Tag Archives: Guido

109 “The Gost In You”

(Richard Butler / Tim Butler)Psychedelic-Furs-Mirror-Moves-519052

The Psychedelic Furs

Mirror Moves

1984

 

Sophie Calle al bar Foment

Avui en dia, un optimista és un beneit o bé un impostor

Jaume Vicens

 

Mr Cansongs

El passat dissabte 18 d’octubre vam celebrar al bar Foment de Sant Martí de Maldà els 100 primers cansongs. El dia ja va començar amb un gest premonitori. Jo no sóc de pesar-me, però aquell dia, a instàncies de la meva mare per verificar l’estat de les piles, em vaig ficar a sobre de la bàscula digital que tenim a casa. Va marca la xifra rodona dels 100 Kgs. Després del primer ensurt i de quedar-me garratibat, la cosa es va alleugerir. Només en un moment ja es va perdre un digit. 99. Em va treure un pes de sobre. Aquell havia de ser un dia especial i fins i tot la bàscula em feia còmplices picades d’ullet.

Al vespre el Foment presentava un aspecte immillorable, ple d’amics, seguidors i aficionats a la música disposat a passar-s’ho bé. I els Sonotone amb tot l’arsenal a punt per tocar. L’èxit estava assegurat. Hem d’agrair al Josep M. Oliva, veritable mentor d’aquest blog, que vingués de Manresa expressament per l’ocasió. Ens va brindar, jo diria que en una classe magistral i memorable, la important presència de la música en les nostres vides, i ens va demostrar, fen-nos cantar a tota la parròquia (em va deixar parat. Com entona aquest home…) que (són paraules seves) ens uneixen més les cançons que els himnes.

Acte seguit es va donar veu als lectors (“al soci”, que dirien a can Barça), sobretot a aquells que habitualment fan comentaris, ja siguin de pensament, paraula, obra o omissió, que tots són vàlids encara que els que arriben a través del blog són els que s’agraeixen més, o els que es a fan peu dret, al carrer, que també. L’Enric Valls i el Miquel Torres, en representació de tots i sent ells força prolífics, van exposar el que vam anomenar ad libitum, o el que vindria a ser un comentari a quatre mans, en viu i en directe (que sigui lo que Déu vulgui…), que no és gens fàcil. I se’n van sortir prou bé. Entre altres qüestions cadascú va apuntar dues qüestions en principi contradictòries, o poc coincidents, però que un cop haver-hi reflexionat penso que són ben bé complementaries. L’Enric va inserir en el caràcter atemporal (mitjanament regulat) en els lliuraments de les entrades. Aquestes poden arribar qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia. El Miquel, en un visió des de un punt més antropològic, va destacar precisament la temporalitat dels continguts i el seu fixament en una època molt determinada en el temps. El context i els fets que hi apareixen pertanyen a una generació determinada. Les històries que aquí es narren els nostres pares segurament no les entenen o no els transcendeixen, i els nostres fills no les han viscut. La vida és com un joc pel que vas avançant de casella en casella (el pont, el pou, la mort… compte amb els daus…) Cada generació es troba en una casella, aïllades les unes de les altres, sense possibilitat d’entesa. Sols ocupem la casella següent quan l’anterior generació ja l’ha abandonat. Però el joc muta constantment. Sols es mantenen igual les caselles clàssiques (el pont, el pou, la mort… i els daus, sempre igual de capritxosos…) i la casella ja no és la mateixa.

Per tancar la part dels parlaments va estar dedicada als personatges del blog i que són el veritable fet diferencial del Cansongs. I es van mostrar amb la projecció de Mr Raons & Mr Cansongs, curtmetratge on es mostren els atrafegaments i tribulacions de tots els personatges que pul·lulen per aquí i el seu univers. Podeu veure la versió complerta i definitiva en aquest enllaç

Un altre aspecte important del blog i que amb el neguit del moment ens vam descuidar d’esmentar, són les traduccions que fa el Daniel Giribet de les lletres de les cançons. A banda de tenir gairebé sempre un caire lliure i creatiu, en molts dels casos és el primer cop que es publiquen en català.

A després va arribar la música. Els Sonotone in person. Patien però, una manca sensible. Els hi mancava el 50 % de la secció rítmica (si parlem a la manera del tio Julián, que exclamava un dia, tot preocupat, que si “se le habian muerto el 50 % de las gallinas”, quan sols en tenia dues) Baixa ben suplerta a última hora pel Jaume Costa, bateria contundent i amb un deix soulero que ni t’explico. De la mà de Sonotone, que van anar desgranant clàssics dels 70 i temes propis, el Foment va salpar convertit en un vaixell solcant enmig d’una tempesta sònica. Descàrregues elèctriques. Decibels fulgurants. A proa aguantaven ferms, estoics, contra vent i marea la plana major del Grup de Recerques. El sector dur. El Guido, com si d’un capità Ahab es tractés, flanquejat per la Teresa i la Josefina (permanents al vent), tots tres desafiant els baffles que escopien tallants notes de pur rock & roll.

A coberta la tripulació restava confiada i temerària els sotracs de les onades. A baix, a la bodega, el personal del Foment anava axicant cervesa i altres líquids per mirar de reflotar la nau. En aquest aspecte la parròquia i, sobretot els músics ajudaven tant com pudien. Mr Pesquises va trobar la canya massa forta i es va passar al whisky. Junt amb l’Enric Valls, un a cada punta de barra, aprofiten els va i véns de les onades per passar-se (ara tu, ara jo) i polir-se mano a mano una ampolla de Glenrothes. Al davall del pal major, que amb prou feines aguanta les embranzides, el Canyelles dempeus just al vell mig de l’eslora, barba bifurcada pel vent, mirant de mantenir l’equilibri mentre pèndul en mà recercava punts tel·lúrics. Durant la vetllada la Dominika-N ha adoptat diverses formes (tant poden ser humanes com d’objectes). En una de les poques que hem pogut comptabilitzar, va aprofitar que l’Anna de cal Marina va sortit a fumar per suplantar-la i flirtejar amb el Josep M Oliva per fer-se’n amiga i així rebre periòdicament per mail el seu Àlbum de cançons. I així fins que els Sonotone es va marcar una magnífica versió de The Ballroom Blitz, tema emblemàtic i molt estimat per per una determinada generació d’Anglesola. El concert elèctric es va tanca amb tema propi, Mr Jekyll & Mr Hyde, en una versió esparverant i contundent

Et passes a la barra
fotent-nos la tabarra
i parles l’esperanto
però una mica de canto

Fas de cada pub
el teu laboratori
i vas alternant
infern i purgatori

Després d’aquesta sotragada final la tempesta va amainar. Va arribar la part desendollada. El Magí si troba com a peix en el aigua. Amb la mar calmada es va permetre una capbussades (El último de la fila, Sabina…) amb la col·laboració d’un espontani músic local. El Joan Francesc, acústica en mà, va arremetre amb un grapat de temes. Entre ells dues peces molt cansongnianes. El T’he conegut sempre igual, del Raimon, connexió Tennessee. I una apasionada Locomotive Breath, de Jethro Tull. Tremenda. Mentrestant, el Miquel i el Jaume intercanviaven papers i instruments.

I així, mansament, es va acabar la vetllada. La tripulació havia anat abandonant la nau. Alguns havien saltat per la borda. El Guido Gandalf va marxar caminant sobre les aigües.

 

Mr Raons

Mr Cansongs és un idealista. Un idealista i un il·lús. Si a l’acte que es va fer l’altre dia al Foment només haguéssim convidat als seguidors del blog, com volia ell, la cosa no hauria passat de l’anècdota. En canvi, de la manera que es va acabar fent, a banda de la gent del blog hi havien també els incondicionals dels Sonotone. Hi havia gent del Grup de Recerques. Hi havien els aficionats de Sant Martí. I també hi havia la gent que va a fer un beure al Foment o els encuriosits que hi van anar a treure el cap. Fet i dit un centenar de persones, la majoria d’una franja d’edat determinada. Els de la nostra generació. Els que vam pujar escoltant la música dels 70. Que vam passar mitja joventut fent vida dins els cotxes (sexe, mentides i cintes de casset) Per lo tant, aquesta festa haurà estat important per a Sant Martí, i es recordarà per sempre.

Mr Pesquises

Aquella nit el bar Foment estava més ambientat de lo habitual. Ja a fora, em vaig topar amb el sector fumador emparats per la bonança d’una nit suau i la remor esmorteïda de la música. A dins estava força ambientat. Em vaig fer pas entre la multitud fins arribar a la barra. Amb poca cosa en vaig tenir prou per saber que la cervesa era el que requeria l’ocasió per passar desapercebut. Mentre em servien vaig fer una ràpida ullada al local. El primer que em va cridar l’atenció va ser un paio vestit de negre, amb barba prominent que em va fer dubtar si ell o jo qui s’havia equivocat de local. La pinta d’aquell personatge era més pròpia d’un concert dels ZZ Top o d’un congrés d’esoterisme a Barberà de la Conca. La canya era massa forta i després de la primera glopada vaig decidir passar-me al whisky. Vaig aprofitar que n’hi havia un que anava del mateix pal per apuntar-m’hi i, com que el veia eufòric, aprofitar l’ocasió per si s’estirava. No va picar.

Vaig buscar amb la mirada al paio de negre amb barba prominent i em va dur fins aquell paio que anomenen Mr Raons. Estaven asseguts a la mateixa taula amb dues gacgís. Segur que alguna en tramaven. No són aigua clara. I més enllà hi havia l’altre. El tal Mr Cansongs. Fingia normalitat però se del cert que algun assumpte fosc duu entre mans. Fa dies que el vigilo i porta una vida nocturna que no té res de normal. Unes ties es van apropar a la barra i vaig fer-me el xulo. Un altre!, vaig dir, alçant el got buit cridant l’atenció del cambrer. Doble, naturalment. Durant una bona estona, entre cançó i cançó, entre whisky i whisky, alternant cambrer, sempre fent el gesto però fent-me l’Eric Clapton (manolenta) vaig anar vigilant les maniobres d’aquells dos sujetos. La gent, incauta, riu i s’ho passa bé aliena a la realitat, a espatlles de les conspiracions macabres i al perill que corren.

El bon jugador de poker sap quan és el moment de retirar-se. Així ho vaig fer jo, saben que res més de net en trauria aquella nit, quan tocaven aquella del Jaleo en el salón de baile, vaig aprofitar per escabullir-me fent un simpa. El fons justifica els medis. L’elegància està en les formes. Com que la maniobra va ser ràpida i no la vaig poder assaborir del tot, uns carrers i retranquejos més enllà vaig fer un calvo.

 

Uns seguidors

Tant de temps llegint sobre el Foment i totes les histories que hi han passat i avui hem descobert el veritable Foment tal i com és en realitat. No ens ho imaginem així. A partir d’ara ja no el podrem imaginar d’altra manera.

The Psychedelic Furs va ser un grup de l’anomenat post-punk que va brillar amb llum pròpia durant la dècada dels 80. Podem disfrutar d’aquest preciós tema en triple versió. La de l’àlbum, la que va oferir el grup al llegendari programa La edad de oro, i encara una tercera versió, també en directe, molt més recent, en petit format acústic.

Anuncis

99 “Wishes”

René Marie(René Marie)

René Marie

“Serene Renegade”

2004

 

 

Els imprecisos límits de la mort.

La tempesta em va despertar en plena nit, però va ser el silenci del celler el que em va estremir doncs entre la remor de la pluja i els trons curiosament era aquell silenci el que m’arribava amb més força. Vaig amerar el ble amb oli, el vaig encendre i amb tremolosa llum vaig baixar les escales deixant endarrera l’espetec de l’aigua i del foc. Vaig haver d’empènyer amb força la pesada reixa de ferro, que grinyola encarcarada pel desús. Allà baix la tempesta era un lleuger murmuri apaivagat pel silenci que hi regnava. La llum de la flama, que altra hora no gosava penetrar aquelles fosques cavitats infinites, ara topava amb parets impenetrables. Més que mai aquell celler semblava un panteó.

Després de donar tombs i tombs pel llit, entortolligat entre els llençols i els foscos presagis de la mort del rock and roll. M’he acordat del Robert Plant, que tant pesat es feia amb les seves queixes i que ara trobava en falta. I és que un s’acostuma a tot, fins i tot al barró. Per un moment vaig poder vèncer l’insomni i em vaig adormir. Va ser un període de temps imprecís, no se si una hora o un segon. Moment segurament breu però suficient però trobar-me en mig d’un carrer buit, on la claror d’un sol que no es veia projectava les ombres més llargues que mai havia vist. De la cantonada va aparèixer el mag Gandalf, que havia perdut els poders i, més que caminar arrossegava la seva gegant i imponent presencia, abatuda i sense rumb. Havia perdut la màgia.

 gandalf

Encara era negra nit i la tempesta havia passat quan he agafar el cotxe i m’he dirigir per camins cap a Sant Martí de Maldà. Abans d’arribar al poble m’he aturar. En una cruïlla he tingut un petit ensurt doncs de manera imprevista i a deshores se m’ha creuat pel davant el Pere Esqué amb bicicleta. Ell, immutable, amb posat plàcid i despreocupat, estenent el braç m’ha indicat que m’aturés. I sense perdre el pas ni deixar de mirar endavant ha continuat el seu camí esbossat un plàcid somriure. Com si hagués estat ell, amb el seu gest, com si tingués poders, qui havia aturat el cotxe. Aquest fet m’ha fer reflexionar amb els sòrdids i intricats capricis de la fama. De cop i volta, sense més ni més, un pot fer-se famós. Igual que hi ha “l’home que va matar Liberty Valance”, jo hauria pogut passar a la fama com “l’home que va matar Pere Esqué”. Tot just clarejava i al mig d’un tros m’ha semblat veure la figura del mag Gandalf. M’hi he atansar i no era el Gangalf sinó el Guido Sanfeliu que amb passa llarga i decidida m’aclareix que estava cercant “els imprecisos límits de la Segarra”. En aquestes l’he deixar doncs, i tot i la dificultat de l’empresa, l’he vist amb fe i determinació.

El sol, mig adormit i encara amb lleganyes ja començava a saltar enjogassat per les vidrieres del bar Foment. A dins, com s’hi m’estigués esperant, ja hi ha Mr. Raons assegut a una taula mentre la mestressa li prepara un cafè i un donuts. Quan Mr. Raons em veu entrar li diu:

– Que siguin dos.

Han estat més de dos. I entre cafè i cafè li anava explicant a Mr Raons el meu abatiment per la més que provable mort del rock and roll. El piano havia agafat un aspecte d’andròmina del passat. L’única cua era la de la gata, que a sobre del piano i amb àgils moviments semblava voler-li treure la pols. I per no haver-hi música no hi havia ni un trist jugador de cartes per poder cantar botifarra. Tampoc hi es la Dominika N, agent triple del MI6, a hores d’ara deu prendre el sol en alguna illa perduda del Pacífic.

Tot en un plegat han entrat al Foment una dona de color (negre) i tres paios (de color blanc) i s’han instal·lat a la taula del costat. També han tirat de cafès. Tenien l’aspecte cansat, d’haver estat tota la nit de vetlla, però cap d’ells havia perdut el toc d’elegància que els hi semblava innat. Gràcies al seu caràcter obert i al nostre fluït anglès, Mr. Raons i jo aviat hem establer conversació amb els quatre forasters, que han resultat ser músics, i amb qui hem compartit taula, cafès i penes.

I per les penes què millor que la música. Mentre dos anaven a buscar una caixa i una verra l’altre treia la gata i la pols del piano que recobrava el seu millor aspecte. A la dona (René es diu) no li ha calgut res, doncs ho portava tot a sobre. Ens han dedicat un tema anomenat “Wishes” (“desitjos”) que ens ha tornat ha fer reviure la nostra fe en la música. Mentre flueixen les notes, de baix en baix,  Mr Raons em diu:

– El rock and roll no morirà mai.

Mentrestant, a les valls de la vella Caledonia el mag Gandalf segueix cercant la màgia.

94 “Perpetuum Mobile”

(Simon Jeffes)Penguin Cafe Orchestra - Signs of Life_front

Penguin Cafe Orchestra

“Signs of Life”

1987

 

El somni dels pingüins

Ens trobem dins d’un somni. El bar Foment s’ha vestit de gala per acollir un acte excepcional. És mitja nit i al bar Foment no hi cap un ou. Està abarrotat fins dalt de gent disfressada de pingüí. Fins i tot els cambrers, els jugadors de la butifarra i la gata que volta enjogassada per damunt del taulell. Fins i tot Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs), que mantenim ferms la nostra posició estratègica a la barra, prop de la cafetera. Tots ens hem avingut a lluir aquesta indumentària blanca i negra. Tots menys el Guido, que s’ha presentat vestit de de centurió romà. Armadura que de lluenta fa mal de mirar. Sandalies troçades fins als genolls. Capa de color vermell intens. Casc coronat amb crinera de cavall (sembla idònia per passar el raspall…) Amb la seva presencia, realment imponent (ai, si al seu dia l’hagués conegut el Cecil B. DeMille…) dona la nota (de color) dins aquesta mena de tauler d’escacs desmanegat. Aquesta efígie de trets perses s’erigeix poderosa entre la munió d’aus amb maneres de caminar axarlotades. És l’únic que no ha interpretat correctament el contingut de la missiva redactada amb pulcra cal·ligrafia, negre sobre blanc, rigorosament lacrada i entregada en mà per un emissari, una mena de patge invertit, que reparteix cartes en lloc de recollir-les. El Guido, alt com és, amb el neguit sols l’ha llegit alt per alt i, és clar, s’ha saltat els detalls.

Les disfresses no són pas gens matusseres. Estan realment aconseguits i no s’hi veuen les costures ni la trampa per enlloc. Tal diria que semblem pingüins de veritat (hem de recordar que som en un somni…) Tota la sala està estranyament il·luminada per la claror, blanquíssima, de la lluna plena i que entra per uns finestrals extremadament immensos i que no s’assemblen pas als reals (són aquesta mena de detalls els que et fan adonar que ets dins un somni…) Al costat d’aquesta llum, les fràgils flames de les espelmes disposades pel local empal·lideixen fins gairebé a no gosar a fer llum. Tant sols semblen petites cuques de llum esgrogueïda. En un racó de barra, els habituals del local hi podem percebre la presencia de la Dominika N (l’agent doble del MI6), posant a prova les reserves de destil·lat de l’establiment mentre aquest petit processador (que no para mai) de doble nucli (un pel de dia i l’altre per la nit) que té per cervell ordeix plans jamesboniands. Ni l’impecable disfressa de pingüina pot dissimular el seu atractiu.

L’ambient és distés i els pingüins (la gent) fan anar el bec de valent, beuen i conversen entre ells afablement de manera natural, tal com ho faríem els pingüins, vaja. De mica en mica però, es percep que l’hora culminant de la nit està a punt d’arribar. En un joc de llums molt ben planificat, la claror que entra pels finestrals (que em continuen semblant poc reals) s’atenua. Les flames de les espelmes semblen revifar donant al local una pàtina daurada. En el seu lloc habitual pels grans esdeveniments, se’ns revela el magnífic piano de cua que, amb un impol·lut blanc i negre està prest per l’ocasió. L’habitual i tens murmuri general. Del darrera unes cortines apareixen tot una banda de músics, instruments en mà, de fustes nobles i metalls, i es disposen al voltant del piano. Aguarden, amb gest solemne l’entrada en escena del Simon Jeffes que, vestit d’smoking blanc i negre, s’asseu al piano. Després d’una breu mirada de reprovació cap als músics, amb solemnitat britànica comença a desgranar les primeres notes de “Perpetuum Mobile” que, paradoxalment ens deixa a tots immòbils, com suspesos en el temps. Només la figura monolítica del Guido i el seu casc-respall emergeix per sobre la multitud, que amb un lleuger balanceig de cap sembla seguir el compàs de la música en un moviment perpetu.

En aquest punt em desperto, amb les imatges del somni encara presents però que mica en mica s’esvaeïxen cap a foscos passadissos de la memòria. M’arraulit dins el llit intento sense èxit, retornat a aquella màgica nit al bar Foment. La matinada és fresca i l’escalfor dels llençols convida a reprendre el son. D’aquí un parell d’hores em despertaré i se que de tot això no recordaré res.

El multiinstrumentista, arranjador i compositor Simon Jeffes (Sussex, Anglaterra, 1949-1997) i la cellista Helen Liebmann van fundar l’any 1972 la Penguin Cafe Orchestra, una banda heterogènia que beu de diverses fons per oferir-nos una música realment captivadora.