Etiqueta: Hard Rock

125 “Kashmir”

(Page / Plant / Bonham)physical-graffiti

LED ZEPPELIN

“Physical graffiti”

1975

 

Physical Graffiti. 40 aniversari.

Tal dia com avui, un 24 de febrer de 1975, just fa 40 anys Led Zeppelin publicava Physical Graffiti, un doble un àlbum en que la banda, en el zenit de la seva carrera, hi abocaven tot el seu saber fer. Com es diu, ficaven tota la carn a la graella. Era un compendi de tots els estils i influències que el grup londinenc havia conreat. Avui també, en commemoració d’aquesta efemèrides, es publica una Super-Deluxe edition, remasteritzada, sotmesa a otoplastia i amb xute d’equinàcia inclós. Avui en dia, grup i disc tenen el reconeixem unànim de públic i premsa. Al seu dia però, fa just 40 anys, aquí, per aquestes contrades, se’ls hi fotia llenya a base de bé. En conservo les proves incriminatòries que ho acrediten sota pany i forrellat. Al Vibraciones del moment, quatre tibats, veus doctes de l’època, feien anar la destral sense compassió. I si de l’arbre caigut (Led Zeppelin) encara no en tinguessin prou, de la branca del Physical Graffiti en feien estelles. Bàsicament titllaven Led Zeppelin de ser un producte manufacturat, artificiós (característica que sempre havia trobat als Queen, i és una opinió molt personal, Sant Freddie Mercury em perdoni, de qui s’han d’admetre el gran talent de l’un, i un bon grapat de magnífics temes dels altres, els Queen). Anys més tard una veu autoritzada com la del Diego A. Manrique (bon crític. Un dels llenyataires…) alabava les virtuts dels Led Zeppelin i confessava l’error de menysprear al seu dia al Robert Plant i companya (rectificar és de savis, diuent)

Fa ja molt de temps que s’especula amb la reagrupació dels Led Zeppelin. De moment però tot són esforços en va per part del Jimmy Page (guitarra), que és qui desitjaria unir de nou a la banda i qui vetlla pel material enregistrat i les posteriors reedicions (entre elles aquesta Super-Deluxe…) En canvi, els altres dos components dels grup, Robert Plant (veu) i John Paul Jones (baix i teclats) són reticents a furgar en el passat i no en volen saber res de res de tornades triomfals (John Bonham, bateria del grup i el quart en discòrdia va morir l’any 1980).

I què hi ha del bo del nostre Robert Plant? El que fa anys que runa i rugeix de ràbia a baix al celler? Doncs de moment més que content jo crec que s’ha mostrat sorprès. Després de tantes contrarietats i disgustos, no s’ho esperava. Fent-se el ressentit, s’ha queixat de la tria. per haver escollit un tema tant antic, ha dit literalment. Això que sembla ser que aquest Kashmir és un dels seus temes preferits de la llarga llista dins el repertori de Led Zeppelin. El que ell volia era lluir-se amb algun tema nou, dels que faix ara, caram, com per exemple les col·laboracions amb Alison Krauss. Ni així tindrem assossegat al rondinaire del Robert Plant. De fet ja està bé, doncs, de no ser-hi se l’hagués trobat en falta.

En un doble àlbum hi ha molt fato per triar i remenar. He escollit aquesta sumptuosa Kashmir. La primera versió és espectacular. Es tracta d’un enregistrament pel DVD No Quarter (2004), en una de les esporàdiques reunions entre Jimmy Page i Robert Plant. L’acompanyament de la Egyptian Orchestra li acaba de donar el toc exòtic a l’assumpte. La segona és una versió de Led Zeppelin al complert, també en directe i en plena forma. Els guitarristes ja saben que aquí al Cansongs se’ls tracta molt bé. Poden gaudir d’una breu però sucosa masterclass del Jimmy Page junt amb dos convidats d’excepció: Jack White (White Stripes) i The Edge (U2). Encara que tots dos compleixen es mostren una mica aclaparats pel virtuosisme del mestre.

20 "Starless"

Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974


Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a



http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica