Tag Archives: Discos Castelló

100 “Still Life”

(Peter Hammill)stillife

VAN DER GRAAF GENERATOR

“STILL LIFE”

1977

 

 

Del Lp al mp3

 

Lp

Algun que altre cop he fet referència als que pertanyen al meu entorn d’aficionat musical i, per lo tant, coneixen bé les meves predileccions en aquest terreny. És curiós que, sempre que esmento aquest entorn en realitat penso estrictament en una persona. O dues. O potser tres a tot estirar, si tenim en compte alguna època en concret, com és el cas de l’Antonio Rius (el Ferro gran) i el Ramon Alférez, amb els que vaig compartir bons i inoblidables moments musicals. Però qui méss’ha prollongat en el temps i sap de les meves dèries melòmanes és el Josep Rius (el Ferro petit) A ell doncs, el podríem batejar com a Mr. Entorn, si seguissem una costum molt d’aquest blog. No serà el cas. Amb ell hem compartir moltes hores d’audició, i nombroses excursions al Castelló de Barcelona, a qualsevol de de les 3 botigues que tenia al carrer Tallers, dues de modern i una de clàssica (més tard va haver-hi una quarta que no trepitjàvem mai doncs anava destinada més al marxandatge, pòsters, samarretes, enganxines, i coses d’aquestes i que no anava amb el nostre estil…) En aquesta mena de temples anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.

Recordo unes postades repletes d’elepés de vinil per triar i remenar. Llavors era important la caràtula del disc. La portada que en dèiem. Era tot un plaer estètic poder delectar-se admirant-ne els dissenys. Una bona portada fins i tot havia determinat la compra d’un elepé. Es feien autèntiques filigranes.

Un altre element important era el mètode de reproducció. No reparavem en esforç alhora de triar un bon equip de música i, molt important, uns bons baffles. Les audicions a Fidelcolor o a Nivell 10, en una sala condicionada per tal fi era un moment important. Que si oberts, que si compactes. Americans o anglesos. Dos o tres vies. Tot un món. fidelitat envers  presència. Qualitat envers potència. Calia parar l’orella i estar atent. No sols estaven en joc els nostres calés sinó també el futur so dels nostres preuats elepés.

Cd

I  arriba el format digital. Recordo que en mitjans especialitzats  (revistes, programes de radio…) sobren apassionats debats defensant o atacant, segons calgui, les virtuts o defectes del nou format envers el tradicional sistema analògic. És curiós regirar alguna revista d’aquell temps i comprovar els temors o les esperances que despertava aquella revolució tecnològica. Sobretot era en les revistes de música clàssica, on hi havia el crítics més puristes, on les confrontacions eren més enceses (algun dia potser en podria fer un recull per una estrada d’aquest blog)

A cal Castelló aquelles frondoses extensions de vinils, un dia per l’altre, al vell mig d’aquella collita fertilitzada pel déu Apol·lo, va aparèixer una mena de floronco, uns marrecs esquifits en forma de cedés que plantaven cara a les imponents caràtules. Amb el temps, com si es tractés d’una plaga, aquella massa es va anar fent gran, estenent com si fos taca d’oli, reduïts els elepés a la mínima expressió, destinat a consolar a quatre romàntics, melòmans nostàlgics de l’agulla i la pols.

Ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, i amb el format (sembla) consolidat, crec que no hi ha lloc a discussió (encara que n’hi han que continuen discutint) Al menys a nivell tècnic. Una altra cosa és a nivell de gustos i paràmetres poc avaluables. Per defensar les bondats del vinil n’hi ha que s’agafen a comparar vells elepés amb les seves reedicions digitals posteriors i argumenten que el format digital “no té la calidesa del vinil” i que “a l’elepé se sent millor”. I és cert, però no estem parlant de gravacions digitals fetes expressament sinó de reedicions que al meu parer es van fer de pressa i malament. L’equip de música va aguantar aquest embranzida. Les portades no. Aquí el tamany sí que importava i les esquifides i ridícules caràtules dels cedés no es podien comparar a les dels seus imponents antecessors.

mp3

Internet i la propagació de fitxers. Les xarxes P2P (peer to peer, de igual a igual) Napster, eMule, BitTorrents, iTunes, iPods, iPhones, Spotify…  El concepte d’àlbum desapareix per passar a tenir rellevància la cançó com a ens individual, no com a part d’un tot. I lo que és pitxor, l’oïda s’ha acostumat a l’mp3 com a so estàndard oblidant que es tracta d’un format comprimit.

Al carrer Tallers les botigues de Discos Castelló practicament han anat desapareixent gairebé totes. Una l’ha reconvertit en una botiga de pel·lícules en DVD. Qui sap si d’aquí a poc temps hi veurem un xinés. L’equip de música arraconat, com una ciutat abandonada. Els baffles, com dues immenses torres, mudes i amenaçant ruïna. L’ordinador, pensat per crear continguts, van perden terreny envers tauletes i mòbils, destinats a consumir-ne. Això vol dir escoltar la música cada cop més en aparells petits, amb baffles minúsculs i de pitjor qualitat.

Rituals

Avui en dia tot va molt ràpid. Tot fa pensar que en un temps no massa llunyà, d’aquí unes quantes evolucions, el nostre cos haurà prescindit de les extremitats inferiors per que no li faran cap falta. Crec que el fons de la qüestió és aquest. la velocitat i l’abundància. Ara, abans d’agafar un disc al prestatge el busquem a YouTube. Em lloc d’alçar-te de la cadira a consultar el diccionari consultes a la Wikipedia que vas més de presa. La possibilitat de tindreu tot i de seguit ens fa exigents.

Penso que igual ens calen els rituals per gaudir plenament de les coses. O no era tot un ritual tot el que fèiem per poder escoltar un elepé?  Treure el disc de la funda de plàstic. Aplicar-hi el líquid antiestàtic. Passar-hi la camussa. Netejar l’agulla amb el respall. Aquest ritual creava tot un clímax. Cal desig per obtindre plaer. Cal tenir sed per assaborir l’aigua fresca. Cal tenir fred per gaudir de l’escalfor. Davant l’èxtasi infinit de tenir-ho tot potser sigui millor poder conservar un desig insaciable.

Van Der Graaf Generator

Regiro per les estanteries polsoses i n’extrec el número 66 de la revista “Vibraciones” (març de 1980) Va ser en aquest exemplar on vaig descobrir Van Der Graaf gerenator i al Peter Hammill, lider i alma mater del grup. He començat esmentant el meu entorn per que ells saben que Van Der Graaf Generator ocupa un lloc privilegiat dins el meu bagul de tresors. I dins els primers 100 lliuraments una sola entrada (“Refugees”, Cansongs n. 5) era poc bagatge per un grup que em va fer (i encara em fa) disfrutar tant. “Still Life” és un disc redó. El tema homònim que dona títol a l’àlbum un tema impressionant. Senzillament perfecte.

Natura morta

La ciutadella reverbera amb mil veus, ara mudes:
a què hem arribat? Què hem triat ser?
Ara, la nostra història es redueix a les síl·labes del nostre nom –
res serà mai més el mateix: els Immortals són aquí.
En aquell moment, semblava un pas raonable
engalanar tota la força de la vida
sense l’amenaça de la mort,
però aviat descobrirem
que l’avorriment i la inèrcia no són negatius
sinó tota la llei que coneixem, i mortes són la Voluntat i paraules com supervivència.

Aconseguint la immunitat des de tota edat, tot temor i tota fi…
Per que fingeixo? La nostra essència es destil·la
i tot gust familiar es buidat,
i encara que es conserva la puresa, ens deixa estèrils,
vivint a través dels milions d’anys,
el riure tant aprop com qualsevol llàgrima…
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
respirar, menjar, defecar, follar, beure,
vomitar, dormir, enfonsar-se cada cop més
i al final passar el temps
que ja no té cap significat.

Desfés-te de l’amenaça de la mort
i l’únic que et queda és un cercle de simulació;
ordena cada esquerp alè
i encara que al final t’avorreixi l’èxtasi infinit
aquell segueix sent l’anell amb el que esperes comprometre’t per casar-te
amb la noia que et donarà l’eternitat –
això és demencial, i evidentment
és simplement insuficient.

Quin és aquest el més pesat i sord dels dolors,
talment que els meus ulls mai es tanquen sense sentir-lo?
Quina abjecta desesperació exigeix un final a totes les coses de la infinitat?
Si hem guanyat, com ens enfrontem ara al preu?,
Què hem regatejat? Que hem perdut?
A què hem renunciat, sense ni tant sols saber que estava allí?
Quina oportunitat ara d’aguantar amb força la corda,
desafiant la mort i el temps
quan tot el que teníem ja no existeix?
Tot pel que vam treballar i afavorir més
que a les coses terrenals rebel·la el buit anell
de la falsa esperança i del falç alliberament.

Però ara el llit nupcial està fet,
el dot ha estat pagat,
les desdentegades, ulleroses faccions de la Eternitat
em reben entre els llençols
per acoplar-me al seu marcit cos – la meva esposa.

Seu per sempre,
seu per sempre,
seu per sempre,
en una natura morta

Anuncis

(Mandagi / Sillitto)

The Temper Trap “Conditions”

2009

"Dplça maneta de srr. Mai es  massa aviat per ser temersru abandpmamrnt comdi nongi rt beoes"

Telèfons “intel·ligents”

La cançó que il·lustra aquest Cansongs, per exemple, l’he redescobert gràcies al mòbil. Sí, de fa pocs dies que tinc un mòbil d’aquests moderns. Un d’aquests aparelles que anomenen smartphone o “telèfons intel·ligents”. No per gust, no, sinó per que l’anterior mòbil que tenia, el pobre, ja no donava més de si. Sempre m’he resistit als avenços tecnològics. Potser l’únic que vaig frisar per comprar-me’l de seguida que va sortir va ser un lector de CD’s, i que ara rau mut en un racó. Recordo que el primer ordinador que vaig tenir, un Macintosh Centris, cap allà l’any 1993, vaig estar un any a engegar-lo. O sigui, un any sencer a pitjar el botó d’arrencada. Deunidó, no? Crec que ja és una prova prou fefaent per demostrar el meu reparo a les noves tecnologies. Més que reparo, gairebé podríem dir que por. El primer mòbil va tardar en arribar. El duia sempre al cotxe, apagat, i només per casos d’urgència. De fet jo quan sento el telefon me’n vaig a l’altra punta de casa mentre vaig dient allò de “que l’agafeu? Sempre acostuma a dona resultat. Ara però, amb els mòbils no em serveix de res fugir, doncs el duc a la butxaca, i dir “que l’agafeu?” no colaria.

D’aquest telèfons amb tantes prestacions però,el que trobo una gran troballa són aquestes aplicacions que reconeixen la música (un reconeixador de patrons, en diuen) i que es troben diferents ofertes al mercat:  TrackID, Shazam, SoundHound… Et permet reconeixer qualsevol cançó que estigui sonant per la radio, la tele o qualsevol altre aparell. Enxufes l’aplicació, l’encares el mòbil cap als altaveus, apretes el botó…  i taxan! Ja tens el nom de la cançó i quin grup o artista l’interpreta. Quins adelantos! Quan penso en aquells temps que encara no hi havia aparells informàtics. A la botiga de discos del Castelló eren molts els que s’esgargamellaven taral·lejant aquella cançó que tant els hi agradava, però que desconeixien de quin autor era, davant de l’oïda atenta del dependent. Que bé que els hi hauria anat un aparell d’aquestos. Això sí, el primer dia que vaig intentar cantar a capella a cau de mòbil amb l’aplicació conectada, va aparèixer un diàleg què, amb molta correcció i diplomàcia, et recordava que el programa sols reconeixia música gravada.

El progrés que hem viscut aquestes darreres èpoques ha sigut fulgurant. En pocs anys s’ha viscut uns avenços espectaculars. Els nostres padrins van morir sense creure-s’els. Els nostres pares han viscut el pas de la mula al coet espacial. D’anar al tros en carro a viatjar a Mart. D’anar d’Anglesola a Barcelona en tren en tres hores, a anar-hi… en tres hores. Les innovacions tecnològiques que anticipaven literatura i cinema s’han anat assolint una darrere l’altra. Les invencions imaginades per un visionari com el Jules Verne s’ha complert practicament tots.

Es pot pensar que tots no. Que hi han habilitats que avui en dia cientificament encara no són possibles, com ara la teletransportació (“canvi de lloc instantani”, que deia el Songoku) o els viatges en el temps. Doncs gràcies a aquests “telèfons intel·ligents”, sí són possibles. Es pot comprovar fàcilment tenint una conversa amb alguna persona que disposi d’un d’aquests aparells. Et pot trobar de sobte, parlant amb un holograma de subjecte en qüestió, amb els dits dale que te pego. Però ell, el real, ves a saber on carall és. I quan torna en si, quan retornant al seu lloc, està tant abstret com si hagués fet un veritable viatge en el temps. Pitjor és si els tots els contertulians porten mòbil. Llavors si és holograma amb holograma, amb aquells espasmes digitals frenètics. I encara bo si cadascun d’ells contacta amb éssers diferents, encara que siguin extraterrestres. Lo més perillós pot arribar a ser que aquella “conversa paral·lela” amb els dits l’estableixin entre ells dos. Pot passar com quan un micro s’acopla o confrontem dos miralls. Que la cosa pot arribar a multiplicar-se de tal manera que es crei un bucle que es retroalimenti i no tingui fi.

La solució la trobem en la ficció (un altre cop la literatura, el cinema…), que no és altra que entrar dins aquesta sala de miralls amb reflexos infinits i a base de trets o garrotades fotre enlaire tots els miralls. Hi ha el perill però de carregar-nos a l’original (en el cas dels trets), o fer-li saltar les dents (en el cas de les garrotades). Clar que amb una mica de sort li podríem trencar els dits, a veure si calla una estona.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=UGiPCOi0cvY&w=420&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=6urUSWssqYQ&w=420&h=315] Doncs amb un traste com aquest vaig poder saber quin era el tema que he triat avui. En vaig sentir un fragment en un programa de televisió. Primer em semblava que seria un tema del Jimmy Sommerville, o d’alguna de les bandes a les que va pertànyer, Bronski Beat o The Communards, sobretot per aquesta veu cantant en falset tant característica del cantant escocès. Va resultar que el tema era aquest “Sweet  disposition”, del grup australià The Temper Trap. Un tema força emocional i que fa vindre ganes de cantar-lo sense parar. La versió d’estudi, i una gran versió en directe, enregistrada al festival de Glastonbury, l’any 2010. [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=PwL4q7p8plQ&w=420&h=315] [youtube=http://www.youtube.com/watch?v=D4u5RA5jue0&w=560&h=315] 80 “Sweet disposition”