(Thelonious Monk)
Thelonious Monk
“Genius of Modern Music. Volume One”
1947/1951
En silenci i a les fosques
Són les sis de la matinada. Un dia més em disposo a sortir de casa per anar a treballar. En silenci i a les fosques. La Maria sempre em diu que faig una sorollada de por.
El nostre pis, un primer segona, és acollidor i lluminós. Segons entres et trobes amb el rebedor. El menjador i la cuina a banda i banda. Al front, el passadís, que duu a la resta d’estances. A l’esquerra l’habitació de les nenes i el lavabo. A la dreta, el despatx. I al fons, la nostra habitació. A la nit, la Maria és de tenir totes les persianes abaixades. Tot tancat hermètic. Perquè aquestes finestres no ajusten bé, diu. Que hi passa aire i gastem molta calefacció. I les nenes es constipen. La Maria és bona i té bon caràcter, però quan s’enfada, s’enfada. I si li trenques el son es fica d’una mala llet… i ui, si li despertes les nenes. Llavors es converteix en una fera. A la nit la nostra habitació i la de les nenes són obertes. Hem de poder sentir-les, és clar. Doncs bé, aquell pis confortable i lluminós, a les sis de la matinada, si has de sortir-ne en silenci i a les fosques, es converteix en un lloc inhòspit i fosc. Un panteó, amb una reina i dos princeses adormides per algun encanteri. Un regne de silenci i foscor. I un borinot, que sóc jo, que dóna tombs, a les palpentes, maldestre i encara mig endormiscat. Per sort sé que a l’alba despertaran totes tres com un miracle que es repeteix cada dia.
Però jo he de creuar aquella casa sense trencar-ne l’ordre. Per aquesta travessia compto amb l’únic l’ajut de la claror del mòbil. Aprofito el petits intervals de llum que el dispositiu dispensa entre pitjada i pitjada. No faix anar la llanterna perquè consumeix molt i tinc la bateria fotuda. Me l’hauria de canviar però la Maria ja m’ha ficat la mala consciència al cos dient que per fabricar-les extreuen no sé quin mineral de no sé quin país aprofitant l’explotació infantil.
Mòbil en mà començo el meu periple. Entro al lavabo. Aquí és l’únic punt on puc gaudir de l’enllumenat. L’interruptor però és a la part de fora. Això m’obliga a realitzar una maniobra de veritable precisió. Entrar al lavabo i, amb la porta ajustada, deixar l’espai just per treure el braç, prémer l’interruptor per acte seguit, arronsant-lo cap a dins, tancar la porta sense fer soroll i vèncer la velocitat de la llum que, entremaliada, intenta propagar-se per tot el passadís i colar-se dins les habitacions. Un cop enllestit i endreçat he de repetir l’operació però de manera inversa. Surto a la foscor de nou. Ara entro al despatx on ja tinc disposada la roba que m’he de ficar. No puc donar la llum perquè la porta s’ha despenjat i, per tancar-la del tot cal una empenta que, en aquestes cinscumstàncies causaria un terrabastall de proporcions descomunals. En aquest punt recordo que he de trucar al fuster. Un cop vestit entro a la cuina. Tres quarts del mateix. La porta rasca al terra i el frec produeix grima. Primer la llum de la nevera. Després la intermitència del mòbil m’ajuden a escalfar i beure’m el cafè amb llet. El microones fa un soroll esgarrifós.
Ja gairebé ho he aconseguit. Sols queda salvar l’últim escull. El més perillós. A aquella mateixa hora el veí del davant treu el seu gos a passejar. I mira que a mi m’agraden els animals. Però no sé perquè aquell gos no em pot ni veure. Em quedo al rebedor, a les fosques i en silenci escoltant com veí i gos surten de casa i es perdent escales avall. Altres vegades, després d’una estona sense resposta, intuint que ja han marxat o encara tardaran a fer-ho, agafo aire, obro la porta i m’aventuro a sortir sigilós i sense ser vist ni sentit. Alguns cops però, hem coincidit. El veí ja fa prou de contenir aquella bèstia que s’abraona amb els ulls fora de si i traient escuma pels queixals. Es provoca un escàndol monumental que travessa el passadís i s’escampa per tot casa. S’encén la llum, i de l’habitació del fons en surt veloç una mare que va a apaivagar els plors de les filles. Abans de desapareixer em dispensa una fugaç però intensa mirada de ràbia. Sé que més tard hauré de rendir comptes.
Reproduïnt les paraules que Gerardo Sanz dedica a Thelonious Monk descriu la música al pianista de Rocky Mount, Carolina del Nord com “Demiurgo de un universo que jamás obedeció a otra lógica que la propia, Thelonious Monk (1917-1982) consagró su carrera a la conquista del espacio. Mientras sus coetáneos confundian la expresión con la acumulación de notas, el perfilaba estructuras a partir de lo estrictamente necesario descubriendo para el jazz la conmovedora belleza de la simplicidad y convirtiendose, involuntariamente, en el primer minimalista de la historia de la música popular”. (Rockdelux. Los 200 mejores discos del siglo XX. 2002)
Round About Midnight és ideal per il·lustrar el pelegrinatge del personatge del nostre personatge, encara que la “ronda nocturna” a la que fa referència la cançó faci referència a un altre tipus de ronda, molt més etílica.
Convertit en un standard, es troben infinitat de versions. N’he escollit un parell del propi Thelonious Monk, per quartet i piano sol. La Sara Vaughan fica veu a una versió que posterior s’hi va afegir lletra.
