Tag Archives: Espen Lind

58 “Hallelujah”

“Hallelujah”
(Leonard Cohen)
Jeff Buckley
“Grace”
1994

“Només quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”

                                      
 Proverbi xinès

 

La Setmana Santa marca un punt d’inflexió dins el calendari i en el decurs del nostre fer quotidià. Sempre imposa i convida a la reflexió i al recolliment. Eus ací un escèptic com jo que al seu dia va participar de les processions, de nen, perquè era el que tocava, i més tard, sota l’anonimat de les vestes, compartint el fervor d’una empresa que requereix l’esforç de tots i cadascun dels participants. Cossos suats i respiracions accelerades. No vaig arribar a dur el Sant Cristo gros però sí una de les dues forquilles que el flanquejaven i que ofereixen suport material i moral al voluntari més sofert. En el meu cas tant és que es tractés de dur al coll al fill de Déu clavat a la creu com de pujar un gran rocall dalt del Pedraforca. La tasca de Sísifo. Deixo que el guió i les circumstàncies el marquin els altres. Jo només sóc i hi soc. Sols espero com a recompensa el fet de merèixer-la, com la felicitat. Per cadascú la idea és diferent, el concepte és el mateix.

Els rigors de l’hivern s’esvaeixen. Les boires se les va endur Sant Vicenç i els vents de març. Uns vents que fan passar núvols veloços que deixen entreveure de manera intermitent els rajos d’un sol radiant. Plou i fa sol. 

Per aquests indrets, per Pasqua, els camps s’omplen de gent. Petits i grans, nens, joves, papes, oncles, padrins, fillols, gats, gossos i altres animals de companya. Colles, famílies, petits o grans munions que s’esbarrien pel territori, que s’aclofen aquí i allà, a l’empara de masies, torres i cabanes, a l’esguard d’algun arbre o pantà. Temps enrere també n’era lloc d’acollida el canal d’Urgell quan les parets eren de terra i avançava vorejat per poderosos plataners. El repertori que ofereix  l’aigua en moviment, com el del foc, no s’esgota mai. El camp és una simfonia d’olors i colors. Els verds dels sembrats i els arbres en flor. El bon temps convida al joc i la disbauxa. Algú fa estona que ha encès el foc. L’olor de la carn sobre les brases fan protestar la panxa. Un bon dinar i xerinola.

Estirats sobre l’herba, el tip, la mandra i la claror ens sumeixen en un estat endormiscat (em ve al cap “L’après-midi d’un faune”, de Debussy) Estirat a terra un descobreix tot un univers. Una allau d’insectes treuen el cap. Un revol d’abelles van cantant un acord encisador. Les marietes prenen el sol presumides en màniga curta. Les papallones dibuixen capritxosos remolins. Aranyes enjogassades es gronxen sobre delicades teranyines. Un llangosto aterra sobre l’herba per moments després enlairar-se tant amunt que se’n perd el rastre entre els rajos de sol. El cargol es d’esentela alertat per un tro llunyà o per una llauna mentidera. 

Amb aquesta cadència emmandrida va caient el sol i amb ell la tarda. La fresca a la pell esborronada ens indica que l’estiu encara trigarà a arribar. Aquest dia ha estat una petita concessió. Un auguri d’esperança. Aquesta setmana hi ha hagut una detenció. Hi ha hagut un sacrifici. Hi ha hagut una resurrecció.

 

Leonard Cohen (Mont-real, Quebec, 1934) és un cantautor canadenc amb una marcada personalitat i poderosa veu. Per la bellesa i complexitat dels seus textos també se’l pot considerar com a escriptor. De fet al marge del seu treball discogràfic també ha publicat un grapat de llibres de poemes. “Hallelujah” a l’àlbum  “Various Positions” (1984), el 8è de la seva llarga discografia, quan la seva carrera com a cantant i poeta estava consolidada. De aquest tema se’n han fet moltes versions, algunes d’artistes de renom, i realment molt bones, però potser cap ha aconseguit superar la gravetat que infon la poderosa veu del Leonard Cohen. Tal com diu Patricia Linn al seu magnífic article El “Aleluya” de Leonard Cohen (El País, 22-10-2010):

“Entre las versiones de diferentes cantantes hay mejores y peores que la de Cohen. Aunque musicalmente algunas parecen, o son, mejores que la de su creador, solo la suya es fiel a la letra. Como dice del amor en una de las estrofas, el “Aleluya” no se trata de una marcha victoriosa. La letra y la melodía señalan que la vida, aún burda y grotesca, permite la dicha, pero solo como una faceta integrada con la soledad, la humillación, la vergüenza (…)  aunque son bellísimas, no transmiten lo que Cohen llama “el frío y roto Aleluya”.

Entre les diferents versions de la cançó hi trobem artistes de la talla de John Cale, K. D. Lang o Rufus Wainwright. Permeteu-me aquest cop concedir el lloc de privilegi a una versió (en contes de l’original), la de Jeff Buckley (Anaheim, Califòrnia (EUA), 17 de novembre del 1966Memphis, Tennessee (EUA), 29 de maig de 1997), fill del també músic Tim Buckley, dotat d’una veu sense cap dubte, extraordinària. La seva prematura i tràgica pèrdua, amb tant sols 30 anys, al morir ofegat mentre nedava al riu Wolf, no ha fet més que elevar la seva figura a l’estatus de llegenda.

A banda de les que pugueu buscar pel vostre conte aquí podrem escoltar 3 versions. La primera del Jeff Buckley, realment estremidora. Una segona, interpretada en directe el 2009 pel propi Leonard Cohen. I finalment una tercera, maquíssima, interpretada per quatre cantants noruecs (Espen Lind, Askil Holm, Alejandro Fuentes y Kurt Nilsen)
 

http://youtube.googleapis.com/v/YrLk4vdY28Q&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/ZvN5e4PzZYE&source=uds