Tag Archives: Drum and Bass

98 “Don’t Step”

Bauchklang-many-people(Alex Boeck / Andreas Fraenzl / Gerald Huber / Philipp Sageder / Christian Birawsky)

BAUCHKLANG

“Many People”

2005

 

 

Privacitats i privacions.

Cada matí, al despertam es com un renéixer, com un sortir d‘un pou, profund i fosc, i pujar cap a la llum d’un nou dia. Després de desempallegar-me dels telaranys del son i esbandir-me les lleganyes amb saliva dejuna, em trobo amb la trista realitat. Mai m’hagués pogut imaginar que la duresa de la prova fos d’aquesta magnitud. El despatx ha deixat de ser un despatx per convertir-se en una catacumba. Una mena de nínxol on vaig resistint, estoicament, com puc, les proves que em se van imposant. A vegades, em sorprenc a mi mateix quan, en un instant de sobtada lucidesa, i contra tota lògica, d’aquest cos malmès i d’aquesta ànima anorreada encara sigui capaç de brollar una espurna d’humor, imaginant-me a mi mateix com el protagonista d’un videojoc. La pantalla és aquest despatx, sense sostre i vist des de dalt. Jo sóc l’heroi que va superant pantalles que algú, en el seu dia, des d’un altre despatx, va dissenyar sota el dictat de ves a saber quina mena de ment capritxosa. És en aquestes ocasions que els meus llavis dibuixen un lleu somriure esbiaixat. Clar que no se si aquest despatx respon als canons estètics més ortodoxes del gènere, doncs s’ha convertit en una cambra nua, sense mobles ni ornaments n cap mena d’objecte que jo mateix, si com a objecte, compositivament parlant, puc ser considerat. En aquesta cambra impera el color gris penitència, to que s’aconsegueix amb una barreja de pols, telaranys i fum. Fins i tot la llum que entra per la finestra és una llum estumoïda.

 

I no hi ha dia en que, en mig d’aquesta mena de caverna platònica, no em recordi quin és el meu propòsit, que no és altre que el d’assolir l’estatus d’agent secret intergalàctic, i que per a tal destí he sigut invocat i sotmès a aquesta hercúlia prova.

 

Però com deia aquell, començaré pel principi. Quan en aquest despatx entrava una bona claror, que feia lluir els colors de les parets, dels mobiliari i tots els accessoris. El negoci anava… diguem que anava. S’hi respirava el típic ambient de l’autònom: pelat però content. Fotut però lliure de rendir contes a ningú. Bé, sempre hi ha algú a qui rendir contes, que és el client. I el client no arribava. Per la porta sols entrava algun viatjant desesperat que intentava, de manera desesperada, encaixar-me en el seu ram. El que sí entrava de forma habitual per la porta, més concretament per sota, eren les factures i els rebuts. A falta d’ingressos vaig haver de prendre decisions dràstiques. Vaig deixar de fumar tabac per rosegar xiclet (més tard vaig passar directament a rosegar-me les ungles) El cafè per les herbes (silvestres). L’alcohol per aigua de l’aixeta. Tot degudament justificat envers una vida sana i de purificació. Acompanyat de dues sessions setmanal de ioga. Mens sana in corpore sano.

 

Va arribar l’hivern i les rigurositats dels freds. Donada la poca activitat, havia dedicat a ficar en marxa un altre cop el vell foc a terra de casa. A més, hi ha aquella antiga dita de que el foc fa companyia. N’hi han algunes de dites però, que no es compleixen doncs, el gat es rentava la cara i no hi havia cap visita. La llenya s’havia acabat. Tenia però tota la biblioteca heretada del meu pare. En un acte espartà em dedicava a la lectura davant del foc que cremava amb els llibres que havia llegit el dia anterior. Així vaig passar tot l’hivern en companyia de poetes, del gat i les flames. Hi ha un títol d’un llibre que assegura que els llibres no cremen bé. No és pas veritat. Algun cop pots trobar alguna edició, amb paper de baixa qualitat, que es resisteixi, però normalment… com xeren xiquets! I els il·lustrats! Allò donava bo de veure. Les làmines dels impressionistes, feien impressió! Amb el temps un es torna un entès. Val a dir que els llibres de Proa, sobretot en l’edició de tapa dura, cremaven que feia por. En tot no deixava de ser un acte simbòlic. Els mots, mitjançant les flames abandonaven l’efímer de la tinta i el paper per enlairar-se en forma de fum a través de la xemeneia i barrejar-se amb la immensitat del cosmos.

 

Si l’origen de tota civilització és el foc, aquest també en pot ser la seva destrucció. Pensava, il·lús de mi, que d’aquesta manera es perdrien uns milers de llibres però esdevindria en mi un erudit. Ans el contrari. La memòria és un enemic implacable. Vaig devastar la biblioteca sencera i d’ella sols en recordava uns pocs mots. A més, de manera arbitraria. Capritxosa, fins i tot, doncs per ficar un exemple, de la poesia complerta de T.S. Eliot sols recordava la darrera frase:

Aquest llibre fou acabat d’estampar en els tallers d’Hurope, S.A, a la ciutat de Barcelona, el Dimecres de Cendra de 1984, l’aniversari de l’any en què T. S. Eliot compongué Burnt Norton, el primer dels Quatre Quartets.

Ja ho veieu, per a mi tota la poesia del T. S. Eliot es resumeix en aquesta lacònica frase i sempre anirà lligada al Dimecres de Cendra.

Va arribar febrer i el gat em va abandonar. Darrera la biblioteca van seguir l’estanteria, les cadires, la taula, el llit…

A falta de llibres hem dedico a trobar i desxifrar formes en el mosaic. És curiós la quantitat de coses que un hi pot trobar. Curiosament, aquells forma que veies amb claredat, a l’endemà ja no hi és, i n’han aparegut d’altres que mai hauries sospitat.

En aquesta cambra regna l’austeritat. Sóc com una mena de Simó del desert però sense columna. De mata baixa en podríem dir.

simon-of-the-desert-03

El gat, altra hora el meu fidel escuder, ara torna a casa molt de tard en tard sols per refer-se una mica i tornar a marxar. Fet malbé, escuat, sec, brut i guerxo. Comparteixo el poc menjar amb ell i deixo que torni a marxar, vençut irremissiblement per les baixes passions.

En aquests país les estacions arriben de cop. Les proves i temptacions no deixen de presentar-se. En una piscina del costat, unes veïnes prenen el sol nues. Entre la meva finestra i la piscina s’aixeca un autèntic mur vegetal. M’he tornat tot un artista del gremi d’exercitat la vista per tals funcions. Me’n ric d’aquells que d’abans la vulgar i rutinària tasca de llegir un simple escrit, es treuen les ulleres de la butxaca i mentre se les fiquen, et miren de reüll i diuen, amb total naturalitat: “és que tinc vista cansada”. Vista cansada?, penso jo. Lo meu sí que és vista cansada! Sols ho sap qui s’hi troba l’esforç que suposa travessar aquell entramat vegetal. Penetrar entre troncs, branques, fulles, pàmpols, fins a l’últim bri, destriant el gra de la palla, l’essencial de lo superflu, per poder-hi discernir, enfocar a l’altre costat, un tros de carn que dur-se a la boca.

Espero que tant alt sacrifici es vegi recompensat. I és que en temps de crisi la vida del detectiu privat està plena de privacions.

 

 

Bauchklang és una banda austríaca que interpreta els seus temes amb la tècnica del Beat Box (o Beatboxing), que consisteix en imitar sons d’instruments amb la boca. El seu repertori abasta estils diversos, com el dub, el hip-hop, el reggae, techno, drum and bass, etc. Han versionat temes força coneguts però, francament, estan molt millor quan tiren de repertori propi. L’estiu de l’any 2007 van actuar  a La Terrasseta de Tàrrega i vaig quedar absolutament impressionat. Em se fa estrany com no són un grup més conegut (al menys per aquests paratges). Val la pena visitar la seva pàgina web i gaudir de les acrobàcies vocals d’aquest magnífic grup.

http://www.bauchklang.com/

Anuncis