Tag Archives: escacs

126 “Homes i dones del cap dret”

(Quimi Portet)Quimi-Portet-Viatge-a-Montserrat

QUIMI PORTET

“viatge a montserrat”

2009

A Josep M. Giribet, in memoriam

El tiet se’n va a Mart.

Barcelona

Atenció jubilats, pastilles rejovenidores Antrax us retornaran a la joventut. Recomanem prudència doncs podríeu tenir problemes d’adaptació infantil.

El tiet Josep M. se’n va a Mart. Amb 97 anys, una mica carrincló però amb el cap ben clar. Avui he lligat caps. L’altre dia vaig llegir al diari que es buscaven viatgers per anar a Mart disposats a no tornar. Vaig pensar que per afrontar una empresa així calia ser boig o estar desesperat.

Pamplona

En la clínica Proton la senyora Bordiu ha donat a llum quintillizos. El marit analfabet ha preguntat al doctor: ja els ha comptat bé vostè?

Era d’insensat embarcar-se en un viatge com aquest sense aturar-se a pensar en les conseqüències. Un cop engegat el procés, aquest era irreversible. No hi havia volta endarrere. 

Madrid

Atenció. Vol perdre pes en vuit dies? Amb el nostre sistema Pany i clau garantim el cent per cent. Sols obrim en cas de foc. 

S’havia d’estar desesperat si el que es volia era desaparèixer d’aquest món sense deixar rastre. Un mètode asèptic i polit. Una mena de suïcidi al viu, diguem-ne. Un sistema que segurament ens abocaria a la bogeria de la primera opció. Amb això es simplifica l’equació i despeja la incògnita. Conclusió: això només ho pot fer un paio que estigui sonat.

Pedratosca

Diumenge festa Major. A les deu del matí, concurs d’aixecada de pedres. Si plou al matí es celebrarà a la tarda, i si plou a la tarda es celebrarà al matí.

L’Alcalde

Hi cap però una tercera alternativa, improbable però possible. La de l’audàcia. El tiet Josep M. mai ha mostrat símptomes de ser boix, ans al contrari. I el què es diu desesperat… doncs tampoc. Ficada a prova competitiva amb la parsimònia del tiet, La famosa flegma britànica no hi tindria res a pelar i acabaria amb els nervis destrossats. No hi ha dubte doncs que el que ha impulsat al tiet a fer aquest pas ha estat l’audàcia del valent.Marte-1

Aràbia

El xeic àrab Mohamed ben Jalat d’Abadan, per renovació del seu harem, ven hurís passades a preu de ganga.

Oficialment avui hem dipositat les seves cendres al cementiri. No ha volgut ni actes ni cerimònies. Una darrera tocada de nassos als capellans, que a desgrat, encara haguessin fet fira a la seva esquena. Sols un petit grup de familiars l’hem rebut en un matí d’hivern assolellat i fred. Prefereixo dir que plovia a bots i barrals. Un petit canvi que resulta una fotesa al costat una invenció de la magnitud de la del tiet. La pluja repicava sobre els paraigües. El terra estava negat d’aigua. Un cop destapada la pesada llosa que segellava l’entrada, l’aigua baixava a raig fet pels esglaons cap a dins del panteó subterrani. A baix els taüts han començat a surar com bucs fantasma.

Zàmbia

El savi antropòleg Sonat ha lograt desxifrar el llenguatge dels simis. Està impressionat doncs ha conegut uns antics parents de part de mare.

Les suposades cendres del tiet han arribat dins una urna. La duien en una bossa de roba amb nanses. Quan han tret l’urna m’he dit que aquest no era el tiet. Jo no m’ho empasso. La forma de l’urna recordava veladament la d’una nau espacial. Per un moment m’ha semblat que potser el tiet deixava pistes per que jo les desxifrés. Ser el seu còmplice secret.

Bilbao

Senyora masoquista busca senyor ben constituït que sàpiga pegar. Li encanten els ulls de vellut.

Ves-ne a saber les motivacions per entabanar-nos d’aquesta manera. Coneixen al tiet poden ser moltes. El seu humor negre no té fronteres. Tot i no saber-ho amb certesa, tinc les meves sospites. Un motiu, encara que sembli contradictori, pot ser que sigui per veure món. O per dur la contraria, vet aquí. Diu que és de l’Espanyol però ficaria la mà al foc que ho fa per fer la guitza. Jo no l’he pogut guanyar mai als escacs. Darrerament però, li flaqueja el mig joc i aprofita per desaparèixer del circuit amb l’estadística de victòries immaculada. També hi cap el preservar algun secret familiar sense resoldre. Amb els anys un s’estova i val més no exposar-se a trair una vella promesa de joventut.

Verdú

Noi solter busca noia pagesa que tingui tractor per casar-s’hi. Sobretot, enviar fotografia del tractor.

El tiet sempre ha estat un home il·lustrat. Amb iniciatives i pensaments avançats a la seva època. Una persona emprenedora, i fora lògic que després de tants anys volgués fer un salt interplanetari sense precedents. Potser emetre algun programa de radio d’alcans galàctic, més enllà de l’àmbit terraqüi. O trobar noves idees pels seus relats i aforismes. O aprendre una nova apertura marciana que faci miques la defensa siciliana. Deu pensar, encara farem la primera pela.

Paris

L’antropòleg francès Quatrepot assegura que dintre de deu segles l’home tornarà a caminar a quatre grapes i necessitarà dos parells de sabates.

El repte no l’espanta. Ja ho diu la meva mare: qui va sobreviure a la Guerra està curat d’ensurts. Així doncs m’imagino al tiet ordint un pla que culmina abandonant la Terra a bord d’una nau espacial. O, potser dins el seu cap cartesià, ell es queda quiet dins la nau i és la Terra la que s’allunya donant tombs desorbitats, amb la gent, cotxes, fàbriques, boscos, mars i muntanyes. Amb les seves guerres i enrenous i núvols. I la Lluna que li va al darrera encerclant-la com un gos faldiller. I es va fent tot petit. L’espai. I el tiet que espia per la finestra i riu sota el nas mentre Mart s’apropa.

Monte Palomar

La nebulosa que va descobrir l’astrònom Zaconief ha resultat ser una cagada d’ocell damunt l’objectiu del telescopi.

PD: Curiosament avui també ens ha deixat el vulcanià senyor Spock. Per realitzar aquest viatge és molt provable que el tiet Josep M. tingués tractes amb algun pilot experimentat. Se’n dur d’orella igual li fiquen traves, ha pensat. I per compensar-ho qui millor que el senyor Spock com a company de viatge? Que si d’alguna cosa pot presumir és de bona orella. No us sembla massa casual com per no ser veritat?Spock

Toledo

Pallasso jubilat s’ofereix per espantar ocells en camps de cereals. Sols la manutenció.

Els textos recollits pertanyent a la col·lecció d’anuncis i breus Estrafolari, de Josep M. Giribet. En la resta, de forma saltejada, un servidor ha fet el que bonament ha sabut i pogut.

Anuncis

90 “Bicycling to Afghanistan”

(Curt Golden)robert-fripp-show-of-hands-20120926161557

Robert Fripp & the League of Crafty Guitarists

“Show of Hands”

1991

Escacs

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic del Marcel Bonet on em demanava de dedicar una entrada d’aquest blog a alguna peça musical que estigués relacionada amb el noble joc dels escacs. Del Marcel guardo amistat de quan vam jugar a bàsquet plegats els darrers anys de la meva accidentada carrera basquetbolística. Em consta que la seva també ho ha estat, d’accidentada, o al menys intermitent, doncs ha alternat, en diferents etapes, el bàsquet amb els escacs. Ha combinat, un home llarguerut com ell, estirar els braços per arreplegar els rebots amb arronsar les cames per encabir-les sota les sempre diminutes taules on s’allotgen els taulers d’escacs, parant compte de que en aixecar-se, en un acte involuntari, no fotre totes les peces enlaire. Actualment el Marcel es troba en aquesta fase, la de les cames arronsades, i em consta que és un bon jugador d’escacs. De tant en tant publica un article sobre aquest noble joc a La Mañana, i d’aquí la seva petició de l’entrada al Cansongs, doncs voldria fer-ne referència en un proper article i aprofitar la possibilitat que ofereix un blog de poder escoltar una de les peces musicals que ell citaria en l’esmentat article.

D’entrada la proposta del Marcel em va sorprendre, però aviat vaig contestar el seu correu electrònic amb una resposta afirmativa. En un blog d’aquestes característiques la relació entre número de destinataris que reben la notificació de cada entrada i el número de lectors registrats és d’una asimetria descoratjadora. És per això que es valora tant rebre un comentari. Un lector és un tresor. Per això quan reps una petició del Marcel penses: ah, has estat tu…? Has estat tu qui ha llegit la darrera entrada. I clar, un no pot negar el pa ni la sal a qui ens dóna menjar, bloggísticament parlant, cada setmana.

Un cop compromès calia trobar la cançó i el tema de l’escrit, que naturalment, haurien d’estar relacionats amb els escacs. Referent a la cançó ja en aquell primer mail el Marcel em proposava de ficar-hi “Mind Games”, un tema del John Lennon que no coneixia. La veritat és que no està gens malament.

Pel que fa a l’escrit, aviat vaig buscar i rebuscar un argument potent que tingués com a protagonista algun gran mestre dels escacs o que guardés alguna relació amb aquest joc mental. Realment els escacs és un camp minat de històries, anècdotes i proeses de lo més inversemblants. L’allau de idees era de lo més variat. Podria convertir en protagonista del meu relat a José Raul Capablanca, el gran mestre cubà, campió del món els anys 1921-1927, famós per la seva intuïció en el joc, i que sols la seva despreocupació i  un excés de confiança van apartar del títol davant un Alexander Alekhine ultrapreparat. La xarxa està trufada de solucions i aportacions enginyoses que li són atribuïdes, segurament moltes inventades, però que donen fe de l’admiració que se li guarda al gran mestre. M’ha agradat especialment aquesta de La llegenda de Capablanca i el marciano

Podria parlar, està clar, del gran enfrontament de la història. L’anomenada Partida del segle. El que va enfrontar a Fischer Spassky amb el campionat del món en joc. Allò era més que un simple campionat d’escacs. La càrrega simbòlica d’aquell duel traspassava lo purament esportiu. Érem al 1972, en plena Guerra freda i aquell títol era un EEUU contra la URSS. Cada moviment de les peces semblava activar una onada de míssils disparats cap a un i altre bàndol. El capitalisme contra el comunisme. El Bé contra el Mal.

Un episodi inversemblant dins la història dels escacs és la partida que van disputar l’any 1982 Víktor Korchnoi amb Géza Maróczy, Gran Mestre hongarès mort l’any 1951, o sigui, 31 anys abans. Per poder dur a terme aquesta partida es va comptar amb la col·laboració d’un medium. És desternillant coneixer els detalls que envolten aquest fet sense precedents. Els podeu llegir en aquest enllaç

Korchnoi-Maroczy

La voluntat d’aquesta partida era aconseguir l’enfrontament (improvable per raons obvies) de dos grans jugadors de diferents èpoques. Sembla que Maróczy no era la única opció. Sels hi va proposar als també desapareguts José Raúl Capablanca i Paul Keres, però es veu que ni l’un ni l’altre estaven disponibles.

Un bon tema també seria parlar del Test de Turing, aquesta mètode que consisteix en ficar una computadora i un humà en una habitació, i un jutge en una altra habitació aïllada. Aquest, mitjançant una sèrie de preguntes, ha de discernir quin dels dos és l’humà i quin és la màquina.

i ja que entrem en el terreny de la intel·ligència artificial, com no recordar l’apasionant enfrontament entre el gran mestre Garri Kaspàrov i la supercomputadora d’IBM Deep Blue. L’home contra la màquina. El representant del gènere humà contra els monstre de silici. El temps de HAL 9000 s’apropa…

Kasparov-Deep Blue

I mentre meditava per quin tema em decidiria, el Marcel em va enviar el seu magnífic article. Em va sorprendre que alhora d’analitzar un partida, en lloc de triar-ne una de famosa de tantes que hi han, n’ha escollit una de seva. Això em va fer veure que lo més adient per la meva part era explicar la meva relació personal amb els escacs.

I aquesta relació passa inexorablement per la figura d’Aurélio Chesa. Deuria ser l’any 1972, si no em fallen els càlculs. El Sr. Chesa, com li dèiem llavors, va arribar al poble en condició de mestre per impartir a l’escola del poble els cursos de 5è i 6è d’EGB. Procedia d’un poble d’Osca anomenat Ballobar. Al costat de l’encarcarament de senyoretes Natólies i Companys senyors Ricardos era una bocanada d’aire fresc per l’escola. Quan s’apropaven festes o en dates senyalades duia la guitarra i ens cantava cançons del José Feliciano. Era jove i campatxano. I una dada important i definitiva: va arribar amb el títol de campió d’escacs de la província de Lleida sota el braç. Penso que com a mentre d’escola era un bon mentre. Ara, com a mestre d’escacs era superlatiu. Era un apassionat dels escacs, i això es notava. Es notava i ho transmetia a la resta. En poc temps tots els nens de l’escola vam aprendre a jugar a escacs. Es va organitzar un torneig escolar a la comarca. Anglesola era l’únic poble que tenia dos equips, l’A i el B. Jo vaig tindre el privilegi de formar part del primer equip. No cal dir que varem guanyar el campionat. Realment l’Aurèlio Chesa era un mag del tauler. Jugava simultànies com aquell que res. Era capaç de jugar a cegues, d’esquena al tauler. I a sobre, et guanyava. Era com si disposes de superpoders que el dotaven d’una capacitat superlativa per memoritzar la situació de les peces. Allò era paranormal. Ben aviat aquell interès i entusiasme pels escacs es va transmetre i escampar pel poble forjant grans jugadors. Encara avui en dia, després de tants anys, es conserva un cert nivell fruit d’aquells anys d’aprenentatge assolit gràcies a l’empenta i dedicació de l’Aurèlio Chesa. Es van organitzar més tornejos i els campionats federats, que es disputaven normalment els diumenges al matí a ca la Maria, el bar de la plaça. El dilluns ja ens trobàvem per analitzar les partides d’aquell cap de setmana. Entre setmana no hi havia dia que no hi hagués algun que altre aficionat jugant a escacs, habitualment envoltats d’altres aficionats que seguien la partida amb verdader interès.

L’Aurèlio Chesa era un home respectat i estimat al poble. Un cop es va organitzar una sortida a Ballobar amb autocar, per disputar un partit de futbol entre els equips de les dues poblacions. Jo em vaig ficar malalt i no vaig poder anar-hi. Crec que aquell dia va ploure a bots i barrals i no se si aquell partit es va arribar a jugar. L’Aurèlio Chesa encara va ser-hi uns quants anys a Anglesola, impartint classes a l’escola i jugant amb l’equip local. Finalment va marxar, crec que a Fraga, per poder ser a prop de casa. Un dia, després d’uns anys que hagués marxat, el meu pare, el meu germà i jo vam aprofitar que van anar a collir regalèssia vora del  riu Cinca per anar a visitar a l’Aurèlio a casa seva, al poble de Ballobar. Allí vam conèixer la seva família.

Pel que fa a la meva relació amb els escacs, vaig deixar de jugar-hi, fins i tot quan encara l’Aurèlio era a Anglesola. És un joc fascinant, on no s’amaga res. Tot està a la vista i les jugades per venir són dins la ment del jugador. Va arribar un moment però, que m’absorbia massa. Vaig arribar a tenir somnis arlequinats, amb vertiginoses columnes i diagonals. Combinacions, estratègies, posicions angoixants, rellotges. A més, era un jugador mandrós, poc donat a memoritzar obertures o estudiar jugades. Sempre havia confiat (d’aquí la meva admiració per Capablanca) amb la meva intuïció. A mesura que passava el temps però, me’n adonava de l’importància d’aquests coneixements teòrics i vaig abandonar.

Definitivament reservaré al Lennon per una millor ocasió. Aprofito l’oportunitat per introduir un tema del Robert Fripp, que prepara els seus temes amb el rigor i la disciplina d’un veritables Gran Mestre d’escacs. Igual com aquest, la seva música combina intel·lecte i genialitat a parts iguals. En nous lliuraments espero fer justícia a la seva prolífica i magnífica obra. Un dels grans creadors de la música del nostre temps.

(nota: un detall important. Aquesta música no prové d’instruments electrònics. No està feta amb sintetitzadors, seqüènciadors ni res per l’estil. Es tracta de guitarres acústiques!).

La versió original i una altra que es va publicar uns anys més tard, aquest cop amb el Robert Fripp tocant la guitarra elèctrica.