses Cent corbes. Renoi, això es comença a empebrar. El ferm és força irregular i el desnivell a superar, considerable. No falten el comentaris sobre el tema dels desitjos, gairebé tots orientats a l’obtenció de diners i riqueses. Cada ics corbes es troba una petita construcció de pedra amb la imatge d’un sant. A la cinquena o sisena corba trobem a sant Antoni. Unes quantes corbes més amunt, a sant Jaume. Quant sembla que les forces t’abandonen, apareix sant Sebastià amb el reguitzell de fletxes clavades. Allò és un cop psicològic. Un senyal en dirien altres. Et ve a dir: comparat amb això lo teu és no res. I no et queda més remei que enfilar cap amunt amb la caixa d’eines al coll. Per sort, amb el Joan ens anem passant la maleïda caixa i l’ascensió és fa més lleguera. El Joan es mostra com una autèntica bèstia, una força de la natura. No sols precedeix l’expedició marcant el pas, alhora que compagina erudició botànica i humor joanvazquenià. Carrega la caixa i lo que faci falta. Podrà caure més bé o més malament però no se li poden negar les dots de lideratge i una energia a proba de bomba. Els espartans estaven fets de la mateixa fusta. És d’aquells personatges que si desapareixen, les entitats desapareix amb ells.
Amb la caixa d’eines a l’esquena m’ha vingut al cap aquella anècdota que havia sentit explicar a casa: els fets van passar durant la guerra a un del poble que va combatre al bàndol roig. El front era relativament a prop del poble camp a través i va aprofitar una nit per abandonar el seu lloc i anar a veure la família i, suposo, menjar calent. Un cop refet va tornar al front carregat amb un sac ple de melons (deuria ser el temps) Quan havia caminat una estona va treure del sac un parell de melons. Al cap d’una estona més de travessia, en va treure uns quants més. I així fins arribar a lloc sense cap meló i sense res, doncs conto que va llançar el sac i tot.
Fa dues hores que caminem, després d’haver-nos repartit les eines de la caixa entre tots (una variant dels melons però menys dràstica) i vàries temptatives de tirar-la barranc avall, per fi arribem al nostre destí, al punt on hi ha el margue tombat. Allí fem una pausa, i per restablir forces tenim una poma i uns glops d’aigua. Tot refent-nos repassem les tasques encomanades i la temporalització. Són quarts d’onze i el Joan ens assegura que a les tres ja serem a baix assentats dinant amb aigua fresca (o una cervesa, qui ho prefereixi) Això encoratja el grup i ens fiquem mans a l’obra. El Natx i jo obrim el foc davant la mirada encuriosida de tots, expectants. En encarem al marge tombat i el desmuntem fins a trobar fort per tenir una base sòlida. Després comencem a refer-lo, primer amb passos dubitatius, després ja desvergonyits i amb desimboltura. Refer un marge no té secrets. El tipus de pedra és el que et mana. Sols has d’escoltar-la i deixar-te portar. Vista la cosa, sols es queda amb nosaltres el Juanma, un noi colombià, el més jove de la colla i que de seguit ha mostrar certa traça per col·locar les pedres. La resta desapareix, amunt i avall, per refer els desaigües. El marge, amb aquesta pedra tant irregular i feréstega, queda preciós. Una mica més apunt arreglem un parell de trossos de margues que estan ensulsiats. La feina de marjaire és dura però si hi estàs avesat aguantes sense cap problema. La mateix feina engresca i no notes el cansament. És ara, un cop enllestida la feina, i quan toca desfer el camí de les corbes quan un comença a notar l’esforç acumulat. El descens es fa dur i exigent. És ara també quan un se’n recorda del tema dels desitjos. En aquest moment qualsevol ve material deixa de tenir cap valor i el que un realment desitjaria és poder ser a baix en un obrir i tancar de ulls. Potser seran veritat els poders miraculosos de les corbes. Sols haver-ne transitat un tram i aquells anhels mundans i superflus es veuen substituïts per uns altres de ben modestos i senzills. Es com si amb poques hores fossi’m una altra persona, més humil i que valora allò realment important. Vet aquí la mística d’aquest lloc.
El descens es fa dur. La caixa d’eines la continuem transportant, ara l’un, ara l’altre. Les cames fan figa i el cor batega a tot drap. La promesa de la cervesa fresca fa treure les poques forces que queden. Finalment arribem on hi han els tot terreny. Poques vegades havia sentit tanta alegria al veure un vehicle. Sota un cel mig ennuvolat, la lluentor mat del metall em va semblar la d’un tresor. El Joan ens dona les darreres instruccions:
– Abans de dinar ens hem d’hidratar. Anirem a per l’aigua fresca (o la cervesa). No patiu que no ens l’acabarem.
Això promet. Com un dibuix asimètric, repetim tots els passos però a l’inrevés. Al arribar a la carretera però, en lloc de tornar cap al nord i encarar-nos a l’Hostal del Llac, ens encarem cap al sud i anem a para a la famosa Font de les Bagasses (nom poc engrescador, la veritat, en les circumstàncies en què ens trobem) És un lloc on s’atura molta gent per proveir d’aigua natural. Allí hi han tres sortidors, i jo, en to sarcàstic demano al Joan:
– De quin dels tres surt la cervesa?
I el Joan, tot irònic, fa:
– Mira, aquesta és d’aigua natural, l’altra, d’aigua amb gas, i aquesta altra és la de la cervesa.
Entès. La cosa no pinta bé, i menys quan el personal es comença a instal·lar als bancs que hi han al voltant dels sortidors. Una xicota (la Montse, crec que es diu) comença a treure entrepans de la motxilla. El Natx i jo ens afegim resignats a la cua dels entrepans i anem a seure en un dels bancs. Desembolico el tovalló de paper i a sota hi han dues llesques d’un pa negre i espès. Entre les dues llesques una truita a la francesa. De mal no ens en farà, a no ser que ens caigui als peus doncs aquell pa pesa com un plom. A cops de coll i (molts) tragos d’aigua em vaig empassant lo que serà el plat fort del dia. Mentre intento xafar aquella argamassa penso: adéu mig conill a la brasa. Adéu espatlla de cabrit al forn, caragols remenats amb all i farigola… i els veig marxar a tots, mig conill, espatlla, caragols, alls i farigola, Montsec endins.
El Natx i jo hem marxat tant aviat hem acabat de dinar. Bé, jo no me’l he pogut acabar i mig entrepà és al darrere de la furgoneta. Volta barrejat amb les eines dins la caixa metàl·lica. Ja ens hem acomiadat del Joan i del grup. Per ells el dinar ha estat estupendo i no estopenc. Encara els hi queden uns quants dies d’activitats i estan encantats (en hi ha que els hi va la marxa…) Ara mateix, a pocs kms d’allí el Natx i jo som asseguts en un bareto a peu de carretera fotent-nos dues cerveses ben fresques (amb copa gelada i tot). Mentre assaborim aquest plaer inigualable penso entre mi que potser sí que lo de les corbes és veritat. I que encara que no hagem arribat fins dalt a l’ermita d’alguna manera el tram recorregut no s’ha fet endebades. I potser no pot complir-se un gran desig però sí un de petit (també hi deu ajudar que hem fet una bona obra) Això sí, ha de ser un desig de debò. Que vingui des de l’interior del nostre cor. I deu ser així per que aquestes cerveses ens baixen del cel.
