Etiqueta: Fermí Riba

245 “5:06 am (Every Stranger’s Eyes)”

(Roger Waters)

Roger_Waters_Pros_Cons_HH

Roger Waters

“The Pros and Cons of Hitch Hiking”

1984

La vida a peu

A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta (nom lúgubre, sens dubte heretat d’algun funest succés) S’hi troba la plantació de xops del Benjamí de cal Vaquero. Sobresurten en mig de correus més baixos i modestos. S’enlairen esvelts, nobles i majestuosos.
A fe que en la nostra vida rutinària es compleix allò de que sempre portem el cotxe “empegat al cul”. És per això que aquella tarda, apressat per l’imminent revisió de l’ITV vaig haver de deixar-lo al taller perquè hi donessin una ullada general i així estalviar-me posteriors ensurts. Val ha dir que malgrat les meves precaucions, o per culpa d’aquestes, aquest cop sí que en vaig tindre d’ensurt. Lleu, això sí, però que va suposar una doble visita. Al taller i a l’ITV. Està clar que si no vols que et diguin que no, no preguntis. En alguns casos lo millor és no donar idees. N’hi ha que s’hi agafen com un ferro roent, encara que només sigui per emprenyar. En fi, aquest tràmit ja està passat. Tornem a aquella solejada tarda de febrer. Com deia, vaig sortir del taller amb el cul alliberat, amb un parell d’hores per endavant per a que els mecànics fessin els arreglos pertinents (després va resultar ser un sabotatge…). Quan et veus privat del vehicle, de cop descobreixes que tens dues extremitats inferiors i que, malgrat tot, se’n recorden de caminar. Per part nostra només cal ficar-hi una mica de voluntat que elles ja van soles. Un prodigi. Que hi siguin les dues cames. I que caminin! Així doncs me les vaig emprendre per tornar a casa caminant, creuant tot Tàrrega de punta a punta. Feia una mica de fresca, però ben abrigat i amb l’ajut del sol, que ja es feia sentir, un cop activat, feia un bon oratge. A quatre passes vaig entrar en un bar a fer un cafè. Era una hora fluixa. La voràgine dels dinar ja havia passat. A fora, a la terrassa, sols hi havia un parell de fumadors empedreïts passant fred. Dins no hi havia ningú. Només els treballadors del local que, distesos, la feien petar. No sé quin comentari em va fer recordar al Benjamí, que ens havia deixat feia pocs dies de manera sobtada. En aquests casos sempre massa aviat. En concret em va vindre al cap aquella anècdota de les noies Testimonis de Jehovà i que ell mateix m’havia explicar. Resulta que dues noies empolistrades van trucar a la porta. El Benjamí va obrir i elles van començar a predicar les bondats de la seva fe. A provar de fer-lo combregar amb rodes de molí. El Benjamí les va tallar i amb cara de mala llet els hi va aviar: “No cal que us escarrasseu. Jo només sé robar, violar i matar!” (justament ell, que mai hauria fet res dolent…) Naturalment aquelles xicotes van fugir atemorides escales avall, cames ajudeu-me. Em feia gràcia com ho explicava el Benjamí, intentant reproduir el to i la cara seriosa, per acte seguit, fer-se un tip de riure.
Ja caferat vaig sortir del bar per reprendre el trajecte. A peu tot passa més poc a poc i els detalls són més considerats. Amb aquestes vaig arribar al Pati on aquests dies hi estàvem treballant. Era curiós trepitjar-lo amb el tarannà i el posat dels jubilats (que curiosament tots són arquitectes) que cada dia ens passen revista d’obra. Et permet mirar-te les coses des d’una altra perspectiva. Més relaxada. Com aquell que guita com juguen a la botifarra i sap quina carta s’ha de tirar, lliurats del pes de la responsabilitat.
A la plaça dels Escolapis hi havia el Fermí i la Cruz, també amb posat de jubilat. Aquests ho eren de debò. Ella, ja gairebé recuperada d’una operació. Feien cura de repòs asseguts al sol a l’empara d’un banc arrecerat. Segons diu el Joan Francesc, el Fermí és el meu actor fetitxe. El meu Marcello Mastroianni. El meu Vittorio Gassman. I és que el Fermí és un actor que sembla tret directament del neorealisme italià. Només faltava que l’escena fos en blanc i negre. La conversa va ser entranyable. Vam recordar la meva mare. Els anys de teatre compartits. M’agrada escoltar la gent gran com el Fermí. Gent que n’han passat mil i una i continuen aferrant-se a la vida amb aplom i serenor.
Al Majèstic encara fan 50 sombras liberadas. La setmana passada, fent cua (no recordo per quina pel·lícula) ens va sobtar una veu potent: “algú més per les sombres…?”. Era l’amo que treia el cap demanant si quedava algú per poder començar la projecció. D’això se’n diu cinema al detall. Està bé aquest tracte personalitzat. Com si fos l’antic colmado de la cantonada. Aquell moment em va recordar Ed Wood, de Tim Burton, en que Martin Landau es fica en el paper d’un Bela Lugosi embogit creient ser el mateix comte Dracula. “Pull the string! Pull the string!”. “Algú més per les sombres…?”

Als anys 70 molts pagesos i ramaders de la comarca escollien fer la mili de voluntaris a Lleida. Encara que suposés allargar-la en el temps era una bona opció per estar prop de casa i poder ajudar en el negoci familiar. Aquest va ser el cas del Benjamí. Tenien vaques. Recordo que de ben petit agafava la lletera i fent drecera anava a buscar la llet a cal Vaquero. De la mili el Benjamí no crec que en guardés massa bon record. Això sí, a través dels seus relats ens va donar a conèixer al Teniente Castillo. Un paio barroer i rabassut. Arquetip d’oficial castrense caspós. Un personatge que ens va deixar frases memorables. Frases que encara avui faig anar de forma recurrent. Era d’artilleria, però per lo que deia dedueixo que no en tenia ni puta idea. “Madrazo! ¿Ya has puesto bien las coordenadas? Mira que un milímetro en el plano es un kilómetro en la realidad…”. “Muchacho, vas a acabar con mi carrera…”. Tenia, això sí, dots de mando. Encara que fos a base de disbarats i d’improperis. “Donde están los tios? Sus voy a pisar los guevos”. I la frase més cèlebre de totes: “Muchacho. Sus voy a pegar una patá en los guevos que se los voy a poner en las amígdalas!”.
Em vaig creuar amb l’Agent 007 que, blog en mà, sobrevola la zona blava en busca de noves preses.
Davant del restaurant xinés recordava que a Mr Pesquises encara el tenim dins d’un xino. Ja deu fer un any d’això. Disfressat amb un malmès vestit de la tia Pepa. Fins i tot els més optimistes dubten que se’n surti…
Tot el carrer va trontolla al pas d’un cotxe sorollós. Cridaner tot ell, des del color fins al bram del motor.
Per fi vaig arribar a casa. Un parell d’hores més tard em van acompanyar al taller. Un cop dins al meu cotxe tot torna a ser com sempre.
A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta. Els xops del Benjamí segueixen dempeus.

IMG_20180315_175721