Etiqueta: El País

141 “Lonely Women”

(Ornette Coleman)Ornette Coleman

Ornette Coleman

The Shape of Jazz to Come

1959

 

Free por.

El destí ha volgut que, no una mort sinó dues, m’hagin fet deixar per un moment les fascinants imatges de l’escala en hifi en que aquests dies em trobo sumit. Una mena de trànsit enlluernador. De manera irremissible fa que tinga aquest blog abandonat, i per tant, als seus seguidors, com aquell que diu, menyspreats. L’edat no perdona i sofà i televisió fan una combinació implacable. Així doncs, el luctuosos fets que m’han fet despertar del meu abaltit repòs han estat, la desaparició de dos personatges de pes. Per una banda, la mort de l’Ornette Coleman, magnífic saxofonista alt i gran impulsor de l’anomenat free jazz, un estil musical que, com el Red Bull, et dona ales. La seva ha estat una discografia sense concessions, plena de troballes estètiques, de propostes ossades. Com escrivia avui mateix Iker Seisdedos a El País, “las composiciones de Coleman (…) abrieron tantas puertas como cerraron las ventanas del provecho económico”.

L’altre personatge que també ens ha deixat aquests dies és Christopher Lee que va encarnar (compartint amb Bela Lugosi aquest honor) al conde Dràcula més famós de la història. Aquest senyor de perxa imponent forma part del meu imaginari més íntim. I és que Christopher Lee va ser el primer que em va fer tindre por. No parlo de la por innata. La que duem tots als nostre gens, la que tenim per instint. Aquesta pot estar provocada per un ensurt, un soroll sobtat, la foscor. Parlo d’aquella altra por, l’anhelada. La que anem a buscar amb tot el coneixement del món, per exemple, dins una sala fosca de cinema. El delit per la por col·lectiva. Com no estremir-se atrapat en aquell castell lúgubre habitat pel vampir d’ulls sangonosos? Com no esgarrifar-se sota la fiblada d’aquells ullals freds? Però sobretot tinc gravada, quan tornava sol cap a casa, la visió (imaginada) del vampir ocult en la foscor, perseguint-me pels carrers mal il·luminats, mentre jo cantava a ple pulmó per espantar la por (Qui canta el seu mal espanta. Sols conec dos motius raonables pel que algú canta: l’un és per que està molt content. L’altre, per que està cagat de por)

9-christopher_lee_theredlist

Miri com és miri, d’alguna manera la música em va salvar. Segur que en aquells moments però hauria agraït una estaca ben afilada, o una bona cabeça d’alls. L’aguerrit vampir segurament també hauria caigut seduït per les misterioses notes d’aquesta Lonely Women sumint-lo en una tristesa que hagués durat de per vida. Una versió enregistrat en directe a Viena l’any 2008. Després dues versions maquíssimes. Per caure rendit en braços d’aquesta dona solitària.

139 “The Thrill Is Gone”

(Rick Darnell / Roy Hawkins)BB King

B.B. King

Completely Well

1969

 

B.B. King. L’emoció se n’ha anat.

A l’hora d’escriure alguna cosa sobre B.B. King és fàcil recórrer als tòpics (nascut a d’Itta Bena [Mississipí], fill d’una família humil de parcers), a les turmentoses relacions conjugals (casat i separat dos cops [sols a una tercera en discòrdia, la Lucille, la seva inseparable guitarra Gibson, va saber ser fidel del tot]) o a la seva poca resistència als plaers de la carn (se li atribueixen un total de 15 fills, que a la vegada li han aportat més de 50 nets) o a lo que ell mateix deia, que no havia estat un bon pare (varis dels seus descendents escoltaven al seu predecessor des de la presó) També es podrien esmentar els problemes econòmics (les seves prolífiques i gires [havia arribat a superar els 300 concerts l’any] no eren per alimentar la nombrosa família sinó per atendre un important deute amb l’Hisenda federal i mantindre la seva ludopatia [o mantindre la família i alimentar la ludopatia, com vulgueu, que tant és] cal recordar que estava instal·lat a Las Vegas, capital mundial del joc. El fet d’estar envoltat de casinos, segons ell, l’ajudava a moderar la seva afició, ja que no passava més de dues setmanes seguides a casa [potser per això en fugia]) o les múltiples anècdotes relacionades amb el seu precari estat de salut (havia de tocar assegut. Tenia problemes de vista. Patia diabetis… [ja m’imagino al seu metge de capçalera ficant-se les mans al cap cada cop que B.B. King anunciava que se’n anava de gira un altre cop])


Tot això ho trobarem escrit arreu. Aquí sols es tracta de fer-nos ressò de la pèrdua d’aquest gran del blues. El Rei del blues de nom i fets. Un guitarrista excepcional que va congeniar els compassos polsosos del vell blues dels camps de cotó amb l’electricitat turbulenta de les grans urbs. Tal com escriu Fernando Navarro avui a El País,

era el medio camino perfecto entre Mississippi y Chicago, entre lo rural y lo urbano, entre el Génesis y el Nuevo Testamento del blues.