Tag Archives: Free-jazz

174 “Lingus”

(Michael League)Snarky-Puppy-We-Like-It-Here1-1024x1024

Snarky Puppy

“We Like It Here”

2014

 

Big bands.

Dins el Cultura/s (suplement del diari La Vanguardia) cada dissabte tinc una cita ineludible amb Registre/s, apartat dedicat a les novetats discogràfiques. A l’exemplar del passat 14 de maig, Mauricio Bach, en una breu però exemplar ressenya feia un repàs a les big bands del segle XXI. El terme big band fa referència a una gran banda o orquestra de jazz. Aquests tipus de formació musical pròpia de la música de jazz va estar en voga a l’època daurada del swing, durant les dècades dels 30 i 40, prolongant-se fins a principis dels anys 60 (tot això al segle XX). A la seva nòmina hi figuren noms il·lustres com ara Count Basie, Duke Ellintong, Glenn Miller o Benny Goodman. Després, noves corrents estètiques, bebop, free jazz, i els elevats costos econòmiques que suposava reunir formacions tant nombroses van fer caure en desús aquesta modalitat.

Actualment però, amb les big bands sembla que tornen a brotar nous llucs. A l’esmentada ressenya del Cultura/s s’hi fa esment de varies d’aquestes big bands que han adaptat aquest tipus de formació als temps actuals. I la tria és realment enlluernadora. Del tots els artistes esmentats sols coneixia Wynton Marsalis (ja apareix al número 62 del Cansongs) que, com diu Mauricio Bach, amb la Lincoln Center Orchestra practica un jazz d’arqueologia, mot que defineix a la perfecció la tasca de Marsalis, doncs aquest fa una immersió en les arrels del jazz per fer-ne una relectura. La resta de propostes són ben diferents però totes fascinants. Segur que totes aniran apareixen per aquí al blog. Avui però voldria deixar constància de Snarky Puppy, una big band en versió moderna que a les tradicionals seccions de vent i percussió incorpora guitarres elèctriques i teclats electrònics. El resultat és realment entusiasta i vitalista.

En aquesta gravació crida l’atenció aquest format de concert tant íntim, amb auriculars per cadascun dels membres del públic. En podrien prendre bon exemple els tècnics de so del Bruce Springteen o qui carall siguin els responsables, doncs potser seria una solució als greus problemes d’àudio que hi van haver l’altre dia al concret a Barcelona. I que el so estiguessin a l’alçada de l’honestedat i entrega de The Boss*

*(la font que ha donat fe del nefast so del concert del Camp Nou ha estat el Joan Francesc Dalmau, a qui últimament fem anar de poli malo. Que ens dispensi la confiança…)

Anuncis

141 “Lonely Women”

(Ornette Coleman)Ornette Coleman

Ornette Coleman

The Shape of Jazz to Come

1959

 

Free por.

El destí ha volgut que, no una mort sinó dues, m’hagin fet deixar per un moment les fascinants imatges de l’escala en hifi en que aquests dies em trobo sumit. Una mena de trànsit enlluernador. De manera irremissible fa que tinga aquest blog abandonat, i per tant, als seus seguidors, com aquell que diu, menyspreats. L’edat no perdona i sofà i televisió fan una combinació implacable. Així doncs, el luctuosos fets que m’han fet despertar del meu abaltit repòs han estat, la desaparició de dos personatges de pes. Per una banda, la mort de l’Ornette Coleman, magnífic saxofonista alt i gran impulsor de l’anomenat free jazz, un estil musical que, com el Red Bull, et dona ales. La seva ha estat una discografia sense concessions, plena de troballes estètiques, de propostes ossades. Com escrivia avui mateix Iker Seisdedos a El País, “las composiciones de Coleman (…) abrieron tantas puertas como cerraron las ventanas del provecho económico”.

L’altre personatge que també ens ha deixat aquests dies és Christopher Lee que va encarnar (compartint amb Bela Lugosi aquest honor) al conde Dràcula més famós de la història. Aquest senyor de perxa imponent forma part del meu imaginari més íntim. I és que Christopher Lee va ser el primer que em va fer tindre por. No parlo de la por innata. La que duem tots als nostre gens, la que tenim per instint. Aquesta pot estar provocada per un ensurt, un soroll sobtat, la foscor. Parlo d’aquella altra por, l’anhelada. La que anem a buscar amb tot el coneixement del món, per exemple, dins una sala fosca de cinema. El delit per la por col·lectiva. Com no estremir-se atrapat en aquell castell lúgubre habitat pel vampir d’ulls sangonosos? Com no esgarrifar-se sota la fiblada d’aquells ullals freds? Però sobretot tinc gravada, quan tornava sol cap a casa, la visió (imaginada) del vampir ocult en la foscor, perseguint-me pels carrers mal il·luminats, mentre jo cantava a ple pulmó per espantar la por (Qui canta el seu mal espanta. Sols conec dos motius raonables pel que algú canta: l’un és per que està molt content. L’altre, per que està cagat de por)

9-christopher_lee_theredlist

Miri com és miri, d’alguna manera la música em va salvar. Segur que en aquells moments però hauria agraït una estaca ben afilada, o una bona cabeça d’alls. L’aguerrit vampir segurament també hauria caigut seduït per les misterioses notes d’aquesta Lonely Women sumint-lo en una tristesa que hagués durat de per vida. Una versió enregistrat en directe a Viena l’any 2008. Després dues versions maquíssimes. Per caure rendit en braços d’aquesta dona solitària.

20 "Starless"

Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974


Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a



http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica