Tag Archives: Fidelcolor

189 “The Raven”

(Alan Parsons / Eric Woolfson)alan-parsons-tales

The Alan Parsons Project

“Tales of Mystery and Imagination”

1976

 

David Casamitjana

Amb aquesta entrada al blog encetem una nova secció que anomeno Converses de bar. El David Casamitjana (Barcelona, 1964) és un tècnic de so amb 30 anys d’experiència al sector (només cal anar a la seva pàgina web i veure el llarg llistat de treballs. Fa goig de veure www.davidcasamitjana.com) L’altre dia vaig quedar amb ell al Casal de Cervera per xerrar de música i qüestions vàries. Un bon dia va decidir canviar la voràgine de la urbs pel recolliment del camp. A Montoliu de Segarra d’una vella casa atrotinada n’ha fet casa seva i un magnífic estudi de gravació. Especialitzat en enregistraments amb equip mòbil, el podem trobar en qualsevol indret del món. Les converses amb el David sempre són interessants i didàctiques. La impressió que més et queda però és la seva enorme humanitat.

david-casamitjana

És una qüestió de psicologia. El tècnic de so evidentment que ha de saber molt d’aparells, de freqüències, però el que ha de tenir més és empatia amb l’artista. La persona que tens allà darrera el vidre es juga el passat, el present i el futur. I moltes vegades els estalvis. Perquè hi ha gent de molts tipus. En hi han que li paguen per què és un artista reconegut, però hi ha gent que vol començar. Ha estalviat tota la vida, i arriba aquell dia en que decideix gravar. I clar, aquesta persona no es pot trobar a un enemic gravant. S’ha de trobar amb una persona que jugui al seu equip. Crear un vincle, una sinergia. Una confiança per a treure lo millor d’ell. També tenir intuïció. Saber captar els moments en que aquella està millor per poder gravar. Arriba que el seu subconscient vagui sol. Que no tingui uns nervis que els hagi d’anar autocontrolant, per que sinó no surt res. Perquè no tothom té la sort de dir, desconnecto, passo de tot, faig lo que jo sé i ja està. Hi ha gent que sí. N’hi han que estan molt entrenats per això. Recordo que vaig gravar amb el Moustaki (jo era jovenet. 26 anys o així.) Un tio molt tranquil. Quan havíem enregistrar la primera presa li dic: escolta, t’agrada la teva veu com l’he gravada? I em diu: a mi la meva veu sempre m’agrada… Vull dir que era una persona molt segura de si mateixa i tenia el poder de dir: és això i s’ha acabat.

No tothom és així.

Tu has d’estar al servei, i això és molt important. En el procés de gravació, si fiques un micro o un altre, la veu sona d’una manera o una altra, però és aquella veu. O una guitarra. Això ho he observat moltes vegades. Fa uns quatre anys vaig gravar un disc que es deia “Piano, piano…”, del Joan Isaac, amb 10 pianistes diferents. Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Lluís Vidal… tots excel·lents. Vam gravar a l’Auditori de Vendrell amb la mateixa microfonia, amb el mateix piano, tot idèntic. I cada pianista sonava diferent. Perquè? Per què és la manera de polsar, la manera de tocar, la manera de fer anar el pedal… Evidentment, si fiques uns altres micros sonarà diferent, però el seu so és el seu so, i això és una lluita del seu creador. Trobar el seu so.

Interessant…

Després si que hi entra la figura del tècnic de so o productor.  Jo penso que no esta prou valorat que la majoria de discos el productor artístic és el tècnic de so. I això no es diu.

Hi han noms il·lustres en aquest terreny.

Alan Parsons, per exemple.

Justament aquesta entrada apareix Alan Parsons perquè quan es va publicar el seu primer disc es promocionava destacant que era “de l’ingenyier de so de The Dark Side of The Moon, de Pink Floyd”.

En aquest cas segur que va ser molt important la feina de l’Alan Parsons perquè de la manera que era va acabar fent de productor segur. Fixat que el The Dark Side of The Moon el so del  Gilmour és igual que a l’anterior  diguem però potser ho va gravar un altre. Sonen diferents però és el seu so. Això és lo bo.

Jo venia amb la idea preestablerta de que hi havia tota una sèrie de paràmetres estandaritzats d’aquell músic.

Sí que hi són, però es clar, els fa el propi artista.

Em vaig dedicar a gravar al 86, va fer 30 anys el 15 de juny. Vaig començar a treballar a Estudi 84 (BCN) Tu si tenies que crear algo era molt més laboriós que no pas ara. Els equalitzadors eren lo que eren, tenies un número limitat de pistes, i les coses eren molt més “musicals”, molt menys estandaritzades. Clar ara, tens un plugin que vas allà i et fa allò directament.

Ja…

Abans per gravar un disco estaves 2 mesos, ara, amb 3 dies. tot s’ha accelerat molt i tots els processos s’han preestablert. Gravaves un tema de dalt a baix. Després de gravar-lo sempre l’escoltaves. Això no es fa mai ara.

Tots els discos de Pink Floyd tenen la seva tela. The Wall té un so més fosc que The Dark Side of The Moon, per exemple, però la temàtica també ho requereix.

És curiós, tu ho veus, perquè aquí podríem parlar també d’un altre tema, del llenguatge del so. Això és un tema molt ampli, jo sempre dic que a mi el millor piropo que m’han dit a la meva vida va ser la Teresa Forcades, la monja aquella tant…

La de les farmacèutiques…

Què és maquíssima! Doncs va venir a un bolo de la Lídia Pujol, La Cerimònia de la Llum, en que el so tenia un paper molt important. Me la van presentar i tal i “Ah, l’enginyer de so? Pues mira, gràcies perquè avui he entès que el so és un llenguatge.”

I incidint amb lo analògic/digital, hi ha una cosa que és com una obsessió. A la meva joventut, per a mi la peça clau de casa era l’equip de música [tema recurrent d’aquest blog]

L’equip de so…vas estar anys estalviant…

Allí sí que et jugaves els estalvis…[rialles…]

Encara el tens?

Sí. Però està parat.

No fotis…!

Bé, a veure si tu, amb la psicologia pots esbrinar què ens ha passat (perquè no m’ha passat tant sols a mi…) Hi ha tota una gent…

Ens hem tornat bojos. Què ens ha passat? Bé, vivim en una època que es va a l’engròs. Amb tot. A veure, jo ja et parlo com un vell ara (començo a ser-ho, no…?) Jo crec que s’ha perdut el gust per les coses. En general. Per unes hem guanyat però per unes altres hem perdut. Només cal mirar la televisió. La gent que surt. És d’un hortera terrible. I la música que sona també és hortera. Sembla que el món sigui dels horteres. Ha guanyat això. és trist que a les democràcies guanyi això. I és trist que en l’època de Franco (jo no sóc gens franquista sinó tot lo contrari) no sortia un tio mal educat per la tele. Ara veus Tele 5… Jo no tinc fills, però lo últim que voldria seria que veiés un programa de Tele 5 a les 6 de la tarda. Preferiria que veiés una pel·lícula porno. Aquells polvos que duren una hora… allò és ciència ficció. Lo altre és real. I un nano s’ho miraria cinc minuts, i no en fotria ni puto cas, i no passaria absolutament res. En canvi està veien una gent que es guanya la vida a base de ser mal educat i ser un d’allò… Llavors penso que s’ha perdut el gust per les coses. I és una putada.

Amb un company que també era molt aficionat [el Josep Rius, lo Ferro petit] fèiem viatges a Fidelcolor [el David assenteix] En aquella sala condicionada et deien: bafles americans o anglesos? De fustadenosequé. Ara sonen aquests, ara aquests altres… I he acabat escoltant la música en uns bafles cutres d’un ordinador…

Amb una meeeeerda…!!!

En mp3… dius, què m’ha passat?

Doncs que han guanyat ells. Que la tendència és aquesta. I encara en mp3… encara n’hi han de pitjors.

Encara sortiran formats més cutres?

De més compressió. Jo crec que sí. L’mp3 és una cosa molt pràctica. Seria comparable a un cassette però amb més qualitat. Lo que és trist és que jo em vaig comprar una furgoneta i ja no hi ha lector de CD. Això sí que és definitiu. Quan ja t’ho “faciliten”. S’ha perdut el gust per escoltar bé les coses.

És que el CD com a suport físic té els dies comptats.

Això fa 15 anys que ho sento.

Potser del tot no desapareixarà mai, però la tendència és aquesta. Que no posen facilitats.

Costarà. És molt pràctic alhora de donar-ne còpies. Ara hi va haver una revolada de gent que volia sentir les coses en vinil…

Sempre hi ha un reducte.

…però és un reducte molt petit.

Ens ha pogut, primer, la immediatesa. Millor tenir-ho ja que no pas esperar per tenir-ho millor.

Totalment.

I la mandra. Ha fet molt mal. Per ficar un exemple. Tenim el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana a l’estanteria. I estem treballant a l’ordinador. Per no aixecar-nos consultem la paraula a Internet.

(jo que viatjo molt) Vols anar al restaurant. No preguntes a una persona, escolta, per anar al restaurant tal? Fas més cas a això [senyala el mòbil] I això et pot portar a un precipici. Estem en un punt que estem fent més cas a les màquines que a les persones.

Escoltava tota la cara, i m’aixecava a canviar-la. Perquè ara parles de cara A i cara B i el jovent no saps de què els hi parles.

Que va… És una altra generació. És com el cinema. Jo en sóc un super amant. Els cines estan tancant tots. Les noves generacions no hi van. Estan en una altra cosa. Juguen a les màquines. És lo que toca ara. El meu pare era un tio molt modern. Sempre ho deia: “no és ni millor ni pitjor. S’ha de deixar pas als que venen”. El meu avi li deia al meu pare: “sempre estàs escoltant la mateixa música! I aquesta música és una merda perquè sempre és lo mateix”. El meu pare és mort. Saps lo què era lo mateix? Era En forma  [taral·leja la cançó]

Abans comprar un disc era una activitat. Estalvia pel disc. Compra’l. Aconsegueix-lo…

Pensant-hi, m’he adonat que molts cops ens compràvem un disc sense haver-ne escoltat cap tema! Com a màxim el single que havies sentit a la ràdio, i segons quina ràdio…

I que ara el fiquen i no diuen ni de qui és. Una cosa que no suporto.

Ara quan compres un disc (si és que el compres) ja has tingut l’oportunitat d’escoltar-lo de dalt a baix.

A vegades te’l compraves per una portada. Això s’ha acabat.

A Tàrrega, al carrer Santa Anna (tu no ho has aconseguit) hi havia una botiga de discos (ara hi venen bolsos) amb un aparador maquíssim que feia cantonada. Discos Garriga es deia. Hi havia un expositor de elepés que et queia la bava. Allí vaig veure el Heavy Horses, del Jethro Tull. Vaig dir, aquest disc me’l compro…

És que ara les noves generacions en qualsevol lloc del món ho tenen gratis. Per lo tant s’ha perdut un valor immens amb tot això. I els concerts igual. “Si és gratis sí, sinó no hi vaig”.

I quin equip tens tu? Encara va, o què?

Sí que va. Jo feia aquelles combinacions que cada cosa és d’una marca diferent (plat, amplificador…) Els altaveus són uns Infinity.

Fantàstics.

A mi m’agradaven molt. Dins a lo fidels que eren, tiraven a canyeros.

Un brillo molt anglès. Molt maco.

Jo de clàssica n’anava escoltant, però com que he escoltat molt rock m’agradava que…

…que tingués castanya. Lo més important són els altaveus. Lo que has de fer és recuperar-ho. No et costarà res i seràs més feliç.

Els temes d’aquest primer treball de The Alan Parsons Project estàn inspirats en textos d’Edgar Alan Poe. He inclòs A Dream within a Dream, que obre l’elepé amb la poderosa veu d’Orson Welles com a narrador. La música enllaça sense talls amb The Raven. Una Un disc realment impactant al seu dia.

Anuncis

114 “Utopia”

(Alison Goldfrapp / Will Gregory)Goldfrapp-Feltmountain

GOOLDFRAPP

“felt mountain”

2000

 

 

En negre

 

Si en l’entrada anterior em vaig quedar en blanc, en aquesta, ves per on, m’he quedat en negre. I com pot ser això?, un preguntareu. Quina diferència hi ha entre quedar-se en blanc o quedar-se en negre? Doncs senzillament si en el primer cas un es queda amb la mirada perduda, la ment allà al carall, i en posició de badoc davant un document en blanc, ja sigui de paper, físicament, o telemàticament, mirant un document obert de Word, fiquem pel cas, en el segon cas, el de quedar-se en negre, es dona quan un ja ni es digna a encendre l’ordinador i, amb tot el desparpajo del món, i sense un bri de remordiment, es deixa caure al sofà i, comandament en mà, s’abandona a les vulgaritats televisives.

En un rampell de remordiment em dic que no es pot quedar així, abandonant, sense més ni més, als seguidors i deixar-los a les fosques. Per un moment penso amb la Carme, amb el Josep M (el Colom), seguidors confessos i convençuts del Cansongs que, a altes hores de la nit, ja dins el llit, el senyal acústic del mòbil anunciant l’arribada d’un nou lliurament del Cansongs els reconforta i poden, per fi, dormir tranquils. Tot està en ordre. Penso doncs, en que el silenci tens del mòbil els neguiteja i no els deixa descansar en tota la nit. És com quan un es queda adormit al sofà davant del televisor encès i, de sobte, algú (carregat de bones intencions) l’apaga i aquell silenci sobtat ens desperta. Sembla una paradoxa però realment això passa.

Amb la mandra penjada a l’esquena i la son a l’aguait darrera la porta, em un esforç digne de menció, obro l’ordinador i em fico a escriure aquestes línies. Segueixo la mateixa tàctica que a l’anterior entrada. Al YouTube busco temes musicals relacionats amb black. Black Sabbath i el seu Paranoid. No sé per que em ve al cap el Josep M Santesmasses seguint el ritme contundent amb el seu 46 i seu cubata als dits. Black is Black, Naturalment. El Back in Black, dels AC/DC (el Josep M Torna a encendre un altre 46…) El Paint it Black dels Rolling… ( collons! Avui no en tindrem prou amb un paquet…) En fi, la llista podria ser molt llarga.

Tant és. Dona igual que el tema musical i l’escrit no tinguin cap relació. Són tant els Cansongs que això ha passat… No m’hi trencaré el cap. M’afanyaré i col·locaré un tema dels que hi han al celler. La qüestió és complir amb el lliurament setmanal establer. Carme, Josep M, aquí va… enviat! Ja podeu dormir tranquils. Bona nit i bons somnis…utòpics.

100 “Still Life”

(Peter Hammill)stillife

VAN DER GRAAF GENERATOR

“STILL LIFE”

1977

 

 

Del Lp al mp3

 

Lp

Algun que altre cop he fet referència als que pertanyen al meu entorn d’aficionat musical i, per lo tant, coneixen bé les meves predileccions en aquest terreny. És curiós que, sempre que esmento aquest entorn en realitat penso estrictament en una persona. O dues. O potser tres a tot estirar, si tenim en compte alguna època en concret, com és el cas de l’Antonio Rius (el Ferro gran) i el Ramon Alférez, amb els que vaig compartir bons i inoblidables moments musicals. Però qui méss’ha prollongat en el temps i sap de les meves dèries melòmanes és el Josep Rius (el Ferro petit) A ell doncs, el podríem batejar com a Mr. Entorn, si seguissem una costum molt d’aquest blog. No serà el cas. Amb ell hem compartir moltes hores d’audició, i nombroses excursions al Castelló de Barcelona, a qualsevol de de les 3 botigues que tenia al carrer Tallers, dues de modern i una de clàssica (més tard va haver-hi una quarta que no trepitjàvem mai doncs anava destinada més al marxandatge, pòsters, samarretes, enganxines, i coses d’aquestes i que no anava amb el nostre estil…) En aquesta mena de temples anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.

Recordo unes postades repletes d’elepés de vinil per triar i remenar. Llavors era important la caràtula del disc. La portada que en dèiem. Era tot un plaer estètic poder delectar-se admirant-ne els dissenys. Una bona portada fins i tot havia determinat la compra d’un elepé. Es feien autèntiques filigranes.

Un altre element important era el mètode de reproducció. No reparavem en esforç alhora de triar un bon equip de música i, molt important, uns bons baffles. Les audicions a Fidelcolor o a Nivell 10, en una sala condicionada per tal fi era un moment important. Que si oberts, que si compactes. Americans o anglesos. Dos o tres vies. Tot un món. fidelitat envers  presència. Qualitat envers potència. Calia parar l’orella i estar atent. No sols estaven en joc els nostres calés sinó també el futur so dels nostres preuats elepés.

Cd

I  arriba el format digital. Recordo que en mitjans especialitzats  (revistes, programes de radio…) sobren apassionats debats defensant o atacant, segons calgui, les virtuts o defectes del nou format envers el tradicional sistema analògic. És curiós regirar alguna revista d’aquell temps i comprovar els temors o les esperances que despertava aquella revolució tecnològica. Sobretot era en les revistes de música clàssica, on hi havia el crítics més puristes, on les confrontacions eren més enceses (algun dia potser en podria fer un recull per una estrada d’aquest blog)

A cal Castelló aquelles frondoses extensions de vinils, un dia per l’altre, al vell mig d’aquella collita fertilitzada pel déu Apol·lo, va aparèixer una mena de floronco, uns marrecs esquifits en forma de cedés que plantaven cara a les imponents caràtules. Amb el temps, com si es tractés d’una plaga, aquella massa es va anar fent gran, estenent com si fos taca d’oli, reduïts els elepés a la mínima expressió, destinat a consolar a quatre romàntics, melòmans nostàlgics de l’agulla i la pols.

Ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, i amb el format (sembla) consolidat, crec que no hi ha lloc a discussió (encara que n’hi han que continuen discutint) Al menys a nivell tècnic. Una altra cosa és a nivell de gustos i paràmetres poc avaluables. Per defensar les bondats del vinil n’hi ha que s’agafen a comparar vells elepés amb les seves reedicions digitals posteriors i argumenten que el format digital “no té la calidesa del vinil” i que “a l’elepé se sent millor”. I és cert, però no estem parlant de gravacions digitals fetes expressament sinó de reedicions que al meu parer es van fer de pressa i malament. L’equip de música va aguantar aquest embranzida. Les portades no. Aquí el tamany sí que importava i les esquifides i ridícules caràtules dels cedés no es podien comparar a les dels seus imponents antecessors.

mp3

Internet i la propagació de fitxers. Les xarxes P2P (peer to peer, de igual a igual) Napster, eMule, BitTorrents, iTunes, iPods, iPhones, Spotify…  El concepte d’àlbum desapareix per passar a tenir rellevància la cançó com a ens individual, no com a part d’un tot. I lo que és pitxor, l’oïda s’ha acostumat a l’mp3 com a so estàndard oblidant que es tracta d’un format comprimit.

Al carrer Tallers les botigues de Discos Castelló practicament han anat desapareixent gairebé totes. Una l’ha reconvertit en una botiga de pel·lícules en DVD. Qui sap si d’aquí a poc temps hi veurem un xinés. L’equip de música arraconat, com una ciutat abandonada. Els baffles, com dues immenses torres, mudes i amenaçant ruïna. L’ordinador, pensat per crear continguts, van perden terreny envers tauletes i mòbils, destinats a consumir-ne. Això vol dir escoltar la música cada cop més en aparells petits, amb baffles minúsculs i de pitjor qualitat.

Rituals

Avui en dia tot va molt ràpid. Tot fa pensar que en un temps no massa llunyà, d’aquí unes quantes evolucions, el nostre cos haurà prescindit de les extremitats inferiors per que no li faran cap falta. Crec que el fons de la qüestió és aquest. la velocitat i l’abundància. Ara, abans d’agafar un disc al prestatge el busquem a YouTube. Em lloc d’alçar-te de la cadira a consultar el diccionari consultes a la Wikipedia que vas més de presa. La possibilitat de tindreu tot i de seguit ens fa exigents.

Penso que igual ens calen els rituals per gaudir plenament de les coses. O no era tot un ritual tot el que fèiem per poder escoltar un elepé?  Treure el disc de la funda de plàstic. Aplicar-hi el líquid antiestàtic. Passar-hi la camussa. Netejar l’agulla amb el respall. Aquest ritual creava tot un clímax. Cal desig per obtindre plaer. Cal tenir sed per assaborir l’aigua fresca. Cal tenir fred per gaudir de l’escalfor. Davant l’èxtasi infinit de tenir-ho tot potser sigui millor poder conservar un desig insaciable.

Van Der Graaf Generator

Regiro per les estanteries polsoses i n’extrec el número 66 de la revista “Vibraciones” (març de 1980) Va ser en aquest exemplar on vaig descobrir Van Der Graaf gerenator i al Peter Hammill, lider i alma mater del grup. He començat esmentant el meu entorn per que ells saben que Van Der Graaf Generator ocupa un lloc privilegiat dins el meu bagul de tresors. I dins els primers 100 lliuraments una sola entrada (“Refugees”, Cansongs n. 5) era poc bagatge per un grup que em va fer (i encara em fa) disfrutar tant. “Still Life” és un disc redó. El tema homònim que dona títol a l’àlbum un tema impressionant. Senzillament perfecte.

Natura morta

La ciutadella reverbera amb mil veus, ara mudes:
a què hem arribat? Què hem triat ser?
Ara, la nostra història es redueix a les síl·labes del nostre nom –
res serà mai més el mateix: els Immortals són aquí.
En aquell moment, semblava un pas raonable
engalanar tota la força de la vida
sense l’amenaça de la mort,
però aviat descobrirem
que l’avorriment i la inèrcia no són negatius
sinó tota la llei que coneixem, i mortes són la Voluntat i paraules com supervivència.

Aconseguint la immunitat des de tota edat, tot temor i tota fi…
Per que fingeixo? La nostra essència es destil·la
i tot gust familiar es buidat,
i encara que es conserva la puresa, ens deixa estèrils,
vivint a través dels milions d’anys,
el riure tant aprop com qualsevol llàgrima…
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
respirar, menjar, defecar, follar, beure,
vomitar, dormir, enfonsar-se cada cop més
i al final passar el temps
que ja no té cap significat.

Desfés-te de l’amenaça de la mort
i l’únic que et queda és un cercle de simulació;
ordena cada esquerp alè
i encara que al final t’avorreixi l’èxtasi infinit
aquell segueix sent l’anell amb el que esperes comprometre’t per casar-te
amb la noia que et donarà l’eternitat –
això és demencial, i evidentment
és simplement insuficient.

Quin és aquest el més pesat i sord dels dolors,
talment que els meus ulls mai es tanquen sense sentir-lo?
Quina abjecta desesperació exigeix un final a totes les coses de la infinitat?
Si hem guanyat, com ens enfrontem ara al preu?,
Què hem regatejat? Que hem perdut?
A què hem renunciat, sense ni tant sols saber que estava allí?
Quina oportunitat ara d’aguantar amb força la corda,
desafiant la mort i el temps
quan tot el que teníem ja no existeix?
Tot pel que vam treballar i afavorir més
que a les coses terrenals rebel·la el buit anell
de la falsa esperança i del falç alliberament.

Però ara el llit nupcial està fet,
el dot ha estat pagat,
les desdentegades, ulleroses faccions de la Eternitat
em reben entre els llençols
per acoplar-me al seu marcit cos – la meva esposa.

Seu per sempre,
seu per sempre,
seu per sempre,
en una natura morta