Tag Archives: gats

50 “Moribund the Burgermeister ”

50
“Moribund the Burgermeister”                    
(Peter Gabriel)
Peter Gabriel
“Peter Gabriel”
1977

He tornat al despatx. A la bústia… cap “sobre”. Al telefon… cap trucada. Sí, bé, n’hi havia vint-i-tres. L’una d’algú que s’havia equivocat i les altres vint-i-dues d’Enciclopèdia Catalana (fan uns volums molt pesats…) Amb meticulositat i parsimònia he anat recollint les guirnaldes, les llums i el pessebre. El nen Jesús, Sant Josep i la Verge Maria, el bou i la mula, l’àngel i l’estrella, els Reis amb els camells, el foc i les olles, pastors, ovelles, el caganer, palmeres i casetes enfarinades, d’un en un tots a dins la capsa i cap a les esgolfes.
Del gat malparit, siamès, lleig i guenyo, ni rastre. Ni tant sols un “llámamequenotengosaldo”. Les esperances de tornar-lo a veure gairebé s’han esvaït. De cara al mes de febrer i en un últim intent per atreure al meu arxienemic felí he reconvertit el meu despatx de detectiu en un verdader taller de confecció. He arreplegat els vestits de les nines de la Núria (la meva reneboda) que ja no fa anar i els estic ajustant a les mides i xures de les meves gates. Caram noi, quins modelets que llueixen. Amb aquestes “picardies” i “saltos de cama” fan goig de veure. No hi haurà gat que es resisteixi. Per evitar conflictes consanguinis he tancat als meus gats mascles a les esgolfes a pany i forrellat. Com a maniobra de distracció els hi he muntat el pessebre, amb llums i tot, per veure si així es desorienten i es confonent de mes. Els més desorientats de tots han estat els Reis. Davant aquest desfase, la veritat és que no se quins fan més cara d’estupefactes, els gats o les figures del pessebre. El caganer s’ha quedat “cagat”.

Així doncs, ja em veus a les meves gates passejant-se pintades i extremades passejant-se amunt i avall de pati. Qui li havia de dir a la meva gata blanca, que ja cobra i tot, que a les seves velleses tindria tant d’èxit? La mesura ha causat estralls. Tots els gats del barri, de les rodalies i de més lluny i tot m’han omplert casa. Un remostré de por. Sort que ens hem cuidat de prendre precaucions. Això és un no parar. Molts, per les fesomies adivino de quina casa són. D’altres, els més joves, no els reconec. I ja no diguem al que vénen de fora vila. Ara, del gat en concret… res de res. Donem temps al temps. Aquest febrer pot ser el mes més llarg de l’any…

Està clar que el negoci de les investigacions no rutlla. Suposo que lo de la crisis també hi ajuda. La feina d’enfilar el fil a l’agulla no és el meu fort i sols es pot fer per un cas escepcional com aquest. Davant aquest panorama tant sols resta tancar portes o fer una fugida andavant. La revelació que se’n va fer fa uns dies no pot ser obviada. Les meves dots per afrontar affaires en mons paral·lels no poden caure en sac trencat. Abans d’afrontar empreses de màxima responsabil·litat he de resoldre una qüestió que des de la més llunyana joventut havia quedat pendent. En aquells anys d’iniciació i aprenentatge, durant una temporada la nostra colla (suposo que com totes en aquells temps) va tindre l’inquietut d’experimentar i de buscar respostes amb el més enllà.
La casa dels Tubella (antigament a can Real) era el nostre centre neuràlgic d’operacions. Allí hi practicavem el que en dèiem “sessions d’espiritisme”. Ens tancàvem dins d’una habitació a les fosques i al voltant d’una taula. Tots ficàvem les mans sobre la taula i ens concentravem de tal manera que amb el pensament aconseguíem que aquella taula, contradient la llei de la gravetat, es s’enlairés del terra i levités per l’habitació. Després hi havia una pràctica més sofisticada que consistia dibuixar sobre la taula un alfabet o respostes concretes, com “sí” o “no”. Al mig es ficava un vas boca avall i tots hi ficàvem un dit a sobre (això de fer anar el dit es propi d’aquestes edats. Avui en dia més que res es fa anar per manejar pantalles tàctils) Aquesta pràctica teòricament es feia per contactar amb un esperit o ànima en pena, que anava responent les preguntes que se li feien mitjançant el vas, segons aquest anava cap a una banda o altra de la taula. Recordo que un dia, a causa d’alguna pregunta inoportuna, l’esperit es deuria emprenyar i el vas va sortir volant i es va partir a l’aire. D’aquella feta ens vam espantar i les sessions es van acabar per sempre.

Ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, ho recordo amb cert escepticisme. Penso que algú més espavilat que la majoria manipulava les sessions. Ara que ja és intrascendent, voldria saber qui coi aixecava la taula o movia el vas? M’ha vingut a l’esment que en algunes d’aquestes sessions venia a fer fotografies d’espectres i enregistrar sons (psicofonies) el Jaume Solé, que venia de Tàrrega a Anglesola amb moto. Quina millor manera d’analitzar el tema que amb proves gràfiques de l’event? Em fico gavardina i barret i em dirigeixo cap a la botiga del Jaume Solé. Durant el trajecte van cavil·lant de quina manera puc plantejar el tema i si el Jaume se’n recordarà d’aquests fets. Ves a saber que se’n han fet de les fotos. Només arribar i apuntar-li la qüestió, el Jaume fa “sí home! Això deu ser cap a l’any 77. Un moment…”, i desapareix cap al rerefons de la botiga per sortir al cap d’un minut amb una caixa d’arxivadors plens de negatius. Remena els arxivadors fins que en treu un i el desplega mirant els negatius a contrallum. “Aquí està…” Curiosament de totes les sessions sols hi ha una sola foto. Amb una càmara digital fa una foto del negatiu i el positivat en revel·la el contingut. “Mirate’l…però si és el meu consogre…recordo que vaig fer la foto just quan va entrar a l’habitació i va obrir el llum”.
El Jaume em va explicar que ell també va deixar aquella especialitat una nit, després d’una sessió i quan tornava cap a casa amb moto. En un moment donat va mirar pel retrovisor i va veure “algú” que era al seient del darrera. De l’ensurt va perdre el control i es va fotre de cap a la cuneta. “Em vaig salvar de miracle”. De cop es van acabar els esperits i els sorolls.

la foto en questió



És de matinada. Estic assegut al despatx-cosidor repassant en uns gruixuts volums l’inventariat del gats de la comarca. Defallit, mentre a l’horitzó apareixen les primeres clarors del dia faig una pausa i un cafè per refer-me de tant esgotadora tasca. Obro el calaix de la taula i trec la foto de la “sessió”. És l’únic testimoni gràfic i que enlloc d’aportar llum al cas sols ha fet que afegir-hi foscor. Si vull avançar en aquest cas no tinc cap més remei que anar a veure als protagonistes de d’aquelles sessions. Però de moment haurà d’esperar. Deso un altre cop la foto al calaix mentre d’un altre en trec el cosidor. Aquesta nit ha estat especialment mogudeta i tinc moltes peces de roba per refer. Encara hauré de buscar una Tricotosa de segona mà. De les esgarrinxades, a la pobra gata blanca li han deixat les mitges plenes de carreres.

                                                     (to be continued…)



Quan Peter Gabriel va deixar Genesis va ser tota una commoció doncs el grups es trobava en el zenit de la seva carrera i moltes van ser les elucubracions sobre el futur de la banda i del propi Peter Gabriel. Aquest primer disc en solitari musicalment parlant és un impàs entre l’aportació que feia al grup i la seva exitosa carrera en solitari. Moribund the Burgermeister” reflecteix més que cap altre tema aquestes reminiscències del grup britànic, sobretot en l’aspecte teatral que tant li agradava subratllar al Peter durant les actuacions en directe, ajudant-se de màscares i disfresses vàries. Podria haver-ne triat qualsevol altre de tema, com ara la famosa “Salsbury Hill”, o embriagadora “Humdrum” o l’emotiva “Here Comes the Flood”. L’important en aquest cas és aquest àlbum valent i necessari. Valent per haver renunciat a acomodar-se i viure de les rentes d’un grup en plena fama. Necessari per obrir-nos la porta als magnífics discos del Peter Gabriel i amb els que hem pogut disfrutar molt.

Agraïments:
Al Jaume Solé, per la foto.
Al Daniel Giribet, per la traducció.

Moribund el Burgermeister

Atrapat en el caos del mercat
No sé el que, no sé perquè, però hi ha algo malament per allí
Els seus cossos es remouen i giravolten de mil maneres
Els ulls girant i girant mirant a l’horitzó
Ah, mira a la multitud!

Alguns salten ben amunt – dient “Ens ofeguem en un torrent de sang!”
Altres s’agenollen, han vist un salvador sortit del fang
Oh Mare! Se m’està menjant l’ànima

Què puc fer per aturar aquesta plaga, s’escampa per la vista
Només una fugaç mirada, un calfred i llavors tremolen fins al moll de l’os
Ah, mira com s’en van!

Bunderschaft, estàs boig? Tanca l’accés al castell
“Sóc Moribund, el Burgermeister, aturaré aquest monstre,
Algú va enviar l’elemeny subversiu, el faré fora d’aquí.”
Ningú dirà de què va tot això.
Però jo ho esbrinaré.
(Ho esbrinaré. Ho esbrinaré.)

Això és un escàndol, deixa’m que et digui
És tant contagiós que deu ser cosa del diable
Més val que t’en vagis, recull els gaiters, digue’ls que toquin
Sembla que la música els calma, no hi ha altra manera.
Ah, tanca les portes!

Hem triat pocions i figures de cera, però cap hem sabut trobar cap cura,
Mare siusplau, només és una malaltia, que els fa trencar les meves lleis,
Mira si pots desconnectar l’efecte que jo aniré per la causa
Ningú dirà de què va tot això
Però jo ho esbrinaré.
Ho sabré.