Tag Archives: Elvis Costello

220 “London Calling”

(Joe Strummer / Mick Jones)The Clash-London Calling

The Clash                  

“London Calling”

1979

 

Clàssic del Punk

Per aquests dies mandra, ralentí i calor inclement, què millor que un clàssic incontestable. Bona música i poc text. Molt gra i poca palla. The Clash i el seu exitòs London Calling, un torpede just a la línia de flotació. El títol de la cançó fa referència a la frase amb que la BBC obria les seves emissions pels països ocupats durant la Segona Guerra Mundial (“This is London calling…”es podria traduir com “Aquí Londres emetent…”)

London Calling és un manifest, tota una proclama on es fa referència a temes candents del moment relacionats amb el perill nuclear, el canvi climàtic, l’atur, el mercat musical, els conflictes racials i l’abús de drogues a la Gran Bretanya.

La portada, aparentment molt senzilla però força treballada. Des de la tipografia, un homenatge al primer àlbum d´Elvis Presley fins a la fotografia (obra de la fotògrafa Pennie Smith), tècnicament fluixa però impactant i plena de força. La revista Q la va escollir com una de les millors portades de la història, perquè “captura l’últim moment del rock and roll, la pèrdua total del control”.

La versió d’estudi, una en directe, totes dues subtitulades al castellà. I una versió catxonda amb noms il·lustres.

Anuncis

81 “Taking My Life in Your Hands”

(Cassidy/MacManus/Jaqueline Thomas/M. Thomas)Julietletters

Elvis Costello & The Brodsky Quartet

“The Juliet Letters”

1993

 

L’altre Elvis

Anem caminant Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) per un indret inhòspit, sec i polsós de la Vall del Corb, capficats en les nostres coses i gaudint d’aquesta tarda de tardor aprofitant aquests dies de bonança amb que la climatologia ens obsequia, per altra banda, com ja és costum en aquestes contrades, de tenir una tardor serena envers una primavera més inestable i turbulenta. Sempre són dies guanyats a aquest hivern llarg, sempre fred i cru del que no ens lliurem gairebé mai. De sobte, davant nostre, en aquest camí flanquejat per terra campa i oliveres, s’ha aixecat un vent estrany i imprevist, alçant un núvol de pols, un remolí  dels que ha sorgit, com del no-res, una figura menuda, que camina camp a través en direcció contrària i que s’apropa cap a nosaltres. Duu un trage fosc, sobre una camisa clara, amb l’últim botó desbotonat i el coll aixecat. Cap esventat i ulleres de pasta negres. Caminava amb pas nerviós, capcot i capficat, repassant en veu alta una gruixuda agenda que serva oberta en una mà, mentre que amb l’altra mà, alçada, compagina l’apariar-se les ulleres amb gestos enèrgics, quasi com de director d’orquestra, com aquell que parla sol i es va donant la raó.  Al primer cop d’ull a Mr. Raons li ha semblat que se’ns apareixia l’Andreu Buenafuente repassat un dels seu darrers monòlegs. I raons no n’hi faltaven, doncs el semblant físic, donades aquelles esventades circumstàncies, era evident, amb la pols i el vent que matisaven la llum i ens obligava a aclucar els ulls, i feia que ens miréssim l’escena com si d’un quadre es tractés. A mesura que s’anava apropant darrere d’aquells vidres s’hi podia apreciar un semblant seriós, i que lluïa barba de tres dies. Hi anava realment distret per que no ha estat ben bé que ha arribat davant nostre que s’ha adonat de la nostra presència, i s’ha aturat de cop, gairebé espantat per l’ensurt, aixecant la vista de l’agenda que fins llavors semblava ser l’únic que existia en aquest món.

De manera misteriosa, aquell vent sobtat i furiós ha deixat de bufar. Al mateix temps que la seva expressió canviava i ens transmetia l’alegria de trobar-nos en aquell indret. És curiós com la percepció ens pot enganyar doncs cap rastre del trage fosc. En realitat duu un tres quarts marró, pantalons texans, mocador de colors pastel al coll sobre una camisa a quadres. Barret gris i ulleres de pasta negres. Cap rastre tampoc, de l’agenda. Ostres, però si és l’Elvis, exclamo, i Mr. Raons no tarda gens ni mica en censurar que són molts qui veuen voltar com qual zombie al mite de Tupelo (Mississipí). I jo li he de recordar que no, que no em refereixo al famós l’Elvis, sinó a l’altre, a l’Elvis Costello, també famós però menys. A mi em continua recordant al Buenafuente, ha insistit Mr. Raons. Vols dir que de segon no es diu Buenafuente?

Sorprenentment parla un català perfecte. Establim una conversa jovial i distesa. Es mostra com un personatge afable i campetxano. Es veu que és un bon paio (hi  han coses que es perceben de seguida) Li hem preguntat per la Diana, la seva senyora, i pels bessons. Pels projectes immediats. Ens diu que està immers en mil i un projectes. Que té una agenda pleníssima, mentre fa el gest de buscar-se-la en alguna butxaca del tres quarts i li diem que no cal, que ja ens hem fem la idea, doncs per un moment semblava que s’aixecava un altre cop el vent, no fos cas. I junts recordem tots aquells discos que ha fet, ja sigui sol o amb altres artistes.Dels primers temps amb The Attractions fins a tot un reguitzell de col·laboracions, ja sigui amb grups de rock, de la new wave, amb llegendes del blues i del country, quartets de corda, orquestres i tota mena de músics que se li han anat posat per davant. Em sembla que no es fa de pregar alhora de col·laborar amb algú. Llàstima que Mr. Raons i jo siguem uns negats amb això de la música. Mr. Raons matisa que de jove havia rascat una mica la guitarra, però que després de tant temps, per raons òbvies, no gosava a intentar-ho.

Ens diu que li sap molt greu, que es quedaria més estona enraonant amb nosaltres però que va a l’agenda apretada i i ja l’esperen a l’altre cap de món. Penso, sense dir-li, que mai l’havia considerat  un bon cantant, però que suplia aquesta mancança, com ho feia també en Raimon, ficant-hi entrega i passió a cadascuna de les seves interpretacions. A mesura que passa el temps però, tinc els meus dubtes al respecte de les seves qualitats vocals. Sigui com sigui, cada cop m’agrada més la seva forma de cantar. No volia deixar l’ocasió sense comentar-li que de tota la seva llarga discografia guardava com un tresor el que va enregistrar amb The Brondsky Quartet. L’àlbum estava composar per un seguit de cartes que Julieta Capuleto envia a un destinatari imaginari. Com a cantant, i això tampoc li he dit, era arriscat i tot un tour de force ficar en solfa la seva veu en front la cruesa i rigorositat d’un quartet de corda, i més, d’un quartet de la talla dels Brondsky. Llàstima d’agenda apretada per que hauria estat bé una sessió del Costello al Foment. Sembla que això li ha tocat la fibra. Aquest home sembla no tenir mai un no per resposta. Ens diu que no es vol acomiadar sense oferir-nos una peça de la seva collita com a mostra d’agraïment per l’atenció dispensada.

De darrera les oliveres apareixen tres homes i una dona, enfundats en trages de negre impol·lut. Són els Brondsky Quartet, i van armats amb dos violins i una viola (els homes) i un violoncel (la dona). Sense dir paraula, amb to solemne, s’han acomodat per poder tocar de forma imminent. Fins i tot la dona ha desplegat una cadira per acomodar-se amb l’instrument. Distrets per l’escena, Mr. Raons i jo no ens hem adonat que l’Elvis “Buenafuente” Costello estranyament va vestit per l’ocasió, a conjunt i semblança del grup. Una cara llustrosa, amb un afeitat impecable. El barret no se’l veu per aumon. Després d’uns breus però estrictes notes d’afinació, les quatre figures han restat immòbils a l’espera d’indicacions. L’Elvis ha tingut la deferència, amb un lleu moviment de cap i la mirada interrogativa fixada en mi, de demanar-me per la peça que volia escollir. Després de pensar-m’ho un moment he afirmat amb veu ferma i segura: “Taking My Life in Your Hands”. Cap objecció. S’han mirat els cinc. Han donat el to. Després, una llarga pausa. S’ha fet el silenci. Ni un bri d’aire. Fins i tot la natura ha callat. Han interpretat el tema amb majestuositat i precisió exquisides. L’Elvis ha cantat el tema com mai. Com sempre.

I allí ens hem quedat per un moment que ha semblat etern, embadalits i corpresos. També les oliveres s’ha estremit a l’escoltat com d’aquelles fustes nobles, sens dubte parentes de lluny, extreien aquells sons captivadors. Els acords han anat entrellaçant-se, juganers, com petits remolins, fins a perdre’s i arraulir-se en algun lloc recondit de la Vall de Corb.

Lletres 81-2