Etiqueta: Folk Rock

226 “Mearcstapa”

(Robin Pecknold)Crack-Up_-_Fleet_Foxes

Fleet Foxes                 

“Crack-Up”

2017

 

Hiat

Darrerament passen coses molt estranyes. Tan estranyes que un pondria començar a sospitar. No sé ben bé que, però a sospitar. L’altre dia, per exemple. Al diari hi venien dues entrevistes que ben bé sembraren destinades a quebrantar la meva moral. Venien les dues dins una mateixa pàgina, quan, lo lògic i habitual fora que haguessin dedicat una pàgina per cadascuna, amb abundants destacats, espaiats generosos, i fotografia que llueixi.

Doncs no. Totes dues en una pàgina, compartint estretor. Era com qui s’ho juga tot a una carta. Tot o res. Acumulant tota la dinamita en un sol lloc, enlloc d’escampar-la, per fer tot el mal possible si l’enxampo. Al fullejar el diari potser passa de llarg, però si s’atura en aquesta pàgina, està llest. La casella del pou.

Les dues entrevistes eren breus, com fetes a desgana, pròpies de l’estiu, i poc dignes del que els personatges haguessin merescut. La primera entrevista, la de la dreta, era al Javier Marias a raó de l’imminent publicació de la seva darrera novel·la, Verta Isla. Entre altres consideracions, l’escriptor madrileny assegurava, amb sorna i un clar despreci que “ara tothom es creia escriptor”, amb una concreció cap alguns personatges mediàtics que acabaven publicant la seva novel·la o les seves memòries de torn. Tot i aquesta aclaració, la frase ja estava dita, i com que jo escric (aquest blog n’és una evidència, el mal ja estava fet.

Passo a l’altra entrevista, aquesta dedicada a Jordi Puntí. Allí afirma que “l’autoficció era una mostra de poca imaginació”. Tocat com estava pel Marias, trontollant, va el Pun tí amb aquesta frase i em fica la traveta. Perquè, vaig pensar, de què es nodreix aquest blog sinó d’autoficció? Serà veritat això que diu? O és que l’autoficció, que durant un temps va estar tant de moda, ara ja no es porta?

Als senyors Marias i Puntí, dos escriptors que respecto i pels qui sento veritable admiració (sobretot pel primer) els dispenso de totes totes. Tinc per segur que no hi ha cap connexió entre ells respecte a aquesta conxorxa ni amb els autors de la mateixa per soscavar el Cansongs. Aclarir que jo no sóc pas escriptor sinó una persona que escriu. En el sentit del qui canvia una bombilla no ha de ser pas forçosament electricista. En quan a l’autoficció, els límits de la literatura són difusos. Crec que tot escriptor s’alimenta de la seva realitat. Encara que només sigui en els detalls més minsos. En molts casos, segurament l’escriptor ha re recorrer a la ficció per arreglar un fet verídic. Per fer-lo versemblant. Fent un símil, no sé si encertat, i salvant les distàncies, l’agent George Smiley de John Le Carré es mou en un món d’espies heretat de les pròpies vivències de l’autor. El Pesquises juga a moures en un món, també d’espies, del que només en té referència per pel·lícules i novel·les, o sigui, que és mou en un món del què no en té ni idea.

Han passat els dies i, ja estic refet dels retrets col·locats estratègica i maliciosament per tal de demolir les estructures d’aquest blog. Reemprenc doncs l’activitat habitual. Això sí, enviant complida còpia d’aquest text, per correu ordinari, i directament al despatx de Mr Pesquises, per que aquest obri diligències i investigacions sobre aquest cas. De ben segur que ell sabrà estirar del fil que el porti fins la mà que ha ordit aquest pla malèfic i acabar d’una vegada per totes amb els malfactors que l’han perpetrat.

Fleet Foxes em va sorprendre gratament amb el llançament del seu primer àlbum homònim, allà l’any 2008. Un disc amb molt bona acollida per part de la crítica que destacava pel un folk rock lluminós i unes harmonies vocals amb un cert aire a lo Crosby, Stills, Nash & Young ficats al dia. Aclaparats per la repercussió d’aquest treball la banda de Seattle es va trencar les banyes per aconseguir un disc a l’alçada de les expectatives. La gravació de Helplessness Blues (2011) va suposar un esforç tant descomunal que es va convertir en un malson i va esgotar al grup, sumint-lo en un hiat de silenci. Ara apareix aquest Crack-Up, amb uns Fleet Foxes refets i amb plena forma. La cosa promet.
https://youtu.be/j5WFpUVY61U

125 “Kashmir”

(Page / Plant / Bonham)physical-graffiti

LED ZEPPELIN

“Physical graffiti”

1975

 

Physical Graffiti. 40 aniversari.

Tal dia com avui, un 24 de febrer de 1975, just fa 40 anys Led Zeppelin publicava Physical Graffiti, un doble un àlbum en que la banda, en el zenit de la seva carrera, hi abocaven tot el seu saber fer. Com es diu, ficaven tota la carn a la graella. Era un compendi de tots els estils i influències que el grup londinenc havia conreat. Avui també, en commemoració d’aquesta efemèrides, es publica una Super-Deluxe edition, remasteritzada, sotmesa a otoplastia i amb xute d’equinàcia inclós. Avui en dia, grup i disc tenen el reconeixem unànim de públic i premsa. Al seu dia però, fa just 40 anys, aquí, per aquestes contrades, se’ls hi fotia llenya a base de bé. En conservo les proves incriminatòries que ho acrediten sota pany i forrellat. Al Vibraciones del moment, quatre tibats, veus doctes de l’època, feien anar la destral sense compassió. I si de l’arbre caigut (Led Zeppelin) encara no en tinguessin prou, de la branca del Physical Graffiti en feien estelles. Bàsicament titllaven Led Zeppelin de ser un producte manufacturat, artificiós (característica que sempre havia trobat als Queen, i és una opinió molt personal, Sant Freddie Mercury em perdoni, de qui s’han d’admetre el gran talent de l’un, i un bon grapat de magnífics temes dels altres, els Queen). Anys més tard una veu autoritzada com la del Diego A. Manrique (bon crític. Un dels llenyataires…) alabava les virtuts dels Led Zeppelin i confessava l’error de menysprear al seu dia al Robert Plant i companya (rectificar és de savis, diuent)

Fa ja molt de temps que s’especula amb la reagrupació dels Led Zeppelin. De moment però tot són esforços en va per part del Jimmy Page (guitarra), que és qui desitjaria unir de nou a la banda i qui vetlla pel material enregistrat i les posteriors reedicions (entre elles aquesta Super-Deluxe…) En canvi, els altres dos components dels grup, Robert Plant (veu) i John Paul Jones (baix i teclats) són reticents a furgar en el passat i no en volen saber res de res de tornades triomfals (John Bonham, bateria del grup i el quart en discòrdia va morir l’any 1980).

I què hi ha del bo del nostre Robert Plant? El que fa anys que runa i rugeix de ràbia a baix al celler? Doncs de moment més que content jo crec que s’ha mostrat sorprès. Després de tantes contrarietats i disgustos, no s’ho esperava. Fent-se el ressentit, s’ha queixat de la tria. per haver escollit un tema tant antic, ha dit literalment. Això que sembla ser que aquest Kashmir és un dels seus temes preferits de la llarga llista dins el repertori de Led Zeppelin. El que ell volia era lluir-se amb algun tema nou, dels que faix ara, caram, com per exemple les col·laboracions amb Alison Krauss. Ni així tindrem assossegat al rondinaire del Robert Plant. De fet ja està bé, doncs, de no ser-hi se l’hagués trobat en falta.

En un doble àlbum hi ha molt fato per triar i remenar. He escollit aquesta sumptuosa Kashmir. La primera versió és espectacular. Es tracta d’un enregistrament pel DVD No Quarter (2004), en una de les esporàdiques reunions entre Jimmy Page i Robert Plant. L’acompanyament de la Egyptian Orchestra li acaba de donar el toc exòtic a l’assumpte. La segona és una versió de Led Zeppelin al complert, també en directe i en plena forma. Els guitarristes ja saben que aquí al Cansongs se’ls tracta molt bé. Poden gaudir d’una breu però sucosa masterclass del Jimmy Page junt amb dos convidats d’excepció: Jack White (White Stripes) i The Edge (U2). Encara que tots dos compleixen es mostren una mica aclaparats pel virtuosisme del mestre.